Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Victus, d’Albert Sànchez Piñol. Els avantpassats de la “Brunete”.

“El pamfleto no arremetia contra los ingleses, los portugueses o los austriacos. En absoluto. Toda su carga retòrica iba dirigida contra los “rebeldes”, es decir los catalanes. Según su autor, la culpa de que el enemigo hubiese ocupado Madrid no era de las armas aliadas ni de la incompentencia borbónica, sino de la intrigas catalanas.”

Amb una capital ocupada pels exercits aliats, la guerra mediàtica ja feia la seva feina, atiant l’odi cap al nostre país, que ja, segons el llibre, havia tingut consequències en la brutalitat de l’exercit borbònic a la seva entrada a Catalunya, sense oblidar el que havien fet a València uns anys enrera. Ara, enlloc de pamflets pel carrer, tenen “La Brunete mediàtica”.
Ara, que els aliats tampoc surten molt ben parats:

Siempre igual, los generales extranjeros parecían incapaces de entender nada de nada. No querian darse cuenta de que Castilla y Catalunya estaban en guerra exactament del mismo modo que Francia e Inglaterra; que España era un nombre bajo el que se ocultaba una realidad que se apoderaba de la política, el comercio u, si me lo permiten, hasta del sentido común. Un campo de batalla entre dos formas opuestas de entender el mundo, la vida, el todo.” 

Potser que a l’escrirue el llibre en castellà, molts se n’assabenten de que Espanya és un invent fallit, no?

 

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Sant Feliu-Coll de Portes-Sant Elm.

Un recorregut que abans feia corrent, avui, com ha eixit el sol, l’he fet caminant. Eixint per la riera Mascanada, he pujat al coll de Portes per un sender i d’allà travessant la carretera de Tossa, m’he acostat a l’ermita de Sant Elm, on, segons la llegenda va ser Ferran Agulló el que va inventar-se el nom de Costa Brava. Després ha baixat cap a Port Salvi i he retornat cap al centre urbà. A la punta de garbí, hi han les restes d’una defensa del port durant la guerra civil, per intentar evitar els atacs de l’aviació feixista.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Travessa del Montgrí.

Avui he fet una ruta més llarga que les altres. He fet la travessa del Montgrí des Torroella fins al cap de la Barra, enfront de les Medes. He començat pujant al castell pel camí habitual, per després passar pel Montpla, on he trobat companyia per continuar al camí. D’allà, per la duna litoral, cap a la torre Morratxa i el Rocamaura, on he vist una àliga volar per sota nostre. D’allà ja quedava poc per arribar al cap de la Barra, on hem vist una mar en calma i molt transparent; avui semblava un dia d’estiu. He tardat unes tres hores i mitja en fer el recorregut, molt més ràpid que fa uns anys quan el vaig fer amb un grup de moltes persones del CE Montclar; i és que fer moure a tanta gent costa.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Bon Nadal i feliç any 2013

Una estrella que m’ha costat molt de fer, ja que cercava la perfecció, fins que vaig veure la frase següent en una pàgina web:”Very few Sri Yantras achieve perfect concurrency. Mathematically speaking it is not possible.”.
 I jo, trencant-me el cap, cercant la perfecció en cada línia! Però clar, amb la fama que tenen aquestes coses orientals, un es confia i….. Res, com els grecs res, aquests no feien trampes, almenys que jo recorde. Vos deixe l’estrelleta del Sri Yantra amb les felicitacions de Nadal i del proper any. La figura consisteix en intersecar 9 triangles isòscel·les, 4 apuntant cap a dalt i 5 cap a baix de manera que encaixen i formen aquesta estrella dins de la circumferència. Un veritable bullit. He vist diverses construccións, i evidentment, cap arribava a la pefecció que volia, o siga fer-la només amb regla i compàs.

 

Victus, d’Albert Sànchez Piñol. La “grandeur” de França.

“Clases de historia. Para los Ducroix, la Historia “Universal” era la historia de Francia; de Francia  y ¿que más? Ah, sí, de Francia. Luego había un rinconcito pequeñito más allá de las fronteras del rey, una periferia insignificant conocida com “mundo”. Este apartado merecia la décima parte de la asignatura y solo tenía algún interés cuando los partos asediaban Palmira, o cuando Catón le decia al senador romano que para tener una buena cosecha de higos chumbos habría que sembrar Cartago con sal. Al principio les manifesté mi escepticismo, peró un día, cuando Zenón aseveraba que Arquímedex (lo pronunciaban y escribían así, con equis final) tenia orígenes galos, lo dejé correr. En general los franceses son más abiertos de lo la gente cree. Eso sí, no intente usted convercerlos de que quizás, solo quizás, y según la opinión de algunos cartógrafos entendidos en la materia, París no es el centro geográfico del planeta Tierra. No van a discutírselo; simplemente pensarán que es usted un pobre infeliz.”

…………………………………..

“Idiomas, asignatura odiosa a los ojos de los Ducroix, pero imprescindible, ya que algunos desgraciados palurdos de Inglaterra, España, Austria y en general los palurdos de medio mundo, por extraño que pareciera, aún no sabian francés.” 

Bé, només hem de canviar França i París, per  Espanya i Madrid; canviar “els Ducroix” pel ministre Sr. Wert i ja tenim un tema d’actualitat.  Potser els Sr. Sánchez Piñol l’he encertada en escriure la seva darrera novel·la en castellà.

Cinc històries del mar: Derelictes. Josep Pla. Els grecs.

Als grecs, els agrada la quincalleria -són una mica orientals- i quan s’empolainen semblen especialment satisfets. Si tenen la sort de tenir els cabells arrissats, es consideren molt importants. Si disposen d’aquesta classe de cabells privilegiats, es posen la gorra o el barret amb una gran cura, per no esbullar-los. Això a part dels que van sense res al cap perquè la gent s’hi fixi i admiri el prodigi capil·lar. Aquell grup d’homes tan ben agençats, rígids dins dels seus vestits de festa, pentinats com a les fotografies populars, semblava un grup disposat a assistir a un casament o a un bateig: en l’ambient del vaixell resultava d’una gran comicitat.

Així descriu Pla als manirers d’un vaixell grec que està a punt de naufragar (per cobrar el segur) a cala Montjoi. No sembla, pel que he vist a Grècia, que els temps hagen canviat molt respecte a la seva descripció. 

De Llíria al punt geodèsic i tornada pel vedat.

Avui he eixit a caminar, directament des de la porta de casa. He anat cap al punt geodèsic que hi ha en “la buitrera” i després he baixat la senda que va cap a ponent, passant per La Volta i pel Vedat d’Izquierdo, per empalmar amb la senda que vaig fer fa unes setmanes en bicicleta. Per allà he tornat cap a Les Travesses i d’allà al poble pel camí asfaltat. Ho he fet en poc menys de sis quarts.
Al punt geodèsic es pot veure el mar, a més de una bona panoràmica de la Serra Calderona i, cap a l’altre costat, les rodanes de Vilamarxant. També es pot veure les salvatjades urbanístiques que han fet i estan fent en aquesta comarca. 

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Can Pere hi era, Peratallada.

Hi ha una casa a Peratallada que té un nom curiós. La casa és diu “Can Pere hi era”. Potser és una llegenda, però la Mercè em va contar que un parent llunyà d’ella, de nom Pere, és clar, que tocava l’acordió, vivia allà i quan tocaven a la porta no sortia a obrir, ja que, amb el soroll de l’instrument no escoltava com el cridaven. D’ahí el nom de la casa, ja que malgrat que no anès ningú obrir, la gent sabia que En Pere hi era, pel so de l’instrument. Ahir vaig tornar a passar per davant.

De Torroella a La Gola del Ter.

Avui he fet un recorregut totalment pla des de la vila de Torroella del Montrí fins a la gola del Ter. He seguit un camí que va pel costat del riu i he retornat per un altre entremig del camps de cultiu del pla. La veritat, és que aquest recorregut és millor fer-lo en bicicleta que no caminant, ja que és molt pla i molt homogeni i, a més, bona part del camí de tornada és asfaltat. He tardat un poc més de dues hores aguantant el vent de tramuntana que bufava.

Publicat dins de esports | Deixa un comentari

Cinc històries del mar: Bodegó amb peixos, de Josep Pla. Sardines i xai.

Si algun amic em preguntava en temps de maig quina alimentació podria emprendre’s, jo contestaria sense dubtar un moment: trenta sardines per barba, acabades de pescar, grosses, regalimants de greix, fetes a la brasa, i quatre costelles de xai tendre del país amb una enciamada primaveral amanida amb oli, vinagre, sal i mostassa. Això fa, sumant, trenta-quatre peces. És un bon nombre. Hi posem un claret blanc, sec, un vi de macabeus de L’Escala amb els sardines i un vi negre d’una certa pastositat per les costelles. I ja em donaran notícies…….”

Rellegint llibres vells que tinc per casa, ara li ha tocat a aquest recull, que va ser el primer llibre de Josep Pla que vaig llegir. Ara, és diferent, quan el vaig comprar a “El cau ple de lletres”, a Terrassa, i llavors el meu coneixement de la geografia planiana no era el mateix que després de deu anys a L’Empordà.

De L’Estartit a Cala Pedrosa.

Avui he fet un recorregut circular d’unes dues hores i mitja. He començat a la vila de l’Estartit, prop del port, i seguint un sender local he passat per el Cap de la Barra, amb una bona vista de les illes Medes, Cala Calella, i el Cap d’Utrera ( o Punta Grossa). Després he baixat a Cala Pedrosa i he retornat a L’Estartit per l’interior, donant la volta a l’Alt de la Pedrosa i entrant al poble per sota de Rocamaura. Fa uns quants anys havia entrat al poble per aquest mateix indret, però llavors veníem de fer la travessa a tot el Montgrí, des de Torroella, pujant al castell i passant per la duna, Torre Moratxa i Rocamaura. En acabar una bona “birra” llegint la premsa.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

De Cala Montgó a Punta Ventosa.

Aquest matí he fet una ruta molt curta, una horeta, des de Cala Montgó, a L’Escala, fins a la Punta Ventosa. Vas tota l’estona pel GR-92 i arran de mar. He fet una parada en la punta de Milà i després he arribat a la Punta Ventosa, on hi han unes instal·lacions militars abandonades, semblaven ser defenses antiaèries. El camí continua fins a Torroella. Jo he tornat pel mateix camí. Sort que el vent que bufava no era fort.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Expansió gnomònica d?un quadrat. El temple de Luxor.

Una expansió gnomònica és quan una figura s’expandeix conservant la seva forma.  He trobat una expansió gnomònica d’un quadrat basada amb el nombre d’or, que segons l’autor del llibre “Sacred Geometry”, Robert Lawlor, es pot observar a la planta del temple egipci de Luxor.

Partint d’un quadrat de costat unitat, va fent quadrats amb el mateix vèrtex de longituds basades amb la proporció àuria. Aquest longituds en ordre creixent serien: (veure arxiu adjunt) , on ? és el nombre d’or.

He trobat una errada, possiblement d’impremta, ja que al llibre sembla que el penúltim quadrat es construeix a partir del cinquè, i es fa a partir del quart.

Els últims tres quadrats no estan dibuixats, només està dibuixat la seva base.