Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Tramvia a la Malvarrosa, de Manuel Vicent.

Viatge nostàlgic a un passat que esperem que no puga tornar mai més, la València provinciana sota la dictadura del Caudillo. Potser massa nostàlgic per la meu gust i a vegades un poc repetitiu, i això que té frases i dites prou punyents. La joventut d’un jove universitari que va des del seu poble a la Plana fins a l’acabament dels seus estudis universitaris i el seu descobriment del sexe i del les mentides dels religiosos, tot amb una banda sonora superposada i cantada amb els boleros i altres cançons de moda a l’època.
“Arsenio no sólo me vigilaba. Hacía algo peor: rezaba por mi.”
Potser als valencians ens pot agradar recordar o que ens conten com era la València d’aquella època. I més d’algun ho hauria de saber, ja que sembla que vulguen que tornen aquelles èpoques nefastes. Ara, a un lector estranger no crec que li diga molt. I que voleu que vos diga, personalment veig estrany que uns joves de la Plana parlen en castellà.

Ara, la conselleria de Sanitat: Valencià? per a què?

Fa uns mesos, la cooperativa Consum feia un pas endarrere en la normalització del català.La setmana passada denunciava l’oferiment per part de la Universitat de València d’una conferència sobres estadística als centres de secundària, només en castellà. Hui, vaig a donar sang i la tercera en poc de temps.Després d’una certa normalitat després dels anys governant el PP, hui ha anat a donar sang i em trobe la sorpresa de que el regal és una motxilla amb el lema escrit en castellà, i evidentment, m’han informat que només tenien aquestes. Ara, li toca a la conselleria de sanitat o a la federació de donants, el menysprear als valencians? quina serà la següent? Per això està Compromís formant part del govern dels valencians? Per favor, JA HI HA PROU!

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís.

“La seva mort (la del president Companys), però també les befes espanyoles que van seguir, van fer que els catalans s’adonessin de la necessitat de presentar un front comú a Londres. I que deixessin de somiar futurs federals i àngels de la guarda ibèrics. L’assassinat i les burles van ser dues bufetades que van despertat de cop les consciències dels que, fins llavors, deien desitjar que Catalunya i Espanya estiguessin fraternalment unides. Les ganes de plorar la mort de Companys i les ganes de vomitat amb els sarcasmes d’uns quants exiliats republicans van ser un remei contra la miopia catalana.” (p. 146)

“És clar, com bé se sap, Churchill no va respectat ni la meitat de la seua paraula. Ell, i Truman, i De Gaulle, que va ser el més implacable de tots, van obligar Catalunya a quedar-se a Espanya, a canvi d’una evolució intitucional que la dotés d’una autonomia ampliada. Una mena de confederació de fer, jurídicament disfressada d’unitat de nou i per sempre inalterable. Així, la nova constitució, per republicana que sigui, és una fortalesa medieval deisfressa de palau de flors.” (p. 282)

Diu Joan-Lluís que ha reescrit la història fent una ficció del que podria haver succeït si Franco haguera entrat en guerra amb les potències de l’Eix a la II Guerra Mundial, i així de pas, obrar la seua venjança personal contra el dictador, fent-lo morir abans d’hora (Em recorda un poc a una narració de Max Aub, La verdadera historia de la muerte de Francisco Franco). Però després de llegir aquests fragments o altres em pregunte, si la realitat i la ficció no es semblen massa? No es sembla un poc al que ens està passant actualment?
Joan-Lluís ens narra la vida del fictici executor de la vida del Caudillo i de com els esdeveniments personals i polítics el porten a dur aquest magnicidi, però no pot oblidar una de les seues passions: la llengua. Al llarg de tota la narració es veu aquesta passió per la llengua (Recordeu A cremallengua!) amb la feina del protagonista, les seus aficions, les comparacions amb les modalitats lingüístiques al dos costats del Pirineu, o més al sud i això fa que la novel·la no siga només una història ficció sobre uns fets inventats, sinó una manera de descobrir, per als nous lectors que Joan-Lluís pot obtenir després del premi Sant Jordi, que dalt dels Pirineus també hi ha un part del nostre país.

La Universitat de València i la llengua: un ridícul més.

Fa poc vaig rebre un mail de l’ETSE de la Universitat de València sobre unes xerrades per promocionar l’Estadística entre el alumnat de secundària, especialment el de batxillerat. La xerrada semblava molt lúdica que estava inspirada amb les pel·lícules d’Star Wars. La conferència portava l’atractiu títol d’Stat Wars. Vaig enviar un mail, demanant més informació per poder fer-la al centre i avui he rebut la resposta en un mail on se’ns adreçava a una pàgina web amb tota la informació que necessitàvem, i quina sorpresa quan he vist el següent:

* ¿En qué idioma será la actividad?En castellano.
Que la Universitat de València, i en aquest cas, l’ETSE, no saben que la majoria de centres fem les classes en valencià? que som PEV? que no veuen les noticies sobre el nou decret de plurilingüisme? que no saben que és Escola valenciana i les Trobades? o definitivament, quina idea de la promoció de la llengua tenen alguns dels que treballen allà? Evidentment els he contestat dient que amb aquests condicions no ens interessa cap xerrada.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

El Valencià al Consum. Resposta al servei d’atenció al client.

Quan la meua parella em va proposar iniciar una campanya Change.org per demanar que el la cooperativa “valenciana” Consum no deixara d’etiquetar el seus productes en català no pensàvem que podria tenir l’èxit que va tenir els dies posteriors: vint mil signatures en un dia, articles a la premsa (a la premsa que ja sabeu, érem un complot organitzat pels sectors independentistes, hi hi hi…i ho férem des del sofà de casa), entrevista a TV3, suport a les xarxes socials, i felicitacions de molta gent. A més d’això, jo vaig enviar un mail al servei d’atenció al client queixant-me com a client i la resposta va ser que ells continuarien usant el català a la revista, al cartells a les tendes, i a les comunicacions amb els clients que així ho demanaren. Doncs avui he rebut la revist i, com podeu observar a les fotografies, l’ús del català és residual: una o dues frases en cada pàgina, destacades, però la majoria en castellà. A més el que feien ells, no era etiquetar en català, ja que al producte de marca blanca només apareixia en català el nom del producte, però la resta de la informació (ingredients, adreça,..) era només en castellà. Per tant no seria correcte dir que etiquetaven en bilingüe, a que només estava en els dos idiomes el nom del producte. OH! quin problema de llegibilitat!

Publicat dins de política | Deixa un comentari

El fantasma de l’oportunitat (W.S. Burroughs)-Sobre el capità Misson (Daniel Defoe)

Edició de dues obres inspirades en el mateix personatge (el pirata Misson) i separades entre elles uns 250 anys: el capità Misson, un pirata que va fundar a inicis del segle XVIII una comunitat llibertària a l’illa de Madagascar anomenada Libertàtia.
Mentre Defoe representa el naixement de la novel·la moderna tal com avui la coneguem. La de Burroughs és el contrari, la destrucció de la narració conforme la coneguem i estem avesats. Ací es pot comparar com a partir del mateix tema, aquest és desenvolupat de dues maneres totalment diferents. Ara, personalment, en aquest cas, em quede amb la clàssica. He llegit que Burroughs prenia massa drogues, potser això afecta massa a la novel·la. Que altres més experts decideixen! I no és per l’experimentació, he llegit novel·les ben bones amb maneres de narrar molt diferents de les clàssiques, però aquestes m’han enganxat i amb un poc d’esforç no perds el fil conductor. Amb aquesta no he pogut, massa rebolicada, i és clar, el que no faré, serà posar-me de drogues fins amunt per llegir-la altra vegada.

El final de la aventura, Graham Greene.

El que comença sent una història d’amor o d’odi entre dues persones acaba sent una història sobre si creure en Déu o no, i de com açò afecta a la relació de parella entre els protagonistes i amb els altres personatges de la narració. Diuen que a Greene li deien l’escriptor catòlic, que sembla que en aquesta obra i altres intentava convèncer a la gent de la religió catòlica. Doncs en mi, ha fet l’efecte contrari, encara estic més convençut del meu ateisme. Per altra part, l’obra és del millor que he llegit els darrers anys, llàstima que no estiga traduïda al català.
Hi han dues versions cinematogràfiques, una del 1955 amb Deborah Kerr, una del 1999 amb Julianne Moore, les dues britàniques.

Gàtova-Pic de l’àguila-Molins.

Aprofitant el dia de festa fallera he fet una ruta curta que varem intentar fer fa uns anys, però com es vàrem passar un desviament la férem el triple de llarga del que en realitat era. Aquest vegada no m’he passat de llarg el desviament i he pogut passar pels dos molins del poble de Gàtova, el d’Iranzo i el de la Ceja.
La ruta consisteix en pujar al Pic de l’àguila i al baixar, enlloc de tornar al poble continuar per la muntanya per visitar el dos molins que hi ha. El primer, el més elevat és el molí d’Iranzo i el segon, ja de baixada, potser el més conegut, el de la Ceja. Al costat d’aquest molí hi ha un corral amb una arcs amb unes marques que crec que són morisques. Abans dels molins he fet l’ascensió al Pic de l’àguila on he esmorzat i des d’on es pot veure el mar, per un costat, i per l’altre la serra d’Espadà i el Penyagolosa al fons. Des del moli de la Ceja ja es torna al poble per una pista asfaltada passant per dues fonts abans d’entrar al poble de Gàtova.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

El país de las pieles, de Jules Verne.

Possiblement no és aquesta de les obres més conegudes de l’autor francès, però potser de les completes pels temes tractats: geologia, climatologia, geografia, cinegètica, antropologia, comerç…. Ara tot açò va en detriment dels personatges. No és que no els descriga o ho faça malament, és que tot són bons i valents malgrat les circumstàncies extremes per les que l’autor els fa passar durant la narració.
Jo la vaig descobrir d’adolescent als còmics de l’editorial Bruguera i aquestes passades festes de Nadal vaig trobar el llibre en un mercat de segona mà al meu poble.

Els germans Karamàzov, de Fiódor Dostoievski.

Fa temps que vaig llegir “Crim i càstig” en un llibre de la biblioteca del meu poble i aquestes festes de Nadal, en un mercat dels encants em vaig trobar un llibre d’una edició argentina amb aquesta novel·la i la darrera de l’autor, “Els germans Karamàzov”. Ara, aquesta vegada en castellà. L’acabe de llegir, i potser l’hauré de pair durant alguns dies. Sembla que l’autor vol desenvolupar encara més els temes tractats a la primera novel·la i a més explicar-mos diferents maneres que té l’home d’afrontar la seua vida (exactament tres, una per cada germà). Com aquestes va discutint entre elles, a través de la veu dels germans i altres protagonistes i tot això, amanit amb la trama policíaca i judicial de l’assassinat del pare, un individuu, al meu parer, un poc impresentable. El germà major sembla haver heretat el caràcter del pare, però al llarg de la novel·la es veu que no és tant salvatge com sembla. El petit és el de tendències més religioses i sacrificat pels altres, i el mitjà és el racionalista, més europeu que rus, representant entre els tres aquestes tres diferents filosofies per encarar l’existència humana. Potser l’autor ens mostra al llarg de la narració la seua predilecció pel germà petit i un poc menys pel gran, deixant al mitjà,el racionalista, un poc menystingut respecte als altres, però jo no sé la causa. Potser és aquest el caràcter rus de l’església ortodoxa que influeix en l’autor? No sóc psicòleg.