Entre el Túria i el Ridaura

Qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència, he he he he.

Recomane aquesta novel·la sobre les trames corruptes a les Illes Balears, amb personatges que semblen eixits dels Telenotícies de qualsevol del canals que podem veure per ací. Agradable i ràpida de llegir, t’enganxa de seguida i com diu Sebastià Alzamoora a la contraportada, una molt bona història d’un gran narrador. Personatges hipòcrites que diuen coses com: “T’ho dec, en sóc conscient. I no pels doblers, sinó per la nostra amistat, que ja saps que aprecio més que cap altra cosa….”, digne de Vito Corleone, he he. O altres que semblen integres, però que també tenen les seves intencions ocultes. En definitiva un bon retrat de la societat illenca dels darrers anys.

Apolítico, de derechas, como mi padre.
https://www.youtube.com/watch?v=sXfdvNvNwM4

Quan el cantant d’un grup tan poc sospitós de vel·leïtats polítiques com el grup Tardor, diu que enguany tenen concerts programats per tot l’estiu, això vol dir que alguna cosa està canviant al País Valencià.
Ara, per alguns, el fet de cantar en la nostra llengua ja sembla ser un fet deplorable.

En la meva darrera visita a la llibreria 22 de Girona vaig trobar aquest petit relat de l’autor de “Un món feliç” i el vaig comprar. És una breu narració en la que l’autor ens conta com es desaprofitat de manera tràgica el talent matemàtic d’un nen fill de pagesos italians, sobretot que es confon la seva capacitat matemàtica amb els seus gustos musicals i s’intenta fer d’ell un petit geni abans d’hora, enlloc de deixar-lo créixer com el que és, un nen al que li agrada també jugar i passar-ho bé. Potser recomanaria aquesta petit llibre a tots aquests que promocionen programes de televisió amb nens que els fan passar per adults en miniatura, i sobretot als espectadors que els miren. Hi ha un paràgraf a l’inici que fa preveure un poc la desgràcia:
“Los físicos hablan de extraer energía de los atomos; sus empeños serían mucho más provechosos si se dedicaran a algo más cercano: descubrir la manera de interceptar esos enormes caudales de energia vital que se acumulan en mujeres ociosas de temperamento sanguíneo y que, en el imperfecto estado actual de organización social y científica, se disipan en ectividades tan deplorables por lo general: interferir en los asuntos de los demás, provocar escenas emocionales, pensar en el amor y practicarlo, e inquietar a los hombres hasta el punto de imposibilitarles el trabajo.”
Més tard ens recorda de quina mala manera aplicarà tota aquesta energia intentant crear un petit Mozart d’un nen que només volia ser un nen.

Vaig descobrir aquest llibre gràcies a Joan Daniel Bezsonoff que l’ha traduït a la nostra llengua i ha estat una agradable sorpresa llegir la visió infantis de la guerra d’Algèria que aporta l’autor. Un relat curt en el que l’autor descriu com el seu meravellós món infantil, al costat de la seva veïna ( i segona mare), es va desfent com forme avancen el conflicte bèl·lic fins al retorn a la metròpoli. Però aquesta degradació no està narrada de manera directa, sinó que es va deixant entreveure entre les ratlles de la novel·la, filtrats pel que seria la visió infantil del nen protagonista.

“He traduït aquest llibre perquè ja no suportava que tants lectors catalans no el poguessin llegir!” Joan Daniel Bezsonoff.

No recorde si va ser al diari Ara del passat dia 3 de juliol o del dia 4, però en ell vaig veure un anunci d’una agència de viatges, supose que barcelonina, on ens recomanava que amb el TGV podíem visitar la ciutat de Perpinyà, que ara la teníem ben a prop. Ho deia més o menys així: Vine a conèixer França, vine a Perpinyà amb l’alta velocitat. No m’ho podia creure, i més al diari Ara. Però és clar, els diners de la publicitat poden permetre qualsevol aberració.
El dilluns següent a Girona, cosa que ja tenia previst,vaig comprar la “Guia sentimental de Perpinyà” de Joan Daniel Bezsonoff a la llibreria 22 de la ciutat de d’Onyar. Potser hauria d’haver comprat dos exemplars? un per regalar als publicistes de l’agència de viatges.
Joan Daniel fa un recorregut personal per la seva ciutat natal i els pobles del voltant. Potser estareu d’acord amb ell en algunes coses i en altres amb desacord, però ja ho diu el títol, és una guia personal; literatura i no el thomas cook, o sant google, com diu ell. Parla de la situació lingüística i cultural al Rosselló i de les relacions nord-sud dels Pirineus. Recomana:

“Si us trobeu amb un catalanoparlant, recordeu que no sou al Principat, sinó en una altra terra catalana. Parleu a poc a poc. Articuleu i eviteu les castellanades de cada dia. Tracteu a la gent de vos i bandegeu el vostè.”

I amb bon criteri que ho recomana, ja que coneix les reaccions de molts principatins quan escolten un català diferent al d’ells. Quantes vegades catalans, de Barcelona sobretot, han canviat al castellà en escoltar el meu accent del Camp del Túria?

https://www.youtube.com/watch?v=fiGE8DdHWBg

https://www.youtube.com/watch?v=8P-uzxE7rDg

http://www.youtube.com/watch?v=83ycIA5PjYA

He acabat de llegir el darrer llibre de Joan Francesc Mira, una narració sobre la seva infantessa al barri de La Torre, a la ciutat de València. Un barri perifèric que en aquella època era més semblant a una de les petites viles de l’Horta que no a un barri de la capital. Una barri que modernament, i supose que en part degut a la construcció del nou llit del Túria sembla aïllat de la ciutat a la qual pertany.
La narració dels fets no és lineal, està estructurada per llargs capítols cadascun amb la seva temàtica, amb el vincle en comú del sempre present tramvia groc que els unia amb el centre de la ciutat i amb altres pobles propers. Descripcions llargues , però que no arriben a cansar:
“No estic segur, ni de bon tros, que ara mateix la vida d’un infant o adolescent, plena d’imatges de colors en alguna pantalla, de jocs electrònics mirant fixament figuretes que corren s’agiten i esclaten, de missatges escrits amb poques paraules trencades, de relacions irreals a través de petits aparells, tinga la mateixa substància, emoció i espessor, la mateixa realitat material i carnal que va tindre la meua amb tramvies, antics carrers urbans, trànsit de carretera i camins entre els camps, amb sorolls de motors i carros i silencis molt llargs, amb portals gairebé sempre oberts i portes inexplicablement tancades, amb cases i espais transparents i llocs plens de secret i de misteris, amb quietud, moviment i sorpreses.”
A més de les diferències de costums, hi ha moltes més. L’any passat vaig anar per aquest barri alguna vegada i potser l’autor si torna el veja molt canviat respecte al que ell va viure. Potser només reconega l’església de la Mare de Déu de Gràcia, o el molí arrosser al camí reial de Madrid. La resta sembla molt canviat. I d’horta poca, malgrat que fa un temps estan recuperant alguns trossets amb els projectes d’horts urbans.

Puig Gros-Cala del Vigatà.
Com avui la calor ens ha donat un poc de treva (deu de ser que com han fet a Rita senadora, ja deu d’estar content), he eixit a caminar per la muntanya. He eixit cap a la vall de Mas canada i des d’allà al Coll de Portes. Com he vist que tenia temps, he pujat fins al Puig Gros, o puig de les antenes. He pujat des del costat que dóna al nord, per la senda del camí romà i desviant-me per una senda de pujada que sembla poc transitada darrerament. Des del cim es veu tot Sant Feliu de Guíxols i mirant cap a Garbí , en un dia bo, es pot veure fins a Tossa de Mar. A l’interior es veu el Puig de les cols i molt més lluny de Puig de Cadiretes. He baixat pel costat que dona a mar per tornar al coll de Portes i des d’allà agafar el camí que et porta cap a Sant Feliu, passant per l’ermita de Sant Elm. No he arribat, he baixat a la Cala del Vigatà a nadar un poc i esmorzar. Una vegada refrescat he tornat cap a Sant Feliu baixant per la font de Monticalvari.
Per cert, el camí de Mas canada l’estan arreglant però, calia posar formigó? Tant desfet estava?
Fa anys, feia part d’aquest recorregut (sense el Puig Gros i la baixada a la cala) corrent…..com passa el temps, he he.

Un matí per Girona.
Arribar a Girona i deixar el cotxe ràpidament, no té preu. Feia temps que no em passava. Potser l’haver triat un dilluns per anar a donar una volta per allà ha estat una bona elecció. Com moltes vegades he fet, he pujat al bar de l’Arc a fer-me un cafè; encara tenen la catedral al patí. He vist que al museu d’història tenen una exposició nova sobre la Girona dels segles XIX i XX, sembla que darrerament estan programades de manera cronològica amb el temps. Com el dilluns tanquen no l’he pogut veure. Sí que estava obert el Museu d’història dels jueus on hi havia una exposició sobre Walter Benjamin i l’exili. Allà, al llibre de signatures, un “no-nacionalista” ha deixat la seva queixa ja que l’exposició era bilingüe català-anglès , i sembla que no li ha agradat que no fóra en castellà. Les sales inicials del museu han millorat molt des de la darrera vegada que vaig entrar.
Avui m’han confós dues vegades amb ciutadà israelià. Una al museu i l’altra als banys àrabs. Això de portar la samarreta del Maccabi Tel Aviv FC té les seves coses, he he. M’ha trobat un seguidor de l’equip que dirigeix Jordi Cruyff i hem parlat un poc. Després visita a la llibreria 22 on m’esperava la Perpinyà de Bezsonoff , La senyora Arnoul , Sicília sense morts i he descobert un petit Arquimedes de Huxley.
Al museu del cinema he recordat la infància amb l’exposició sobre els inicis de cinema d’animació al país. Amb el cartell de la pel·lícula “Garbancito de la Mancha” es feia un recorregut pel cinema d’animació fet a Catalunya.
A Girona, sempre trobes alguna activitat cultural, esperem que amb el canvi de govern ací al sud del Sénia, la cosa millori i l’oferta cultura i d’oci siga alguna cosa més que bous al carrer i sopars de jubilats. He acabat amb una visita al banys àrabs, que degut a la calor ha estat agraït, i al jardins on està el memorial a Anna Frank. Quan ja començava a fer més calor, cap a casa a dinar.

Com m’agraden molts les pel·lícules dirigides per ell, vaig decidir començar a llegir algun dels seus llibres, i he començat per aquest que crec que és el segon. És un llibre prou gamberro en la seva manera de narrar el viatge salvatge de quatre amics que no volen de deixar de ser adolescents. En alguns moments em semblava que estava llegint un monòleg de televisió, però del bons, no de la mediocritat que ara abunda. No és cap imitador dolent del Buenafuente. Però, la veritat, crec que el nivell de les seues pel·lícules és molt superior al del llibre. Potser els altres estan millor, no ho sé.

“Siempre he sospechado que la amistad está sobrevalorada. Como los estudios universitarios, la muerte o la pollas largas. Los seres humanos elevamos ciertos tópicos a las alturas para esquivar la poca importancia de nuestras vidas,”
“Yo a mis amigos no les cuento mis penas; que les divierta su puta madre.” (un tirado en una taberna)

Més endavant, buscaré el seu darrer llibre, potser en aquest nou llibre, el germà de Fernando, la parella d’Ariadna, o l’amic de Guardiola (com va dir ell a Sant Feliu de Guíxols), ha millorat la seva temàtica narrativa.