Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

censura al cinema

Aquest article el vaig escriure i publicar a algunes revistes escolars i en alguns diaris el varen publicar a la secció del lector. Després de vore el començament d’una “peli de l’oest” de les que fan al NODO9

L’analfabetisme matemàtic i les seves conseqüències.

 

 

Farà vora dues
setmanes van passar pel Canal 9, una pel·lícula de l’oest amb John Wayne de
protagonista, es titulava “The big Jake”. En una escena, un dels actors deia
que tenia 42 anys  i que havia lluitat a
la guerra civil. Tenint en conte que l’acció estava ambientada en 1909 i la
guerra civil (o de secessió) va ser a la dècada de 1860-1870, aquest home
hauria d’ésser un nadó molt precoç. Simplement amb un coneixements mínims de
matemàtiques ( i un poc d’història), ens adonaríem que al doblatge d’aquesta
pel·lícula ens han canviat la guerra de Cuba per la civil americana. Sembla que
encara tenim el doblatge que es va fer en l’època franquista  i no l’han canviat.

Aquest anècdota
m’ha recordat i d’altres més que m’han passat les últimes setmanes, m’han fet
recordar un llibres que havia llegit fa uns anys i que recomane molt fervorosament.
El llibre en qüestió es titula El hombre
anumérico
 de John Allen Paulus i està
editat per Tusquets  en la col·lecció
Metatemas (és el número 20 de la col·lecció i jo tinc  una edició de 1995).

En aquest llibre
es  descriuen moltes conseqüències del no
tenir un mínim de coneixement matemàtic: creences en visites extraterrestres
(només amb un petit coneixement de probabilitat i dels nombres grans, totes
aquestes teories cauen per terra), que ens farem rics amb les loteries (només
cal calcular l’esperança matemàtica del que podem guanyar i ja dóna negatiu), i
altres més.

A més jo afegiria
les gràfiques distorsionades (ús incorrecte de pictogrames) que posen a molts
diaris i els titulars amb xifres expressades en diferents unitats. Farà unes
setmanes el diari Levante-EMV publicava en contraportada “d’una tona de residu
de taronja es pot treure entre 60 i 70 litres de biodiesel”, s’han parat a
pensar que una tona so 1000 Quilograms i el resultat seria com a molt dos
emplenades de dipòsit? Seria rendible? La veritat, és que sinó donen més dades,
a mi em sembla que no.

Continuant així,
cada dia podria treure un exemple de com un coneixement mínim de matemàtiques
ens ajudaria a poder desenvolupar millor la nostra vida quotidiana i a evitar
enganys com els que ara estan de moda en aquestes empreses que unifiquen deutes
(la formula de l’hipoteca no es pot canviar) o dels segells que es
revaloritzaven més un 6 %. Per tant recomane la lectura d’aquest llibre que és
fàcil de llegir per gent no avesada al lèxic matemàtic. Llàstima que no hi hagi
versió en valencià, però així és el país que ens ha tocat viure.

Cube i la factorització del nombres naturals

Un altre article publicat en diferents revistes escolars

Cube i la factorització en nombres primers.

 

 

Fa uns quants anys,
concretament el 1997, es va estrenar un pel·lícula de suspens anomenada Cube. 
L’argument és que un grup de persones es troben, sense cap raó aparent,
en una presó futurista formada per un cub gegant articulat format per cubs més
xicotets que formen les habitacions. El grup de persones tracta de trobar
l’eixida de la presó, passant d’un cub a un altre. Però hi ha cubs que tenen
trampes mortals i han d’evitar-los. Per saber quina és l’opció bona de les sis
possibles1, en cada porta que comunica a un altre cub hi ha una
espècie d’endevinalla numèrica que han de resoldre per saber si el cub següent
és segur o no. Aquesta consisteix en tres nombres de tres xifres i si un dels
nombres és potència d’un nombres primer2 aquest cub té trampa.

Una de les xiques
del grup és matemàtica i es ràpida calculant nombres primers, com demostra a
l’inici de la pel·lícula, però després reconeix que per saber si un dels
nombres és potència d’un primer li calen una quantitat de càlculs astronòmics i
no tindria temps material per fer-los, sense una computadora. Per sort un dels
components del grup és un autista amb una capacitat de càlcul increïble i pot
fer els càlculs en pocs segons ( tècnicament és diu síndrome del savi).

Doncs ací és on
està l’errada matemàtica. A la protagonista no li caldria cap geni autista ni
cap computadora, perquè per saber si un nombres de tres xifres és primer o
potència de primer no calen tants càlculs. Poden ser entretinguts, però no
astronòmics.

La raó no és
difícil. Per saber si un nombre de 3 xifres és primer només cal comprovar si és
divisible entre els 11 primers nombres primers (el 2, 5, 7, 11, 13, 17,19, 23 ,
29 i 31), ja que el quadrat de 31 és 961 i el de 32 ja és passa, 1024. Per tant
fent alguna divisió a mà i sabent els criteris de divisibilitat es pot fer en
poc temps. Si el nombre no és primer hem de fer la seva factorització en
nombres primers i en el moment que ens isca un nombre diferent del que em
començat, ja poden dir que no és potència d’un primer, ja que només dividirem
com a màxim per aquests 11 nombres primers que hem mencionat abans, ja que si
agafen el primer que ve després el 37, el producte 37×31=1147, ja es passa de
mil, 37×29=1073 i per fi,  37×23=851, per
tant al fer la descomposició mai ens pot eixir el 37 ja que el 23 haguera
aparegut abans.

Resumint no calen
càlculs astronòmica per fer aquestes operacions, però si un mica de paciència i
saber-se els criteris de divisibilitat3 ens ajudarà per evitar fer
més càlculs dels necessaris.

Però, aquesta
qüestió ací plantejada es pot considerar una errada de la pel·lícula.  Jo crec que no. Una cosa són les matemàtiques
i un altra el cinema. Crec que les raons del director per fer aquest trampa en
el guió es fer la visió del film més fàcil, ja que després parla de
permutacions4 per explicar el moviment dels cubs dins de la presó,
per tant crec que els guionistes si que entenien alguna cosa de matemàtiques.
Si haguera de filmar cada vegada com fa càlculs mentals o en paper s’haguera
allargat massa l’argument. El director o guionista va optar per l’opció de
l’autista com haguera pogut fer apareixen un ordinador que amagara el dolent de
la pel·lícula, però ja li anava bé l’autista pel final que tenia pensat.

Un altra reflexió que
podríem extreure és que em deixat una mica de banda el càlcul mental per
utilitzar màquines que ens ho posen més fàcil5.. Crec que no
s’hauria de descuidar el càlcul mental, per potenciar la rapidesa mental i la
cultura de l’esforç, per aconseguir alguna cosa t’has d’esforçar, cosa que avui
en dia molta gent te oblidada.

 

 

 

Alguna qüestió per
pensar després de llegir aquest article.

  1. Perquè hi ha sis maneres d’eixir del
    cub?
  2. Que és un nombre primer i que vol dir
    ser potència de d’un nombre primer? Sabries escriure aquesta propietat amb
    llenguatge matemàtic?
  3. Que és un criteri de divisibilitat?
    Sabries dir el del 2, 3, 5,  i 11?
  4. Que s’entén per permutació en
    combinatòria?
  5. Saps alguna manera ràpida de calcular
    el quadrat de 32? Si t’agrada la informàtica hauràs vist aquest nombre
    moltes vegades.

Recordant Gaziel

Aquest article, publicat en algunes revistes va causar molta polèmica a Sant Feliu de Guíxols, amb moltes rèpliques i contrarèpliques

Gaziel,
Bezsonoff i jo.

 

He viscut molts
anys a Sant Feliu de Guíxols. El meu fill va néixer allí i he participat
activament en diferents àmbits de la societat ganxona. Durant uns anys vaig
viure davant de l’escola Gaziel, però mai havia sabut qui era aquest senyor,
fins fa poc que va arribar a les meves mans el llibre Quina mena de gent som . L’he llegit i la meva sorpresa va ser
enorme, Gaziel era tot menys el que jo podia esperar. Després de passar un
temps meditant sobre aquest tema i parlant amb altres coneguts, ganxons i no
ganxons, sobre la figura de Gaziel, aquesta setmana, la revista El temps (n.
1303) publica una crítica d’aquest llibre signada per l’escriptor de Perpinyà
Joan Daniel Bezsonoff, en la que confirma totes les conclusions que vaig treure
de la lectura del llibres i de les converses posteriors: Gaziel era el que es
pot dir un assimilat a la cultura castellana, té molt d’autoodi envers els seu
país i una admiració malaltissa per tot el que és castellà. Castellà és la gran
creadora d’Espanya i els catalans (supose que també els valencians) anem a
remolc. Ells són els quixots i nosaltres el sanxos que sempre perdem, des de
Muret fins als nostres dies. Beszonoff el descriu com un nacionalista espanyol en llengua catalana. Gran escriptor, personatge
simpàtic, però un botifler que anunciava el cosmopolitismo sano y vien
entendido actual .

Després de tot açò
i de tant anys viscuts a Sant Feliu em pregunta, com es que li posarem el nom
d’aquest senyor a una escola, quan hi ha molts escriptors exiliats  que ho mereixen més que ell? Com els que hi
ha bona gent ganxona que perd el temps fent un any Gaziel? És que no l’han
llegit? O és que jo he de llegir més llibres seus? La veritat és que la primera
lectura d’un obra seva no invita a altres. Pot ser a molta gent de Sant Feliu
no li agrade aquesta carta, però crec que hi ha ganxons que han fet més mèrits
que ell per rebre aquests homenatges.

L’hereu Noradell

Recupere un article de fa uns anys, però d’actualitat gràcies al constitucional

L’hereu Noradell  (
i la política actual)

 

 

Aquest passat mes
d’agost he anat a Girona, i un diumenge després de dinar en un restaurant
cèntric de la ciutat vaig fer una passejada per la rambla de la ciutat. Allà
sempre es posa, sota les arcades, un home venent llibres vells, i vaig
aturar-me una estona per dotorejar 
alguns llibres i algun pins o clauers. Al final vaig comprar-me la
novel·la de Carles Bosch de la Trinxeria (Prats de Molló, 1831- La Jonquera1897)que
du per títol aquest escrit, editada a l’any 1979 per Edicions 62 i La Caixa,
dins de la col·lecció Les millors obres de la literatura catalana.

Tornat ja a Llíria
durant el que quedava d’estiu l’he llegida. És un novel·la costumista que
descriu la vida d’una família de propietaris rurals de l’Empordà durant la
crisi de la fil·loxera al segle XIX. Conta com l’hereu es fa diputat a Madrid i
com li afectat la crisi agrícola del moment. Pel meu gust no m’agrada la manera
d’acabar-la, massa de novel·la rossa, però m’ha agradat algunes descripcions de
la política del moment que m’han recordat els moments actuals i l’ús d’articles
salats, que en aquella època encara s’utilitzaven molt a l’Empordà.

A la pàgina 62 i
63  descriu l’efecte que fa en el nou
diputat la política madrilenya amb aquestes paraules:

 Mes
prompte comprengué la política madrilenya. Sos nobles sentiments no podien
avenir amb l’engany i l’astúcia d’aquells homes 
de partit que sacrifiquen la nació a llur interès personal….Comparava
els discursos eloqüents, si, més buits, de nostres oradors, amb los discursos
sensats, pràctics dels diputat inglesos que havia tingut l’ocasió d’oir vàries
vegades durant sa estada a Inglaterra.

…aquell parlar atractiu, superficial pel qual la
llengua castellana sembla feta exprés, de gent que viuen el dia a dia, que
tenen maldecaps, segurs que no els hi faltarà la pluja d’or que les províncies
espremides aboquen a llur capital

 Crec que es pot comparar amb la situació
actual més d’un segle més tard. Més endavant conta com l’hereu es va fent a
l’ambient de la capital,  passant de ser
diputat independent a ingressar al partit conservador, a fer discursos com els
seus companys i a malbaratar els diners de patrimoni familiar en la vida
supèrflua de la capital. No es podria comparat aquest comportament amb els de
molts diputat catalans i valencians actuals? És per això que Batasuna tenia
diputat i no anaven a Madrid? Per  no
quedar enlluernats per la safata vermella?

Quan aprendrem que de Madrid no ens vindrà res de
bo, més de 100 anys i encara continuem fent les mateixes errades. Crec que ja
hi ha prou d’aguantar amb aquests situació i l’única solució viable pel nostre
país és la independència.

la clepsidra

Comencem aquest bloc amb un article de fa uns mesos per la revista de l’institut. La part matemàtica està a l’arxiu adjunt




La Clepsidra

 

Baixaven de
l’Acròpoli, en direcció a l’Areòpag per veure una sessió del Consell d’Atenes,
el filòsof Sòcrates i el seu deixeble més avançat, Plató. Era un dia de finals
del segle V aC. i com tenien temps varen decidir fer un tomb per les afores de
la ciutat en direcció del port del Pireu. Caminant, anaven xerrant de les seves
coses i el mestre Sòcrates, va plantejar un problema que li rondava pel cap des
de uns dies abans:

         
Estimat
deixeble –va dir el mestre- he estat pensant en com millorar la mesura del
temps de les intervencions dels membres del consell. Crec que les nostres
clepsidres, ja saps  els rellotges
d’aigua que utilitzem no en semblem prou correctes per mesurar el temps que
parla un conseller. Crec que el problema està en que les mesures que fem en els
nostres recipients d’aigua no estan ben disposades i només podem mesurar el
temps correctament si s’acaba  tot els
recipient i no podem fer mesures intermèdies entre els començament del
recipient, quan és ple, i el final, quan s’ha buidat per l’orifici del fons.

         
Crec que
té raó mestre, jo també m’havia adonat d’aquesta qüestió, però amb la
matemàtica que conec actualment no he pogut 
trobar cap solució al problema que vostè s’ha plantejat. He intentat
trobar quin seria  el perfil que ha de
tenir aquest recipient ideal per a una clepsidra i no he arribat enlloc. La
meva idea era fer un recipient en que la velocitat amb que baixa el nivell de
l’aigua siga constant i així poder fer marques de nivell a la paret d’aquesta
clepsidra ideal, que estarien a la mateixa distància i que cada pas representaria
la mateixa unitat de temps. Després es podrien fer subdivisions d’aquestes
marques per fer unitats de mesura dels temps més petites i intentar aproximar
més la nostra mesura.

         
Molt ben
pensat, estimat Plató, però jo crec que també m’he quedat encallat al mateix
lloc que tu. Però contesta’m una pregunta, ho has provat amb diferents
tipus  de recipients?

         
Em sorprèn
aquesta pregunta mestre. No me l’esperava de vostè, que no em coneix prou per
saber que a mi no m’agraden els experiments particulars i vull trobar solucions
generals o universals al problemes.

         
Ja em
pensava que en contestaries d’aquesta manera, ara no sempre pots trobar
aquestes solucions exactes, per exemple, les mesures que faces a les marques
que has fet a la teva clepsidra no seran mai exactes.

         
Si té raó
mestre, però això no és degut als càlculs teòrics fets, sinó a la imperfecció
de l’ull humà a l’hora de mesurar distàncies o mesurar-les. En aquest tema no
podrem fer molt, només que intentat fer el mínim error al mesurar.

I així anaven parlant
els dos filòsofs, intentant trobar un solució acceptable per al seu problema,
quan darrere d’una casa varen sentir un soroll molt estrany i varen anar a
veure que era el que els havia interromput la seva discussió

La seva sorpresa va
ser molt gran, ja que darrere de la casa varen veure a un home molt estrany que
baixava d’una màquina encara més estranya, que semblava una espècie de quadriga
sense cavalls amb molt de ferro i cordes estranyes per tot arreu. Per no parlar
de la indumentària que portava l’home que eixia de la màquina i s’atansava a
ells oferint-los la seva ma dreta. Aquesta acció va tranquil·litzar als dos
filòsofs, que estaven expectants de saber que era el que estaven observant.

L’home de màquina es
va treure un espècie de casc que duia al cap i uns vidre estranys que li
tapaven els ulls i va començar a parlar amb un grec una mica difícil d’entendre
per aquells dos atònits atenesos.

         
Disculpen
el meu accent, però a les escoles de Londres el grec que ens ensenyen no crec
que siga el mateix que vostès parlen habitualment. Abans em presentaré, el meu
nom és Herbert George Wells i vinc del futur amb aquesta màquina de la meva
invenció. Aquest és primer viatge que faig i sembla, que sinó m’he posat al mig
de cap representació teatral, la meva màquina funciona

         
Si costa
un mica d’entendre el que vostè està dient –va contestar Sòcrates. Per dues
raons, la llengua i el que està dient, que vol fer enfadar al Deu Cronos. Que
ja té prou amb el seu fill, el diví Zeus.

         
Això
seria una mica llarg d’explicar. Aquestes coses dels Deus han canviat molt a la
meva època en la que intentem explicar les coses amb raonaments coherent i
utilitzant les ciències i no les supersticions o les religions.

         
Justament
el que nosaltres intentem amb els nostres estudis mestre –va interrompre Plató.

         
La
veritat és que la vostra fisonomia em sona molt –va replicar l’home de la
màquina. No serà vostè el gran filòsof Sòcrates?

         
Com, em
coneix vostè?

         
Sí, vostè
i el seu deixeble Plató són considerats els millors filòsofs de l’antiga Grècia

         
Plató soc
jo, però no vol dir que vostè exagera. Nosaltres només som uns humils servidors
de  la filosofia i de la ciutat d’Atenes.
Per demostrar-ho li diré que quan vostè ens ha espantat amb el soroll de la
seva màquina, estàvem discutint d’un problema del qual no trobem la solució que
ens agradaria als dos

Aleshores li varen
fer cinc cèntims del problema que s’havien plantejat al començament de la seva
passejada. Després de pensar una mica, H.G. Wells va contestar:

         
Però no
s’han de preocupar per aquest problema. Vostès no el poden resoldre de la
manera que l’han plantejat. Necessiten un eina matemàtica que encara no està
inventada i que tardarà uns dos mil anys a inventar-se.

         
Com pot
estar tan segur? –Contestaren els dos filòsofs a l’uníson.

         
Jo  soc científic, i puc resoldre aquest problema
amb una eina que es diu càlcul diferencial, que va inventar un filòsof com
vostès anomenat Gottfried Leibnitz.

         
Quin nom
més estrany –va dir Plató. Que és lacedemoni aquest filòsof?

         
No, era
alemany. A la seva època l’esplendor d’Esparta i les altres ciutats gregues ja
no brillava. Però no s’espanten, la seva obra passarà a la posteritat i per
demostrar-los  tot el que dic els invite
a fer un viatge amb la meva màquina i, si tenim sort, conèixer al Sr. Leibnitz.

         
La
veritat tot és molt estrany, però poden provar-ho, que pensa mestre?

         
D’acord,
endavant –va assentir Sòcrates.

Llavors varen pujar els tres a la màquina del temps. Els dos atenesos
es varen quedar meravellats de tot el que feia l’home del futur. Marcant
estranyes lletres en una roda, movent palanques avant i enrere i provocant un
soroll mai sentit per les seves orelles.

Després d’uns segons de viatge en el que els va semblar que viatjaven a
la barca de Caront  pel riu Aqueront,
varen parar en una ciutat, que segons l’home del futur es dia Hannover.

         
I ara
busquem la casa del Sr. Leibnitz –va dir H.G. Wells. Però els he d’avisar que
si el Sr. Leibnitz els parla de Sr. Newton, intenten evitar el tema, ja que
varen tenir discussions sobre l’autoria del càlcul diferencial.

         
No tenim
el gust de conèixer al Sr. Newton. No crec que siga cap problema la nostra
ignorància sobre el tema –va puntualitzar Plató.

         
La
veritat és que els dos varen inventar el mateix en ciutats diferents i al
mateix temps, però he preferit dur-los amb Leibnitz, ja que el Sr. Newton té un
caràcter una mica paranoic des de que treballa per la Casa de la moneda de
Londres.

         
La seva
ciutat, no? – va preguntar Sòcrates

         
Sí , però
jo soc del començament del segle XX i ara som 
finals del segle XVII.

         
Em permet
un pregunta? – continua Plató

         
Si,
endavant.

         
Amb
aquest sistema de mesurar el temps que utilitza vostè, qui segle seria el
nostre a Atenes?

         
El segle
V aC.

         
I que vol
dir abans de Crist?

         
La
tradició cultural nostra ha fixat una data com a any zero i contem en positiu
(dC) els anys a partir d’aquesta data i en negatiu (aC) abans d’aquesta data.

         
Això vol
dir que aquest Crist es posterior a nosaltres. Hauria de ser molt important per
donar-li tant importància, qui era un filòsof?

         
Més o menys,
a la meva època encara hi ha  opinions
oposades sobre aquest tema. Però ara seria massa llarg d’explicar, anem per
feina i anem a veure al  Sr. Leibnitz que
els ajudarà amb els seu problema.

Amb una mica de
problemes varen trobar la casa de Leibnitz i varen trucar a la porta. Va eixir
un criat i els va dir que el senyor si que era a casa i en un moments els
rebria. Passada una estona en el rebedor de la casa va aparèixer Leibnitz, que
va posar cara de sorpresa, ja que va reconèixer els seus dos visitants grecs,
ja que se semblaven força a les imatges que havia vist esculpides. Deprès de
l’explicació de Herbert, la sorpresa inicial encara va augmentar més. Varen
parlar de molts temes durant una bona estona i al final abans de despedir-se
per tornar al seu temps varen resoldre el problema de la clepsidra.

Leibnitz es va
comentar que no únicament necessitava del seu càcul diferèncial, sinó també
d’una llei de la física deguda a un físic italià anomenat Evangelista
Torricilli sobre el comportament del fluids sota la pressió atmosfèrica.
Herbert intentava traduir de l’alemany al grec les paraules als dos filòsofs i
fer-los entenedors els conceptes que utilitzava Leibnitz. També els va comentar
que gràcies ales coordenades cartesianes que René Descartes havia ideat feia
uns anys les matemàtiques s’havien fet més comprensibles.

(ací ve la part matemàtica. Mireu l’arxiu adjunt)

 

Tot açò va deixar bocabadats als dos filòsofs i varen reconèixer els
avanços de la ciència durant aquest dos mil anys. Però no es pogueren dur els
resultats a l seva època per unes quantes raons:  la primera era que a la seva època no havia
nascut encara Euclides, el gran compilador de la matemàtica grega, i tampoc
Arquímedes el que va començar a aplicar la matemàtica a problemes reals i el
precursor del mètode experimental, cosa que a Plató no li haguera fet cap
gràcia, ja que ell seria el filòsof que va formular La teoria de les idees. Herbert
també es va posar presa per tornar i tornar sense res, ja que un petit canvi en
una època de la història podria, accidentalment, modificar per a bé o per a
mal, la resta de la història que actualment coneguem.

Després d’acomiadar-se de Leibnitz varen pujar altra vegada al seva
particular barca de Caront, nom que a Herbert no li feia gens de gràcia, i
varen tornar al seu temps per prosseguir amb les seves discussions
filosòfiques. Herbert no es va poder aguantat i va voler-li donar un consell a
Sòcrates: “Compte amb Anitos”. Però Sòcrates no van entendre la raó d’aquest
consell.

Herbert torna a la seva Londres de principis de segle i va decidir
escriure una novel·la sobre la seva màquina, però va decidir anar cap al futur.
Pot ser si enlloc d’anar cap a l’any 802.701 s’hagués quedat al segle XXI
haguera vist l’èxit de la seva obra i les adaptacions cinematogràfiques de les
seves novel·les.