Entre el Túria i el Ridaura

Aquest relat curt de Joanjo no sé si és un encàrrec o un tour de force per intentar concentrar en un relat de cinquanta i escaig pàgines la problemàtica de la immigració dels joves talents valencians a l’estranger, les diferències generacionals, una lliçó de lèxic (B2?), i finalment, una reivindicació de les petites rondalles valencianes enfront de estrangeres que ens oferien com a xurros les editorials en la nostra joventut. Potser la seua experiència de lletrista per a cantants com Mireia Vives i Borja Penalba li haja ajudat a concentrar tot açò en poques pàgines.

Siga el que siga, el repte està superat i de llarg. Un bon llibre pels alumnes dels instituts que crec que els pot agradar.

Al darrer llibre que vaig llegir del periodista Antoni Batista, ETA i nosaltres, parlava d’uns quants llibres d’aquest autor basc contemporani i altres més. Recomanats per intentar entendre el “problema” basc i un poc la seua història.Em vaig decidir per aquest i la tria ha estat encertada, ja que l’exmembre d’ETA on a través d’una saga familiar ens fa una pinzellada a la història del País basc dels dos darrers segles, des de la primera carlinada fins al problema del terrorisme al darrers anys del segle passat.  Els membres de la família van passant de la militància carlina després de la mort de Ferran VII , al republicanisme i nacionalisme de la Segona República, fins a la militància a l’esquerra abertzale. Una història marcada per les guerres contra un govern centralista, sigui del signe que sigui, que molts bascos han vist com a un enemic que ocupa la seua terra i vol destruir la seua cultura i tradicions.

Aquesta és la segona novel·la que llegisc de l’escriptor mallorquí. En aquesta retrocedeix en el temps per explicar-nos com era la vida quotidiana en un seminari durant la dictadura franquista, un veritable descens als inferns on les criatures eren tractades de manera brutal, estant aquestes permanentment exposades als atacs de qualsevol pederasta amb sotana.

Aquesta és una reedició d’una novel·la del 1977 que ja va haver de patir la censura franquista com explica l’autor en un epíleg final. Sembla ser que un dels censors es va sentir massa identificat en un dels personatges de la narració, un frare amb males intencions cap al menors que intentaven estudiar per “cantar missa”.

Després de llegir el costumisme de Jorge Amado, l’humor de Boal o la literatura fàcil de Coelho, aquest llibre ha estat un gir de 180 graus. Un llibre gens fàcil de llegir en el que l’autora debuta narrant com una dona va madurant al llarg de la seu vida, des de la infància fins que decideix deixar al marit i començar de nou.  Tot açò narrat d’una manera gens lineal des d’una visió interior on la protagonista reflexa més els seus sentiments i reaccions enfront dels fets que no pas els fets mateixos.

Liberdade é pouco. O que eu desejo ainda não tem nome

Que és més negre? la història d’un crim investigat per un periodista novell i un policia amb passat fosc o la ciutat de València dels darrers anys del PP al poder on es desenvolupa l’acció? Aquesta és la pregunta que l’autor ens deixa al final d’aquesta novel·la que va publicar fa cinc anys just l’any en que començaren a canviar un poc les coses en aquesta ciutat i país que ens ha tocat viure.

Una de les novel·les de Joanjo que potser s’acoste més a la València de Ferran Torrent, però sense el sentit de l’humor del de Sedaví.

València negra:

Torne als teus braços ingrats
i a la teua aspra carícia.
Et mire als ulls gris d’asfalt
i em fa mal tanta injustícia.

En els carrers del teu cor
he vomitat matinades,
m’he begut la nit a glops
i he besat dolces errades.

Sóc bastard del teu amor,
tu madrastra dels teus fills.
Mors malalta de supèrbia,
vius per a fer-nos patir.

Brúixola dels dies grisos,
bruixa de contradiccions,
fada de desigs i encisos
d’anys perduts pels teus racons.