Entre el Túria i el Ridaura

Quina nit més bonica. Muixerangues al meu poble. Escoltar, interpretat per la meva banda, i després una vegada i altra més, el que molts considerem l’himne del nostre país: inoblidable. També veure ballar els gegants a la nit estrenant una nova composició feta per a ells. Aquest any sembla que pot ser l’any del canvi. Vents nous corren pel nostre país, que arriben també a Llíria, malgrat que demà, els de sempre, ho criticaran. Però el millor és no fer cas, que es queden amb la seva rancúnia, i nosaltres endavant.

Una petita joia com aquesta val la pena llegir-la. Potser m’estime massa el meu país, la meva gent, i no soc objectiu al dir tot açò, però aquestes petites narracions curtes encapçalades amb versos de Vicent Andrés Estellés m’han agradat molt, i m’han recordat, que malgrat les penúries de la dictadura, el meu país continua ben viu. O més recentment, encara continua viu malgrat els darrers governs que han intentat anul·lar-nos com a poble.

Iremos a aquellas tierras y le preguntaremos al primer rey que encontremos: “¿Quieres derrotar a tus enemigos?”. Y le enseñaremos a entrenar hombres, porque de eso sabemos más que de ninguna otra cosa. Después subvertiremos a ses rey, nos apoderaremos del trono y fundaremos una dinastia.

Daniel Dravot i Peachey Carnahan ho veien així de senzill això de fer-se reis al Kafiristan. La creença en la seva superioritat europea els va no fer veure que als homes no se’ls poc enganyar a tots durant tot el temps, com diria Lincoln, i acabaren pagant-ho per no saber retirar-se a temps. Curt el seu pla, com curta és aquesta narració de Kipling que després adaptaria John Huston en una gran pel·lícula amb Sean Connery i Michael Caine als papers protagonistes. Ara, donada la brevetat de la narració, Huston va haver de completar-la un poc per poder fer un film de un poc més de dues hores. Un dels pocs exemples, en la meva opinió, en que la pel·lícula supera l’original.

“Me contó tus dos defectos principales: tu vanidad , y, como ella decia, el no tenr idea de lo que era el dinero. Recuerdo exactamente cómo reí al oírla: Quan lejos estaba de figurarme que l primero de estos defectos tuyos me llevaría a la carcel, y el segundo a la quiebra!”

Una llarga carta escrita per l’autor durant la seva estància a la presó, acusat de “gross indecency”. En ella li retreu al seu amant tot el seu comportament durant la seva relació i durant la seva estància tancat en una cel·la del presidi, i de com això l’ha portat a la ruïna econòmica, així com altres conseqüències. Després, com si fóra una segona part parla de com li afecta l’estada a presidi en les seves creences religioses i en com afrontar la seva futura vida com a artista quan surta d’allà.
Potser, l’autor havia d’haver fet cas a la mare del seu amant, com diu ell a l’inici de la carta, però ja sabem que moltes vegades la passió i el sexe fan cecs i sords a moltes persones.

Avui he tornat al paratge de les rodanes de Vilamarxant, la bassa barreta i les trinxeres de la guerra civil. La novetat és que no he eixit del poble de Vilamarxant, sinó des de Riba-roja del Túria, un poc més lluny, i més concretament des de l’antiga estació de RENFE del poble. Hem anat passant pel paratge de Porxinos per agafar una pista que et porta per la part de darrere de la Rodana del pi, fins a la zona del corral i la bassa barreta. Allà hem esmorzat i descansat un poc de la calor, per després continuar el camí de tornada cap a Riba-roja, ja pel pla i passant per les restes de les trinxeres que es varen fer a la guerra civil per defensar la ciutat de València dels feixistes.