Cadascú té el seu viatge personal a Grècia, però aquest m’ha agradat. Potser m’haguera agradat saber més sobre ell i trobe a faltar les seus opinions sobre Olímpia i altres llocs d’Atenes.
Potser Fuster va pensar això en una calçotada?
Passejar sense soroll de motors i olor a benzina i amb tranquil·litat és possible i ho hem pogut comprovar avui a la Plaça del País Valencià de la capital, on es celebra aquest dies la Plaça del llibre.
A més hem descobert que al soterrani d’un bar basc pots veure un tros de l’antiga muralla àrab de la ciutat.
La ciutat és un popurri, en els sentit original del mot. Paraula rabelaisiana, el pot-pourri (el pot-podrit) designava un estofat de viandes, llegums i hortalisses. D’aquí que ben aviat s’apliqués el mot a qualsevol barreja heterogènia. Ara bé, si el pot era la gran caldera sutjosa que penjava dels clemàstecs ¿Per què el contingut se’n deia podrit? A finals del segle XVI, dels aliments estofats se’n podia dir “podrits”, remollits després d’hores de foc. L’olla podrida ibèrica de la mateixa època que el pot-pourri, és un plat d’hivern que aixecaria un ciclop mort. La màgia de la parauleria equiparava la putrefacció amb la succió lenta, per com les dues desfan la matèria orgànica, a poc a poc. Fins no fa gaire, a Cal Podrit de la Bisbal d’Empordà s’hi podien menjar requisits d’aquest tipus. Cuina abertzale, avui bandejada de l’alegria comunal quan fa fred, arraconada per coses com el tristíssim, criminal filet de panga a la planxa.
Aquest concepte de “vi de la casa” s’hauria de revisar. A l’estiu vaig trobar un vins de Sant Mateu on menys m’ho esperava, a Palamós. Mira que haver de fer cinc-cents kilòmetres per trobar vins valencians! Com em varen agradar, he tornat a passar per comprar-ne unes botelles. Allà, li vaig comentar a la xica que els venia el que pensava sobre aquest concepte de “vi de la casa”, que no s’adiu gens amb la realitat. Darrerament estic anant a caminar per la serra d’Espadà i com ens quedem a dinar en els pobles dels voltant, demanen el “vi de la casa” i en treuen vins que poden ser d’Extremadura o saber d’on, quan a uns pocs quilòmetres al nord, al mateix país o la mateixa zona tenen vins molt millors. La xica em va comentar una cosa que ja havia notat i és que a l’Empordà, si que estant per la tasca i en l’apartat de vins de la casa, t’ofereixen vins amb DO Empordà. Potser en altres llocs haurien de revisar la seva política vinícola?
Potser és fer propaganda, però els vins són de les bodegues Besalduch Valls de Sant Mateu, al Baix Maestrat.
Des de Sant Pol de Mar, ve aquesta cervesa amb un tren molt vell.
Des de Sant Joan de les Abadesses, una cervesa artesana i reivindicativa, he he.
Quan la picara tavernera servia una gerra de cervesa a l’emperador (se suposa que és Carles V) sempre li donava la gerra agafant-la per l’ansa, per tant l’emperador s’havia de mullar les mans en prendre la gerra. Aquest, fart de la situació va fer construir gerres amb dues nanses, però la picara tavernera, no va continuar igual i li servia la gerra agafant-la amb les dues mans, una en cada mà. Aleshores l’emperador va decidir que les gerres tindrien tres nanses, però la picara tavernera no es va rendir i servia la gerra agafada amb les dues mans i amb la tercera nansa dirigida cap al seu pitram amb el conseqüent enuig de l’emperador. Finalment va fer dissenyar la gerra de quatre nanses i així la picara tavernera es va haver de rendir al poder de l’emperador, ja que sempre quedava una nansa lliure per al client.
Banda sonora: Port Bo i Tomeu Penya.
Com sempre França i la seva uniformització nacional a tots els nivells. Coses que també han intentat ací, per sort amb menys èxit.
Pla recull aquesta comparció feta pel su vell amic Paco Parellada, de l’Hotel Europa de Granollers.
Supose que Pla veu a l’Empordà la creació de restaurants que no van a cap lloc, degut al boom turístic de l’època. Cosa que ara sembla que passa a Barcelona i que a vegades denuncia l’enginyer Xavier Roig al seus articles al diari Ara.
“Ens descuidem de dir que, quan hi ha curses de toros, presenten, en els restaurants,estofats d’aquest animal, perquè sembla que hi ha afeccionats a aquesta festa sofisticada i grotesca als quals, a més d’assistir-hi, agrada menjar-se les víctimes. És un caprici estrany i pintoresc.”
Potser Pla, per educació, es va reprimir el que realment volia dir, no? A mi en recorda, aquesta última part, als caníbals de “Robinson Crusoe”, que es menjaven al presoners enemics, o potser exagere?
Això ho diu Pla abans de començar el capítol dedicat a la paella valenciana. Després de parlar sobre la intenacionalització del nostre plat es pregunta:
“¿es que algú ha menjat mai -excloent, és clar, les cases particulars, naturalment inaccessibles- una paella realment arrodonida i acabada, fora dels límits de l’antic Regne de València?……L’abús que s’ha fet del nom de la paella valenciana és excessiu -un autèntic escàndol.
No he cregut mai en la cuina d’exportació………………..Una paella a València o a la ciutat d’Alacant, en el paisatge de Castelló, en una casa tradicional del país, saturada d’amor pel país -perquè sense aquests sentiments no hi ha cuina possible- és realment una cosa important. La seva falsificació en els àmbits forasters i en els internacionals, quin resultat pot donar si no és nefast?”
I després el blavers van cridant que els catalans ens volen furtar la paella. Això demostra l’incultes que són.
Pla després parla de la varietat del plat, depenent de cada poble, tot el contrari del que els nostes polítics volen fer, una paella monòtona sense cap variació possible i uniformitzadora…i el que és pitjor, perden el temps i els diners del contribuent, discutint aquest tema a les Corts.
I acaba recomanant, que si vols menjar paella valenciana bona, agafes el tren i creues el Sènia. Millor promoció turística i gratuïtat, hi ha senyors del PP que vos gasteu el diners en F1 i altres ruïnes?
“De vegades la gent es desplaça molt lluny per veure un partit de futbol grotesc i embrutidor amb l’únic objecte de contribuir a accelerar l’estupidització general. Jo no iria mai a València amb l’únic objecte de veure una cremà de les célebres falles per més milions que l’espectacle hagués costat i per més popular que fos aquesta impressionant petarada. Ara a València, hi ha coses notabilíssimes, a part de les obres d’art, que, per constatació ancestral,són notables. En les bandes de música de moltes poblacions de l’antic regne hi ha els instruments de vent més “amorosos” d’aquest continent; i això sigui dit sense voler molestar els més explivament còmics i altisonants. I tantes altres coses agradables: la flor del taronger i el seu perfum una mica embafador; les granotes del l’Albufera quan canten orfeònicament; el Tribunal de les Aigües; la Vicenteta, els tramvies de la ciutat, la Verge del Desemparats, tan enjoiada… Hi ha també la paella, encara que de vegades, en els restaurants, els del Grau, per exemple, sigui més aviat adotzenada.”
Potser la millor promoció turística de València és llegir Pla? O potser soc jo que em considere valencià de l’Empordà? o empordanès de València?