Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Cita a Sarajevo, de Francesc Bayarri

La casualitat ha fet que la lectura d’aquesta llibre que pensava que estava esgotat (el vaig adquirir en un parada de l’editorial L’eixam al Folkestiu de Bétera) haja coincidit amb la polèmica sobre la tomba del genocida nazi croat, del que parla el llibre, que l’ajuntament de Carcaixent vol retirar del sue cementiri (Això de la memòria històrica sembla un llei eunuca, està, però no funciona).
El periodista Francesc Bayarri reconstrueix (o ho intenta) la veritat del que va passar a Carcaixent a l’any 1969: l’assassinat del militar genocida, responsable dels camp de concentració a la Croàcia aliada del nazis, Vjekolav Luburic. Una investigació que intenta donar respostes a molts (potser massa) interrogants que es varen deixar oberts les investigacions fetes en aquella època i posteriors. Al mateix temps que ens conta les peripècies del general i del seu presumpte assassí, Ilija Stanic, l’autor ens va explicant la situació actual dels estats que formaven la vella Iugoslàvia del Mariscal Tito, i la situació a Espanya als any seixanta de molts amagats (i protegits per regim franquista) nazis de Croàcia i altres llocs. I ací em sembla la part més interessant, que la gent sàpiga com de feixista era el regim franquista, que molts intenten suavitzar per no sé quins foscos interessos. Com també per ajudar a entendre una mica millor el conflicte que va destruir la vella Iugoslàvia i va causar tants de morts a final del segle passat,i que potser encara no està resolt del tot.

Alejandria, de E.M. Forster.

Després de la seua estància a la ciutat d’Alexandria, l’autor anglès publica una guia de la ciutat. Però no una guia qualsevol, una guia de la ciutat que potser el pas del temps l’ha deixat ja antiquada al que es refereix a les dades i a les descripcions, però sense deixar de perdre el seu valor literari. Una guia personal, ella qual l’autor deixa per escrit les seues sensacions i les seues opinions. Potser és això el que està intentant fer els darrers anys l’editorial Pòrtic amb els seues “petites guies”, amb autora com Joan Daniel Bezsonoff o Adrià Pujol?
La guia té clarament dues parts. La primera i per mi la més interessant, és la història de la ciutat fins a finals del segle XIX. Crec que és en aquesta part on l’autor es llueix més. La segona, ja no tant interessant, seria la guia de la ciutat en aquella època. I és per això que baixa l’interès,i no per la qualitat literària, ja que la ciutat ha canviat des dels anys vint,com ja està advertit a les notes al final del llibre. Aquest també acaba amb un sèrie d’apèndix per explicar millor algunes parts de la guia.
Diuen que gràcies a aquest llibre i al seu autor, occident va conèixer al poeta Kavafis.Si és cert, crec que cal agrair-ho, sobretot els amants de música de Lluís Llach.
Cal destacar les explicacions sobre les diferents religions i corrents dins d’aquestes que hi ha al llibre. Personalment encara no entenc la raó d’aquestes discussions teològiques i el mal que han fet al llarg de la història. Discussions i lluites sobre la manera d’entendre coses que no existeixen. Puc arribar a entendre que en aquella època s’arribaren a matar per opinar sobre si Crist tenia una o dues substancies, una o dues voluntats, el que no entenc és que en ple segle XXI encara hi haja gent discutint sobre el aquest absurd tema.

“La era de la investigación había tocado a su fin y acababa de empezar la era de la autoridad, y vale la pena tomar nota de que el declive de la ciencia en Alejandria coincide exactamente con la ascensión del cristianismo.”

Johnny va agafar el seu fusell, de Dalton Trumbo.

“La primera guerra mundial va començar com una comparsa de carnestoltes; tot eren faldilles voleiant i galons daurats. La massa, des de les voreres, aclamava alteses imperials emplomades, autoritats, mariscals i d’altres ases semblants que desfilaven per les capitals europees al capdavant de les seues legions rutilants.
……
Un dels regiments escocesos,en la seua primera batalla, va saltar de la trinxera amb quaranta gaiters al darrere, tots vestits amb la faldilla tradicional, només perquè les metralladores enemigues sentissin els seu xerric.”

Trinxera ve de trinxar?

Així de fort comença el pròleg de 1959 d’aquesta edició de la novel·la pacifista per excel·lència de l’autor Dalton Trumbo. Novel·la que amb molta cruesa ens explica els efectes de les guerres en els seus veritables combatents,i no amb els que ordenen fer-les. I que malgrat estar escrita en 1939, continua d’actualitat, però sembla que, per desgràcia, no té a la societat els efectes que hauria de tenir. No es d’estranyar que després un feixista com Joseph McCarthy el volgués silenciar i va fer el possible per arruïnar-li la seua carrera com a escriptor i al món del cinema. McCarthy intenta fer amb Trumbo el que les autoritats fan amb el protagonista de la narració, ocultar-lo i que la gent no conega que passa a les guerres i els seus veritables efectes. En aquesta edició catalana hi ha un epíleg escrit per Ron Kovic, el protagonista de la pel·lícula Nascut el 4 de juliol, on aquest dóna la seua opinió sobre la novel·la i incideix en aquest tema de l’ocultació dels fets.
Molt recomanable, hi ha capítols molt durs i altres ja no tant on ell recorda la seua vida inicis del segle XX als Estats Units, així l’autor fa també un retrat de la societat americana de l’època.
El mateix Trumbo va dirigir una versió cinematogràfica, potser igual o més colpidora que la novel·la, en 1971.

Per cert, una manera estranya d’escriure sense utilitzar gaires comes o altres puntuacions!

Els estranys, de Raül Garrigasait.

Haver escoltat a parlar d’aquesta novel·la, la meua relació personal amb la ciutat de Solsona i el tema de les guerres carlines, em feren comprar aquest llibre de l’autor solsoní. Però la lectura ha estat una mica estranya, no cerqueu en ella la típica novel·la històrica de best-sellers que tant abunden i omplen les prestatgeries amb “totxos” de més de mil pàgines. Cap argument que englobe tota la narració, un estància estranya d’un prussià al bàndol carlí i un metge un poc anarquista, es barregen amb llargues descripcions (el millor de la novel·la) i amb opinions sobre els fets. Potser a alguns els trenque l’esquema de bons i dolents (liberals i carlistes) que ens ensenyaven a l’escola, i és que no tot és blanc i negre en aquest món, sinó amb grisos, ni els carlins eren tan dolents, ni el liberals tan bons, cosa que fa dubtar sobre la idoneïtat d’aplicar la paraula liberal al bàndol dels partidaris de Maria Cristina i Isabel II.