Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: els veïns del nord

L’amor, la guerra i altres ocupacions, de Joan Daniel Bezsonoff.

Vint-i-quatre anys després Joan Daniel ens retorna al Vietnam i a la guerra d’Indoxina. Recupera els dos protagonistes de Les rambles de Saigon, en Valls i en Leccia, però ara en uns papers secundaris deixant el protagonisme a dos germans francesos d’origen rus que s’enfrontaran als perills de la guerra i als de l’amor. I com no podia ser d’un altra manera, als dos germans els agrada aprendre llengües, la literatura i malgrat algunes barbaritats sexuals, en el fons són uns romàntics. No són casualitat totes aquestes coses i no et sorprèn gens, si has seguit la trajectòria literària d’en Bezsonoff, descobrir que el pare dels protagonistes fera taxista a Niça, o resseguir les predileccions musicals i cinematogràfiques que pul·lulen pel text.

Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, de Joan-Lluís Lluís.

Continuem fent relectures de confinament, i ara recupere aquest “pamflet”, en paraules de l’autor, que no passa de moda, ja que la situació no ha canviat molt des d’aleshores, malgrat alguna millora recent. Llibres com aquests i articles a la premsa són els que a molts ens varen fer vore que els veïns del nord, no eren tan demòcrates com ens havien fet creure. Per cert l’autor de l’altre llibre de la foto és un pseudònim per motius de seguretat.

“Tota llengua és soluble en àcid jacòbic”

Els invisibles, de Joan-Lluís Lluís.

Invisibilitat com a càstig per parlar la teua llengua i no poder utilitzar-la d’una manera normal. Invisibles es sentien els alumnes catalans a l’escola de la República francesa quan els professors (que segurament no serien catalans) ridiculitzaven la seua llengua. I és que aquests mètodes més maquiavèl·lics eren més efectius que no la violència emprada al sud dels Pirineus, i els resultats estan a la vista.
El nou llibre de Joan-Lluís Lluís té aquest títol, i supose que deu ser per aquesta raó. En ell ens narra la seua biografia lingüística, el seu posicionament al llarg dels anys sobre la seua nacionalitat descrivint les seues pors i els inconvenient amb que es va trobar. Resumidament, en paraules d’ell, el pas ser ser Jean-Louis a Joan-Lluís, amb totes les conseqüències que això comporta vivint al nord de l’Albera.
I acabe amb les paraules del gran Bezsonoff:
“Aquest llibre és una joia, una meravella, possiblement un dels millors llibres publicats a casa nostra de quaranta anys ençà. Bing Crosby es lamentava que hi hagués un Frank Sinatra per segle i que li hagués tocat conviure amb « the Voice. » Al meu petit nivell, ploro com Bing Crosby davant del geni de Lluís Sinatra.”
Serà el proper premi Mitrofan? el més prestigiós de la literatura catalana!

¿Arde París?, de Lapierre-Collins. On són els republicans?

Només en un pàgina de les més de 500 que té aquest llibre es parla de soldats espanyols, evidentment republicans, que combaten amb els aliats a l’alliberament de París en agost de 1944. Unes persones es dirigeixen a ells en anglès i en francès i no els entenen, és quan els autors diuen que són soldats espanyols voluntaris. Pot ser que siga per culpa de la traducció que tinc al castellà de 1967? o ja era així a l’original de 1964.La veritat és que m’ha decepcionat la lectura d’aquest llibre que cercava des de que era adolescent i vaig vore la pel·lícula del mateix títol. No parla d’Amado Granell quan tots sabem quin paper va fer aquest valencià de Borriana en l’alliberament de la capital francesa. Tret de les explicacions sobre els posicionaments de les diferents faccions enfrontades en aquell moment històric, potser el llibre abusa massa de les situacions personals de molta gent, i crec que això fa perdre un poc el ritme de lectura.
Respecte a l’oblit del paper dels republicans espanyols i en particular del tinent Granell pot ser tinga una explicació. Potser que per pressions franquistes de tapar el fets o ganes del general de Gaulle de donar més renom a l’actuació francesa en els fets, durant molts anys es va pensar que el que eixia a la foto del diari Liberation era el coronel Raymond Dronne, però aquest va desmentir totes aquestes manipulacions en un article a la premsa en 1964, explicant que Amado Granell va ser el primer a arribar a París, i com la novel·la va ser editada en 1964 no varen tenir temps de corregir aquest fet, que no sé si s’ha corregit en posteriors edicions.

Els càtars, de Jesús Mestres i Godes

“”Simó de Monfort mira d’establir una veritable empresa de colonització del país conquerit, amb l’eliminació progressiva de la noblesa local per i el reemplaçament per un noblesa vinguda de França.” Remarquem: Hi ha una infinitat de petites disposicions sobre la millora de les condicions del pobles -absolutament demagògiques, vist el comportament de Monfort però no hi ha cap mesura adreçada al control dels herètics, o la seua persecució,etc. Res sobre l’afer que l’ha portat a aquestes terres. Fa la impressió que a Pàmies -sense legats, sense lleis contra l’heretgia- Simó de Monfort va de dret al que l’interessa de debò: ser el nou comte de Tolosa, vescomte de Besiers, de Carcassona i d’Albí. Creu que ho té tan a l’abast que, simplement, va a la seva.”
Aquest llibre sobre els càtars els vaig llegir fa molts anys i ara l’he tornat a rellegir. Porta com a subtítol “Problema religiós, pretext polític”, i aquest fragment que he copiat sobre l’actuació de cap de la croada contra els albigesos ens fa decantat cap al pretext i oblidar-se del problema religiós. Més tard, aquesta feina bruta que ha fet Simó de Monfort, sota la benedicció papal, serà aprofitada pels francesos, per envair el Llenguadoc i la Provença i així acabar amb una cultura que per aquella època semblava molt més civilitzada que la dels franc (per als tolosans i altres habitants dels Midi, els francesos del nord, eren considerats bàrbars), i de pas, frenar una possible expansió de la Corona d’Aragó cap la nord, degut al derrota i mort de Pere el Catòlica a la batalla de Muret.
El llibre el vaig comprar a llibreria El cau ple de lletres de Terrassa, fa molts anys. En aquella època em va agradar força, i després de la relectura i el pas del anys encara l’he assaborit més.

El fill del coronel, de Joan-Daniel Bezsonoff.

Joan-Daniel Bezsonoff sempre diu que deixa això d’escriure, però sembla que la diabòlica passió d’escriure planiana pot més que la seua voluntat de deixar-ho. Els seus seguidors agraïm que l’escriptor de Nils sucumbeixi a aquesta passió i ens haja alegrat la nostra diabòlica passió lectora amb una altra part de les seues peculiars vivències per la França jacobina. Aquesta vegada ha tocat contar el seu pas obligatori per l’exercit francès per fer el servei militar.
Amb sucoses anècdotes ben trenades i recordant els seus personals gustos musicals i cinematogràfics (dels quals compartisc uns quants), l’autor ens narra un any de la seua vida amb petits flasbacks d’altres èpoques. Una delícia que quan la comences no la pots deixar. Ací vos deixe una mostres dels seu humor, humor Bezsonià,i una crítica molt millor que la meua, la de Joan Garí al diari Ara:

-El brigada Clerc em presentà al tinent de vaixell Leroux, amb cabell blancs i la talla ideal per servir en un submarí.

– Vostè és una nul·litat militar, però és molt simpàtic.
– Només recordaré la segona part del compliment,senyor brigada.

Com a bon militant, en Miquel disposava d’un pot de pintura al cotxe i va començar a pintar “Ni França, ni Espanya, Països Catalans” quan una furgoneta de la Gendarmerie va interrompre’l en plena feina.
En Miquel, molt pet, no pogué engegar. Els digué:
– Aneu-vos-en a cagar a la vinya!
Els gendarmes van advertir-lo:
– Vous serez fiché comme terroriste catalan.


Crítica de Joan Garí

Per cert, Joan-Daniel, jo si he llegit L’Hereu Noradell i el recorde, hi hi

El navegant, de Joan-Lluís Lluís.

Voldria córrer aventures, les aventures que ha llegit als llibres de Verne i altres autors contemporanis, però les seues aventures no seran ni de lluny tan romàntiques com ell espera. El seu do, el do de parlar qualsevol llengua no li va valer per aquest ideal, potser s’ha equivocat en néixer abans de temps? O potser com reconeix el protagonista, que parlar una llengua no vol dir entendre del tot les costums i la manera de ser del poble que la té com a pròpia? Ell mateix se n’adona i acaba per deixar de banda tot ideal romàntic i …. (ja no dic res més, llegiu la novel·la).

No defrauda gens aquesta darrera novel·la de Joan-Lluís que comença a Perpinyà i acaba a les colònies franceses del Pacífic, havent passat abans per la ciutat de París i la seua fallida comuna revolucionària del 1971, una vegada acabada la guerra amb els prussians de Bismark. Una novel·la en la que la “grandiosa i meravellosa França” no ix ben parada: el seu colonialisme poc conegut al sud del Pirineus (Recordem els fets d’Ouvéa de 1988!), o el seu tracte als diferents pobles que en teoria la forme, o el tracte dels republicans als membres de la comuna. Els mites romàntics sobre França que ja haurien d’haver caducat fa temps.

També hi ha una petita reflexió sobre el fet de narrar i escriure, però ja la descobrireu en la figura d’un Homer canac.

El navegant, de Joan-Lluís Lluís. La premsa adepta al regim.

“La guerra avança i els diaris regalimen eufòria. Celebren que el prussià hagi penetrat en territori francès, així ja no podran descansar ara que cada casa i cada arbre són els seus enemics; celebren que el prussià assetgi ciutats, així l’exèrcit francès en pes recobra forces abans de l’atac final. de celebració en celebració es perden escaramusses, després batalles, tot seguit cauen viles i ciutats, i esdevé notori que l’emperador tindrà aviat la guerra finida.”

Curiosa i contradictòria manera de vendre les notícies és aquesta que tenia la premsa adepta a l’emperador Napoleó III. Canvien les derrotes per victòries fins arribar a la gran “victòria” de Sedan. Però mirant com escriuen actualment en molts diaris, sobretot a ponent del meu país, no sembla que alguns hagin après molt d’ètica periodística, més d’un segle després, o sembla que això de manipular la premsa no va ser cap originalitat de Goebbels uns quants anys després.

Historia de dos ciudades, de Charles Dickens.

Quan era un nen o un preadolescent pensava que a la revolució francesa tot havia estat bo i bonic. Per això quan vaig llegir una versió en còmic d’aquesta novel·la de Dickens, editada per l’editorial Bruguera, tots els meus esquemes varen començar a trontollar. Evidentment, amb el pas del temps, aquest romanticisme revolucionari ha desaparegut completament, i més després d’aprofundir més en l’estudi de la història de la revolució i les seves conseqüències.
En 1850, Dickens ja críticava molts dels fets revolucionaris, i segur que altres ho feren abans que ell, però a vegades tinc la sensació que hi ha gent que es tapa els ulls enfront de l’horror jacobí per justificar altres interessos. Molts creixíem amb una bena als ulls respecte a aquest tema, fins que de cop ens la varem treure llegint, estudiant i mirant les coses de manera crítica i no agafant-les com a dogmes immutables.En aquest país sembla que encara es glorifica massa aquella revolució, que si que va acabar amb l’absolutisme, però a canvi de què? de l’horror jacobí? de Napoleó? els mes gran assassí d’Europa del segle XIX, de la uniformització total del país? destruint altres cultures, l’egalité per damunt de la liberté?
Dickens ho resumeix en una frase que sembla “joseantoniana”: “República, Una e indivisible, de la Libertad, la Igualdada, la Fraternidad o la Muerte”

“Las carretes de la muerte avanzan con estrépito, chirriantes y siniestras, por la calles de París, Seis son las que hoy acarrean su ración de vino a la guillotina.”
IMG-20151206-WA0012

Matar De Gaulle, de Joan Daniel Bezsonoff.

La França republicana que no sap que ha perdut la “grandeur”, la que no sap retirar-se a temps, la que tracta malament, tant els seus súbdits com els seus colonitzats, la mateixa que crítica Kubrick a “Path of glory”. Tot açò és el que veig a la nova novel·la de Joan Daniel Bezsonoff. No tant, com un relat policíac sobre l’atemptat a De Gaulle, o una reivindicació dels “pied-noirs” com han dit altres. La França, que tant a Indoxina, com a Algèria, no ha sabut portar els processos descolonitzadors d’una manera menys violenta, cosa que altres països si que han fet. O la França que té colònies, dins del seu propi “territori nacional”. Bé, això també ho patim al sud del Pirineus.

La novel·la és, com diria el propi autor “no avorrida”, he he. Jo la recomane, com totes les anteriors que ha escrit, passareu bones estones llegint-la i a més coneixereu la història i la forma de parlar d’una part del país que molts tenen oblidada.

Una anècdota, en aquesta nova narració, en Joan Daniel no ha parlat del cul de cap minyona, he he……i és ben estrany.

CAM01020

La passió italiana,de Josep-Lluís Carod-Rovira. Sicília, la 49a estrella?

Un acord secret amb la màfia siciliana, a través de les seves ramificacions nord-americanes i, més concretament, amb Lucky Luciano, va facilitar la victòria aliada amb la complicitat ciutadana sobre el territori.
……………………………..
El temps de l’alliberament, acabada allà la Segona Guerra Mundial, eren uns moments d’idil·li entre els nord-americans i els independentistes sicilians, alguns dels quals, com don Calò mateix, durant una època, en reclamaven l’annexiò directa als Estats Units. Era el que se’n deia el moviment per l’estrella 49, que tenia el suport de l’emigració siciliana a l’Amèrica del Nord i comptava amb la simpatia de personatge com Fiorello La Guardia, alcalde de Nova York, el qual havia donat el seu suport al “ple dret de Sicília al plebiscit” per decidir el seu futur.

Però és clar, a Itàlia no fan com a Espanya i el 1946 ja havien donat una autonomia a l’illa per evitar que el sentiment independentista creixès més. Li varen donar aquesta autonomia, fins i tot abans que s’aprovès la Constitució italiana post Mussolini. Es veu que els italians no volien cometre les errades dels espanyols a Cuba o a les Filipines, i que sembla que vulguen tornar a repetir més de cent anys després.
Potser aquest moviment no seria molt majoritari. Potser el romanticisme de l’Itàlia de Garibaldi pesés més. Però els italians que governaven a Roma es voldrien curar en salut i evitar futurs problemes.
Per altra banda, en els temps moderns, potser molta gent del nord d’Itàlia ara pense el contrari sobre el tema de la independència de Sicília i part del sud italià.

El que hem menjat, de Josep Pla. Fronteres culinàries.

Si més no, sobre els comtats catalans quer passaren a ésser francesos després del tractat dels Pirineus, obra iniqua de l’imperialisme francès i de la seva teoria de la fronteres naturals, Frana hi projectà no solament la seva cuina, com hi projectà totes les formes del seu dret, de l’arquitectura i, en general, de la vida; fins i tot hi projectà les seves teules vermelles. S’hi hagueren de sotmetre. Destruïren les masïes i les substituïren pels seus infectes châteaux burgesos. Una cuina basada en la mantega, en l’abundància del bou i en els principis de la cuina burgesa.
……………….
La meva experiència em porta a creure que la cuina francesa per altra part, la cuina nacional francesa no ha existit mai. La cuina nacional francesa és la que donen en els vagons-restaurant del trens expressos d’un gran part del continent. El que existeix a França són les cuines regionals, que la gent ha elaborat en espais concrets i amb productes de rodals concrets -plats que els grans restaurants de París ha fet seus i així han presentat la cuina francesa. Cosa que evidentment té un gran mèrit …..

Com sempre els estats uniformitzadors intenten destruir qualsevol signe d’identitat pròpia o d’apropiar-se de coses teves i fer-les passar per d’ells. Que fan els espanyols amb la paella i altres plats valencians?

Contraban, de Josep Pla. França i la nostra cultura.

Contraban, de Josep Pla. França i la nostra cultura.

 

Entre Catalunya i el Rosselló no hi ha cap frontera real, en vista de la qual cosa hom ha creat una frontera d’escenografia: l’urbanisme ha tractat de crear una població destinada a assenyalar acusadament una diferència. Com que no hi havia res que seperés, hom ha hagut de fer cases i teulats diferents. El teulats, sobretot, són francesos, vull dir de França en dins. Una mica més amunt tornem a ésser catalans, les teules tornen a ésser com les nostres teules. Però a Cervera havien de d’ésser diferents.

El que ha passat amb els teulats i amb l’urbanisme de Cervera ha passat a tot el Rosselló amb la llengua. L’Estat unitari, d’una manera deliberada, hi ha accentuat la porqueria dialectal amb la intenció de crear un patois deslligat de la llengua del país, destinat a demostrar la corrupció de la llengua. La finalitat ha estat buidar els rossellonesos de la llengua materna……..

……en un moment determinat vaig sentir la impressió de trobar-me en un poblet de Normandia pintat sobre paper.

……

Així com Cervera és un decoració de teatre, la part del poble de Banyuls que dóna a la platja és una població catalana…..

……….En el sistema ideològic de la França unitària, el romànic i el gòtic no han comptat absolutament per a res, han estat considerats estils bàrbars i grollers, d’un populisme obscurantista, endarrerit i infecte. La idolatria ha estat Versalles, la vida versallesca, la cour i els aigualits jardins geomètrics.

 

Potser als valencians ens estan fent alguna cosa semblant des de l’AVL i el CVC? Totes promogudes per la Generalitat manada per presidents que no utilitzen normalment la nostra llengua? Vol fer Bauçà el mateix a les illes?

Pilot de guerra, d’Antoine de Saint Exupéry.

Un novel·la curta en la que l’autor de “El petit príncep” mostra la seva faceta com a aviador durant la II guerra mundial. El protagonista és enviat a una missió totalment absurda (recorden “Path of glory” d’Stanley Kucrick? l’exercit francès sembla especialista en aquestes missions) de la qual tornen un de cada tres. Durant el vol, el protagonista reflexiona sobre els molts temes: la guerra, la caòtica derrota francesa del 1939, la religió, l’humanisme, la infància,……
Casualitat? el 31 de juliol de 1944 l’autor mor en una missió com aquesta, que els Estats Majors anomenen de reconeixement.

“És molt còmode fundar l’ordre d’una societat sobre la submissió de cadascú a unes regles fixes. És molt còmode modelar un home cec que obeeix, sense protesta, uns mestres o un Alcorà. Però per reeixir de debò, per deslliurar l’home, cal fer-lo regnar sobre ell mateix.”
………………………
“En altres temps, he viscut bones aventures: la creació de les línies postals, les rebel·lions al Sàhara, l’Amèrica del Sud,…La guerra, però, no és una veritable aventura; és només una aventura sintètica. L’aventura descansa sobre la riquesa dels lligams que estableix, dels problemes que planteja, de les creacions que provoca. No hi ha prou, per transformar en aventura el simple joc de cara o creu, de comprometre-hi la vida i la mort. La guerra no és una aventura. La guerra és una malaltia. Com el tifus.”

…………………….
“I ara cremen els pobles sencers per fer el joc de la guerra, de la mateixa manera que es talen els parcs, se sacrifiquen les tripulacions i es llança la infanteria contra els tancs. Regna un malestar inexpressable. Perquè res no serveix de res.”

Divina Comèdia. Els Capets.

Vaig ser l’arrel d’aquell arbre dolent
que ha cobert d’ombra les terres cristianes,
i d’on es cull rarament cap bon fruit.
………………….
Al vostre món em deien Hug Capet;
de mi han nascut els Felips i els Lluïsos
que han governat França en els darrers temps.
……………………………
Fins que arribà el dot provençal
que ens llevà la vergonya del llinatge,
valia poc, però no en feia mal.
Comença allí la rapinya, amb mentides
i amb força; i després, per esmenar-ho
prengué Ponthieu, Normandia i Gascunya.
Carles vingué a Itàlia i, per esmenar-ho,
va fer matar Corradino; i després
envià al cel Tomàs, per esmenar-ho.

Llegir al mateix temps la Divina Comèdia (taduïda per Joan F. Mira) i la Crònica de Bernat Desclot té aquestes coincidències. Sembla que ni al poeta florentí, ni al cronista de la Corona Aragonesa li queien molt bé els Capets que feien el que volien amb el suport de “l’apostoli” de Roma.