Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

La metamorfosi, de Franz Kafka.

Gregor Samsa es desperta transformat en un insecte i algunes de les coses que li passen pel cap, és que ha d’anar a treballar, agafar el proper tren, com és que no ha escoltat el despertador? Més tard, quan ve el gerent de l’empresa, el vol convèncer que el que li passa és passatger, que de seguida estarà al peu de canó, que parle bé d’ell al seu cap. No vol acceptar la realitat?
Una realitat que, sense les exageracions fafkianes, estem patint últimament. Quanta gent està anant malalta a treballar per por a perdre la feina? o que li mosseguen una bona part de la nòmina? quanta gent està propagant virus i bacteris pel llocs de feina, com em va dir a mi el metge de capçalera? Potser al final, els diners que s’estalvien en substituts, se’ls hauran de gastar en medicaments, no És aquesta una situació fafkiana?

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Iberdrola i la tala d’arbres a Santa Bàrbara.

Crec que als senyors d’Iberdrola se’ls ha anat la ma (millor dit la serra) massa amb la tala d’arbres que han fet a la zona de Santa Bàrbara. Calia tallar aquests pins que portaven ja molts anys en el camí de pujada? eren tan perillosos? supose que l’ajuntament, que va arreglar el camí per a gaudi dels ciutadans, hauria de dir alguna cosa, no? 
Sembla que hi ha gent que quan li donen una serra elèctrica es transforma en l’assassí de La matança de Texas. 

La Costa Brava, de Josep Pla. Port-lligat.

“El to obscur de les pissarres, el verd gris-plata dels oliverars, els emblanquinats encegadors, la mar en una calma d’èxtasi, formen amb el cel enorme, purísim, netejat i endurit pels vents del nord, un paisatge veritablement inconfusible: dins del seu ambient de solitud, aquest és un lloc paradisíac, d’una nuesa i un cal·ligrafisme cerebral exacerbats, d’un realisme estricte.”

Quantes vegades m’he llançat a l’aigua en aquestes aigües plenes d’algues com més endavant escriu Pla? Algues que donen molta vida a aquesta cala, que potser al turista típic li molesten, però que sinò fora per elles, supose que aquesta platja no seria la mateixa. En altres llocs del litoral, l’extermini d’aquestes ha portat a la degradació de la vida marina del lloc, només perquè uns quants puguen entrar còmodament a l’aigua i deixar els seus vaixell amb les seves àncores destructores de la vida submergida.

Vint mil llegues de viatge submarí, de Jules Verne.

Rellegint el còmic de l’editorial Bruguera, adaptació de la novel·la de Verne, m’he fixat en aquesta vinyeta on ix un dels protagonistes, l’arponer Ned Land. És curiós la semblança que té, en la meva opinió, a l’actor Kirk Douglas, protagonista de la versió cinematogràfia més famosa, la de la Disney. Després també li he trobat semblances entre el Nemo del còmic i l’actor James Mason, però en els altres no n’he trobat cap.
Per cert, Nemo,ve del llatí i crec que vol dir “nigú”, que és el que Ulisses (un altre personatge també interpretat al cinema per Douglas) va contestar al ciclop quan aquest li va demanar pel seu nom.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

La Costa Brava, de Josep Pla. Empúries.

“S’ha de pujar lentament el turó i notar la subtilesa de l’aire, el punt aeri de la llum, l’amoròs gest de l’abraçada que sembla fer-li el fúlgid arc del cel i la projecció del somriure innombrable de la mar sobre els seus declivis suaus. On hem sentit aquestes coses tan summament fines? En algun lloc de Grècia? A l’Acròpolis atenesa? En aquest turó sagrat alguna cosa miraculosa o misteriosa es deu produir, fins al punt que a mi em sembla que, si els grecs que van viure aquí no haguessin estat tan ganduls i ens haguessin deixat un temple de Niké com el que hi ha a Atenes, aquest paisatge no hauria fet cap paper ridícul”

Sempre que puc, torne. Pla té molta raó, aquest tros de costa és droga dura. Però no ha de ser tan crític amb els habitants grecs d’Empúries, aquests eren comerciants i no artistes. o filòsofs, que possiblement si que hagueren deixat el llegat que ell demana. O també, possiblement, si l’hagueren deixat, haguera arribat als nostres dies tenint en compte la història de depredació, tan local com forànea, que ha patit el nostre país? 

La Costa Brava, de Josep Pla. Sant Feliu de Guíxols.

“El comerç de Sant Feliu fou italià en la seva major part; el monjos al seu torn, acceptaren, únics a Espanya, els resos i l’hàbit de Montecassino i de Santa Justina de Padua.Una sèrie de circumstàncies -algunes degudes a l’atzar- van fer que Sant Feliu fos el centre d’irradiació dels primers esforços que es van fer per conquerir Mallorca -esforços que van portar a terme amb la col·laboració de les repúbliques italianes, Pisa i Gènova sobretot. Molta sang italiana hi va quedar infiltrada. “Sant Feliu -escriu Pelfa i Forgas- conservà molt de temps el caràcter italià”. A mi em sembla -és una impressió potser merament subjectiva- que aquest caràcter continua essent el més típic de Sant Feliu, Passejant pel seu màgnific passeig davant del mar, pels carrers paral·lels a la platja i pel ventall de carrerons que baixen en pendent ràpid al mar, m’ha semblat moltes vegades trobar-me en alguna petita ciutat de la Ligúria, amuntegada dins d’una conca rocallosa, neta, concentrada, plàcida.” 

La passió italiana de Pla, que  segons ha publicat En Joan Daniel Bezsonoff en un article recent, ha reflectit Josep Lluís Carod Rovira al seu darrer llibre.

 

La Costa Brava, de Josep Pla. Benidormiens.

“Aquesta fortalesa, que hom suposa que va ésser construïda pels àrabs, es diu als documents Benidormiens -¿de la família Benidorm, que va donar nom a alguns llocs de la baixa Catalunya i de València? Aquest vell castell, ¿va ésser el que se’n va dir posteriorment el Castell d’Aro?”

Jo ja em pensava alguna cosa així. Sempre m’havia preguntat la raó d’aquest nom de castell que hi ha al poble de Castell d’Aro. Ara la pregunta és saber si Pla anava per bon camí, o si són suposicions d’ell. De tota manera, i ara gràcies als àrabs, una prova més de l’existència dels Països Catalans, he he he.
Les darreres visites que he fet, sempre han estat durant el pessebre vivent que fan per Nadal el voltant del castell i pel barranc que hi ha al darrere. 

La Costa Brava, de Josep Pla. Crta. de Tossa.

La carretera de Tossa a Sant Feliu, que segueix en els curs del seus vint-i-quatre quilòmetres aquesta costa, presenta durant tot el trajecte excel·lents punts de vista, alguns de bellesa total, sobretot els del darrer tros. Aquesta carretera té 365 corbes, tantes com dies de l’any.”

Aquesta anècdota dels 365 revolts, també l’he escoltada de la carretera que travessa la serra Calderona, des d’Olocau a Altura. No sé si algú s’ha parat de veritat a comptar-les. Potser li tenia que haver demanat a Didier Auriol (foto) que els comptès, però crec que tenia massa presa per fer-hi. Jo tampoc ho vaig fer cap de les vegades que ha anat a Tossa amb la bicicleta, i això que no anava tan ràpid, però les forces no estaven per comptes. I supose, que els que rodaren la cursa de la pel·lícula “Pandora and the Flying Dutchman”, estaven més ocupats en la curvatura d’Ava Gardner que en la comptabilitat de les corbes de la carretera.
Nota: la foto és de la sortida del tram del rallie Catalunya-Costa-Brava, entre Sant Feliu i Tossa de l’any 1998, que crec que va guanyar Didier Auriol.

La Costa Brava, de Josep Pla. Sant Grau d’Ardenya.

“Entre Salions i Vallpresona se situa a l’interior, molt alta, com un niu d’àligues, l’ermita de Sant Grau.”
La Costa Brava, de Josep Pla.

Els primer que vaig fer una vegada instal·lat a Sant Feliu de Guíxols, va ser una excursió per la muntanya que venia en un llibre d’excursions pel Baix Empordà (A peu pel Baix Empordà), que em va portar de la ciutat ganxona a l’ermita que hi ha al mig de l’Ardenya. Després, he anat coneixent altres indrets de la serralada entre Tossa i Sant Feliu.
També cal, visitar algunes de les cales que menciona Pla en el seu llibre. Jo em decante per Vallpresona, més solitària que les altres, o per una que no diu ell, la cala del Sr. Ramon, potser no era coneguda en aquella època?
Anys més tard ferem la travessa a peu de l’Ardenya, de Sant Feliu a Tossa, passant pel cim de Cadiretes, fent la tornada en vaixell.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

La Costa Brava, de Josep Pla. Tossa de mar.

“… A Tossa, convé pujar al Far -admirar el magnífic panorama de la mar des del mirador construït al seu darrere-, baixar a la Vila Vella, ficar-se pels seus racons mig enrunats, entre els geranis, fruir de la llum tamisada i ombrejada de la plaça de l’actual Museu,…..”

Sempre que vaig a Tossa, faig el mateix, coincidisc amb Pla en tot el que conta sobre la vila selvatana. Ara jo, faig una cosa més, no puc deixar de passar a fer-li una visita a Ava Gardner, i a voltes fer-li un petò. Sopar, si és de nit, en un baret que  hi havia prop de la protagonista de Pandora, amb bona companyia i una ampolla de Castell del Remei.

La Costa Brava, de Josep Pla. Menjar sota un pi.

I del gran, del pi gros de Santa Cristina, ¿que`no se n’hauria de dir? Quants àpats no s’han fet sota les seves frondes, quants suculents arrossos, saboroses llagostes, pollastres daurats no s’han menjat al seu voltant! Pocs llocs hi ha en tota la costa en què la naturalesa sigui més propícia als prudents i ordenats plaers de la taula i més compatible amb els goigs de l’esperit. Quant moviments d’amor, quants llampecs fugaços de mirades, quan treballs fins de la imaginació, quantes esveltes idees no hauran provocat aquests inefables menjars en aquesta naturalesa normal i turgent de Santa Cristina! I quantes ràfegues de música, quanta sang convertida en música i quanta música no haurà passat per la sant, sota l’alta i greu remor dels pins de Santa Cristina! “

No he estat mai, en aquesta zona de la costa que descriu Pla. El meu territori era el que ara, turísticament, es conegut com Costa Brava centre o nord. La zona sud de Lloret i Blanes, no la vaig tocar molt, potser fugint del turisme massiu que semblen representar. Ara, al contrari de Pla, llocs com el que descriu, els he trobat en altres llocs de la costa. Potser jo no soc tan exigent com ell a l’hora de parar taula i em conforme amb menys. 
Per altra banda, continue amb el redescobriment de Pla des de la distància, lluny de l’Empordà, i al costat del Túria. 

Crim de sang, de Sebastià Alzamora.

– No, escolti`m vostè a mi, hermano – va estossegar el comissari, decidit a no deixar que el germà Dauder acabés ni una frase-. Jo soc aquí el representant de la llei i l’ordre i li ben asseguro que seguiré la pista de l’assassí d’aquest pobre nen i del seu… company, o com se n’hagi de dir, i que el capturaré i li donaré pel sac. També li he dit, i ho màntinc, que no penso denunciar-los a vostès. Però també l’adverteixo que si li torno a sentir dir, amb aquests fums que gasta de frarot petulant, una sola paraula sobre com he de plantejar la investigació del crim, llavors sí que el denuncio  pel primer que se’m passi per la fava i el faig pixar més aigua beneita de de la que ha vist mai en sa vida, entesos?…” 

Contundent el comissari d’aquesta novel·la de l’escriptor de Lluchmajor. Una novel·la barreja de conte de terror i novel·la històrica, la primera que he llegit del columnista del diari Ara. En ella barreja personatges reals amb altres ficticis, però amb final diferent de la realitat històrica. Aquest barreja de realitat i fantasia em recordava per moments la pel·lícula “El laberinto del fauno”, no pel argument, sinò per la utilització de la realitat històrica per fer un relat fantàstic.
 

Gàtova-Pic de l’àliga-Piezarroya-Gàtova.

Avui hem pujat al Pic de l’àliga (877 m) des de Gàtova, allà  es pot veure la població de Sogorb i al fons el pic del Penyagolosa. Hem pujat per la pista i hem baixat per la senda, altra vegada cap al poble. Des del poble hem agafat la “Rocha de Matias” per anar al font de la Fonfria i d’allà enfilar la pujada al segon cim del dia, el Piezarroya (845 m), des d’on es veu el poblat abandonat de Marmalé, ja en zona militar. Aquesta zona reservada als militars, és més gran del que em pensava, des la plana de Llíria, fins a aquesta part de la muntanya. De veritat necessiten tant de terreny els militars espanyols de la base de Marines? Quan la deixen, si es que ho fan, ho deixaran tot ple de bombes per esclatar i altres deixalles dels seus jocs de guerra? o ho netejaran?
Després ja hem tornat cap a la font de l’Alameda on hem dinat, i un poc més tard hem arribat al poble. La calor ja es nota, i el primer que he fet, ha estat posar el cap sota el raig d’aigua de la font i demanar una cervesa al bar d’enfront. El sol ja pega i  ja convé portar protector solar i barret.
 

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari