“Siempre igual, los generales extranjeros parecían incapaces de entender nada de nada. No querian darse cuenta de que Castilla y Catalunya estaban en guerra exactament del mismo modo que Francia e Inglaterra; que España era un nombre bajo el que se ocultaba una realidad que se apoderaba de la política, el comercio u, si me lo permiten, hasta del sentido común. Un campo de batalla entre dos formas opuestas de entender el mundo, la vida, el todo.”
Potser que a l’escrirue el llibre en castellà, molts se n’assabenten de que Espanya és un invent fallit, no?
Un recorregut que abans feia corrent, avui, com ha eixit el sol, l’he fet caminant. Eixint per la riera Mascanada, he pujat al coll de Portes per un sender i d’allà travessant la carretera de Tossa, m’he acostat a l’ermita de Sant Elm, on, segons la llegenda va ser Ferran Agulló el que va inventar-se el nom de Costa Brava. Després ha baixat cap a Port Salvi i he retornat cap al centre urbà. A la punta de garbí, hi han les restes d’una defensa del port durant la guerra civil, per intentar evitar els atacs de l’aviació feixista.
Avui he fet una ruta més llarga que les altres. He fet la travessa del Montgrí des Torroella fins al cap de la Barra, enfront de les Medes. He començat pujant al castell pel camí habitual, per després passar pel Montpla, on he trobat companyia per continuar al camí. D’allà, per la duna litoral, cap a la torre Morratxa i el Rocamaura, on he vist una àliga volar per sota nostre. D’allà ja quedava poc per arribar al cap de la Barra, on hem vist una mar en calma i molt transparent; avui semblava un dia d’estiu. He tardat unes tres hores i mitja en fer el recorregut, molt més ràpid que fa uns anys quan el vaig fer amb un grup de moltes persones del CE Montclar; i és que fer moure a tanta gent costa.
…………………………………..
“Idiomas, asignatura odiosa a los ojos de los Ducroix, pero imprescindible, ya que algunos desgraciados palurdos de Inglaterra, España, Austria y en general los palurdos de medio mundo, por extraño que pareciera, aún no sabian francés.”
Bé, només hem de canviar França i París, per Espanya i Madrid; canviar “els Ducroix” pel ministre Sr. Wert i ja tenim un tema d’actualitat. Potser els Sr. Sánchez Piñol l’he encertada en escriure la seva darrera novel·la en castellà.
“Si algun amic em preguntava en temps de maig quina alimentació podria emprendre’s, jo contestaria sense dubtar un moment: trenta sardines per barba, acabades de pescar, grosses, regalimants de greix, fetes a la brasa, i quatre costelles de xai tendre del país amb una enciamada primaveral amanida amb oli, vinagre, sal i mostassa. Això fa, sumant, trenta-quatre peces. És un bon nombre. Hi posem un claret blanc, sec, un vi de macabeus de L’Escala amb els sardines i un vi negre d’una certa pastositat per les costelles. I ja em donaran notícies…….”
Rellegint llibres vells que tinc per casa, ara li ha tocat a aquest recull, que va ser el primer llibre de Josep Pla que vaig llegir. Ara, és diferent, quan el vaig comprar a “El cau ple de lletres”, a Terrassa, i llavors el meu coneixement de la geografia planiana no era el mateix que després de deu anys a L’Empordà.
Avui he fet un recorregut circular d’unes dues hores i mitja. He començat a la vila de l’Estartit, prop del port, i seguint un sender local he passat per el Cap de la Barra, amb una bona vista de les illes Medes, Cala Calella, i el Cap d’Utrera ( o Punta Grossa). Després he baixat a Cala Pedrosa i he retornat a L’Estartit per l’interior, donant la volta a l’Alt de la Pedrosa i entrant al poble per sota de Rocamaura. Fa uns quants anys havia entrat al poble per aquest mateix indret, però llavors veníem de fer la travessa a tot el Montgrí, des de Torroella, pujant al castell i passant per la duna, Torre Moratxa i Rocamaura. En acabar una bona “birra” llegint la premsa.
Aquest matí he fet una ruta molt curta, una horeta, des de Cala Montgó, a L’Escala, fins a la Punta Ventosa. Vas tota l’estona pel GR-92 i arran de mar. He fet una parada en la punta de Milà i després he arribat a la Punta Ventosa, on hi han unes instal·lacions militars abandonades, semblaven ser defenses antiaèries. El camí continua fins a Torroella. Jo he tornat pel mateix camí. Sort que el vent que bufava no era fort.
Una expansió gnomònica és quan una figura s’expandeix conservant la seva forma. He trobat una expansió gnomònica d’un quadrat basada amb el nombre d’or, que segons l’autor del llibre “Sacred Geometry”, Robert Lawlor, es pot observar a la planta del temple egipci de Luxor.
Partint d’un quadrat de costat unitat, va fent quadrats amb el mateix vèrtex de longituds basades amb la proporció àuria. Aquest longituds en ordre creixent serien: (veure arxiu adjunt) , on ? és el nombre d’or.
He trobat una errada, possiblement d’impremta, ja que al llibre sembla que el penúltim quadrat es construeix a partir del cinquè, i es fa a partir del quart.
Els últims tres quadrats no estan dibuixats, només està dibuixat la seva base.