Entre el Túria i el Ridaura

Quan un té fills en secundària li arriben a casa llibres que potser un mai no compraria per ell. Ara, a vegades et portes sorpreses, i aquesta novel·la juvenil és una d’elles. L’ha llegida i m’ha sorprès. Tracta els tema del racisme i de la violència de l’extrema dreta amb un llenguatge proper i crec que assequible pels adolescents. Potser jo trobe a faltar més explicita la crítica a aquesta impunitat amb que es mouen els grupuscles feixistes pel nostre país, però potser això haguera alentit més la trama i haguera acabat avorrint al públic juvenil al que va dirigida.

Les maneres de narrar una història poden ser molt diferents. Potser estem acostumats a la narració en tercera persona o en primera, i sense canvis al llarg de tot el relat. Aquesta novel·la de Joanjo Garcia és una excepció, diferents veus van desenvolupant la trama d’aquest assassinat en un petit poble valencià. Evidentment al final sabrem qui va ser l’assassí i potser l’autor ens deixa alguna qüestió oberta, però per arribar fins ací haurem d’escoltar alguns dels protagonistes dels fets, com si davant d’un tribunal imaginari intentaren defensar-se (film americà de judicis):els amics, la família, la periodista que se n’aprofita per pujar professionalment i els particulars advocats defensors (“La justícia és igual per a tots, per això existim els advocats: per inclinar la balança a favor dels poderosos”).
No dic res més sobre la trama, no vull donar pistes, però si diré que m’ha sorprès molt gratament altres referències més explicites que apareixen a la novel·la: The Searchers, de John Ford i Psycho d’Alfred Hitchcock. També en certs moments he recordat films com Fury de Fritz Lang, o The Chase d’Arthur Penn, quan la gent embogida vol prendre’s la justícia per ella mateixa.

Enguany fa 50 anys de l’estrena d’aquesta obre mestra del cinema i he decidit rellegir la novel·la que Arthur C. Clarke anava escrivint al mateix temps que amb Stanley Kubrick desenvolupava el guió de la pel·lícula. He tornat a gaudir d’ells i mentalment anava recordant la pel·lícula que he vist unes quantes vegades. Hi han algunes diferències ja que són llenguatges molts diferents. Al llibre es pot aprofundir més en temes científics, descripcions i explicacions dels fets que possiblement a la pantalla no queden molt clars. Però les imatges de com HAL llegeix els llavis dels dos astronautes amagats en una càpsula per evitat ser escolats, o la banda sonora al llibre no poden ser reproduïdes, com també passa amb els efectes la poca gravetat a les naus espacials que apareixen al relat.
M’encanta el final, ja que en realitat Tots som fills de les estrelles!

“Un home que pesara noranta quilos en la Terra podria sentir-se encantat en descobrir que a la Lluna el seu pes era de només quinze. Mentre es moguera en línia recta i amb velocitat uniforme, experimentava una meravellosa sensació de lleugeresa. Però quan intentara canviar de trajectòria, girar cantonades, o aturar-se de cop…..aleshores descobriria que seguixen existint els seu noranta quilos de massa, o inèrcia. Doncs això és fixe i inalterable….el mateix en la Terra, la Lluna, el Sol, o a l’espai lliure.”

JO

La paraula jo és creguda,
es pensa que és important,
la més important de totes,
l’única i fonamental.

Vol anar sempre en majúscula,
i si no, no hi vol anat.
(Per voler, tot o voldria,
fins un barret en el cap).

Com tot cregut, fa el ridícul
més espantós i cabdal.
Cap paraula no és més que altra:
totes s’esborren igual.

Aquests és un dels poemes d’aquesta selecció feta feta per Vicent Camps que ve acompanyada d’un CD on es poden escoltar del seua veu la major part dels poemes que hi ha al llibre. Poemes fàcils d’entendre que parlen de l’amor, de l’amor a la terra i al país, i denunciant el que estem fent amb ella.

Poc a poc anem recuperant a història que ens han amagat entre un i altres. La vida dels republicans que lluitaren al costat dels aliats durant la II Guerra Mundial i el seu paper en aquesta lluita. “Garbo”, Granell, i altres més renaixen dels cendres de l’oblit per reivindicar el seu paper a la història europea recent.
L’autor francès ens conta la vida del primer soldat que va entrar a París i es va reunir amb les autoritats de la resistència que l’esperaven a l’ajuntament. Durant anys han intentat no dir-nos la veritat camuflant la verdadera nacionalitat d’aquest soldat i dels altres que l’acompanyaven a la novena companyia del tercer batalló del regiment de marxa del Txad, soldats republicans la majoria. Inclòs, ja de major Granell, va haver un intent franquista d’apropiar-se de la seua figura en un entrevista a la revista Pueblo.
Amado Granell va morir en un accident de cotxe prop de Sueca al 1972, però sembla que quedarà per sempre el dubte si veritablement va ser un accident o la seua figura molestava al regim? s’ha investigat? Potser no, com tantes coses no investigades fins ara, com ens recorda el traductor de llibre, Francesc Bayarri, al seu recent “Matar Joan Fuster”!

De vegades el llibres et donen sorpreses molt agradables, i una d’aquestes és aquest llibre que no pots deixar de llegir una vegada t’has enganxat a ell. No entenc aquesta dèria d’algunes editorials de traduir autors estrangers infumables, quan tenim tanta qualitat a casa, i aquest llibre crec, que em dona la raó. No havia llegit res de Joanjo, però repetiré segurament.
Llibres dins de llibres. Després d’una aventura de joventut d’uns joves universitaris intentant relacionar literatura, pornografia i moviment obrer, un d’aquests intenta posar-la en pràctica escrivint una novel·la, però el públic no se n’adona de les seues intencions, es queda només amb les petites coses. Només un dels seus companys arriba a entendre alguna cosa del que l’autor fictici intenta explicar a la seua fracassada novel·la. Però tampoc no arriba a capir el veritable sentit de la narració, i evidentment això es descobreix al final de la novel·la,que evidentment no el diré.

Super Superherois estellesians.

A Batman

No t’han parit per a dormir,
a tu et pariren per vetllar
en la llarga nit del teu poble
que avui s’està despertant.

A Spiderman

M’arrape a tu, pared de terra llisa.
Arrape els teus murs amb ungles brutes.

A Superman

Jo tinc una mort petita
meua i ben meua només
Tothom la coneix a ella
Kriptonita és els seu esment.

A Dràcula

Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari d’alls, blanc, gastat
i pensareu que perdreu la por,
i ja amb solemnitat , després

tancareu el taüt.

A Thor

Ell tenia un martell
un martell d’acer
d’un acer vell que a diari
feia justícia tot el temps.

A l’home llop

La lluna de la muntanya,
la lluna que més m’agrada!
Ai, com m’agrada la lluna
la lluna de la muntanya!

A Iron man

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el cos oxidat, i deixar-lo ben lluent.

A la dona invisible

Deixa’ m que et mire com volia abans,
deixa’ m que et mire sense més ni més,
trie els silencis i m’ agraden grans
i els faç estelles amb el bes, després.

A Batman i Catwoman

No hi havia a Gotham city dos amants com nosaltres.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.

Maria Mestayer obri un restaurant a Madrid abans i després de la guerra. Josep Piera conta:
“..aplica els mètodes racionals de l’escola francesa i la cuina internacional als distints gustos dels espanyols: els dels liberals republicans (amb èxit) i els dels franquistes (amb fracàs).”
Res a comentar, fins i tot per menjar són diferents!
No dura molt el seu restaurant, entre altres coses perquè els seus clients tenen “més fums que diners”!

Llegia al llibre de Josep Piera sobre la nostra paella que al segle XVIII un frare franciscà menorquí de nom Francesc Roger havia escrit un llibre de cuina anomenat “Art de cuina”. A l’autor l’interessa la part in parla de la cuina de l’arròs. Més tard parla d’un altre llibre de cuina del 1858 a l’Havana del català Joan Cabrisas, titulat “Nuevo manual de la cocinera catalana y cubana”. I ací és on m’he sorprès, ja que aquest llibre el tenia per casa, el vaig comprar fa molts anys a Terrassa i sembla que és famós.Però el que m’ha sorprès més de tot ha estat al comparar la llengua en que estan escrits els dos llibres, el primer escrit en llengua catalana a Menorca i els segon en castellà. El dubte era la raó d’aquesta diferència. Piera dona una pista, el llibre del frare menorquí va ser escrit quan l’illa estava sota mandat anglès, i potser aquests varen ser permissius amb l’ús de la llengua local, cosa que al continent i encara més a les colònies,sota els Borbons,era impossible. Segurament l’autor ho faria directament en castellà, al publicar a l’Havana,però si ho haguera volgut fer en català, no sé si l’hagueren deixat ja que en aquella època el poc que s’editava en català eren poemes a Barcelona o València, no a L’Havana.

Ara que es comença a parlar tant sobre la impunitat que tenen en aquest país certs grups de l’extrema dreta, cal recordar que no és un tema nou, que ja ve de molts anys enrere, i en aquesta part de l’estat espanyol, ho sabem i ho hem patit sempre. Com diuen alguns: que llarg que se m’he estat fent el franquisme!.
Francesc Bayarri en conta unes quantes històries o investigacions periodístiques sobre el tema. El més conegut, l’atemptat a Joan Fuster i el seu tractament per la justícia i la policia espanyola (o millor dit, no tractament). Però també ens recorda altres successos deixats de banda (poques ganes de saber que hi havia darrere) com els paquets bomba enviats a certs empresaris, la llibertat amb que es movien pel nostre país els refugiats croates col·laboradors dels nazis (amb Franco i sense) i la poca difusió del record de la gent republicana que va lluitar per la llibertat a Europa als exercits aliats, com Amado Granell.
Completa el llibre un escrit sobre la controvertida figura de Vicent Blasco Ibañez, i sobre com es va desenvolupar la guerra civil i la postguerra al seu poble, Almàssera.
Una anècdota: parla sobre la persona que un dia va sembrar l’enemistat entre dos grans amics fins aquell moment, Vlado Divac i Drazen Petrovic. Quan descobrim qui és, et preguntes sobre la intencionalitat de la seua acció!

Després de recuperar fa unes setmanes el llibre “El jardí llunyà” de Josep Piera, vaig intentar cercar l’antologia de poemes d’Ibn Khafaja, el poeta andalusí d’Alzira, titulat Jardí Ebri, i traduït per la mateixa parella (Piera i Gregori). Però aquesta cerca no ha donat resultats positius, només he trobat aquesta selecció de 16 poemes del llibre editat per edicions 96 de Carcaixent. Una petita mostra on parla de l’exili, de la seua enyorada Alzira, del vi (a les prohibicions religioses no els fa cas ningú amb una mica de seny), la natura i l’amor.

Tirèsias adverteix Creont: “¿Quina proesa és, matar un mort per segona vegada?”, i aquest no fa cas de l’advertiment i després ho pagarà.
Rellegint la tragèdia grega d’Antígona trobe paral·lelismes amb l’actualitat. Antígona vol donar sepultura digna al seu germà mort en combat, malgrat que lluitava amb els enemics de la seua ciutat. Creont, el cap de la ciutat li nega aquesta petició, i ella tira pel dret desobeint al cap i acceptant les conseqüències de la seua decisió. Creont, com actualment passa en aquest país, no deixa enterrar els morts si no són del seu gust. Quantes foses comunes hi han en aquest país amb gent esperant una mica de dignitat? Però a l’obra aquest cap venjatiu ho paga i d’una manera cruel. Ho pagaran els que actualment actuen com ell? Potser ja comencen a pagar-ho havent de fer-se càrrec dels ossos d’aquest cabdill per la gràcia de no sé quin Déu!
Potser si Creont haguera fet cas a l’endeví li haguera anar millor. No diuen que rectificar és de savis. Alemanya, un país que rectifica, demana perdó, ara és una gran potència. Actualment encara estan buscant familiars de víctimes dels camps de concentració i extermini per tornar-los els seus efectes personals, un del meu poble. Actua Espanya igual? No, i després s’estranyen que actualment aquest estat, siga un estat desestructurat, dividit i amb molta gent amb ganes de marxar d’ell.

um dia
a gente ia ser homero
a obra nada menos que uma ilíada
depois
a barra pesando
dava pra ser aí um rimbaud
um ungaretti um fernando pessoa qualquer
um lorca um eluárd um ginsberg
por fim
acabamos o pequeno poeta de província
que sempre fomos
por trás de tantas máscaras
que o tempo tratou como a flores
……………………………….

eu queria tanto
eu queria tanto
ser um poeta maldito
a massa sofrendo
enquanto eu profundo medito

eu queria tanto
ser um poeta social
rosto queimado
pelo hálito das multidões

em vez
olha eu aqui
pondo sal
nesta sopa rala
que mal vai dar para dois

Recordant la llengua portuguesa de la mà d’un poeta paranaense. Aquesta vegada amb un llibre bilingüe editat per kriller71ediciones. Malgrat estar traduït al castellà, no cal mirar gaire aquesta traducció, s’entén molt bé.
M’ha fet gràcia l’anècdota que l’editor conta al pròleg d’aquesta nova edició sobre un professor de matemàtiques a València, que es deixava aquest llibre a la taula de l’aula i de com els alumnes l’agafaven mentre estava per altres coses i es copiaven els poemes que més els agradaven. Evidentment, conec a aquest professor gran amant de la poesia i les matemàtiques.