Entre el Túria i el Ridaura

“Qui gosaria dir-me que soc lliure quan els meus amics més orgullosos encara són a les presons d’Espanya?”

Una selecció d’articles i escrits d’Albert Camus o relacionats amb ell on s’intenta exposar el seu pensament proper a l’anarquisme llibertari o almenys contrari al Stalinisme d’alguns intel·lectuals d’època que es feien dir progressistes i que el seu anti-americanisme els feia mirar  cap a un altre costat quan els crims venien de l’altre costat del teló d’acer. També ens mostra la seua solidaritat amb la República espanyola i la seua oposició al reconeixement de règim franquista per part del les potències occidentals, en especial la seua entrada a la UNESCO.

Més informació a https://www.vilaweb.cat/noticies/albert-camus-escrits-llibertaris/

En aquesta novel·la és narra els desastre que va ser la guerra d’Indoxina, i com afectaria tot plegat a la futura i més famosa guerra de Vietnam on els francesos deixen el seu lloc als americans. Un desastre que potser, com diu el títol del llibre, podria haver tingut una sortida honorable, però que conforme vas veient com l’afronten els polítics de la IV República, els militars, els empresaris i els banquers amb interessos a l’antiga Indoxina veus que no arribarà i que cada vegada la derrota final de Dien Bien Puh és més a prop.

Però en realitat com és que els francesos després d’eixir d’una guerra que havia desfet el país i amb una economia gens sanejada podien mantenir una guerra tant lluny de casa? Doncs perquè en realitat qui pagava aquesta guerra o un part molt important eren les EUA, que també tenien els seus interessos i les seues companyies per allà. Potser vos pregunteu com molts francesos no protestaven per la sagnia de soldats morts, com si que va fer la societat americana anys després? és clar, la majoria de l’exercit francès era un exercit colonial format per naturals del lloc, algerins o senegalesos, no els preocupava molt. A més com  explica al final del llibre, les baixes vietnamites varen ser 10 vegades  més que franceses i americanes, per això no he escrit a l’inici “desastre francès” perquè no està clar per a qui va ser més desastrosa la guerra en nombre de víctimes, si per al derrotats o pels guanyadors.

Per altra banda veien el perfil de cert polítics francesos de la quarta República, sembla que això de la neteja de persones afectes al regim de Vichy no es va fer ben fet del tot, com els que va passar ací amb la “modèlica transició”.

Per més informació: https://www.vilaweb.cat/noticies/la-indoxina-limmens-desastre-del-colonialisme-frances/

Una al·lota menorquina que viu a Barcelona i treballa en el món de la literatura rememora el seu passat recent i la seua relació amb una noia alemanya. Però açò és només l’excusa per investigar d’on venen els avantpassats d’una al·lota amb un cognom gens menorquí: el seu avi va haver de fugir de l’holocaust jueu quan era un nen, fugint amb el seu avi des de Brussel·les fins a Alger, 0n s’integrarà a l’Algèria colonitzada pels francesos i coneixerà a la seua futura esposa, una al·lota de Maó de les moltes que varen anar a guanyar-se la vida a l’altra banda del mar, al país de l’altra riba. El problema és que en acabar una guerra al continent (la II Guerra Mundial), es a punt de començar una altra (la de la independència algeriana) i això trastoca la vida dels protagonistes, fent-los tornar a fugir cap a un altres lloc, uns a Marsella, altres de retorn a Menorca. Al mateix temps, la noia alemanya descobreix un passat familiar que potser no haguera calgut conèixer.

Aquestes dues històries paral·leles, però situades en èpoques i llocs diferents són entrellaçades al llarg dels capítols per arribar al final, quan l’avi mor de vell i sembla que la vida laboral de la protagonista pren embranzida en part, gràcies a un filòsof francès, que va néixer a Alger i també d’orígens menorquins, Albert Camus.

Molt recomanable.

Vint-i-quatre anys després Joan Daniel ens retorna al Vietnam i a la guerra d’Indoxina. Recupera els dos protagonistes de Les rambles de Saigon, en Valls i en Leccia, però ara en uns papers secundaris deixant el protagonisme a dos germans francesos d’origen rus que s’enfrontaran als perills de la guerra i als de l’amor. I com no podia ser d’un altra manera, als dos germans els agrada aprendre llengües, la literatura i malgrat algunes barbaritats sexuals, en el fons són uns romàntics. No són casualitat totes aquestes coses i no et sorprèn gens, si has seguit la trajectòria literària d’en Bezsonoff, descobrir que el pare dels protagonistes fera taxista a Niça, o resseguir les predileccions musicals i cinematogràfiques que pul·lulen pel text.

Continuem fent relectures de confinament, i ara recupere aquest “pamflet”, en paraules de l’autor, que no passa de moda, ja que la situació no ha canviat molt des d’aleshores, malgrat alguna millora recent. Llibres com aquests i articles a la premsa són els que a molts ens varen fer vore que els veïns del nord, no eren tan demòcrates com ens havien fet creure. Per cert l’autor de l’altre llibre de la foto és un pseudònim per motius de seguretat.

“Tota llengua és soluble en àcid jacòbic”

Invisibilitat com a càstig per parlar la teua llengua i no poder utilitzar-la d’una manera normal. Invisibles es sentien els alumnes catalans a l’escola de la República francesa quan els professors (que segurament no serien catalans) ridiculitzaven la seua llengua. I és que aquests mètodes més maquiavèl·lics eren més efectius que no la violència emprada al sud dels Pirineus, i els resultats estan a la vista.
El nou llibre de Joan-Lluís Lluís té aquest títol, i supose que deu ser per aquesta raó. En ell ens narra la seua biografia lingüística, el seu posicionament al llarg dels anys sobre la seua nacionalitat descrivint les seues pors i els inconvenient amb que es va trobar. Resumidament, en paraules d’ell, el pas ser ser Jean-Louis a Joan-Lluís, amb totes les conseqüències que això comporta vivint al nord de l’Albera.
I acabe amb les paraules del gran Bezsonoff:
“Aquest llibre és una joia, una meravella, possiblement un dels millors llibres publicats a casa nostra de quaranta anys ençà. Bing Crosby es lamentava que hi hagués un Frank Sinatra per segle i que li hagués tocat conviure amb « the Voice. » Al meu petit nivell, ploro com Bing Crosby davant del geni de Lluís Sinatra.”
Serà el proper premi Mitrofan? el més prestigiós de la literatura catalana!

Només en un pàgina de les més de 500 que té aquest llibre es parla de soldats espanyols, evidentment republicans, que combaten amb els aliats a l’alliberament de París en agost de 1944. Unes persones es dirigeixen a ells en anglès i en francès i no els entenen, és quan els autors diuen que són soldats espanyols voluntaris. Pot ser que siga per culpa de la traducció que tinc al castellà de 1967? o ja era així a l’original de 1964.La veritat és que m’ha decepcionat la lectura d’aquest llibre que cercava des de que era adolescent i vaig vore la pel·lícula del mateix títol. No parla d’Amado Granell quan tots sabem quin paper va fer aquest valencià de Borriana en l’alliberament de la capital francesa. Tret de les explicacions sobre els posicionaments de les diferents faccions enfrontades en aquell moment històric, potser el llibre abusa massa de les situacions personals de molta gent, i crec que això fa perdre un poc el ritme de lectura.
Respecte a l’oblit del paper dels republicans espanyols i en particular del tinent Granell pot ser tinga una explicació. Potser que per pressions franquistes de tapar el fets o ganes del general de Gaulle de donar més renom a l’actuació francesa en els fets, durant molts anys es va pensar que el que eixia a la foto del diari Liberation era el coronel Raymond Dronne, però aquest va desmentir totes aquestes manipulacions en un article a la premsa en 1964, explicant que Amado Granell va ser el primer a arribar a París, i com la novel·la va ser editada en 1964 no varen tenir temps de corregir aquest fet, que no sé si s’ha corregit en posteriors edicions.

“”Simó de Monfort mira d’establir una veritable empresa de colonització del país conquerit, amb l’eliminació progressiva de la noblesa local per i el reemplaçament per un noblesa vinguda de França.” Remarquem: Hi ha una infinitat de petites disposicions sobre la millora de les condicions del pobles -absolutament demagògiques, vist el comportament de Monfort però no hi ha cap mesura adreçada al control dels herètics, o la seua persecució,etc. Res sobre l’afer que l’ha portat a aquestes terres. Fa la impressió que a Pàmies -sense legats, sense lleis contra l’heretgia- Simó de Monfort va de dret al que l’interessa de debò: ser el nou comte de Tolosa, vescomte de Besiers, de Carcassona i d’Albí. Creu que ho té tan a l’abast que, simplement, va a la seva.”
Aquest llibre sobre els càtars els vaig llegir fa molts anys i ara l’he tornat a rellegir. Porta com a subtítol “Problema religiós, pretext polític”, i aquest fragment que he copiat sobre l’actuació de cap de la croada contra els albigesos ens fa decantat cap al pretext i oblidar-se del problema religiós. Més tard, aquesta feina bruta que ha fet Simó de Monfort, sota la benedicció papal, serà aprofitada pels francesos, per envair el Llenguadoc i la Provença i així acabar amb una cultura que per aquella època semblava molt més civilitzada que la dels franc (per als tolosans i altres habitants dels Midi, els francesos del nord, eren considerats bàrbars), i de pas, frenar una possible expansió de la Corona d’Aragó cap la nord, degut al derrota i mort de Pere el Catòlica a la batalla de Muret.
El llibre el vaig comprar a llibreria El cau ple de lletres de Terrassa, fa molts anys. En aquella època em va agradar força, i després de la relectura i el pas del anys encara l’he assaborit més.

Joan-Daniel Bezsonoff sempre diu que deixa això d’escriure, però sembla que la diabòlica passió d’escriure planiana pot més que la seua voluntat de deixar-ho. Els seus seguidors agraïm que l’escriptor de Nils sucumbeixi a aquesta passió i ens haja alegrat la nostra diabòlica passió lectora amb una altra part de les seues peculiars vivències per la França jacobina. Aquesta vegada ha tocat contar el seu pas obligatori per l’exercit francès per fer el servei militar.
Amb sucoses anècdotes ben trenades i recordant els seus personals gustos musicals i cinematogràfics (dels quals compartisc uns quants), l’autor ens narra un any de la seua vida amb petits flasbacks d’altres èpoques. Una delícia que quan la comences no la pots deixar. Ací vos deixe una mostres dels seu humor, humor Bezsonià,i una crítica molt millor que la meua, la de Joan Garí al diari Ara:

-El brigada Clerc em presentà al tinent de vaixell Leroux, amb cabell blancs i la talla ideal per servir en un submarí.

– Vostè és una nul·litat militar, però és molt simpàtic.
– Només recordaré la segona part del compliment,senyor brigada.

Com a bon militant, en Miquel disposava d’un pot de pintura al cotxe i va començar a pintar “Ni França, ni Espanya, Països Catalans” quan una furgoneta de la Gendarmerie va interrompre’l en plena feina.
En Miquel, molt pet, no pogué engegar. Els digué:
– Aneu-vos-en a cagar a la vinya!
Els gendarmes van advertir-lo:
– Vous serez fiché comme terroriste catalan.

Crítica de Joan Garí

Per cert, Joan-Daniel, jo si he llegit L’Hereu Noradell i el recorde, hi hi

Voldria córrer aventures, les aventures que ha llegit als llibres de Verne i altres autors contemporanis, però les seues aventures no seran ni de lluny tan romàntiques com ell espera. El seu do, el do de parlar qualsevol llengua no li va valer per aquest ideal, potser s’ha equivocat en néixer abans de temps? O potser com reconeix el protagonista, que parlar una llengua no vol dir entendre del tot les costums i la manera de ser del poble que la té com a pròpia? Ell mateix se n’adona i acaba per deixar de banda tot ideal romàntic i …. (ja no dic res més, llegiu la novel·la).

No defrauda gens aquesta darrera novel·la de Joan-Lluís que comença a Perpinyà i acaba a les colònies franceses del Pacífic, havent passat abans per la ciutat de París i la seua fallida comuna revolucionària del 1971, una vegada acabada la guerra amb els prussians de Bismark. Una novel·la en la que la “grandiosa i meravellosa França” no ix ben parada: el seu colonialisme poc conegut al sud del Pirineus (Recordem els fets d’Ouvéa de 1988!), o el seu tracte als diferents pobles que en teoria la forme, o el tracte dels republicans als membres de la comuna. Els mites romàntics sobre França que ja haurien d’haver caducat fa temps.

També hi ha una petita reflexió sobre el fet de narrar i escriure, però ja la descobrireu en la figura d’un Homer canac.

“La guerra avança i els diaris regalimen eufòria. Celebren que el prussià hagi penetrat en territori francès, així ja no podran descansar ara que cada casa i cada arbre són els seus enemics; celebren que el prussià assetgi ciutats, així l’exèrcit francès en pes recobra forces abans de l’atac final. de celebració en celebració es perden escaramusses, després batalles, tot seguit cauen viles i ciutats, i esdevé notori que l’emperador tindrà aviat la guerra finida.”

Curiosa i contradictòria manera de vendre les notícies és aquesta que tenia la premsa adepta a l’emperador Napoleó III. Canvien les derrotes per victòries fins arribar a la gran “victòria” de Sedan. Però mirant com escriuen actualment en molts diaris, sobretot a ponent del meu país, no sembla que alguns hagin après molt d’ètica periodística, més d’un segle després, o sembla que això de manipular la premsa no va ser cap originalitat de Goebbels uns quants anys després.

Quan era un nen o un preadolescent pensava que a la revolució francesa tot havia estat bo i bonic. Per això quan vaig llegir una versió en còmic d’aquesta novel·la de Dickens, editada per l’editorial Bruguera, tots els meus esquemes varen començar a trontollar. Evidentment, amb el pas del temps, aquest romanticisme revolucionari ha desaparegut completament, i més després d’aprofundir més en l’estudi de la història de la revolució i les seves conseqüències.
En 1850, Dickens ja críticava molts dels fets revolucionaris, i segur que altres ho feren abans que ell, però a vegades tinc la sensació que hi ha gent que es tapa els ulls enfront de l’horror jacobí per justificar altres interessos. Molts creixíem amb una bena als ulls respecte a aquest tema, fins que de cop ens la varem treure llegint, estudiant i mirant les coses de manera crítica i no agafant-les com a dogmes immutables.En aquest país sembla que encara es glorifica massa aquella revolució, que si que va acabar amb l’absolutisme, però a canvi de què? de l’horror jacobí? de Napoleó? els mes gran assassí d’Europa del segle XIX, de la uniformització total del país? destruint altres cultures, l’egalité per damunt de la liberté?
Dickens ho resumeix en una frase que sembla “joseantoniana”: “República, Una e indivisible, de la Libertad, la Igualdada, la Fraternidad o la Muerte”

“Las carretes de la muerte avanzan con estrépito, chirriantes y siniestras, por la calles de París, Seis son las que hoy acarrean su ración de vino a la guillotina.”

La França republicana que no sap que ha perdut la “grandeur”, la que no sap retirar-se a temps, la que tracta malament, tant els seus súbdits com els seus colonitzats, la mateixa que crítica Kubrick a “Path of glory”. Tot açò és el que veig a la nova novel·la de Joan Daniel Bezsonoff. No tant, com un relat policíac sobre l’atemptat a De Gaulle, o una reivindicació dels “pied-noirs” com han dit altres. La França, que tant a Indoxina, com a Algèria, no ha sabut portar els processos descolonitzadors d’una manera menys violenta, cosa que altres països si que han fet. O la França que té colònies, dins del seu propi “territori nacional”. Bé, això també ho patim al sud del Pirineus.

La novel·la és, com diria el propi autor “no avorrida”, he he. Jo la recomane, com totes les anteriors que ha escrit, passareu bones estones llegint-la i a més coneixereu la història i la forma de parlar d’una part del país que molts tenen oblidada.

Una anècdota, en aquesta nova narració, en Joan Daniel no ha parlat del cul de cap minyona, he he……i és ben estrany.