Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Si un dit assenyala la lluna, de Toni Pou.

Fins a quin punt la imaginació i la creativitat són necessàries en la investigació científica? Potser al temps moderns aquesta s’ha tornat més mecanitzada i poc propensa a l’atzar a l’espontaneïtat? Sembla que l’autor ens intenta explicar aquesta situació que a ell li preocupa, i fart del rigor de les classes cerca altres maneres d’apropar les ciències al public en general i una bona manera és la lectura d’aquest llibre que amb l’excusa de cercar aquesta creativitat en els descobriment de Galileu ens fa un viatge a traves del món de les ciències des del segle XVI fins l’actualitat.

A les dues parts del relat es veu això més clarament. A la primera, els científics treballen sols i es comuniquen, no sempre, els seus descobriment com poden i potser tenen més creativitat per cercar les seus conclusions. A al segona, a modern observatori al desert d’Atacama, ja és un treball en equip molt mecanitzat amb poc de marge per l’atzar, ja que qualsevol errada es tradueix en perdudes milionàries. Hem guanyat en visió del món i de l’univers, però potser s’ha perdut un poc de romanticisme, o no?

“llimonaes”

Sí, al meu poble de la gasosa en diem “llimonà” i al poble hi havien dues marques que distribuïen les dues empreses que hi havien abans de fusionar-se en una sola. La casa Escútia distribuïa pels barri del raval i voltants i comercialitzava la gasosa La amistad. La casa Coll distribuïa pel centre de la vila i voltants i la marca era Montesol. Almenys durant aquella època era un producte local, després de la fusió es va acabar i comercialitzaren un gasosa de fora, amb un nom horrible, La Señera, i els joves ens burlàvem de l’espot publicitari que passaven als cinemes del poble de com era de dolent: “haga frio o calor, la señera la mejor”!

Avui al centre de València, a la vella bodega Baviera me les he trobades les tres juntes en una lleixa o hi havien algunes ampolles històriques més de les que corrien pel país:

En aquella època encara passava el repartidor per la porta de casa amb el camió i li compraves a ell directament i evidentment, totes les ampolles es reciclaven. No hi havia supermercats no grans superfícies.

Si un dit assenyala la lluna, de Toni Pou. Càlcul diferencial,literatura i televisió.

“No hi ha dubte que Tolstoi basava la seua interpretació en el càlcul diferencial desenvolupat per Newton i Leibniz al segle XVII, una eina matemàtica que permet conèixer l’evolució d’un sistema a partir d’una suma d’infinits canvis infinitament petits. En lloc de sumar grans esdeveniments per interpretar la història, Tolstoi intentava reflectir la complexitat del món en una suma d’infinites causes infinitament petites. En altres paraules, Tolstoi integrava totes les causes possibles per explicar els esdeveniments històrics. I aquesta visió de la història, transformada en tècnica literària, és un dels pilars sobre els quals se sustenta la monumental Guerra i pau.

El més interessant, és que aquesta tècnica no s’aplica només a la literatura, sinó també en algunes sèries de televisió, un fenomen que, com asseguren els experts, s’està erigint en la forma narrativa específica del segle XXI.”

Llegint aquest llibre del físic i escriptor Toni Pou arribe a aquestes línies que em fan recordar que quan vaig llegir Guerra i pau vaig trobar sorprenent que Tolstoi parlara de càlcul infinitesimal en una novel·la. Amb el pas del temps ho he arribat a comprendre i amb aquesta explicació de Toni Pou encara queda més clar.

Un poble traït, de Paul Preston.

El subtítol d’aquest llibre és un resum molt clar del que en ell es tracta: Corrupció, incompetència política i divisió social. L’autor ens narra la història d’Espanya des de la restauració borbònica en la figura d’Alfons XII fins l’actualitat, incidint en com els polítics, militars, empresaris, terratinents i religiosos han traït al poble durant més de cent anys i al mateix temps, s’han enriquit i han fomentat una corrupció, bé per ganes o bé per incompetència, que dura fins als nostres dies. En especial cal destacar als anys del franquisme i els actuals (arriba fins al 2019).

Potser no estic d’acord en que al capítol final pose al mateix nivell al President Carles Puigdemont i a Sr. M. Rajoy, però tret d’aquest tractament del tema català, la resta ho trobe prou encertat. Potser els Sr. Preston encara té esperances d’un encaix català i valencià dins d’Espanya. Jo ja fa temps que no hi crec.