Entre el Túria i el Ridaura

El diari Público va regalar un llibre de Josep Pla titulat  “Madrid, el advenimiento de la República” (és la primera vegada que he llegit  Pla en castellà, sempre ho havia fet en català). En ell diu que el millor llibre que coneix sobre tauromàquia l’ha escrit un escriptor americà, com no Ernest Hemingway. El llibre és “Death in the afernoon”. Pla reprodueix una part del  vocabulari de termes taurins molt ejpanyols, explicats en anglès pels lectors americans. Són els que podeu veure més avall. Pot ser al Sr. Serafí Castellano li puguen valer per la seva càtedra de tauromàquia que vol implantar a la Universitat valenciana o al Sr. Font de Mora per al seu ensenyament trilingüe.

!Que Lástima!. what a shame. Expression uttered when you have heard that a friend has been badly gored, or has contracted a venereal desease, or has married a whore, or has contracted a whore, or has had something happen to his wife or chlidren, or when a good bull comes out for a poor bullfighter or a poor bull comes out for a good bulfighter.
PUTA: a whore, harlot, jade, broad, chippy or prostitue; HIJO DE PUTA: son of any of the above, common insult shouted at bullfighter equivalent to our son of a bitch. In Spanish they insult most fully when speaking or wishing ill of the parents rather of the person directly.
URETRITIS: gonorrhea; common ailment in the peninsula. Refering to this there is  Spanish proverb: MÁS CORNADAS DAN LAS MUJERES; the women gore more often than the bulls.
MALETA: literally valise, is slang for a bad or cheap bullfighter.
!HOMBRE!: man, as an ejaculation expresses surprise, pleasure, shock, disapproval or delight, according to tone used. MUY HOMBRE: very much a man, plentifully supllied with HUEVOS, COJONES, etc.
HUEVOS: eggs, slang for testicles as we say balls.
DOCTORADO: slang for alternative; taking the doctor’s degree in Tauromachia.
COJONES: testicles, a valorous bullfighter is said to be plentifully equiped with these. In a cobard bullfighter they are said to be absent. Those of the bull are called CRIADILLAS and prepared i any of the ways sweetbreads are ussually cooked they are a great delicacy. During the killing of the fifth bull the CRIADILLAS of the first bull were sometimes served in the royalbox. Primo de Rivera was ao fond of interlanding his discourse with reference to manly vitues that he was siad to have eaten so many CRIADILLAS thatthey had bone to his brain

De xicotet quan anàvem a València en el trenet sempre paràvem a l’estació que actualment es diu Pont de fusta. Allà estava ple de vies i trens vells de color verd, alguns encara amb terrasseta per entrar, com els dels Westerns americans (en qualsevol moment et podien atacar el indis sioux allà per La Vallesa). Tambè hi havien un més moderns, de  color blau que eren els que feien la línia del Grau i nosaltres agafàvem per anar a la platja a la Malvarrosa (d’on solíem eixir de l’aigua tacats amb l’oli dels vaixells del port). Aquests tren blaus després varen ocupar totes les línies fins que foren substituíts pels del metro modern amb un canvi de línies.

Quan baixaves del trens i eixies de l’estació, entraves al centre de la
capital per el pont de vianants que et deixava davant de les Torres de
Serrans, però els xiquets el primer que buscàvem era “La casa de los
caramelos” i no les torres. Amb l’edat els gustos canvien. Si agafaves
els trens blaus per anar a l’estació de Les Arenes i a la platja, era
curiós quan travessaven altres vies el soroll que feia el tren. És
l’únic lloc on he vist aquests encreuaments de vies, nomès a València.
Dies després que inauguraren el metro, jo tornava d’Alemanya amb el
Talgo i arribe a l’estació de nord. Com no sabia res, agafe un bus,
carregat amb maletes i travesse tota València per agafar el trenet de
Llíria. A la guixeta em diuen, “hauràs de canviar a l’Empalme”, i jo li
conteste que per anar a Llíria mai havia hagut de canviar  de tren i no
veia la raó de perquè  ho havia de fer ara, i més carregat com anava. Em
contesta, que  si no sabia que havien inaugurat el metro amb les noves
línies, i jo li replique, que a Alemanya, aquestes notícies no apleguen.
Total, a canviar a l’Empalme i quasi  mig hora esperant, ja que aquell
dia era el dia del Pilar i hi havien menys trens.
Ara tot ha canviat, ara és tramvia i està tot més net. Potser ha perdut
el romanticisme dels vells trens, però s’ha guanyat en netedat i en
qualitat de vida en aquesta zona; i l’estació, ja no és estació, és
comissaria de la policia local. L’únic lloc on encara hi han trens com aquests que hi havien abans
és a la línea Palma-Sòller, on encara continuen fent el canvi de
locomotora per passar-la de d’una banda del tren a l’altra, fent sonar
aquella trompeta tan vella que porten els guardaraïls.

Tinc un llibre, que és dels que més m’ha agradat, de matemàtica aplicada a l’economia. El Llibre està en castellà i es diu “La República de Taxonia” de Josep Borrell, ex-ministre d’obres públiques del govern espanyol. El capítol 10 es titula “¿Cuando construir el tren de alta velocidad?” i es demana analitzar la rendibilitat de la inversió. Potser al senyors que han projectat totes aquestes línies de l’AVE amb centre a Madrid haurien d’haver fet primer aquest exercici que demanava el Sr. Borrell al seu llibre, potser no s’hagueren perdut tants diners de l’erari públic? Però la veritat és que no crec que ningú, independentment del partit s’haja mirat aquest problema i potser ni el mateix Sr. Borrell el recorda.  I no crec que siga l’última línia a tancar, el futur dirà……

Farà uns dies pujàrem berenant a Sant Miquel i per vàriar i caminar un poc més baixàrem pel camí vell que va a parar al Pic. Feia molta anys que no passava per allà. El camí encara està bé, però a la part més prop del poble, es poden vore molts cactus a la vora del camí, uns cactus mexicans que pareix que treure’ls és molt complicat.

Avui al diari Público publiquen uns extractes de frases fetes per col·laboradors d’aquesta emissora de televisió en un programa d’un tal Mario Conde (és coincidència el nom?). Frases com: “A mi me da mucho miedo que la gente participe en política. Mi madre por ejemplo”.  Com normalment la gent d’aquesta emissora sol ser molt catòlica, potser aquesta xica (a la foto ix una noia) no va arribar al cinquè manament (o se’l va saltar), que diu “Honraràs el teu pare i la teva mare”. I l’altra frase “Mi voto no puede valer igual que els voto de otra persona”, aquest es creu milhomes i, això no és racisme, xenofòbia o qualsevol altre tipus de discriminació?
El pitjor de tot, és que, sempre segons Público, eren un grup d’estudiants joves els que feien aquests afirmacions. En que ha fallat el sistema educatiu?

Un recorregut curt i senzill de cara a l’estiu, que a migdia ja fa molta calor per València. Açò no són els Pirineus on encara refresca, o matines o et mors de calor, o fas recorreguts curts. Eíxim del poble de Calles per un barranc que es veu fàcilment des de la nova carretera (barranc Alcotas) i després d’un troç de camí ample comença la senda que fa pujada fins arribar al mirador. Des d’allà es veu el poble de Calles i l’inici dels túnels de l’aqüeducte romà que portava l’aigua des de Toixa (Tuejar)  fins al Villar. Deprés la baixada, pel mateix camí.
El vi de la bota, ja ha canviat, ja no és del Montsant, sinò un del Villar, un Pedro Ximènez.

Després d’uns quants anys sense fer bicicleta, ara estic tornant a agafar-la i avuí he fet un poc més d’hora i mitja i he retrobat velles sensacions. No sempre bones, perquè quan acabes, la cosa està tan adormida que ni la trobes entre els pantalons, ni dòna sensació d’existir. Per això la pregunta amb que titule aquest  post, follen els ciclistes?  Si jo en sis quarts ja està adormida, un ciclista que fa més de cinc hores dia i tots els dies, com la tindrà? adormida per tota la vida? o per tota la temporada? I això que ells van a bon ritme i no com jo que semble una tortuga reumatica. Ara m’explique el perquè d’aquestes senyores que els reben al final de cada etapa, per intentar animar la cosa amb la seva presència? I el que m’intriga més, les ciclistes? tenen algun problema semblant?
Bé una mica d’humor crec que està bé de quant en quant, no?
Respecte el recorregut:  De la carretera de Pedralba, per las travesses, entremig del bosc de pins fins a a la carretera de Benaguasil-Pedralba. Direcció cap a Pedralba, desviant-me per la rambla Castellarda, fins a retrobar la carretera de Pedralba, Domeño , camí vell de xelva i altra vegada al masset de Riquet.

Postal que té molts anys. Me la va enviar Salim des del seu país, als anys vuitanta del segle passat. Aquesta avinguda es diu Boulevard Che Guevara. No crec que es continue anomenant així després de totes les revoltes que ha patit el país en els darrers anys. En aquella època, Argèlia encara es considerava un país comunista aliar de la URSS. En aquelles dates manava per allà el coronel Chadli Bendjedid i les poques alegries que tenia el país eren gràcies al futbol i a Rabah Madjer, campió d’Europa amb el Porto i després jugador del València CF, amb el que guanyaren la copa d’Àfrica en 1990.
Perquè es diuen melons d’Alger? Mira que dir-los síndria o “sandia”? és això racisme? A mi m’agrada més com ho diguem al sud del Sènia: melò d’Alger, de tota la vida.

Postal on es veu l’entrada a l’acròpolis d’Atenes, enviada pel Quim, un olotí que estudiava enginyeria a Terrassa, i que va ser company de pis per poc temps. Anys més tarda vaig anar per aquelles terres i vaig aparcar el meu Volvo amb matricula de València, a la porta de l’acròpolis, com si fora un almogàver, que segles després tornava a conquerir aquest monument. No entenc com vaig tenir tanta sort d’aparcar el cotxe enfront de l’entrada, potser perquè era per les festes de Nadal? Sis mesos després, tornava a ser per allà, però aquesta vegada, anàrem amb el metro atenenc, des d’un càmping a les afores d’Atenes, on teníem la caravana aparcada. Si algú té ganes d’anar conduint, és llarg, però val la pena: Girona- Ancona, ferri fins a Patràs i altra vegada cotxe fins on tingues ganes d’anar. La primera vegada anàrem directes a Eubea (Évia,en grec antic), i la segona donarem un volta pel Peloponès, visitant Olímpia i Mistra. No s’acabareu el país, no es pot vore tot en nomès 15 dies.
Per cert, és el lloc on més gossos abandonats he vist mai. Clar, els animals van on poden aconseguir menjar dels turistes. Quan, fa uns mesos, es va fer famòs un gos que anava davant de totes les manifestacions en Atenes, no em va sorprendre gens, seria un d’aquest pobres gossos abandonats que volten per l’acròpolis i el centre d’Atenes intentant treure alguna cosa de menjar als turistes.

Ja sé que són un noms una mica estranys. Són d’Islàndia i des de fa un anys ja ens hem acostumat a escoltar-los i hem intentat pronunciar-los. Noms molt peculiars. Tot gràcies a uns volcans que els ha donat per llençar al cel tones i tones de cendra i fer perdre molts diners a la companyies aèries i la paciència als usuaris.
Aquesta postal me la varen enviar allà per l’any 1992 des de Islàndia, quan encara no estava de moda viatjar per aquelles latituds. Me la va enviar un xiqueta (ara ja deu de ser un dona) mig catalana, mig austriàca, de nom Estel·la (res a vore amb les desgràcies del 1707 i 1714). En ella, a més del salt d’aigua, es poden vore unes columnes basàltiques com les de Castellfollit de la Roca.

Avui ha mort el Tinent Colombo. Bé, el personatge no, aquest el tindrem sempre. Ha mort l’actor que l’encarnava, Peter Falk. Jo el recordarè més pel Max, ajudant de Jack Lemonn a The Great Race, de Blake Edwards, molt i molt negres, al costat d’un immaculat blanc  de Tony Curtis, que no s’embruta ni en la lluita de pastissos de nata del la “peli”.

Avui m’ha arribat la revista de l’Athletic Club i hi ha un reportatge sobre el club de futbol més antic del mon. Actualment conegut com “the ancients”, ara és un club amateur i juga lligues no professionals, lluny dels diners de la Premier.
També hi ha un missatge del president del València CF, Manuel Llorente d’agraïmenta al club del lleons de San Mamès.

En Jesús, va tenir un època molt italiana i es notava en les postals que enviava des del país de la bota (per la forma de la península). En aquesta es pot vore la platja de Senigallia, a l’Adriàtic, lloc que devia freqüentar, ja que tinc dues postals. Un any, a més de la sorra i l’aigua, em va contar que tambè tenien els avions de l’OTAN que anaven a deixar uns regalets que feíem PUM als serbis de Belgrad, de part de Bill Clinton. Sinò fora per aquests regalets americans, els serbis no hagueren deixat res viu a Kosovo.
Mai he estat en aquesta ciutat, però he passat prop quatre vegades, per l’autostrada Adriàtica, per agafar el ferry a Ancona i passar a Grècia pel port de Patràs. Vint-i-dos hores de travessia amb canvi d’hora inclòs, a Grècia és un hora més que ací.