Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.

Després de llegir la més coneguda de les seues novel·les, “La plaça del Diamant”, i la més juvenil, “Aloma”, he continuat amb la que sembla més completa i elaborada, “Mirall Trencat”. La història d’una família benestant barcelonina des dels inicis del segle passat fins poc després de la guerra civil. Com a “la plaça”, les referències temporals són escasses ( apareix alguna), però per un lector observador i informat, això no és cap problema. En certs moments,sobretot als capítols finals, m’ha semblat que la protagonista principal, més que la família, era la torre on vivien, i que ells anaven passant per allà fins al capítol final on la protagonista és una …… ( no ho dic, llegiu-la, he he).
Personalment, una frase del pròleg m’ha portat records dels meus temps empordanesos, de quan caminava per les Gavarres:
“Al notari Riera el veig molt sovint; es passeja pels boscos de Romanyà, a l’ombra de les alzines, on he acabat Mirall Trencat.” Si heu caminat, o pujat en bicicleta, per allà, ho entendreu. El petit poble de Romanya de la Selva, el dolmen d’en Daina, el petit cementiri on resta l’autora del llibre, i molts senders per caminar com la pujada al Puig d’Arques.
“No se n’aniria d’aquell bosc sense fer-li un petó”. Potser un bosc vienès a la novel·la, però també podria ser als petits boscos d’alzines sureres de les Gavarres.
CAM02860

Un dinar un dia qualsevol, de Ferran Torrent. Les diputacions.

“Per què mantenen les diputacions?, es pregunta, una institució del franquisme que l’esquerra manté. Que deuen costar a tot l’Estat? Quinze o vint mil milions, l’informe que vaig llegir. Són una eina que fa un grans servei a la xarxa clientelar dels partits, a les seues dinàmiques internes: tu m’ajudes a guanyar un congrés amb els vots de la teua comarca, jo et faig diputat o assessor de la Diputació. A Itàlia les han eliminat.”

Totalment d’acord amb el que diu Ferran. I encara diria més, aquests diners que mouen les Diputacions no podrien anar directament als ajuntaments o a la Generalitat? Diputacions, que no són elegides de manera directa pel poble. Com pot una institució no electa (almenys directament) tenir tant de poder? Després ens estranyem que en aquests llos manen gent com el Sr. Alfons Rus, o els Sr. Carlos Fabra. Que l’alcalde d’una ciutat petita com Vilablareix ( menys de 3000 habitants), siga president de la Diputació de Girona, que per cert quan militava al seu partit (ERC), crec recordar que les volíem eliminar.
Aquesta és una de les perles que es poden llegir al nou llibre de Ferran Torren, i encara vaig pel capítol 8! La cosa promet. Potser la seva prosa no siga la de Pla o altres autors, però a mi m’agraden les seves històries i m’enganxen. La cosa promet.
Per cert, a l’inici saluda a un arquitecte que no sap distingir entre paràboles i catenàries:
“L’Estació del Nord aviat complirà cent anys d’antiguitat, però el trencadís aguanta ferm (hola, Calatrava).”
IMG-20150603-WA0001

Robaiyat (Cançons de beure), de Fernando Pessoa.

Devoto do que já não sei o que é,
ao templo fui pelo meu propio pé.
Mas vi que o tempo era uma taberna.
Alli fiquei, ebrio de minha fé.

Fernando Pessoa va descobrir els Robaiyat d’Omar Khayyam en la seva versió anglesa. Sembla que les quartetes del poeta, matemàtic persa dels segles XI i XII li varen agradar i va decidir imitar-lo en llengua portuguesa. Vaig trobar aquest llibre a la llibreria Les Voltes, a Girona, i el vaig comprar per llegir un poc en portuguès. Però no és tan fàcil com altres coses que he llegit. Sort que la versió és bilingüe portuguès-català i això ajuda en cas de dubte. Potser que al estar acostumat al portuguès del Brasil (Coelho, Amado, Boal, Buarque), la variant europea de la mateixa llengua em costa més, i més si és d’inicis del segle XX. A més, el que cada vers comence sempre en majúscula no ajuda molt tampoc. Però em dona igual, val la pena llegir algunes de les quartetes que componen aquest petit llibre en la seva versió original.

Vivemos nos encostas do abandono
sem verdade, nem duvida nem dono.
Boa é a vida, mas melhor é o vinho.
O amor é bom, mas és melhor o somno.
CAM02764

Carta a la reina d’Anglaterra, de Vicenç Pagès Jordà.

“Quan s’esdevenia aquest darrer cas, m’adonava que el diable no havia fet pas un mal tracte:a mi m’havia concedit la immortalitat, però al llarg de tota la meva vida s’enduria l’ànima d’uns quants homes que moririen amb ganes de matar-me, és a dir, en pecat mortal”.
Joan pacta la immortalitat i uns quants desitjos més amb el diable a canvi d’una espasa que ell havia fet. Aquest és l’inici d’aquesta petita gran narració de l’escriptor de Figueres, que m’ha enganxat durant els darrer dos dies. Molt bona, res a envejar a les posteriors novel·les més reconegudes de l’autor.
En aquesta edició, a més, hi han dues “postades” escrites per l’autor explicant l’evolució posterior de la narració, quan ja se l’han apropiat i fet seva els lectors.
9788499320519

Carta a la reina d’Anglaterra, de Vicenç Pagès Jordà. L’evolució de les llengües.

Durant l’edat mitjana el protagonista conta com recorria Europa.
“Viatjant a poc a poc com feia jo, es podia recórrer tot els sud d’Europa sense tenir la impressió de canviar de llengua. Els parlars evolucionaven molt a poc a poc, de llogaret en llogaret, de regió en regió, sense solució de continuïtat, i el viatger es podia adaptar fàcilment als canvis en la pronuncia i a les paraules”.
El protagonista no té cap problema lingüístic per viatjar. Les llengües són molt semblants i s’adapta fàcilment al llocs on aplega, Només a d’adaptar el seu nom: Joan, Juan, João, Jean, …..
Però més endavant sorgeixen problemes:
“Al segle següent va néixer el meu pitjor enemic: l’Estat modern. Ja m’havia molestat l’intervencionisme lingüístic dels estats, que havia posat fi a la facilitat amb què em passejava pels territoris on es parlen llengües romàniques. La fi del continuum lingüístic va dificultar els meus desplaçaments pel sud d’Europa,i l’afany uniformador dels legisladors (cada Estat), una llengua, cada llengua, una ortografia) em fa fer perdre molt de temps.”
Conforme vas llegint vas descobrint històries paral·leles a la dels personatge de la narració. Aquesta sobre l’evolució de les llengües és una. L’altra que també discorre al mateix temps, és l’evolució dels jocs dels escacs, entreteniment favorit del protagonista immortal de la novel·la.
Vaig per la meitat, però em sembla una narració excel·lent, que no té res a envejar a les posteriors novel·les de l’escriptor de Figueres.
9788499320519