Entre el Túria i el Ridaura

“La imaginación de Virgilio describió su estado primigenio, tal como se mostraría en épocas remotas, cuando Evandro acogió al extranjero procedente de Troya. Esta roca Tarpeya fue un matorral salvaje y solitario; en época del poeta estaba coronada con los tejados dorados de un templo; el templo ha desaparecido, han robado el oro, la rueda de la fortuna ha dado la vuelta y el terreno sagrado vuelve a estar desfigurado por espina i zarzas.”

Així es com descriu un escriptor del segle XV l’estat en que es troba la Roma Imperial, una ciutat que del no res va dominar el món, per després tornar a decaure (encara faltava un poc pels renaixentistes).
Aquest llibre és el darrer que em quedava dels que vaig comprar al mercadet solidari. No és la versió integra de l’obra de  Gibbon, és una adaptació dels sis volums de que consta l’obra original. Després de dos segles de la seva publicació, aquesta obra ja està superada en la seva faceta historiadora, però és prou entretinguda de llegir, i per un descregut com jo, prou divertit de veure com deixa per terra a l’esglèsia catòlica, he  he he…..A més que tenia ganes de saber alguna cosa més sobre la part més fosca de l’imperi Romà.
Per cert, al pobre emperador Claudi el deixa per terra. Potser Robert Graves havia llegit aquesta obra abans d’escriure el “Jo, Claudi”?

“……com aquell catxirulo que per a volar lliure necessita un fil que el lligue al punt d”origen.” No he trobat res millor que per parlar d’aquest llibre que escoltar la cançó del grup Obrint Pas, “La vida sense tu”, des seu disc Coratge. Escolteu-la i llegiu el llibre, que s’acaba amb una “patada” als c…., com les cançons que volen tocar els protagonistes.
Al començament de 1992 vaig creuar el Sénia en direcció nord per motius de feina, i fins al 2006 no vaig retornar. Tots aquests canvis a la ciutat de València els vaig viure des de lluny, des del Vallès i, sobretot l’Empordà. Però ja els notava quan baixava a casa algun cap de setmana o en vacances, i no es que em feren molta gràcia. Ara els he llegit i, no veig cap senyal de canvi, a curt termini. Haurem de seguir lluitant per salvar el poc que ens queda.

Darrera sortida del curs d’enguany. Aquesta vegada hem pujat al Puntal de l’Aljub (948 m) des de la vila d’Eslida, passant pel Coll de Barres i el Coll de Xóvar. La baixada ha estat per la Mina del Blauet. Un recorregut prou moderat, ja que era només una pujada llarga fins al cim i la resta tot de baixada, sense pujades i baixades entremig del recorregut. Llàstima de la falta de pluja i la poca aigua que trobes pels barrancs, sinò el recorregut haguera esta molt millor.
En acabar, hem travessat el poble pels carrers estrets i directes cap al bar a cercar un cervesa refrescant i el dinar.
PD: Retorn a altres temps?

-Eso es lo malo -dijo Guy en voz alta-, que nadie sabe que aspecto tiene un asesino.!Un asesino no se diferencia en nada de los demás mortales!

Un dels llibres que vaig comprar al mercadet solidari de l’institut és aquesta novel·la policíaca de Patrícia Highsmith, sobre dos estranys que es troben en un tren i un li proposa a l’altre cometre l’assassinat perfecte, intercanviant-se les vic times que corresponen a cadascún. Alfred Hitchcock la va portar al cinema amb alguns canvis que jo crec que han anat bé per la versió cinematogràfica, per donar-li més ritme. La novel·la està bé, però potser si es trasllada literalment a la pantalla, podria faltar-li un poc de ritme. Almenys és la meva opinió. Moltes vegades ens esforcem a comparar novel·les i adaptacions sense parar a pensar que són llenguatges diferents i cadascún té els seus recursos.
M’agrada la frase aquesta que apareix al final de la novel·la, sembla reflectir moltes de les pel·lícules d’Alfred Hitchcock.