Entre el Túria i el Ridaura

He tornat a gaudir d’aquestes històries surrealistes o amb un toc de fantasia del gran Pere Calders. El vaig llegir quan anava a la universitat i ara l’he tornat a llegir per recordar el particular humor de l’autor. Molt recomanable i crec que l’hauria de llegir més gent en aquest país. Una mostra:

“Ahir de bon matí, els lladres entraren en un pis de l’avinguda Oriental. Entre altres objectes de valor, hom troba a faltar a l’amo de la casa, ja que ningú no sap donar raó del senyor Calders, ciutadà honorable i contribuent de bons costums.”

Aquest és el final d’una de les narracions, que pel meu gust hauria d’haver estat la darrera, he he.

“La relación entre la historia y la épica, más concretamente, la cuestión de la historicidad de los poemas épicos es algo que ha obsesionado a los críticos, complicando, quizá sin necesidad, el estudio de los poemas como literatura. En realidad no es más que un problema marginal. Se han malgastado energias en investigar la exactitud del acontecimiento histórico que subyace en los poemas que nos han llegado, que ha podido incluso dar lugar a ellos de una manera más o menos remota.”

De la introducció de l’edició que he llegit del “Poema del Mio Cid”. Potser l’autor no s’atreveix a insinuar que hi han certes raons nacionalistes al darrere d’aquesta intenció de relacionar la història real amb l’èpica, raons de les que no es salva ningú, ni nosaltres. Per tant com diu Colin Smith, deixem de malgastar esforços i diferencien clarament que és un cosa i quina és l’altra; sobretot nosaltres, ja que sempre ens acusen de nacionalistes, uns que veuen la palla en l’ull aliè i no veuen la biga en el propi.
Ara també és cert que molts descobriments històrics s’han fet intentant demostrar la veracitat de certes epopeies, com La Ilíada, L’Odissea, la mateixa Bíblia, o altres. Però una vegada fetes les investigacions ha de quedar clar que és la realitat i que la ficció.

Continuant amb les relectures juvenils d’aquest estiu, rellegisc aquest petit clàssic de l’autor escocès, que tantes vegades ha estat portat al cinema. Ara no he vist cap Mary Reilly en tota la novel·la, aquests del cinema sempre inventant per fer lluir a certes actrius, he he.
Totalment recomanable pels més jove, recorde haver-la llegir fent el BUP d’aquella època. En certa manera aquesta separació entre el be i el mal que porta tothom a dins em recorda la novel·la d’Oscar Wilde, “El retrat de Dòrian Gray”. Em una el mal s’independitza i sembla que cada vegada es va apoderant més del personatge i a l’altra el mal es del protagonista només es veu reflectit al seu retrat.

Quan anava a l’institut vaig llegir “Contes dels mars del sud” i “Nous contes dels mars del sud de Jack London. Aquest estiu he retrobat un poc les mateixes sensacions llegint aquestes dues narracions breus de l’escriptor escocès. Exotisme i fantasia fàcils de llegir i crec, que molt més educatiu i atractiu, com vaig escriure al post anterior, que moltes coses publiquen avui en dia per joves. Per favor, recomaneu al joves llegir els clàssics i no tanta rata periodista, atrapafieras, o coses semblants.

Quan tenia 16 anys vaig llegir “La història interminable” ( i també vaig veure la pel·lícula basada en la primera part del relat). Ara he llegit “Momo”, la història d’una nena que s’enfronta a uns lladres de temps que obliguen als humans a viure estressats. Potser actualment aquests homes grisos serien els telèfons mòbils i altres productes per l’estil?
Potser jo soc a massa vell i gaudisc més amb aquestes velles narracions, però quan entre a una llibreria i veig les ofertes que hi han per la gent jove em desespere. Col·leccions amb títols absurds, monstres, regnes impossibles, rates que volen fer de clàssics, aprenents de mags, …..Molt de màrqueting,en definitiva. Com vaig escoltar en una conferència recentment de Ramon Flecha, cal que els nens descobreixen els clàssics i no menystenim la seva capacitat. Potser gaudiran més dels llibres amb ells que no amb tant de fem publicat per les multinacionals del sector.
He completat la lectura de “Momo” amb una selecció de quatre contes del mateix autor editats per Bromera a la col·lecció “El Micalet galàctic”. Contes un poc surealistes, que m’han recordat al Calders de “Cròniques de la veritat oculta”, però més adaptats pel lector infantil.