Aquest matí entrava a Llíria per l’estació de trenet i en un balcó he vist dues banderes ben grans, la senyera coronada i un bandera espanyola amb el pollastre franquista al mig. El tema de perquè la policia o qui siga responsable permet l’exhibició de símbols franquistes ho deixe per un altre dia, però el dissabte varen fer retirar una estelada al camp de Mestalla per si molestava i els demòcrates hem d’aguantar amb tot.

Això m’ha fet recordar un article vist fa poc a la revista Lletraferit, Més enllà del blau de la bandera, on aquests ens volen convèncer que la bandera de la capital ja va ser usada per l’esquerra a inicis del segle XX. Tenen raó, però hi ha una cosa que es diu apropiació, i els neofeixistes valencians, extrema dreta valenciana o dreta extrema es varen apropiar d’aquest símbol i el varen fer seu, i amb ell varem atacar als demòcrates (com encara he pogut comprovar aquest matí). Per tant, no em demaneu a mi, i a molts demòcrates que accepten aquesta bandera com a bandera del país. No ens volem semblar als feixistes que li varen posar un bomba a Fuster, o li feren la vida impossible a altres.

De la mateixa manera que una esvàstica ja era un símbol abans del nazisme, salvant les distàncies ara a ningú amb un poc sentit democràtic li s’ocorre anar exhibint aquest símbol, per molt que fora anterior, ja que tots ho associem a la barbàrie i a l’extrema dreta.

Per tant, no insistiu, el blau, ni en pintura!

Una accident d’autobusos que porta un xiquets palestins d’excursió és el detonant perquè l’autor ens relates la vida dels palestins a Cisjordània i a l’Est de Jerusalem. Un accident agreujat per factors endèmics deguts a les polítiques d’ocupació de l’Estat d’Israel a la zona, que no faciliten gens la vida de la població àrab i acaben amb tragèdies com aquesta (el llibre està basat en fets reals). Però tampoc se’n lliure de crítiques els palestins: els que ocupen, els terroristes o el masclisme imperant a la societat àrab.

Un llibre molt recomanable i que colpeix en cada capítol on, com he dit abans, amb l’excusa de l’accident, ens mostra com afecta l’ocupació i les polítiques de l’Estat a diferents classes de persones, israelians inclosos.

Premi Pulitzer 2024

Sogorb (Segorbe en castellà) és la seu o co-seu del bisbat de Castelló-Sogorb, un bisbat desmembrat pels espanyols que volen fer-ho coincidir tot amb la seua visió provinciana del país. Va perdre parròquies aragoneses i altres de l’actual província de València, a més d’obligar-la a la co-capitalitat amb la ciutat de Castelló (capital provincial). A més la ciutat està molt vinculada al darrer rei de casals de Barcelona Martí l’humà i, sobretot, a la seua dona, la reina Maria de Luna. Té unes muralles que envolten la vila vella i un castell amb certa importància durant les guerres carlistes del segle XIX. A més està la fundació Max Aub i un entorn natural molt recomanable. Però ara, quan entres te n’adones que la política de promoció turística sembla que només pensa en l’entrada de bous i cavalls que es realitza al llarg dels carrers de la ciutat. Potser mentre es fa l’entrada no és maltracta cap animal. No necessiten tanques ni res per l’estil per conduir els animals, només amb els cavalls i la gent apartant-se, com si foren uns ramaders que porten el seu ramar (ho podeu veure a la televisió que ho retransmet en directe), però aquests animals són conduïts la plaça i a la tarda si que seran maltractats. No es pot promocionar la ciutat turísticament amb altres continguts interessants que també posseeix la ciutat? ha de ser amb el maltractament animal?

Potser és molt difícil estar d’acord al cent per cent amb totes les veus que apareixen en aquest treball col·lectiu dirigit per les tres dones que apareixen a la portada, però crec que la seua lectura és molt recomanable actualment i a partir d’aquí parlar i treballar per millorar el nostre futur nacional. Molts són els àmbits tractats en aquest volum, però en una cosa que coincidim tots, és que mentre continuem vinculats a un estat com l’espanyol, no podrem avançar en molts dels drets socials que sempre reivindiquem. No sabem on anem, però sabem d’on venim i no volem tornar.

He escrit petit tasts al meu facebook en un àlbum anomenat política.

CANCIÓN DE UNA MADRE ALEMANA.

Camisa parda y botas altas,

hijo mio, te regalé.

Mejor habría sido ahorcarme

de haber sabido lo que sé.

Al verte levantar la mano,

hijo, y a Hitler saludar.

¿sabía yo que aquellas manos

todas se habrían de secar?

Cuando de una estirpe de héroes

hijo mio, te oía hablar,

que tú serías su verdugo

no lo podía imaginar.

Y detrás de aquel mismo Hitler,

hijo mio, te vi marcha,

sin sabr que quien les siguiera

no regresaría jamás.

Alemania, tú me decías,

hijo, no se conocerá.

Ceniza y piedra ensangrentada,

¿quién conoce a Alemania ya?

Con la camisa parda un día

te fuiste y yo no me negué.

Con ella puesta morirás:

yo no sabía lo que hoy sé.

Tornarem a cometre les mateixes errades els europeus? hauran de tornar a venir el americans a treure’ns les castanyes del foc altra vegada?

“The violent depolitization that lies at the heart of the Spanish national project has a pupose. Its purpose is to defend Spain, yes, gut more importantly it is to defend the longevity of the Spanish ruling class.” (Ignasi Bernat i David Whyte, “Spain must be defended: explaining the criminalization of political dissent in Catalonia” State crime journal, 9-2-2020)

Sí, ho escric en anglès, com al llibre per als que es queixen que en català no ho entendran. Potser en la llengua més universal ho arriben a entendre el perquè Espanya és irreformable i molts no volem continuar dins d’aquest estat amb aquesta democràcia de façana en la que ni valencians, ni catalans tenim encaix, i no serà per culpa nostra, que mira que ho hem intentar manta vegades. No, és per culpa dels espanyols, que no es volen i ja ens ho han demostrat moltes vegades al llarg de la història. I si ens volen, en volen transformats, submisos als seus interessos i que no molestem molt per a que fa anys que manen des de Madrid, ho continuen fent. I d’això també se n’hauria d’adonar aquest progressisme espanyol, que a la mínima prioritza la “unitat d’Espanya· a treure del poder a aquest Spanish ruling class que fa tants anys que fan el que volen. Perquè jo crec que això que diu al final del llibre, mai passarà:

” Tanmateix, entenem que només un canvi substantiu en la cultura política espanyola dominant a partir d’una reflexió, així com una voluntat de rectificació profunda, d’un trajecte estatal històricament incapaç de configurar una unitat de convivència i substituir-la per la del valor del reconeixement de la pluralitat cultural i nacional. Ras i curt, la senda orteguiana i schmittiana, així com els seus antecedents politicoideològics, hauria de ser abandonada a tots els nivell, constitucional inclòs.”

Un lectura ideal per completar la recent de Ricard Chulià: País Valencià, una eixida d’emergència.

Es necessari mantenir el Via Crucis nacional-catòlic per la seua estètica que hi ha al paratge del Santuari? al segle XXI encara rendint homenatge al feixisme?

M’he negat a fer fotos d’aquestes horripilants escultures i creus que hi ha al camí que puja per continuar després cap al Montmajor.

Gràcies a l’ajuntament de Llíria en aquest carrer ja no podem aparcar però si que podem maltractar animals com feren fa pocs dies. Era necessari pintar i prohibir tot el carrer? no podien haver pintat i prohibit al zona estreta i conflictiva? o tot o res?

Abans de començar-la ja havien fet el ridícul amb això de “Ayuntament dé Valencia”, però avui m’ho trobat una sorpresa:

Algú em pot explicar que collons feia una parada de la RACV a la fira del llibre de València? Si no saben escriure!

Aquest llibre no és una novel·la, per tant no espereu trobar la història que es veu a la gran pel·lícula estrenada fa poc amb el mateix títol. Sí, també conta la història del mestre, però sense moltes de les escenes que es veuen al film. Però també ens narra el procés de recuperació de la sua figura, els problemes amb que es van trobar per fer-ho i un poc de les inquietuds pedagògiques de l’època truncada per la dictadura feixista del general Franco.

Hi ha un llibre de l’any 2013 del mateix autor sobre el mateix tema. Jo estava buscant aquest, però no l’he trobat i he aconseguit aquest nou que es va editar fa poc gràcies a l’èxit de la pel·lícula i supose que serà més complet en informació que l’anterior.

Recomane anar a veure la pel·lícula.

A Llíria mentre uns fem cultura, altres fan altres coses:

A més per per aquestes bestieses els veïns a saber on haurem de deixar el cotxe i envoltaran la biblioteca municipal: cultura envoltada de barbàrie. I l’ajuntament mirant cap a un altre costat!

Ahir mentre escoltava un concert a l’església de la Sang de Llíria i observava el poc trellat que té exhibir els sants de la processó de setmana santa en aquest edifici del segle XIII vaig recordar un passatge del llibre Darrere les barricades del ganxó d’adopció John Langdon-Davies. En ell ens explica com a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona una petita comissió tècnica decideix que poden cremar i que no els revolucionaris. Intenten salvar el que té valor i el que no o és superflu o no té res a veure amb el gòtic de la basílica, a la foguera:

“Era un foguera magnífica. Una petita comissió tècnica (per la qual vaig estar elegit) s’estava a un costat de la porta jutjant els sants mentre els treien de dins. El company Sagasta confiava en el meu criteri.”

Potser haurien de deixar d’utilitzar la Sang com a magatzem de sant que no tenen res a veure amb l’edifici i dignificar-la més. No cal arribar a l’extrem dels inicis de la guerra civil, però no crec l’edifici de la Sang siga el seu lloc.

Hegoak ebaki banizkion
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan,
honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik…
txoria nuen maite.

Potser aquesta no està dirigit a persones com jo que ja estem convençuts de que l’única sortida digna per al nostre país és al independència i tenen molt clar que d’Espanya no es pot esperar res bo, només el tracte colonial que hem rebut, rebem i rebrem sempre, però potser per a molts que encara tenen dubtes sobre la qüestió el pot ajudar a decidir-se amb la quantitat de dades i arguments que l’autor dona a favor de la secessió.

A més també fa una crítica, que seria la segona part del llibre, al que han fet o millor dit, no han fet, els polítics que en teoria es deien valencianistes durant els darrer anys.

Molt recomanable

In, inde, indepedència!