Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Aventura ciclista per La Pea (Vilamarxant-Pedralba)

Avui volia explorar una ruta marcada com a Ruta de l’aigua que porta de Vilamarxant a La Pea i he fet tres vegades més recorregut del que inicialment tenia previst. Evidentment per anar a Vilamarxant i evitar carreteres, primer he anat a Benaguasil pel carril bici i d’allà, pel costat de l’antiga via de la RENFE fins al riu Túria. Allà he remuntat el riu fins al Mas del Frare i d’allà a la zona de bany de la Pea. Fins ací, senzill, tret d’alguna senda més abrupta.
Allà he decidit que pujaria més amunt del riu a veure si podia travessar el riu per algun gual i tornar cap a Llíria. Però no he trobat els camins correctes, potser per fer massa cas de les senyalitzacións i a l’alçada d’una central elèctrica on es veia per l’altre costat la  rambla Castellarda al riu, m’he posat per la senda de la Pea que va al costat del riu. Uns moments després semblava clar que pel costat del riu no hi podia continuar i he pujat per la senda, en alguns trams amb la bicicleta al llom, fins a unes pistes, que m’han portat cap al poble de Pedralba. Crec que aquesta zona és diu la dels miradors sobre el riu.
Una vegada al poble he estrenat la nova variant que dóna la volta al poble i per la carretera cap a casa, que fa baixada i la paella no espera.
Sort que amb el google earth he comprovat la ruta que he fet i he vist les errades comeses.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Llíria-“La buitrera”-Les travesses-Santa Bàrbara.

Avui, he eixit de casa amb la intenció d’agafar la bicicleta i anar a estudiar uns camins prop del riu. Però quan ja portava la motxilla carregada i el cotxe el tenia aparcat lluny he canviat d’opinió i he continuat caminat cap al punt geodèsic de “la buitrera”. Pel camí m’he trobat tres runners, això de córrer per muntanya s’ha posat molt de moda, haurè de tornar a córrer!. Una vegada allà he tombat cap a la dreta per anar cap a la zona de les travesses. En aquesta zona es poden improvisar uns quant recorreguts, ja que hi han diferents sendes i pistes que es connecten entre elles. Depenent de la distància que vulgues recòrrer, pots agafar unes o altres. Jo he intentat fer un recorregut ample i l’haguera pogut fer més llarg.
Després de rodar pel turó que on està el pou de Sant Joan, ja he tornat pel camí asfaltat cap al poble, per pujar al turó de Santa Bàrbara per la part de darrere i baixar a casa per la costa del calvari o modernament “costa del colesterol”, he he he.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Dies de frontera, de Vicenç Pagès Jordà

En la nova novel·la del Vicenç Pagés el personatges han crescut. Ja no són aquells nens que creixen i es fan adults com a les anteriors novel·les que he llegit d’ell, La felicitat no és completa  i Els jugadors de whist.  En aquesta ja trobem als protagonistes fets adults i amb els propis problemes que anirem descobrint al llarg del relat. Bé, fa un petit flash-back a la infància per donar més informació de la seva personalitat.
Una gran novel·la, però un poc diferent de les anteriors, no per la història contada, sinò per la manera de redactar-la. Uns capítols mès breus del que és normal, amb alguns capítols intercalats al mig de la trama, que jo batejaria com a “capítols TIC” (bé, si la llegiu ja descobrireu la raó del nom). També hi han altres capítols que donen informació sobre aspectes secundaris de la història, però que no desentonen gens en la narració i la fan molt més entenedora i comprensible. I com m’ha passat amb les altres novel·les d’ell, no sé si per per l’edat que tenim o per haver viscut tant anys a l’Empordà, hi han parts en les que em trobe molt identificat i altres que m’han recordat vivències personals meves o d’algun famíliar.
En definitiva, una gran història i molt recomanable, i a esperar la propera.

Fondeguilla-Castell de Castro.

Tornem a caminar per la serra d’Espadà. Sortim del poble de Fondeguilla, que no sé perquè encara tenen tots els cartells amb el topònim castellanitzat amb Alfondeguilla, per encarar el barranc per el que pujàrem al castell de Castro, a 787 metres d’alçada. La senda ens porta entre sureres de totes les mides i alguna caiguda, sembla que pel vent. Esmorzem en una font que hi ha a la pujada. L’anècdota és que a la font hi han dues closques de cocos per poder utilitzar-les com a got. Des d’allà ja queda poc pel castell. Una vegada allà es tenen unes magnífiques vistes que vans des del Montgó al sud, fins a les Illes Columbretes a la ratlla de l’horitzó marítim i al nord, la mola del Penyagolosa. Baixem per l’altre costat per fer el recorregut circular, que passant per una antiga mina ens tornarà al poble a l’hora de dinar.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari