El govern valencià ens envià ahir l’alerta al dispositiu mòbil i com era d’esperar en ells ho han enviat només en castellà i sembla que alguns en anglès. És que els valencians no tenim dret a ser informats en la nostra llengua? Després ho denuncies i t’ixen els “progres” exigint-te que faces un esforç i no sigues talibà! qui és el talibà?  Ja portem dues alertes enviades en aquests idiomes en un anys, després de la pifiada del 29-O. Ja hi ha prou, ja han tingut temps d’estudiar i saber fer alertes en la nostra llengua, no? O no tenen ganes?

Ahir vaig anar al cinema de la Unió Musical de Llíria a veure la pel·lícula La invasió dels bàrbars (molt recomanable i un bon producte fet a València), però com sempre als valencians ens tracten d’imbècils, estúpids o analfabets. Cal subtitular en castellà els trossos parlats en la nostra llengua? es pensen que els valencians som tan estúpids que no entenen la nostra llengua i ens calen subtítols en foraster? Som l’únic país del món on passa això? el normal no seria al revès, subtitular els trossos en alemany o castellà?

Diumenge passat a  València ciutat, al centre històric, anem a un Creperia que té delegacions a Girona, Cotlliure i Manresa, a més de la de València. Jo era molt assidu a la de Girona i tret de la de Manresa he anat a les altres tres. Ara, a Girona i Cotlliure tenen la carta en català i a València no. Com s’entén això si és la mateixa cadena? sort que almenys les cambreres si que l’entenien.

Darrerament al facebook molts ajuntaments valencians estan publicant els post en dos idiomes o la conselleria d’educació vol que els centres també ho envien tot en bilingüe. Ja estan els “progres” amb el políticament correctes i fent el joc als feixistes! Quina és la llengua discriminada? en situació d’igualtat ho podria entendre, però amb la situació actual del valencià no ho puc entendre i em negue a seguir aquest joc nefast per a la nostra llengua. Ho podem comparar amb la discriminació de les dones amb molts àmbits on s’han de posar quotes. Si es posen és per una raó de discriminació i si aquesta acaba resolent-se, supose que es traurien aquestes quotes. Doncs del mateix, pocs “progres” qüestionen aquestes quotes de participació femenina, però sembla que la discriminació del valencià no és importa o no és “progre. El darrer exemple: l’ajuntament socialista de Riba-roja de Túria anuncia un la Trobada de música valenciana Tio Canya en homenatge a Vicent Torrent en bilingüe!  No veuen l’absurd d’aquesta procedir?

A la biblioteca municipal de Llíria em vaig trobar aquest vell llibre d’Ian Gibson sobre l’assassinat pels feixistes del poeta Federico García Lorca publicat en 1979, als començaments de la transició. Aquesta transició que ha defraudat tant a molts i potser gens a d’alguns que no segueixen la doctrina lampedusiana del canviar-ho tot per no canviar res. En aquesta cas, segurament després de tants anys es sap més sobre l’assassinat del poeta i el lloc on pot estar el seu cos, però com es possible que encara estiga perdut pels barrancs de Víznar? és això la transició democràtica promesa en una merda de referèndum que varem celebrar fa tres dies?

Si deixem a part l’antiguitat del llibre i les investigacions posteriors, aquest llibre es pot llegir i poder copsar la situació de la ciutat a l’any 1936 i veure que a part del famós cas del poeta hi hagueren mols més assassinats comesos pels feixistes. En un capítol es conta que un poc més i afusellen al compositor Manuel de Falla quan anà a preguntar per la situació del poetat, i això que era un fervent catòlic!  El capítol final es molt recomanable, en ell es veu els posteriors intents del feixisme espanyol de tapar l’assassinat del poeta de cara a netejar la seua imatge a l’exterior i les diferències de tractament a la premsa espanyola i la internacional, cosa que no sembla haver canviat gaire, malgrat la transició.

No entenc els criteris de l’església catòlica del meu poble per deixar fer segons quins actes a l’església de la Sang. A l’any 2014 es va voler celebrar el 9 d’octubre amb un recital de versos d’Ausiàs March a l’església i ni l’ajuntament (del PP) ni el rector donaren permís per fer-ho per considerar que l’acte era polític. Aquell any ja ho vaig denunciar amb aquestes paraules:

“Ausiàs March, enterrat a la catedral de València, no podrà ser escoltat a l’església de “la sang” de Llíria, ja que l’alcalde, considera que un recital poètic és un acte polític.” . I la foto de la tomba del poeta al facebook:

A l’any següent també es va organitzar un concert en homenatge al poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés, amb el grup Sis Veus que estrenava per aquella època el seu disc Sis veus per al poeta i el concert també s’havia de fer dins de l’església. Tampoc es va fer i  la raó que arguïen era que dins d’una església no es podia ballar i en algunes cançons del repertori es ballava. El concert es feu l’aire lliure i si hem de ser sincers crec que va estar millor que si s”haguera fet dins.

Avui, si que sembla que han donat permís i s’ha pogut fer un concert i xerrada en homenatge al poeta de Granada, Federico Garcia Lorca, en el que s’ha ballat, recitat i cantat sense cap problema:

Algú hauria de donar explicacions d’aquests canvis d’opinió, no? de que depenen els permisos? de qui organitza l’acte? de si agraden o no agraden al partit que mana l’ajuntament en aquell moment? de les preferències del rector de torn? Espere’m que es puga fer qualsevol acte cultural a la l’església de la Sang i no tornar als temps passats de censura de la nostra cultura.

Encara hi ha gent que es creu aquesta mentida de la transició democràtica? encara hi ha gent que creu que vivim en una democràcia? Ara fa uns dies molta gent es sorprenia del que han fet amb el fiscal general de l’Estat i es queixava d’aquest fet. Potser s’haurien d’haver queixat ja fa temps, quan catalans i valencians (oi, Mònica!) patíem en la nostra pell aquesta farsa que ja dura massa anys! Per tota aquesta gent ací va la meua recomanació que és llegir aquesta selecció d’articles que el periodista Xavier Muntanyà ha publicat a Vilaweb durant els darrers anys i que ara ha recollit en aquest tercer llibre editat pel diari digital.

Una anècdota del llibre que descriu aquesta farsa: Josep Guia recorda que essent Ernest Lluch ministre de Sanitat, en un viatge, es va trobar que els cap de policia que l’havia de protegir era el “social” que l’havia detingut a València durant la dictadura. Lluch protestà a Barrionuevo, ministre d’Interior, i aquest no va fer res, que això eren coses internes de la policia.  Per cert, l’Ernest Lluch no ix molt ben parat al final del llibre per un article que va publicar escampant una mentida que ha trigat uns quants anys a demostrar-se que era falsa.

Cada vegada que sortia a la venda un nou àlbum d’Astèrix a la papereria del meu poble, Llíria, arribaven les dues edicions, una en castellà i una altra en català. Evidentment sempre compre la versió en català. El passat mes d’octubre, més concretament el dia 23 va treure el nou àlbum, Astèrix a Lusitània, i jo corrent a la papereria a comprar-lo. La sorpresa d’enguany és que només l’havien enviat en castellà. Després de moltes reclamacions, meues i de la papereria,  avui ha arribat la versió en català de l’àlbum! I evidentment sense cap explicació d’aquest fet per part de la distribuïdora o de l’editorial. Com és que si fins ara sempre han arribat les dues versions ara només enviaren la castellana? es nota la ma de VOX i el PP? Vergonyós.

Crec que cal dir poques coses sobre aquest llibre, només afegir que ara cal cridar: Mazón (i algun altre més) a la presó!

I el més important, que molts se n’adonen que no és problema de qui siga el president sinó que el problema és el PP i els seus afins! I anant més lluny que som una puta colònia espanyola maltractada des de fa molts anys!

La pel·lícula Espàrtac de Stanley Kubrick és una gran i recomanable producció cinematogràfica. En la meua opinió les escenes intimistes i les de l’escola de gladiadors són molt millor que les escenes de grans batalles que hi ha el film. Doncs sembla que això és el que passa a la novel·la en que està basada aquest pel·lícula. En ella no trobàreu descripcions de grans batalles, però si trobàreu tota la resta. A més a diferència de la pel·lícula el relat no és lineal i la història es reconstrueix en les 8 parts en que està dividida a travès de les visions de diferents personatges que han sobreviscut a la derrota final dels esclaus.

Una gran novel·la que sembla que no va agradar molt al Comitè d’Activitats antiamericanes del senador MacCarthy i això va comportar problemes a la producció de la pel·lícula, que a més de l’autor del llibre tenia com a guionista un altre autor marcat, Dalton Trumbo.

Després de l’aplicació de la nefasta llei Rovira i el seu infame referèndum de llibertat educativa al meu centre va eixir un grup de 4t d’ESO en castellà, per tant calia augmentar el nombre d’assignatures en aquesta llengua, una d’aquestes era la Geografia i història. Però a l’inici de curs encara no ens havien arribat els llibres d’aquesta assignatura en castellà, així que vaig decidir repartir-los en valencià i quan arribaren els que havien demanat canviar-los (uns 2o alumnes). Fa un mes varen arribar i vaig avisar, tant jo com la professora de l’assignatura que portaren els llibres en valencià per canviar-lo per els de castellà. Un més després només 7 o 8 alumnes alumnes han fet el canvi. Aleshores la reflexió és la següent: per a que collons heu votat la llengua vehicular en castellà si després no vos preocupeu gens per canviar els llibres? sabeu que heu votat o simplement heu votat en contra del valencià? vos heu hauríeu de fer mirar!

Però no obliden qui té en realitat la culpa d’aquesta situació i d’altres igualment ridícules, el Sr. Rovira i el Sr. Mazón.

El tren de la mort es va fer famós sobretot gràcies a l’èxit de la pel·lícula de David Lean El pont sobre el riu Kwai, però el que es narra en aquesta és un conte de fades comparat amb la realitat que varen patir els presoners aliats i dels països asiàtics ocupats pels japonesos (la immensa majoria del treballadors-esclaus) que varen treballar en la construcció d’aquesta línia ferroviària entre Tailàndia i Birmània a través de la jungla.

En aquest llibre es narra aquest episodi de la II Guerra Mundial al sud d’Àsia narrant les experiències dels presoners australians que varen estar presoners dels japonesos construint aquesta línia ferroviària. Soldats que abans ja havien estat lluitat per als anglesos al pròxim Orient a la campanya de Síria contra la França de Vichy, un altre fet prou desconegut de la II Guerra Mundial.

“Expliqueu-me una cosa, deia en Jimmy Bigelow; per què metrallem tropes de negres africans que lluiten pels francesos i que tenen per objectiu matar-nos a nosaltres, australians que lluiten pels anglesos a l’Orient Mitjà'”

L’autor ens acosta als fets narrant les experiències d’un metge de Tasmània que s’ha de fet càrrec del comandament del regiment de presos australians en morir el seu superior de disenteria. A més amb al tècnica del flashback ens narra els fets anteriors i posteriors a la guerra i de com aquesta experiència marcarà l vida posterior dels protagonistes, tant dels presoners com dels seus vigilants, oficials japonesos i soldats coreans a les seus ordres.

“En privat, feien una pregunta molt senzilla: Si ells i totes les seues accions només eren expressions de la voluntat de l’Emperador, per què l’Emperador encara estava en llibertat? Per què els americans donaven suport a l’Emperador i en canvi a ells els penjaven, ells que només havien estat els instruments de l’Emperador'”.

Val la pena llegir-la i a més vos desmitificarà un poc el paper dels oficials anglesos que surten a la pel·lícula de David Lean i el paper posterior dels americans en l’ocupació del Japó.

“..el coronel Rexroth va morir de disenteria i el van enterrar, com tothom a la jungla. En Dorrigo Evans va assumir el comandament……..en Dorrigo va fixar un impost sobre la paga dels oficials per comprar menjar i medicaments per als malalts. Va persuadir, convèncer i induir els oficials a treballar,……”

Enguany vaig llegir la biografia del Comte Ramon Berenguer IV que havia escrit l’escriptor Josep-David Garrido i a la visita que vaig fer aquest estiu al monestir de Santes Creus vaig comprar una altra de les seues biografies, la del rei Martí l’humà, el darrer rei del casal de Barcelona abans del Compromís de Casp. Després de llegir-la i haver escoltat a tanta gent parlar d’una sèrie de televisió que fa anys es va fer famosa (i que no he vist mai) que es deia Joc de trons, crec que aquests de la sèrie són un simples aficionats al costat de tot el que es movia al voltant de la Cort del Joan el Caçador, Martí l’humà i les cases nobiliàries d’Aragó, València i Catalunya. Entramats d’interessos que per desgràcia nostra esclataren a Casp, on el “estimadíssim” per alguns Vicent Ferrer (i el Papa de Peníscola) va tenir un galdós paper en la meua opinió, donant la corona als Trastàmara.

Com pot una dictadura feixista canviar una llengua o almenys intentar-ho? Com utilitzar-la per al seu profit gràcies al sinistre ministre de propaganda Joseph Goebbles? A aquestes preguntes és el que va intentar contestar el filòleg alemany d’origen jueu Victor Klemperer en aquest assaig que va publicar pocs anys després d’acabada al guerra amb totes les  notes i apunts que havia pogut recollir durant els anys de dominació nazi al país.

Potser cal llegir aquest assaig només per evitar que torne a passar el mateix? ja que sembla que l’extrema dreta actual sembla bona deixeble del ministre de propaganda de Hitler i amb el mitjans actuals ho tenen molt més fàcil per difondre el seu missatge d’odi i de mentides per tot arreu, enganyant a massa gent, com varen fer els nazis al seu temps.

Després de ser testimoni d’un crim una noia del poble de Bescaran, a l’Alt Urgell, ha de refugiar-se a Andorra fugint de l’assassí que la busca per evitar el seu testimoni. Allà entra en contacte, gracies al seu germà que fa de contrabandista i passador amb la xarxa de passadors dirigida pel solsoní Francesc Viadiu i començar la seua aventura per les muntanyes del Pirineu ajudant a passar fugitius que fugen la barbàrie nazi durant la II Guerra Mundial. La història fictícia però barrejada amb fets i personatges reals es complementa amb la història amorosa de la protagonista amb un estrany jove que troba per les muntanyes andorranes.

Entretinguda de llegir i en alguns capítols se’t fa difícil deixar de continuar llegint, a mi m’ha recordat un altre llibre que vaig llegir ja fa molts anys del qual es va fer una sèrie a TV3, Entre el torb i la Gestapo del solsoní Francesc Viadiu o la recent pel·lícula El fred que crema de Santi Trullenque.

“L’objectiu d’aquest assaig és explicar, amb tanta claredat com pugui, la base d’una opinió que he sostingut des del primer moment en què vaig tenir format algun tipus d’opinió sobre els afers socials o polítics i la qual, en comptes d’afeblir-se o modificar-se, s’ha anat enfortint de manera constant amb el progrés de la reflexió i l’experiència vital: que el principi que regula les relacions socials existents entre tots dos sexes -la subordinació legal d’un sexe a un altre- és erroni en si mateix i resulta avui, un dels impediment més importants per al progrés humà; i que caldria reemplaçar-ho per un principi de perfecta igualtat, que no admetés cap poder o privilegi per una banda, ni incapacitat per l’altra.”

Açò va ser escrit al 1896, fa quasi cent-cinquanta anys i hem avançat molt des d’aleshores amb aquest tema, però hem avançat prou? hem arribat a aquesta igualtat desitjada pel filòsof i polític britànic? La resposta és negativa evidentment, ja que si això fora cert no caldrien totes aquestes polítiques de foment de la igualtat amb quotes de representació que segurament al pensador anglès no li farien cap gràcia, com a bon liberal que era.

Per més informació:

‘La subjugació de les dones’, de John Stuart Mill

El passat 25 de juny es va presentar a la Biblioteca Municipal de Llíria la reedició, amb algun capítol afegit, que ha fet Publicacions de la Universitat de València d’aquest llibre col·lectiu que es va editar al 1999. Un llibre que cal llegir per entendre com és que la dictadura va durar tant en aquest país.

Per més informació un dels autors que va estar present en aquesta presentació ens fa un resum al diari La veu de Llíria.

Té alguna cosa a dir el Consorci València interior sobre aquest números?

Evolució de la taxa de residus a Llíria:

Any 2021: 93,40 euros.

Any 2022:  87,70 euros

Any 2023: 96, 68 euros

Any 2024: 134, 66 euros

Any 2025: 147,36 euros

I això que jo utilitze prou la deixalleria i tinc rebaixes acumulades. Però l’augment de la taxa els dos darrers anys és brutal: alguna explicació?

Clar, després escoltes a la gent per carrer: “jo per què he de reciclar si he de pagar igualment? i ara més?”