Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Un dia a Girona i alguna reflexió.

Un matí per Girona. 20-3-2015.

Per què cada vegada és més difícil aparcar a Girona? Avui, he hagut d’anar al pàrquing pagant ja que al de la devesa era materialment impossible trobar-hi lloc.

Caminar sense rumb prefixat per Girona té els seus avantatges. Vas al teu ritme, tranquil, malgrat que de quan en quan et trobes algun grup de turistes pel camí. Com és que avui hi havia tants italians? Seguint aqueta improvisació he passat per davant de Sant Pere de Galligants per veure si hi havia alguna exposició temporal al Museu d’Arqueologia, però no hi havia res. D’allà he continuat pujant pel costat del la catedral cap a la part de fora de Torre Gironella, on he descobert uns racons pels quals mai havia passat. He trobat un santuari petit molt modern que segon diu allà, és d’un miracle que va passar al 1970. No tenia ni idea que allà hi haguera aquesta , en la meva opinió, solemne tonteria. Com és que encara hi ha gent que creu en miracles de l’estil “marques de sang al terra”? També he vist una entrada a una espècie de cisterna on he vist unes pintures al fons, però com no hi havia lluny, no he pogut veure bé que era. He caminat per dalt de Torre Gironella i després ha baixat ca la part de darrere de la Universitat, on estan els jardins Joan Fuster. La veritat és que com a valencià, m’he quedat un poc despagat, ja que de jardins res, sembla més un  pàrquing per al professor i treballadors d’allà que un jardins en honor de l’assagista de Sueca.

Amb la intenció de beure alguna cosa he baixat cap al bar L’Arc, però era ple de turistes i sense cap taula lliure. Al Museu d’història del la ciutat hi havia una exposició sobre la ciutat als segles XVI-XVIII, que sembla continuació de que hi  havia l’any passat sobre l’edat mitjana. Anys negres pel nostre país: Inquisicions, contrareformes,…i finalment Borbons. La noia de l’entrada m’ha ofert un guia en francès, malgrat parlar el meu català de València. Després m’he adonat que portava el meu polar de l’USAP de Perpinyà, he he. L’exposició sembla tenir continuïtat amb la que hi havia al Museu d’Història dels jueus sobre com el catolicisme oficial perseguia a les altres religions o esglésies cristianes durant els mateixos segles: “La Girona dissident, segles XVI-XVIII” Per cert, hi havia vigilància policial extra avui al museu. L’atemptat a Tunis d’ahir es nota de seguida.

A la Fontana d’Or hi havia una exposició sobre el romànic, però massa interactiva pel meu gust. Potser a les noves generacions els agradi més. I al Museu del Cinema, una exposició pels amant de les estrelles del cinema i la música, una exposició de fotografies del fotògraf Terry O’Neill.

Com sempre visita les llibreries Les Voltes i Llibreria 22, amb la collita de Vicenç Pagès Jordà, Esther Blanco Ribot, Josep Pla i Fernando Pessoa. Ferran Torrent va caure a la Roldòs de Sant Feliu de Guíxols.

Com és que hi trobe tantes coses a fer a Girona, que no trobe al sud del Sènia? Tan de mal han fet els anys de govern popular per aquestes terres? Al meu poble hi ha un museu d’arqueologia, però no conec ni sé que haja fet cap exposició temporal per, almenys, atraure al públic local. Les restes antigues tenen uns horaris de visites estranys per al visitant que pot venir a visitar-les, o algunes possiblement ni les obrin. I després a passar caps de setmana en FITUR els responsables d’aquest desgavell, per a què? Potser no som Girona, o la costa brava, però la manera amb que es porta ara la promoció turística i cultural del poble, no crec que siga l’adient per un poble que se les dona de tenir una gran història i una gran tradició musical. O més, quantes llibreries hi han al poble? Cap, només alguna papereria que ven llibres i la majoria en castellà; i els que són en català, són infantils. A tots els pobles que he viscut o conegut al nord del Sénia hi havia alguna llibreria de referència, ací, el desert cultural. I per rematar-ho més, el 21% del Senyor Wert. No li veig ràpida solució al problema, però esperem que canvie en el futur.CAM01996

Tots els camins duen a Roma. Gaziel i l’escola.

Tots els camins duen a Roma. Els jesuïtes a Barcelona.

Gaziel conta que no va poder acabar els seus estudis a l’escola del jesuïtes del carrer  Casp, ja que segons ell, era un aprenentatge que s’allunyava massa del món real. Però pel que conta, sembla que els que fan les lleis educatives actualment volen continuar igual que a finals del segle XIX.

La veritat és que, en el fons, jo no sabia acabar d’emmotllar-me a aquella educació tradicional i monòtona. Les grans concentracions escolars, les classes nombroses dels establiments on acudeixen diàriament centenars i milers d’alumnes, m’han fet de sempre un efecte depriment, de caserna. I la pedagogia en gran escala, ni que fos la millor, sempre l’he tinguda com una branca, la més alta, de la ramaderia.

…..

El que nosaltres fèiem era bo només cobrir l’expedient i suggerir la il·lusió que apreníem alguna cosa de substància

…….

De vegades en queien a les mans -….- uns llibres estranys, que no s’assemblaven en res als de les assignatures. Un llibres amics, plens d’encís, que se t’enganxaven al dits i als ulls…..Libres que tenien un títols enlluernadors: Veinte mil leguas de viaje submarino, La vida de los insectos, La revolucion francesa, Vidas paralelas de Hombres il·lustres……………Per què no podien ser de la mateixa mena els nostre llibres de text? Era un condició essencial que fossin els més ensopits del món?

I sembla que el problema amb els llibres de text continua malgrat els avanços que s’han fet durant els darrers anys. Per quan la supressió dels llibres de text?

Gaziel intenta explicar el seu malestar allà explicant els seus orígens:

No sóc res més que un pobre home de Sant Feliu de Guíxols, fet i pastat a la vora de la mar més clara, lluminosa, serena i humana del món. I no puc fer-hi res.

No crec que l’origen d’una persona tingui gran influència en com li afecten uns plans d’estudi que no animen gens a estudiar o a estimular la recerca del saber més coses. A l’any següent acaba el batxillerat a l’Institut d’ensenyament secundari, a la Gran Via, al costat de la Universitat. Però d’aquest curs, no diu res.

CAM01918

 

Publicat dins de educació | Deixa un comentari

El Montgrí: Cau del Duc, castell, Santa Caterina, Puig Anill.

El Montgrí: Cova de Duc, castell, Santa Caterina i Puig Anill.

Com semblava que eixia els sol he anat a donar una volta pel Montgrí. El primer que volia fer era passar per el Cau del Duc, una cova per la que mai havia passat, per tant he pujat al castell d’una manera més directe. La cova és gran i sembla que moltes cabres i altres ramats passen la nit allà dins, ja que he trobat mols excrements. Al costat de la cova hi ha una fissura que sembla un salt d’aigua, ja que he vist una petita gorja a la seva base. D’allà, com les cabres cap al castell (309 m). Sempre es perd un poc el temps fent fotos i pujant per dalt del castell. D’allà he baixat cap a l’ermita de Santa Caterina, per la vessant del Mont-pla. Allà he vist unes cabres caminant per la muntanya. Després ja he tornat a pujar cap al coll del castell per anar a l’altre punt on mai havia estat, el Puig Anill (308 m), on he dinat. Com allà dalt semblava que el temps empitjorava he baixat cap al poble pel camí normal de pujada al castell

.CAM01964

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Olocau-Castell del Real-Font del Sentig.

Avui tocava ruta per la Calderona amb xiquets i amb els més grans. A ritme lent hem eixit del poble per camí de la font del frare que ens porta dins de la serra Calderona. Hem agafat una travessa nova per evitar donar el revolt que fa el camí al corral de la Sultana i així arribar a l’hora d’esmorzar a la base del castell. Una vegada alimentats hem pujat al castell, on la senda de pujada cada vegada està millor i a més, hi han un  nous cartells informatius que deuen haver-hi posat enguany. Des de la base del castell hem travessat per una pista que ens ha portat a pocs metres de la font del Sentig, la font que té com a base un pentàgon prou regular (crec que per algun tema relacionat amb la maçoneria). La font continua sense aigua des de fa un parells d’anys com a mínim. Seguidament ja hem tornat cap al poble, visitat abans una mina que hi ha a vora camí de tornada.

CAM01924

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Les rambles a “Tots els camins duen a Roma”, de Gaziel.

“Al llarg d’aqueix únic passeig ciutadà hi havia les botigues més luxoses, antigues i sòlides: els grans capellers i camisers, els sabaters, els venedors de robes fines, els argenters, els joiers. La missa elegant era a les 12, a Sant Jaume, en ple carrer de Ferran….”

 

Així descriu Gaziel l’ambient de els rambles cap a finals del segle XIX. Sembla que els temps han canviant molt i les rambles de Barcelona jo no són el que eren. Botigues de souvenirs horrorosos, i altres franquícies poblen la rambla i els votants. I el luxe se n’ha anat més cap al nord, cap al Passeig de Gràcia, però també en forma de franquícia internacional. Tot preparat pels turistes, els pobres a la rambla, i els rics al Passeig. I pels veïns res de res. Fa temps que no vaig per Barcelona, potser 10 anys, però aquesta és la impressió que tinc al llegir al premsa, o el que recorde.

CAM01918

 

La febre d’or, de Narcís Oller.

He llegit aquesta novel·la que retrata la burgesia emergent de la Barcelona de finals del segle XIX, i, salvant les distàncies, sembla que de “llops de Wall Street” ja hi havien abans de la invenció del cinema.

M’ha sorprès l’ús que fa de l’article salat. A mi m’ha semblat estrany, ja que pensava que aquest article és més típic de les Illes, de la costa brava o d’algun poblet del País Valencià, però no de Barcelona. Potser els lingüistes poden donar una raó del seu ús a la novel·la. Una altra qüestió pels filòlegs és l’ús de molts castellanismes al text (marcats en lletra cursiva). Quina és la raó? potser per donar versemblança, o potser perquè la nostra llengua en aquella època encara no estava del tot polida?

La novel·la està centrada en el món de la borsa i en els anys coneguts com els anys de la “febre d’or” en l’ambient borsari barceloní; i descriu l’ascensió i caiguda del protagonista i les seves relacions amb els personatges que l’envolten.CAM01915

Toga-Torrechiva (Alt Millars)

Avui hem tornat cap a la comarca de l’Alt Millars, per fer un recorregut circular des del poble de Toga cap al de Torrechiva. Hem anat de Toga cap a l’altre poble per la part de dalt de les muntanyes que queden a la riba dreta del Millars, on hi han les dues fites de terme d’Espadilla i de Torrechiva. Al final del recorregut, al bar de Toga m’han preguntat si havíem vist el “Huerto redondo” i les restes ibèriques que han trobat recentment. Els he dit que em esmorzat al lloc on m’han dit, però que de les restes res., i en  han convidat  a tornar a un aplec cultural-senderista que organitzen el dia 28 de març per la mateixa zona.

Després d’esmorzar, ja hem baixat cap al poble de Torrechiva per un barranc que ens porta a creuar el riu Millars i entrar al poble. La tornada cap a Toga ha estat per una senda que va per la riba esquerra del riu. Ha fet calor, però com no m’ha deixat temps, no m’ha pogut llançar al riu, la gent ja volia tornar a Onda per dinar. CAM01902

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Qui adoctrina, Sr. Wert?

Avui he vist com portaven als alumnes d’una escola privada concertada del meu poble a veure l’exposició religiosa que hi ha a l’església de Sant Francesc. M’he preguntat, si aquesta activitat extraescolar, estaria planificada al PGA del centre o ha estat improvisada. I en aquest cas, si han fet els tràmits que demanen a l’escola pública en aquests casos. I la pregunta final, Sr. Wert i Sra. Català, això no és adoctrinament? I Sra. Català, això és el que proposa l’escola concertada contra el “pensamiento único”?

capurrutxos