Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Jo! Memòries d’un metge filòsof, de Prudenci Bertrana.

Al mes de setembre feren a Llíria una petita fira del llibre, i allà vaig trobar aquest llibre de segona mà, un pas més en el descobriment de la família Bertrana. Més tard vaig llegir al darrer llibre de Joan Daniel Bezsonoff la descriu com una petita obra plena d’enginy i humor. Ara ja l’he acabada de llegir i coincidisc amb l’opinió de Joan Daniel, molt d’humor corrosiu sobretot durant al primera part de l’obra, abans de que el bohemi i excèntric protagonista es faça funcionari en un manicomi amb la intenció d’assegurar uns ingressos per la seua peculiar família, i paradoxalment, a partir d’ací és quan comença el seu declivi moral que serà la segona part de la novel·la. Una segona part, ja més macabra, eròtica i salvatge que sembla que acaba amb un cert reviscolament del protagonista ben lluny del país, quan semblava que més baix no podia caure.
Una mostra de l’humor corrosiu de la 1a part de l’obra.
“Havia començat d’escriure un famosíssim estudi sobre l’eficàcia social de l’a blasfèmia, tal era el títol. Els primers quaderns es venien com pa beneït, i perdoneu-me l’a comparació.”
“Jo significava l’heretgia, la blasfèmia en essència,el panteisme docte, l’enciclopedisme revolucionari i altres coses difícils de capir, però punible amb els turments de l’infern”

El curt estiu de l’anarquia, Hans Magnus Enzensberger

Aprofitant la figura del lider anarquista Buenaventura Durruti l’autor ens conta la història de l’anarquisme espanyol fins al final de la guerra civil: les seus il·lusions, lluites, encerts i errades fins arribar a la seua total desfeta amb la fracassada revolució iniciada durant la guerra civil i derrotats pels comunistes i burgesos durant els fets de maig del 37 a Barcelona.
La manera en que està escrit el llibre és diferent al que estem acostumats. La història es contada a base de testimonis de molts personatges que es van ordenant cronològicament en diferent capítols, cadascun iniciats amb una mena de pròleg explicatiu. Així el lector pot reconèixer les diferents opinions que produïa el moviment anarquista espanyol i els seus dirigents en diferents persones que varen viure aquells anys que l’autor anomena “el vesper espanyol”. Opinions favorables o d’admiració, amb altres contràries.
Crec que independentment de la ideologia de cadascú, aquest llibre agrada i el recomane per llegir. He trobat alguns paral·lelisme amb l’època que vivim actualment a l’Estat espanyol: els rics terratinents i alta burgesia que no vol perdre els seus privilegis, amb les “400 famílies” que dominen el món dels negocis des de Madrid amb la complicitat dels governs de torn.

Per cert, al món de l’anarquisme no tot és blanc o negre, hi han molts grisos i matisos, inclòs dins d’una mateixa persona, i més si considerem d’on provenien la majoria de protagonistes. També en comentaren que l’autor és actualment assessor d’Angela Merkel. Si és cert, és una anècdota un poc peculiar.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Vicent Marco Miranda 1880-1946, de Francesc Viadel.

Que la història l’escriuen els guanyadors és un cosa que ja sabíem, però poc a poc es va recuperant el que no ens varen contar o ens varen amagar. En aquest petit llibre, Francesc Viadel ens descobreix el personatge de Vicent Marco Miranda, polític i periodista republicà i valencianista, que va fundar Esquerra Valenciana, molt propera a l’ERC del Principat. Personatge que, malgrat els intents d’amagar la seua figura, va ser molt popular a la seua època. Sempre s’ha recordat molt a Blasco Ibañez, més que a altres. Però s’han amagat aquests altres, que eren molt més valencianistes que els blasquistes, moviment que era molt popular a la capital, però no tant a la resta del país. Moviment, que malgrat el seu republicanisme i anticlericalisme, no pretenia canviar molt l’estructura de l’Estat: un poc d’autonomia i prou. Marco Miranda, i altres com ells, volien més,volien un estat federal modern i republicà, un estat que respectarà la llengua i cultura del valencians i altres pobles de la península. Per això ell i altres, fundaren EV i fugiren del blasquisme, que ja no donava solucions òptimes en aquella època.
Esperem que poc a poc es vaja recuperant la memòria amagada. Ara, el que està passant aquests dies, ens demostra que des de Madrid faran tot els possible per evitar-ho, per a que no es continue per aquest camí i la “història oficial” siga l’única. Sinó mireu quins atacs estan llençant darrerament contra l’escola catalana, valenciana o balear.
Una anècdota, el funeral de Marco Miranda, al 1946 es considera la primera manifestació antifranquista a València, i de manera pacifica, fet amagat o poc conegut fins ara. Pacífica, i ací està la paraula clau, que molts no volen entendre aquests dies.

Individus com nosaltres, de Ferran Torrent.

Aquesta vegada he tardat en llegir la darrera novel·la de Ferran Torrent, que és una segona part de l’anterior, potser una trilogia? Ja ho desvetllarà l’autor més endavant. La novel·la torna a ser una de les seues novel·les negres d’ambient valencià, però ambientada als darrers dies de mandat del PP a casa nostra i és clar, ix a més de la trama “negra”, la corrupció política i com afecta aquesta a la societat. Personatges nous, que ja venen de la darrera novel·la es barregen amb els antics que van deixant pas a aquest nova fornada de caràcters de la societat valenciana creada per l’escriptor de Sedaví.
No defrauda als fans de Torrent, i continua amb els seu humor tan característic. Però potser després de la trilogia de Gràcies per la propina, esperem més d’ell i ens defrauda un poc si esperem trobar el mateix nivell de connexió amb tota mena de públics que va arribar a assolir amb les aventures dels germans Torres.

Llenguatge d’extrema dreta.

Al facebook una persona d’aquelles que diuen defensar les senyes valencianes escriu el següent:

“………………, no cal que TÚ et creguis que la culpa es TEUA, no cal que pensis que la gent del TEU poble no et vol, no cal que digues que et dequalifiquen a TÚ, perquè NO ES AIXÌ. LA CULPA ES DE LES PERSONES QUE NO HAN PENSAT AMB TOT EL TEU POBLE, SÍ AMB TOTES I TOTS, LA CULPA ES DE LA GENT QUE HA TRIAT QUE FORES TÚ la persona triada per aquest tipus d’acte. Salut!

Analitzem un poc el llenguatge usat:
– “LES PERSONES QUE NO HAN PENSAT AMB TOT EL TEU POBLE”. Potser ells, amb la seua gran saviesa si que que ho saben el que vol TOT el poble? Són posseïdors de la veritat suprema? Jo humilment, no m’atreviria a parlar en nom de TOTS. Em recorda certs tots feixistes: partit únic, pensament únic, …..
– “LA GENT QUE HA TRIAT QUE FORES TÚ la persona triada per aquest tipus d’acte”. No és la persona idònia? i qui ho decideix? ja comencen a fer “llistes negres” de qui pot fer unes coses i qui no? Això sí que es pot dir obertament feixisme, no?
– “No et desqualifiquen a TÚ”. I després en contradicció flagrant, tu no pots fer aquest acte, Algú ho entén?
– Per no parlar de les faltes d’ortografia.
Si no és feixisme el que defensa aquesta gent, es sembla massa perillosament.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Serra, castell i Font de l’Ombria

Avui he tornat a fer un part d’un recorregut que ja vaig fer fa anys, però molt més fàcil i adaptat per a qualsevol persona que vulga caminar i gaudir de la natura, les excursions que organitza l’Ateneu de Bétera són familiars. Si fa uns any vàrem pujar al castell de Serra per una senda amb un fort desnivell, avui hem anat per la pista, molt més apta per portar xicalla. Una vegada allà hem esmorzat tranquil·lament gaudint de les vistes que es tenen del Camp de Túria. Després hem baixat per una pista cap a la Font de l’Ombria, on es nota que darrerament no ha plogut molt hem descansat un poc i s’hem fet la foto de grup. La tornada ja l’hem feta pel barranc de l’assut per una senda ben ombrejada i sense passar calor. Una senda amb molts arbres i ben prop del poble. Fa anys, a més de la dificultat de la pujada la castell, també vàrem fer més camí, ja que abans de la Font de l’Ombria anàrem a la Font de Barraix.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari