Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arquitectes del terror, de Paul Preston.

Això de les notícies falses no és cap cosa moderna o de fa pocs anys. Potser ara està més difós i la gent les pot detectar més ràpidament que abans al tenir accés més ràpids a altres fonts, però als anys 30 la cosa aquesta de poder contrastar la informació no era tan fàcil i això va ser molt ben aprofitat pels feixistes per poder difondre les seues idees i crear l’ambient propici per a les seues intencions.

En aquest llibre, l’historiador de Liverpool ens fa un recorregut pels principal difusors de mentides i falsos mites per acusar al República de tots els mals del món i així tenir una “justificació” per al seus actes posteriors. Dividit en diferents capítols dedicats cadascun a un personatge que des de la seua feina o posició anava difonent aquests missatge enverinats que alguns d’ells se’ls creien també: el policia Carlavilla, el capellà Joan Tusquets, el poeta Peman, el relacions públiques Gonzalo de Aguilera, els generals Mola i Queipo del Llano desfilen per les pàgines d’aquests llibre com una mostra del que es va fer des de cada àmbit de la vida social de l’època. Però al final et preguntes, com la gent o ells mateixos podien arribar a creure’s tanta mentida junta? Però, és clar, l’analfabetisme era el més normal en aquesta país a inicis de segle (i sembla que estava difós a totes les classes socials) i així era molt fàcil la propagació d’aquests fake news, com diuen ara. A més, la poca facilitat per desmentir-les no ajudava molt a aturar aquestes infàmies.

El llibre acaba en un capítol final on descriu que va passa durant la dictadura i acabant en uns fets de fa poc mesos (febrer del 2021) per advertir-nos que anem amb compte que la mentida sobreviu, i ara es difon més ràpidament.

La casa invisible, de Carme Cardona.

Aquesta novel·la és una interessant proposta de Carme Cardona per apropar als joves el món de la màgia i la mitologia celta, i que els adults també puguen gaudir d’una bona història que al no tractar els joves com  nens petit també pot atraure l’atenció d’aquests.  Mons màgics s’entrecreuen al voltant de la protagonista, una nena abandonada en un bosc d’una màgica Irlanda per fer-nos encara venir més ganes de viatjar a aquell país. Personatges gens clars, tots tenen grisos, no tots són o bons o dolents, i això fa que es mantinga l’interès del lector fins al final de la història. L’autora demostra un gran coneixement sobre el tema de la màgia i la bruixeria i ens el transmet amb passió i potser que amb certa influència d’alguna sèrie de televisió que feien ja fa anys.

p

Dos coses que si m’agradaria criticar, però no de la novel·la sinó de l’editorial. Una és el que segons tinc entès no tenen correctors, i això no afavoreix gens al relat. No et pots trobar una expressió com “Quarto de bany” o altres més en un llibre seriosament editat com aquest. No arriba als extrems de l’aberració que era el llibre Sud, l’expedició de l’Endurance , però a mi no m’agrada. Potser ja haurien de plantejar-se aquest tema els editors, o volen continuar maltractant la nostra llengua? L’altra cosa és el preu. Potser aquesta edició val el que marca, però si volen arribar a un públic juvenil i apropar-los  la literatura en valencià, potser haurien de treure al mateix temps alguna edició més econòmica i assequible a les butxaques del nostre jovent.

El Marroc sensual, d’Aurora Bertrana.

L’autora de Paradisos oceànics vol viatjar al Marroc per a conèixer l’anima de les dones musulmanes per després contar-nos les seues impressions en aquest llibre. No sé si ho aconsegueix, ja que el contacte amb les dones és mínim degut a l’estat d’esclavatge legal en que viuen les dones en aquest país i altres de religió islàmica: prostitutes. harems, dones que no poden eixir de casa,….només alguna jove amazic és el seu contacte més proper (ella encara diu berber), potser al no estar tant influenciats per l’islam oficial. I tot això en 1935, sota el protectorat espanyol i francès, però no crec que la cosa haja millorat molt des d’aleshores. Per tant això de treure un dels adjectius que hi havien al títol original, El Marroc sensual i fanàtic, no sé si és molt encertat o és que potser ho han fet amb criteris comercial, o de quedar bé amb els radicals per no quedar com a racistes i tornar a emblanquinar el que és el masclisme de les religions.

Per cert, el protectorats no ixen molt ben parats en aquest llibre, sobretot l’espanyol, i això que en aquella època encara estava la II República.

L’estaca de Lluís Llach, de Jordi Vila Delclòs

Un petit còmic homenatge a la mítica cançó i a la gent que lluita per la llibertat del seu país.

L’avi Siset em parlava
De bon matí al portal,
Mentre el sol esperàvem
I els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l’estaca
A on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en
Mai no podrem caminar!
Si estirem tots ella caurà
I molt de temps no pot durar,
Segur que tomba, tomba, tomba,
Ben corcada deu ser ja.
Si tu l’estires fort per aquí
I jo l’estiro fort per allà,
Segur que tomba, tomba, tomba
I ens podrem alliberar.
Però Siset, fa molt temps ja
Les mans se’m van escorxant
I quan la força se me’n va
Ella es més ample i més gran.
Ben cert sé que està podrida
Pero és que, Siset, pesa tant
Que a cops la força m’oblida,
Torna’m a dir el teu cant
Si estirem tots ella caurà
I molt de temps no pot durar,
Segur que tomba, tomba, tomba,
Ben corcada deu ser ja.
Si tu l’estires fort per aquí
I jo l’estiro fort per allà,
Segur que tomba, tomba, tomba
I ens podrem alliberar.
L’avi Siset ja no diu res,
Mal vent que se’l va emportar,
Ell qui sap cap a quin indret
I jo a sota el portal.
I, passen els nous vailets,
Estiro el coll per cantar
El darrer cant d’en Siset,
El darrer que em va ensenyar.
Si estirem tots ella caurà
I molt de temps no pot durar,
Segur que tomba, tomba, tomba,
Ben corcada deu ser ja.
Si tu l’estires fort per aquí
I jo l’estiro fort per allà,
Segur que tomba, tomba, tomba
I ens podrem alliberar.
Segur que tomba, tomba, tomba
I ens podrem alliberar.
Segur que tomba, tomba, tomba
I ens podrem alliberar.
Si tu l’estires fort per aquí
I jo l’estiro fort per allà,
Segur que tomba, tomba, tomba
I ens podrem alliberar.

La dona sense vel, de Yasmine Mohammed.

Quant deixaran les esquerres progressistes d’emblanquir el que és una crueltat cap a les dones i la humanitat en genera disfressada de religió? Quan deixaran de tenir por a que els acusen de racistes quan és tot el contrari? Com diu l’autora, a Occident ens hem pogut lliurar més o menys del jou de les religions, ara deixe que a Orient puguen fer el mateix i ajuden-los en aquesta tasca que no és gens fàcil com demostra ella al llarg del llibre. Potser si algunes dones i hòmens que es consideren progressistes i liberals si llegiren aquest llibre i escoltaren a la gent que pateix els rigors d’una religió que a més no evoluciona gens, deixaria de donar excuses que no tenen cap ni peus a les imposicions que han de patir les dones musulmanes.

D’obligada lectura i Marx tenia raó, les religions són l’opi del poble, totes.

 

Un petits extracte:

Ah, el califat. Sempre el califat. Al khutba -sermó- de cada divendres es declarava que els musulmans aconseguirien convertir el planeta sencer a l’Islam. Cada divendres cantàvem Ameen mentre l’imam feia una dua, una petició a Al·là, perquè el califat s’alcés aviat i erradiqués els infidels. Llavors hi haurà pau. És per això que, quan Estat islàmic es va alçar a l’Iraq i a Síria, tanta gent de tot el món -gent que mai esperaríem, com universitaris de famílies benestants dels països occidentals- va decidir unir-s’hi i després cremar el passaport. La resposta dels experts va fer suposar que totes aquestes persones eren reclutades per internet. Això si que és reclutar eficientment! El motiu pel qual tots aquells joves homes i dones es van unir tan ràpidament a l’Estat islàmic és perquè, com jo, van créixer sentint com els deien que unir-se a l’umma contra els infidels era el seu deure. Els van ensenyar que era el seu deure sumar-se al califat quan s’alcés. Probablement, com jo, devien pensar que mai veurien aquest dia, però llavors va passar. Un estat islàmic. Tan bon punt va aparèixer, totes aquestes persones sabien el que havien de fer. Havien estat entrenades des de petites.

Cultura? De quina cultura parlem? Les dones de Somàlia, Egipte, Indonèsia, Rússia, França… no comparteix pas cultura. Comparteixen religió! Res a veure amb la cultura. I, de fet, la religió de l’islam esborra cultures. La cultura de l’Afganistan va ser esborrada, i l’única cosa que hi veus ara és dones cobertes amb burques. No les veus amb els seus vestits, no. A Somàlia, Egipte, Indonèsia, igual. L’islam domina uns cinquanta països, ara mateix, i les cultures d’aquests països han estat esborrades. Per tant, que no em diguin que aquesta cosa que ha esborrat la cultura de la gent ara és la seva cultura!

“Cap de les dues (les filles) es veurà obligada a fer res que les incomodi en nom d’un producte arrogant i venjatiu d’un pastor d’ovelles del segle VII”

Un profeta que amb que amb més de quaranta anys es casa amb una nena de sis i consuma el matrimoni als 9 anys, quin nom té això? I com està escrit, vol dir que tots els seus seguidors ho poden fer.

Etc……

Tots els camins, de Joan Francesc Mira

Aquesta seria la segona part de les memòries de l’escriptor valencià que s’estendrien des dels seus catorze anys fins a la mort del dictador. La primera part correspon al llibre titulat El tramvia groc, on narra la seua infància la barri de La Torre i la ciutat de València.

En aquesta segona part comença amb els seus anhels de ser no només sacerdot, sinó sant de l’església catòlica i com després d’uns anys estudiant a Navarra en arribar a Roma per continuar els seus estudis se li obri un altre món davant els ulls que el fa canviar d’opinió respecte al que pensava fer amb la seua vida que anirà per altres camins.

València, Lorca, Iratxe, Alemanya, i sobretot Roma són els llocs on transcorren aquests records que l’autor ens fa arribar en aquest llibre que a més de relatar-los els va relacionant amb fets del present més immediat i amb les seues opinions sobres temes d’actualitat.

Potser el primer volum és més atractiu que aquest, ja que la infància és un període que atreu més al lector i dóna més de si, però aquest segon volum no decebrà als lectors del Sr. Mira.

Ausiàs March, el poeta i el seu temps. Rafael Matoses i Salvador Vendrell.

A la biblioteca del centre pots agafar i llegir llibres, que potser en una llibreria ja no trobaries o serien massa cars per l’economia d’un estudiant. Aquests és un d’ells, una biografia il·lustrada, en una edició molt acurada on  a més de la seua vida t’expliquen la seua obra i en quin ambient històric s’ha desenvolupat aquesta. Potser, personalment, jo preferisc el llibre del Josep Piera, Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March, una biografia més novel·lada que aquesta edició de més luxe, però per a la gent jove que fa us de les biblioteques escolars, aquesta edició està molt ben pensada i és atractiva per als seus ulls.