“Aquí el vodka va arribar amb els russos. Quan recaptaven el tribut en forma de pells, els cosacs repartien pa i vodka.”

Tan que volen diferenciar-se dels ianquis i ells feien el mateix amb els pobles indígenes de la tundra siberiana. En aquest cas amb els nganassans!

No observeu alguna semblança amb les tribus natives americanes?  el txums, els seus habitatges són semblants als coneguts tipis dels nadius americans!

“La broma és que els diners per a la riquesa de Moscou sortien de les altres regions. Això és el primer que va fer Putin, reformar el sistema fiscal de manera que les regions paguessin els impostos a Moscou, i llavors Moscou decideix quants diners tornava. Per descomptat, els en tornaven el mínim.” (Pàgina 79)

“Un de cada deu habitants de Rússia viu a Moscou.” (pàgina 80)

Vos sona? Però hi ha més:

“Abans d’arribar el Falcó (l’AVE d’allà), els rodalies paraven aquí cada mitja hora. Després en van cancel·lar una part. I ara el poble és gairebé presa del pànic: el 30 de maig, tot just un dia abans, de cop van saber que pels treballs de reparació de l’estiu, que tenen a veure amb el Falcó, quedaven cancel·lades fins a nou rodalies, inclosos els dos més importants del matí.”

Que ens han de contar als catalans i valencians sobre aquest tema? poc. Putin no va fer res que no han fet ací els governs espanyols, siguen del signe que siguen.

Un altre gran encert de l’editorial Afers de Catarroja és la publicació d’aquest petit llibre on poder entendre els moviment populistes d’avui en dia amb els feixismes del segle passat. Potser no és poden qualificar de feixistes, però s’hi assemblen molt i perseguixen els mateixos fins: la destrucció de la democràcia. Potser no utilitzen la violència física com abans, però en la resta son iguals i iguals de perillosos o potser més.

De lectura imprescindible.

Si aquesta és la manera de fer oposició a Pedro Sánchez és aquesta anem apanyats! Un llibre sobre un tema que no afecta gens a les polítiques espanyoles respecte al nostre país! Ja li hagueren pogut recomana un dels teus dos darrers llibres, no?
O és que només l’han posat per dissimular i el critiquen un poquet, però no massa.

La resta de recomanacions a polítics, prou encertada.

De com les petites històries individuals ajuden a entendre la barbaritat que va ser el franquisme i, a més des del nostre poble:

Genoveva era una jove mestra amb idees noves que va començar a treballar a Llíria en 1934 a les noves escoles (actuals escoles Sant Vicent) i que va ser denunciada pels falangistes en acabar la guerra (prèviament ja havia estat depurada de la feina). Com a conseqüència d’aquesta denuncia malintencionada es va passar vora tres anys de presó en presó fins ser alliberada. Però com no la deixaven viure en pau es va exiliar a Colòmbia on va publicar en una edició reduïda per distribuir en els coneguts el diari que va portar durant els dies de presidi. Aquest diari és el que s’ha reeditat per la Diputació de València (que sembla que vol fer poli bo respecte al galdós paper de l’actual Generalitat Valenciana) i que es completa amb un estudis previs que contextualitzen els fets narrats per Genoveva.

La presentació de llibre es va fer el passat 28 de març amb la presència de la neta de l’autora vinguda des de Colòmbia.

M’agrada el que escriu l’Albert Sánchez Piñol, però el que més agrada no són les seues novel·les, que estan molt bé, sinó quan escriu sobre la realitat. El vaig conèixer gràcies a Pallassos i monstres i després vaig passar a la ficció. Ara en aquest títol que recorda la novel·la de Joseph Conrad també ambientada la Congo ens descriu com s’ha desenvolupat l’exploració dels territoris selvàtics africans i en concret amb els estudis antropològics sobre els mal anomenats pigmeus.

“La requisa franquista del patrimoni del moviment associatiu i obre dels territoris de parla catalana (1939-1978)”

A més de les víctimes humanes el franquisme es va dedicar a robar tot el que va poder a aquestes. A més de l’objectiu clarament econòmic també estava l’objectiu que que aquest entramat associatiu no tornara a renàixer mai més i poder dominar ells la vida socials de la gent als països ocupats. Però el que és pitjor, quasi un segle després i quasi mig de “democràcia” encara no s’ha indemnitzat a molts dels que patiren aquest espoli.

El llibre és molt tècnic i millor llegiu el reportatge que li varen dedicar fa uns mesos a vilaweb.

Mireu aquesta formula que sembla complicada  o la volen fer complicada per quedar bé enfront dels ignorants. A dalt és una simple resta entre exportacions i importacions, o siga el que es sol fer quan calcules un tant per cent. Però a sota hi ha tres factors i segons diuen ells l’èpsilon val sempre o,25 i la φ val sempre 4, per tant multiplicat val sempre 1. I tots sabem que multiplicar o dividir per u no canvia res al resultat final. Per tant això que ens volen vendre com a complicat és un simple tant per cent o tant per u. Sembla ser que Donald Trump i els seus assessors no varen anar a classe quan varen explicar l’element identitat del producte de nombres reals o es pensen que la resta són uns ignorants!

A la Pedrera, l’edifici de Gaudí, del Passeig de Gràcia es fa una exposició retrospectiva del pintor irlandès Sean Scully. Un pintor que fa uns anys va dir que marxava de Catalunya per que li imposaven el català. D’aquest tema ja s’ha parlat prou darrerament a la premsa del perquè li dediquen una exposició a un pintor que menysprea la nostra llengua i cultura i no sé que pensaria Gaudí si vera que el seu edifici acull l’exposició d’aquest individu. Però aquests dies he descobert que la biblioteca de l’institut tenien un llibre de format de luxe dedicat a aquest autor editat per l’IVAM de València, supose que en l’època de Consuelo Ciscar com a directora o algú afí al PP de València. I com aquest llibre està en la biblioteca d’un institut de secundària?

Doncs durant una època l’IVAM o no sé qui va enviar al centres escolars (supose que a tots) capses i capses grans amb llibres amb edició luxosa de pintor i altres artistes que exposaven al museu (també alguns llibres de la Fundació Bancaixa l’Oliva i també de luxe). Aquests llibre estaven en caixes de cartró fins que vaig decidir obrir-les i fitxar els llibres i vaig pensar, quant doblers s’han gasta en aquests llibres (uns tres capses grans de cartró) en edició de luxe que segurament han enviat gratuïtament a tots els instituts del País Valencià? qui ix beneficiat d’aquest despesa? Calia fer aquesta edicions de luxe i tan grans per després donar-les gratuïtament?Saben els responsables el currículum que es dona als centres escolars? són llibres idonis per a un centre escolar? I així molts interrogants més. Jo tinc un resposta: malbaratament de recursos públics.

Edicions del 1984 acaba de publicar un recull d’assajos publicats per George Orwell entre 1931 i 1948, entre ells el que dona títol a aquesta selecció feta per Pau Dito Tubau. La temàtica són ser sobre literatura i/o política i  sobre la Guerra Civil Espanyola anticipant en alguns algunes idees del que seria la seua novel·la posterior 1984.

Però qui millor pot descriure el llibre és la Tina Vallès amb el seu article a Vilaweb: La crítica llepa.

Aquest és el segon còmic del tàndem format pel periodista anglès i el dibuixant català que he llegit en poc de temps. Si al primer (Bèsties) s’inspiraven amb la família dels Ortega a Nicaragua, amb clares referències a La revolta dels animals d’Orwell en aquesta s’inspiren en un fets de la vida de Nelson Mandela, la seua rivalitat amb el general afrikàner Constand Viljoen, fets que l’autor coneix prou bé i dels que ja havia parlat al seu llibre El somriure de Mandela.  Una manera diferent de narrar-nos uns fets transcendentals per al país sud-africà.

Quina diferència entre els còmics actuals i els de nostra infància!

Si Paul Preston va escriure fan anys Idealistes sota les bales, un llibre sobre els periodistes i intel·lectuals desplaçats a cobrir la Guerra Civil, en aquest llibres l’autora ens dona una visió sobre les dones que feren el mateix i ens fa un recorregut per la vida d’unes quantes, ja ve siguen escriptores, periodistes o personal sanitari vinculats de manera directa o indirecta amb el conflicte derivat del cop d’estat feixista del general Franco.

L’autora comença exposant el context històric previ a la guerra on les dones, sobretot als països anglosaxons i després de la Gran Guerra amb pres més consciència política degut al seu paper de substitutes dels homes en moltes feines “masculines” durant el conflicte. Això fa que el següent conflicte bèl·lic més important interesse a aquestes dones conscienciades i vullguen tenir el seu paper en ell. Ara, l’autora també crítica que moltes (i  molts, en això els homes també estan inclosos) tenien una visió de la societat espanyola molt allunyada de la realitat. Una visió massa romàntica i colonialista d’un país endarrerit respecte a la resta d’Europa, el que normalment es diu orientalisme, tendència que ja venia dels primers romàntics del segle XIX.

Simone Weil, Dorothy Parker, Katherine Atholl, Virginia Woolf, Lillian Hellman, Martha Gellhorn i moltes més dones passaran per les pàgines d’aquest llibre. Quina casualitat que m’ha tocar llegir-lo en la setmana reivindicativa del 8 de març!

No hi havia una altra foto pel cartell?