Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: Literatura

Memòries de mi mateix, de Ferran Torrent.

A les seus tres darreres novel·les (Un dinar un dia qualsevol, Individus com nosaltres i Poder contar-ho) l’escriptor de Sedaví va crear una sèrie de personatges secundaris que envoltaven al protagonista principal, el periodista Marc Sendra. En aquesta nova novel·la sembla que vol donar-los un passat a tots ells, sobretot al falsificador Regino, i passen per davant del protagonista deixant-lo en un segon pla de narrador dels fets. Barrejant dues èpoques diferents, el finals dels anys seixanta durant la dictadura franquista i els temps actuals, Ferrant Torrent dibuixa un passat dels personatges i sembla que vol tancar les seves aventures deixant-lo ja majors vivint en una residència un poc particular.

Un llibre recomanable, sobretot si eres addicte a les novel·les de Ferran i t’agrada la seua manera de narrar i la seua ironia sobre el país on vivim i els polítics que ens ha tocar patir, que també surten de biaix en aquesta nova entrega.

El bou de foc, de Joan Francesc Mira.

L’editorial Bromera reedita la primera novel·la de l’escriptor Joan Francesc Mira.  En aquesta novel·la, un jove de ciutat molt inexpert, com s’anirà descobrint al llarg dels capítols, arriba al poble de muntanya del seu poble i ens descriu el xoc que es produeix entre dues maneres diferents d’entendre la vida. Tot això barrejat amb els problemes d’una certa herència i els trastorns socials produïts per la guerra i la postguerra franquista.

Potser no és de les millors novel·les que té Joan F. Mira, i més si la la segona és la magnífica Els cucs de seda, però en ella ja es va configurant l’estil de totes les seues obres posteriors i els temes que li agradarà tractar en elles.

Per cert, la portada no crec que siga molt adient per la trama, i la raó del títol ho veureu al final d’aquesta. Taurins, no va del que penseu!

La llarga migdiada de Déu, de Pep Coll.

La meua opinió com ateu convençut és que de migdiades, res de res: un ésser inexistent no pot ajudar ningú i si els jueus esperàvem que aquest ésser els ajudés la portàvem clara, com va succeir. Tret d’aquesta valoració personal sobre el títol de la darrera novel·la de Pep Coll, només em queda que recomanar-la, sobretot si eres un apassionat de la història durant la II Guerra Mundial i un amant del Pirineu. En aquesta novel·la Pep Coll barreja les vivències de diferents personatges que van a parar, per diferents circumstàncies al departament de l’Arieja a Occitània durant l’ocupació alemanya durant el conflicte bèl·lic o sota el domini del govern titella de Vichy. Exiliats catalans, jueus alemanys separats de les famílies, soldats alemanys amb els seus problemes personals, voluntaris suïssos que ajuden al orfes es concentren en aquesta zona propera a la serralada pirinenca, cadascú amb els seus objectiu i il·lusions que alguns aconseguiran malgrat la presència dels soldats alemanys a la frontera.

Ràbia, de Sebastià Alzamora.

La ràbia és una malaltia que sembla que no té cura. Afecta als gossos i altres animals i es pot encomanar fàcilment, s’ha de tractat el més ràpidament possible. Però no vos enganyeu pel títol , ja que el gos protagonista no la pateix ni és cap gos assassí (tot el contrari per desgràcia). Potser l’autor utilitza la ràbia com a metàfora del que sent ell o el protagonista de la novel·la pel que estan fent en aquesta illa de Mallorca en nom d’un progrés que només beneficia uns quants, el vampirs dels turisme i de la construcció. I així ho descriu l’autor en ubicar aquest petita trama en una vila costanera prop de l’aeroport i dedicada quasi al cent per cent al negoci turístic (molts veure en ella a S’Arenal, entre Palma i Llucmajor). També la ràbia que sent el propietari de la cussa Taylor, enverinada sense cap motiu aparent i la ràbia que sent en descobrir al llarg de la trama el poc que ha fet a la seua vida com a escriptor.

Potser que el lector es quede amb una mica d’aquesta ràbia en arribar al final de la novel·la per la forma com acaba, gens tradicional per cert. Un final obert?

Cor pirinenc, de Lluís Calvo.

El món va començar amb tres paraules:
llum, Pirineu i camí. Sèiem tots dos
en un vell bar de Prada, ran del vespre,
tot contemplant les neus del Canigó.

…………………………………………………….

I així ens fem fills de la divisa eterna:
llum, Pirineu i camí. Diguem-la en rims
i que s’enlairi el vol: alta i fraterna.
Per sempre, al cor, ressonaran els cims.
Així comença i així acaba aquest viatge en vers des de la base de l’Aneto fins al cap de Creus. Dos amics fan la travessa de la serralada pirinenca en la seus part catalana relatada per un tercer amic en vers com als vells poemes de la nostra renaixença, explicant a més del llocs pels que passen, les personalitats i anhels dels protagonistes.
Potser jo no entendré molt de mètrica, altres saben més que jo i el poden crítica. Jo em quede amb la cara muntanyenca del llarg poema (més de sis mil versos): els llocs, lles descripcions,els canvis al llarga del temps i les reaccions dels protagonistes a cada moment. I evidentment no puc ser gens parcial, ja que he estat en molts dels llocs descrits, o prop d’ells. He gaudit de la narració com a senderista i amant del Pirineu i recordat la lectura d’altres llibres relacionats amb el tema pirinenc. Al final de llibre hi ha un epíleg sobre el que anomenaríem literatura pirinenca.
També cal destacar que amb l’excusa de les aficions dels dos protagonistes, l’autor ens mostra els diferents parlars de la zona i la diversitat animal i vegetal d’ella: un sembla filòleg i l’altre botànic.

Shoah, de Claude Lanzmann

He llegir prou llibres o novel·les sobre la Shoah i els camps d’extermini nazis, sobre el Porrajnos, o extermini del poble gitano , sobre els republicans al camps de concentració o sobre altres persones que passaren pels camp d’exterminació i de concentració. He assistit a dos cursos sobre el tema a la Universitat de València on vaig conèixer fins i tot un supervivent txec. A més de he vist multitud de pel·lícules i documentals sobre el tema. Però el llegir els testimonis dels afectats (víctimes i algun botxí) és molt més colpidor i aquí està el mèrit d’aquest llibre que recull els diàlegs del documental del mateix nom dirigit en 1985 per Claude Lanzmann.

L’home victòria, de Josep Jorge.

“We want The Victory Man!”.

El públic crida, vol al seu heroi, el que els salva el partit al darrer moment amb la seua genialitat. Content, guanyen i tornen a casa satisfets i agraïts al seu heroi. El que no saben és que hi ha al darrere d’aquest heroi. Com ha arribat fins ací i de quins mitjans s’ha fet valer o li han obligat a usar. A ells això no els importa, ni els importarà quan aquest heroi ho deixe de ser.

Dos germans es retroben després de anys sense veure’s. Un porta una vida normal, l’altre ha estat a punt de tocar la glòria i ara malviu per un barri de la ciutat de Milwaukee. El dòping i després les drogues han desfet la seua carrera i la seua vida. Cap futur i més al EUA on els serveis socials no són com molts desitjarien.  L’autor ens narra el retrobament del germans i com el major va descobrint que li ha passat al petit, amb una germana que no es vol involucrar gens, la mare a punt de morir i una neboda que no coneixia.  Intenta esbrinar la raó de tota aquesta decadència i ho troba, però per a què? això ajudarà al seu germà i la seua filla?

Un narració breu, però intensa que no pots deixar fins al final i que potser agradarà al fanàtics del bàsquet. Sobretot als que ens aficionaren a ell a finals dels 80 i inicis dels 90, quan gaudíem a Llíria de bons partits, el Barça i la Penya ens feien vibrar i la NBA era una gran lliga d’equips i bons jugadors i no el negoci que és ara.

Sense la terra promesa, d’Enric Valor

Fa molts anys, crec que encara anava la facultat, Enric Valor va venir a la biblioteca de Llíria a presentar el seu Cicle de Cassana, una trilogia sobre la societat valenciana d’inicis del segle XX. Potser en aquella època encara teníem al cap les seues rondalles o potser anàrem a veure i conèixer al gran home i no vaig fer tant de cas a l’obra com vaig a l’home i a allò que contava. O simplement el nostres  interessos literaris en aquella època eren altres.

Anys més tard, creixes i vas descobrint les altres facetes de l’autor a part de la rondallística, i fa poc vaig veure a la biblioteca de l’institut els llibres que formen part d’aquesta trilogia. Ara acaba amb el primer, i puc afegir al que he dit a l’inici que és la gran novel·la valenciana sobre la societat valenciana en aquella època i no té res a envejar als Blasco o altres autors castellans que tant fama tenen en aquest mon tan provincià de la València oficial i que només que sap que ofrenar glòries a Espanya.

La novel·la comença amb la lectura d’un testament d’una fadrina rica a la que assisteixen uns quants dels protagonistes de la narració. Ens descriu les reaccions d’aquests al fet testamentari i després va desenvolupant aquests personatges, les relacions entre ells i altres personatges que van sortint durant els anys en que a la resta d’Europa s’estan matant en la Gran Guerra (1914-1918), retrocedint en el temps (ara diríem flash-back) quan cal per saber més dels personatges i la trama.

Enric Valor inicia la narració amb una cita de l’escriptor escocès Walter Scott: “Acció, to i gest, el somriure de l’amant, la cara ferrenya del tirà, la ganyota del bufó, tot s’ha de contar a la novel·la, puix que res no pot mostrar-se.” I després de llegir-la puc afirmar que Enric Valor compleix al cent per cent el consell de l’autor d’Ivanhoe.

El cicle de Cassana es completa amb dues novel·les més: Temps de batuda i Més enllà de l’horitzó. Les deixaré per més endavant.

Veles i vents. El món de la mar en Ausiàs March, de Robert Archer i Tono Fornes

Podríem qualificar aquest assaig com el qua ara diuen educació transversal o projecte interdisciplinari? Potser, però ha estat un bona lectura per començar l’any. Literatura, historia, lingüística, nàutica tot combinat amb l’excusa del famós poema d’Ausiàs March que va musicar tan meravellosament Raimon.

Veles e vents han mos desigs complir

faent camins dubtosos per la mar.

Mestre i ponent contra d’ells veig armar:

xaloc, llevant los deuen subvenir

ab llurs amics lo grec e lo migjorn,

fent humils precs al vent tramuntanal

que en son bufar los sia parcial

e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà·l mar com la cassola en forn,

mudant color e l’estat natural,

e mostrarà voler tota res mal

que sobre si atur un punt al jorn.

Grans e pocs peixs a recors correran

e cercaran amagatalls secrets;

fugint al mar on són nodrits e fets,

per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran

e prometran molts dons de cera fets;

la gran paor traurà al llum los secrets

que al confés descoberts no seran.

En lo perill no·m caureu de l’esment,

ans votaré al Déu qui·ns ha lligats

de no minvar mes fermes voluntats

e que tots temps me sereu de present.

Veles i vents compliran els desigs,
fent perillosos camins per la mar.
El Mestral i el Ponent veig contra ells;
Xaloc, Llevant, els volen ajudar
amb els amics, el Gregal i el Migjorn,
i preguen junts al vent de Tramuntana
que els afavoresca amb el seu buf,
i entre tots cinc facen bo el meu retorn.

Bullirà el mar com la cassola al forn,
mudant color i l’estat natural,
i mostrarà que odia tot allò
que s’ature sobre ell per un instant;
els peixos grans i els petits correran
i cercaran amagatalls secrets:
fugint del mar, on s’han criat i fet,
buscant remei a terra eixiran.

Els pelegrins alhora van fent precs,
tots oferint exvots de cera a cor;
la molta por traurà a llum els secrets
que ningú no declara al confessor.
En el perill no vos oblidaré,
ans faré vots al Déu que ens ha lligat
perquè no em minve mai la voluntat
i que en tot temps em sereu ben present.

 

La aventura equinoccial de Lope de Aguirre, de Ramón J. Sender

En 1560 el virrei de Perú Andrés Hurtado de Mendoza organitza i promou una expedició a la recerca de la ciutat mítica de El Dorado. En realitat la seua intenció no era trobar els tresors fabulosos que hi havia en aquesta llegendària ciutat, sinó allunyar del Perú a tota la púrria i mala gent que corria per allà una vegada acabades les guerres civils entre els espanyols i així evitar-se problemes d’ordre públic i polític si aquesta mercenaris i altres espècies estigueren ocupats en altres llocs i si no tornaren o desaparegueren molt millor. Amb l’ham de la riquesa fàcil va intentar atreure a tota aquesta gent i lliurar-se d’ella.

La novel·la narra aquesta expedició centrada en el personatge de Lope de Aguirre, un paranoic de manual, i dona la raó al virrei en la seua iniciativa de lliurar-se de tota aquest tropa. Durant tota el viatge baixant pel riu Amazones i al Veneçuela, els protagonistes donen exemples de la seua bogeria, maldat, sadisme, ……Per després haver d’aguantar a presumptes historiadors intentant negar la llegenda negra de la conquesta d’Amèrica pels espanyols!

Una anècdota: el dia de Nadal els expedicionaris munten un Pessebre en una aldea índia i hi posen un caganer. No crec que siga cert, potser és un record de joventut de l’autor que va néixer un poble del Baix Cinca?

“Había incluso un villano con los pantalones bajos haciendo sus necesidades detrás de un arbol y aquello hacía reir a los indios y acudian todos a verlo.”

L’últim estiu a Roma, de Gianfranco Calligarich.

Com sempre el millor premi de la literatura no defrauda, i malgrat que enguany no ha anat a parar cap autor en llengua catalana continua sent el millor premi literari que es dona al nostre país.  En Joan Daniel i la resta del jurat l’han tornat a encertar, gaudireu molt amb la seua lectura. Hi ha que advertir que el llibre no és actual, sinó un reedició de fa poc, ja que es va escriure en 1973.

El llibre ens conta l’ambient a la ciutat de Roma per aquells anys des de la visió d’un periodista que no passa pel seu millor moment i veiem com no deixa gaire bé a la societat romana d’aleshores, i tot amb un humor mot sarcàstic o pocs ixen ben parats. Personalment en molts moments no sabia si estava llegint un llibre o mirant La dolce Vita de Federico Fellini.

L’inventari clement de Gandia, de Vicent Andrés Estellés.

He patit molts exilis i de moltes maneres.

Només tenia ganes de tornar.

Amb les ganes tenia, també, una incerta por:

la por d’aquell que torna.

Mirava la ciutat, des de l’horta, al crepuscle.

Sorgia una boirina sufocada, rogenca.

Jo veia la ciutat, de de l’horta, com una

galta de novençana,

com un galta de gerani.

 

…………………………………………

el teu cos,escampant, gloriós  com l’Eneida.

més ben fet que l’Eneida.

………………………………..

En Misser Mascó 17. Al costat del Mestall.

Enfront hi ha l’Albereda i, més avant el riu.

Des d’on escric es veuen les palmeres més altes.

Des d’on escric es veuen, primerament, llençols.

Quan es mou un poc d’aire es veuen les palmeres,

verdes, entre un parell de llençols commoguts.