Entre el Túria i el Ridaura

Després d’uns quants anys i un quants esdeveniment que han fet canviar l’actualitat sobre la problemàtica del terrorisme al País Basc, torne a llegir un llibre d’Antoni Batista sobre aquest tema tan delicat. En aquest cas fa una síntesi històrica del problema però només de la part més relacionada amb el Principat. Si el primer ja em va sorprendre i agrada molt, aquesta encara més, i si el primer en va obrir els ulls sobre el tema i em va fer fugir de la versió “oficial” dels fets, en aquest m’ha confirmat tot els que he anat deduint sobre ell,els darrers anys,amb alguna sorpresa que no sabia.
Val la pena anar a periodistes rigorosos per informar-se sobre el terrorisme d’ETA i el de l’Estat i no fiar-se de la versió que et volen vendre des de la televisió o alguns mitjans de la capital o de províncies (en el sentit despectiu).

La primera vegada que vaig pujar a la vall de Núria ho vaig fer caminant des de Queralbs pel vell camí que va serpentejant al costat del riu i del cremallera, per després continuar fins al cim del Torreneules. A la baixada ja vaig fer el meu primer viatge amb el cremallera, i després n’he fet alguns més per portar als alumnes d’excursió. Potser va ser la nostàlgia qui em va fer comprar aquest llibre, però ha valgut la pena i ha estat agradable llegir la història d’amor entre dues persones contada pel seu net, amb el rerefons de la construcció de cremallera, la Guerra Civil i la II Guerra Mundial.
Un enginyer dels que treballen en la construcció del cremallera s’enfronta a un cas de corrupció i negligència durant la construcció d’aquest i al mateix temps coneix a un cambrera, natural de Ribes, de la que s’enamora. La història està narrada pel net de la parella, que al mateix temps ens descriu el procés d’escriptura de la seua novel·la sobre la vida dels seus avis, avisant-mos que la seua àvia tenia alguns secrets que mai havia contat al seu avi, un és la seua faceta com a passadora de fugitius dels nazis durant la guerra mundial.

Vaig estudiar ciències matemàtiques a Burjassot durant els anys 1986-1991 i allà vaig conèixer a molta gent, entre ells a un company de Gata, a la Marina. Varem fer molt bona amistat, però el temps passa i només sé que va retornar al seu poble. Amb ell parlàvem d’un geni matemàtic del seu poble, el Vicent Caselles, però ja no estava per allà i per molts era una figura misteriosa: com algú tan bo no estava fent classes allà?
Ara, al cap dels anys, el misteri ha estat resolt gràcies al llibre editat per Juan Bisquert per homenatjar a aquest gran científic valencià que va morir massa jove i que potser no saberen prou apreciar, tret d’excepcions, a la seua pròpia terra. Però als que hem estudiat a Burjassot i hem vist alguns comportaments no ens estranya gens que Vicent se n’anara a cercar el seu futur a altres llocs.

Ja podeu visitar el molins del poble de Les Alcubles. Després de la recent restauració ja llueixen les seues aspes a l’espera d’algun Quixot despistat. Es fan visites guiades amb cita prèvia.
Jo he pujat caminant des del poble per una senda d’un quilòmetre, cosa que recomane per no col·lapsar el cim de cotxes i motos i gaudir més del paisatge serrà. Després he baixat pel mateix lloc i fet un cafè en un bar del poble, prop de l’església. Ha acabat el matí amb una visita a la línia de trinxeres republicanes, recentment netejades, de la cova Sabuquera. La darrera vegada que vaig passar no les vaig veure, per això dic recentment netejades i mostrades al públic. Crec que aquestes posicions serien de defensa de l’aeròdrom republicà que hi havia al pla de sota, en l’encreuament del camí cap a Sacanyet i el d’Altura.

Vint-i-quatre anys després Joan Daniel ens retorna al Vietnam i a la guerra d’Indoxina. Recupera els dos protagonistes de Les rambles de Saigon, en Valls i en Leccia, però ara en uns papers secundaris deixant el protagonisme a dos germans francesos d’origen rus que s’enfrontaran als perills de la guerra i als de l’amor. I com no podia ser d’un altra manera, als dos germans els agrada aprendre llengües, la literatura i malgrat algunes barbaritats sexuals, en el fons són uns romàntics. No són casualitat totes aquestes coses i no et sorprèn gens, si has seguit la trajectòria literària d’en Bezsonoff, descobrir que el pare dels protagonistes fera taxista a Niça, o resseguir les predileccions musicals i cinematogràfiques que pul·lulen pel text.

“Reconozco que, para hacerlos hablar sin prejucios, recurrimos -que no lo hice solo- a cierta droga hija de algunos hongos mexicanos, de la sierra de Oaxaca, para ser preciso.”
I no m’estranya ja que els testimonis d’aquests criminals són del més absurd que et pots trobar. Potser, els testimonis, ja havien pres aquesta droga en el moment del seu acte criminal?

Aquesta és una de les pel·lícules que tinc pendents, però mentrestant he aconseguit el llibre i l’ha llegit, i encara m’han vingut més ganes de donar-li una ullada al film de José Luís Cuerda.
La novel·la és una sèrie de contes, “estancias” segons l’índex, relacionats per el lloc on passen i per la gent que els protagonitza, incloent en aquesta gent als animals i plantes que poblen el bosc (“fraga” al llibre), per tant són una barreja de realisme i fabules gallegues intercalades al llarg de la narració. Una mena d’avançament al “Canto jo i balla la muntanya” d’Irene Solà, però amb el llenguatge propi d’inicis del segle XX.

Mai entendré com un home amb la imaginació per escriure aquests contes, donés suport al dictador.

Trobar a faltar València, Alzira i altres ciutats, els seus rius, els seus horts que han caigut en mans dels bàrbars infidels que venen del nord; estimar el vi begut assaborint-lo i al costat de l’amant, siga home o dona, és igual; la bellesa, el paisatge, el destí i un poc de política. Tots aquests són els temes de la poesia andalusina d’abans de la conquesta per Jaume I que Josep Piera ens arreplega i tradueix en aquesta selecció editats per edicions del 1984.
Potser no t’agraden tots, però segur que en trobes del teu gust, cadascú té les seues preferències, i gaudiràs de la seua lectura. O potser et fa pensar, que passats els anys, la nostra València encara pateix per culpa d’altres “infidels” que ha intentat saquejar-la durant anys o alguns altres “infidels” que fan el mateix des de ponent utilitzant altres armes molt diferents de les del Cid o el nostre fundador, Jaume I.

Després de descobrir a aquesta autor de còmics amb la molt recomanable “Esperaré siempre tu regreso”, sobre les experiències de l’alcoià Paco Aura al camp de concentració de Mauthausen, ara ens arriba aquesta nova novel·la gràfica sobre un home, que ja a la quarantena, inicia un viatge d’aquests amb el que hom s’intenta redescobrir a un mateix, i que millor que fer-ho amb el tren transsiberià? I el que és més important, aquesta vegada l’ha pogut publicar en la nostra llengua.
Ple referències a vells còmics i al cinema (Corto Maltès, Sergio Leone, Charlton Heston, Hair…) i barrejant realitats i somnis, el protagonista viatja de Moscou a Pequí on trobarà o no la solució a les seues preguntes i al perquè del viatge.