Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Vint mil llegües de viatge submarí. Feina a classe.

Com enguany hem hagut de prescindir de la setmana cultural i totes les activitats relacionades, hui hem fet una petita activitat lúdica a l’aula. Hem marcat el recorregut que fa el vaixell Abraham Lincoln i el submarí Nautilius en un mapamundi xicotet, i després en un de més gran hem anat posant diferents fotografies dels llocs mencionats a la novel·la, intentat que foren de la mateixa època o relacionades amb el text d’aquesta. Ací el resultat:

La guerra no té nom de dona, de Svletana Aleksiévitx

Amb la seua personal manera de narrar l’escriptora bielorussa ens acosta al paper sempre oblidat de les dones, en aquest cas les soviètiques, durant la II Guerra Mundial. Un paper que no se li ha donat la importància que caldria i que ha estat a vegades tapat de manera intencionada.

Les dones que varen anar a la lluita,a fer “feina d’hòmens”, ens expliquen les seues experiències abans, durant i després del conflicte. I sobretot és aquest després el que sembla que no va agradar gens a les autoritats estalinistes del moment. Moltes reberen medalles, però les medalles només són trossos de ferro, i  només valen per lluir els dies de festa si després la societat a la que tornes no valora el que has fet o en alguns casos, arriba a insultar-te per haver anat a “follar-te” als marits de les que s’havien quedat a casa (és un exemple), o no acceptant cap critica que poses en qüestió les errades de Stalin abans i durant la guerra. Potser per això aquest llibre tardà tant de temps en editar-se? com diuen algunes de les protagonistes: ara ja es pot parlar d’això!

Aquest llibre només parla de les dones soviètiques, però es podria fer extensible a molts més altres llocs i èpoques, com les milicianes durant la Guerra civil o les dones revolucionàries a Mèxic.

Vint mil llegues de viatge submarí: mapamundi.

Després de tornar a les Vint mil llegues de viatge submarí he intentat recrear el recorregut del viatge en un mapamundi en mida A3. En roig el trajecte de l’Abraham Lincoln, amb el capità Farragut, i en blau el del submarí Nautilius, amb el capità Nemo. Evident els recorreguts imaginaris no es poden dibuixar: fins arribar al pol sud i el túnel aràbic.

Salives, de Joan-Lluís Lluís

Fa anys Joan-Lluís ens proposava un viatge en forma de diccionari pels llocs imaginaris del Països Catalans. Ara ens proposa un viatge pels llocs ben reals dels cossos de les dones i els hòmens en forma de poesia. Una visita als llocs més eròtics de l’anatomia humana que em recorda als versos més marrans dels nostre Estellés.

Una mostra:

Prop del llit, la camisa d’home
que et poses al matins de mandra;
prop de la taula, dues espardenyes
de tela blava esgarrinxada;
prop del sol, el teus pits,
lluents sense remei
pel meu afany de saliva.

Verne i la física a Vint mil llegües de viatge submarí.

“- Y como en realidad la presión atmosférica es algo superior al peso de un kilogramo por centimetro cuadrado, sus diecisete mil centimetros cuadrados sufren en este momento una presión de diecisiete mil quinientos sesanta y ocho kilogramos.

-¿Y sin que yo lo advierta?

-Sin que lo note. Y si no le aplasta semejante presión es porque el aire penetra en el interior de su cuerpo con igual empuje. De aquí un equilibrio perfecto entre la presión interior y la exterior, que se neutralizan, lo cual le permite aguantarlas sin esfuerzo. Pero en el agua es otra cosa.

-Si, ya lo comprendo -respondió entonces Ned, que prestaba ya más atención-; porque el agua me rodearia, pero no me penetraria.”

En aquesta petita conversa entre l’arponer Ned Land i el professor Aronnax, Verne ens explica prou bé els problemes de la pressió sota l’aigua i com afecta aquesta als éssers vius. Una interpretació pràctica de les lleis de Boyle-Mariotte i com ens afecten en intentar descendir fins a les profunditats marines.

Dilluns ens estimaran, de Najat El Hachmi

“Després de guanya el premi em van començar a demanar que anés als llocs a parlar……………………..No em convidaven a parlar del conte que havia escrit ni de llibres, que era el que m’agradava,a tot arreu em demanaven el mateix: explica’ns la teva història.¿Com és el teu país? hi ha semàfors? Tota la meua història estava al barri però el públic volia alguna cosa més exòtica, no volien saber res d’una pobresa tan propera, els fascinava més la que venia del desert.

…………………O encara pitjor: a parlar sobre l’Islam, com si fóssim imams o teòlegs, com si fóssim els predicadors del canal per satèl·lit. No van trigar a adonar-se que no servia per allò, que no era capaç d’explicar res interessant. I com que un mora és igual que una altra mora,van buscar a la filla de la Parabòlica i ella si que els va donar el que volien: el seu enlluernament davant de la civilització occidental, quan havia premut per primer cop un interruptor i s’havia fet la llum. També es va dedicar a repetir els deien els xarlatans a la televisió: que la dona a l’islam estava més protegida, que era més respectada perquè obligaven al marit a fer-se’n càrrec i tot de ximpleries que ja coneixes. I tots se la van creure perquè en realitat era el que volien sentir.”

Aquests paràgrafs de la darrera novel·la de Najat el Hachmi enllacen amb el que ella ja denunciava al seu darrer llibre sobre la dona musulmana als països occidentals. De com sembla que cert progressisme en realitat cau a la trampa de percebre l’islam com una religió moderna respecte al tracte a la dona, com no ho és cap.

En aquesta novel·la Najat ens torna a explicar els seus temes més recurrents, la integració, els problemes amb la família tradicional i el món occidental que a voltes sembla cec, el feminisme, el sexe, …… I per tant no espereu trobar cap novetat si ja heu llegit alguna de les seues novel·les. Ara, gaudireu de la lectura,ja que escriu molt bé i val la pena llegir-la.

Però el que voldria destacar més sobre aquest llibre, és extern a ell. El llibre ha estat escrit en dues llengües a la vegada, en castellà i català.No és cap traducció d’una llengua a l’altra. Demostra que una persona que ve de fora de petita, i s’educa al sistema educatiu d’immersió lingüística català, acaba dominant les dues llengües, fins al punt d’escriure bé i guanyar premis literaris en les dues llengües. Potser tota aquest gent que diu que el castellà està en perill a Catalunya o València, hauria de callar la boca d’una vegada. O el govern valencià repensar-se això del plurilingüisme i passar directament a la immersió, almenys a les zones valencià-parlants, ja que amb aquesta llei les línies que abans eren PEV , a perden hores de català per passar-les al castellà o l’anglès. I donada la situació social de la nostra llengua respecte al castellà no crec que siga una bona idea.

 

 

 

Les cuques, de Julià Guillamon.

Com pot ser que un món tan quotidià i al que normalment no fem cas o si de cas els menyspreem pugui servir de base per aquest meravellós llibre? Doncs la resposta està en qui l’ha escrit que té les dues condicions necessàries per poder dur a terme aquest objectiu. Un és saber escriure, evidentment, i l’altre conèixer i estimar el món dels insectes i altres artròpodes que ens trobem quan caminem pels pobles, camp i muntanyes del nostre país.

Amb l’excusa de les cuques, com diu el títol, l’autor intenta evadir-se dels darrers anys de vida familiar, que per culpa d’una malaltia de la seva parella, els ha mantingut tancats a la capital, sense poder exercir una de les grans passions de la família, eixir i caminar per la muntanya, observant i gaudint de tot el que els envolta, sobretot el món en miniatura de les cuques. Ens conta de manera fragmentada i sense seguir cap ordre temporal, els seus records d’infantesa, joventut i de la recent vida familiar amb la parella i el fill per les terres, sobretot, de Barcelona, Llançà i Arbúcies, apareixent en un capítol el poble de Toga, origen de família paterna de l’autor. Sempre, cada record,relacionat amb una cuca, que la podem conèixer pel seu nom científic, el popular o el nom literari amb que l’autor la bateja al títol de cada capítol.

No sé si l’autor ha aconseguit això d’evadir-se i oblidar un poc aquest anys tan dolorosos per la malaltia de la seua parella, però als lectors ens ha deixat una molt bona narració amb la que gaudir de literatura i de natura. Espere que l’autor i tota la seua família ja puguen estar grimpant per les muntanyes del Montseny o de l’Albera marítima tot el temps que aquesta maleïda pandèmia ens deixe. I que puguen també anar al poble de Toga i gaudir de la seua natura. Un poble, origen de molta immigració valenciana cap al Principat.

El llibre té a dins dues lamines amb les cuques que protagonitzen cada capítol per a guia del lector. Potser en llisca algun dels capítols a classe de 1r d’ESO properament, quan arribem a l’apartat dels insectes.

L’hora de l’estrella, de Clarice Lispector

Caminant fan uns quants anys per la Serra de l’Ardenya vaig conèixer al pare d’un xiquet que tenia en 1r d’ESO, Em va impressionar el seu cos tatuat amb poemes en portuguès i anàrem parlant la resta del camí alternant les dues llengües, català i portuguès. Aquest home era el poeta i traductor Josep Domènech Ponsatí. Anys després l’he trobat alguna vegada per la llibreria Geli de Girona i he llegit algun poema d’ell o unes traduccions de poetes brasilers contemporanis, que vaig deixar i no em varen tornar (quina mala costum!). Ara he llegit la seua traducció de la darrera novel·la de Clarice Lispector.

Havia llegit la primera novel·la de l’autora brasilera en portuguès original, però aquesta l’he llegida traduïda. En aquesta l’autora ens narra com un escriptor intenta escriure la història d’una noia que emigra del poble a la gran ciutat i de la seua solitud davant aquest enorme ciutat, tot accentuat em la poca personalitat i cultura de la protagonista. Però malgrat tot ella és feliç a la seua manera, cosa que sembla que no agrada a l’escriptor que l’està modelant al llarg de la narració. Un narrador que sembla que també veu prop el seu final, a l’igual que el final que li donarà a la protagonista.