Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: política

Tribunal d’oposicions: una experiència poc agradable.

Gràcies a un sorteig enguany m’ha tocat ser vocal en les oposicions a professors de secundària en l’especialitat de matemàtiques. Ja a inicis d’any vaig fer una jornada de vaga en protesta per la convocatòria d’aquestes en ple final de curs (mes de maig) i eixint de l’un confinament el curs anterior. L’experiència no ha estat gens agradable per part del tracte rebut des de l’administració (que ingenus els que pensaven que amb Compromís les coses canviarien!), sort dels companys del tribunal, gent competent i treballadora i molt professional que feia fàcil la feina que ens havia tocat fer durant moltes tardes i dissabtes en ple final de curs, havent de compaginar la jornada laboral normal a nostra feina amb la tasques de tribunal d’oposicions. Són uns quants els aspectes a criticar,  i el primer ja l’he dit, un calendari solapat amb el final de curs (sort que enguany no tenia 2n de batxillerat!), però hi ha més:

-Aquest solapament sobre el calendari normal de curs, a nosaltres ens afecta, però perjudica més a la gent que oposita,ja que els lleva temps i forces per presentar-se al concurs en condicions. I indirectament als nostres alumnes, que no ens tenen a l’aula en plenes condicions d’atendre’ls correctament, sobretot al final de curs.

-Sentiment d’haver estat utilitzat políticament pel polític de torn que s’ompli la boca dient que convoca més de 400 places de matemàtiques i després posen un examen per carregar-se a més de la meitat dels aspirant. Tinc la sensació que m’ha utilitzat per fer la feina bruta, els suspendre a tanta gent que quasi la meitat de les places s’han quedat desertes. Sort que la gent que va venir a fer al·legacions tenia clar qui era el culpable de la situació i no ens va culpar a nosaltres, que només es varem dedicar a corregir l’examen que “algú” havia decidit posar. El dia que varem fer les mitjanes entre les dues primeres proves, se’ns va caure el món damunt, de quasi la meitat de gent aprovada a la primera part (20 de 42) varem passar a tenir només 8 aprovats, i tornant a revisar varem recuperar a 5 persones més.Tanta feina per a què? per obtenir aquest resultat! Ets sents inútil total. Aquell tarda isqueren preguntant-se que havíem fet! com era possible aquesta situació! No vaig dormir en un parell de nits! Qui és el responsable d’aquesta barbaritat de prova pràctica! Que pretenia? el que tinc clar és que avaluar els coneixements matemàtics per donar classe en secundària no era aquesta la seua intenció!

-El continus canvis al calendari i canvis aleatoris en la part burocràtica. Després d’un parell de setmanes on feia jornades de 8 del matí a 8 de la nit, per tenir tot corregit a temps, decideixen ajornar una setmana la publicació de notes i a tu se’t queda la cara d’idiota! Tanta feina per a què? ara una setmana més d’espera.Aquesta unida a la setmana d’ajornament de  l’inici sumen dues setmanes. No haguera estat millor convocar-les directament quan acabe el curs, al juliol, com es feia normalment!

-El menyspreu de l’administració per la nostra llengua: totes les rúbriques de correcció en castellà, temari en castellà! Normal que la majoria d’opositors utilitzara aquesta llengua en els seus exàmens i exposicions, si l’administració valenciana (I en teoria de Compromís) la menysprea. Com a valencià em fa vergonya aquesta situació i m’he callat per no posar més nervis a la gent que va passar a la segona fase, que ja havien hagut de passar pel cruel filtre de la part pràctica. Ara, a la meua manera si que vaig premiar l’ús del català, però crec que això l’administració ho hauria de promoure d’ofici. De que val demanar als aspirants un cert nivell de llengua catalana si després no l’usen?

-En aquest punt podria afegir el que és una presa de pèl per als valencians: el PEPLI. el meu fill comença enguany el batxillerat en Llíria, de tots els llibres que hi ha a la llista només estan en valencià el de llengua catalana i el de matemàtiques, i en història del món contemporani pots escollir! Un gran avanç o una reculada!

En definitiva, un experiència poc satisfactòria que a més no sé quan la cobraré, segurament amb un any de retard i amb la molèstia de haver de fer declaracions complementàries.

L’únic de profit, haver conegut i treballat amb el altres membres de tribunal: gent competent i professional que m’han ajudat molt en la meua estrena en aquests afer. I també conèixer a alguns dels aspirants que han demostrat estar preparats per afrontar la feina a la que aspiraven. Només els desitge sort en la seua futura feina i als que no han passat sort en futures convocatòries i que no tinguen la mala sort de topar altra vegada en un examen com el que han patit enguany,que si no passen siga perquè hi ha per davant gent millor i no per no saber fer uns problemes gens apropiats per unes oposicions a secundària.

Potser a algú li molestarà el que he escrit i on ho he escrit, però no podia deixar de fer constància de la meua protesta i del quins són els meus sentiments ara que tot ha passat: decepció i molest per haver estat utilitzat. Satisfacció d’haver treballat amb gent professional: Lupe, Neus, Isabel i Xavier. I saber que que no eres l’únic que pensa el mateix.

Sis anys portem amb Compromís a la Conselleria d’Educació i coses com aquestes i altres que patim diàriament al centres ens desmoralitzen i no notem el famós canvi promès fa sis anys.

 

 

La partició de Catalunya, de Michel i Annie Bougain

Una nova visió del com es va gestar el infame Tractat dels Pirineus escrit per uns advocat de Perpinyà que li donen un toc més detectivesc a la investigació.De tota manera, queda clar des d’un principi que els espanyols i els francesos varen fer el que els donà la gana sense consultar als implicats, als catalans, saltant-se les seues pròpies lleis que el rei havia jurat respectar.

Aquesta versió està traduida del francès per Aleix Reyné i Roser Carol.

 

No sóc racista, però….., de Matthew Tree.

Si algú vol saber sobre el racisme i les seues conseqüències i de perquè cal acabar amb aquesta lacra per la humanitat, i a més ho vol fer de manera ràpida i entenedora, només ha de llegir aquest petit llibre de l’autor anglès establert al nostre país.

Després de la novel·la sobre el mateix tema De fora vingueren, ara ens acosta el tema del racisme fora de la ficció en aquest petit assaig on ens explica la situació de problema al nostre país i intenta cercar solucions al problema.

Pinzellades de llibertat.

“Pinzellades de llibertat és un homenatge als represaliats per la repressió espanyola arran del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Un homenatge sentit que pren forma i força a través de vint-i-sis retrats de l’artista Pere Piquer i dels poemes inèdits sobre els procés  d’independència català que acompanyen, escrits per més de trenta poetes….” ( de la contraportada del llibre)

L’Ovidi se’n va a la Beckett, d’Ovidi4.

Fa uns anys, a la presentació de la candidatura d’Ara repúbliques a les eleccions europees,varem tenir el gran plaer d’escoltar als Ovidi4 i el seu homenatge al cantant, actor, rapsode  alcoià, que van rodant pels Països Catalans en diferents formats des del seus inicis. Ara han publicat un llibre-CD amb les parts més destacades del recital i un recull d’articles i opinions sobre l’espectacle i sobre l’Ovidi Montllor. Potser mai una gravació podrà reflectir tot l’espectacle, que sol ser cada vegada únic, però ens haurem d’acontentar amb la gravació per recordar-lo a casa o al cotxe.

En un dels escrits del llibre, Josep-Lluís Carod-Rovira conta que en eixir del concert a Tarragona algú va protestar: “no sabia que venia a un míting”. El mateix Carod diu que tampoc, però acaba dient agraint el haver-hi anat i gaudit d’ell.  Crec que sabent que si pel mig estava  en David Fernàndez, militant de la CUP, i Borja Penalba i Mireia Vives, músics valencians que han que tingut que lluitar de valent i contra el poder per poder cantar en valencià, i un poeta com David Caño, era esperable trobar-se amb moltes reivindicacions al concert, o siga,una espècie de míting.I més si es tracta de recuperar la figura de l’Ovidi.

Anècdota: sabíeu que Borja Penalba havia esta baixista del Inhumanos? el que hi ha que fer per guanyar-se el pa!

“Mugalaris. Memoria del Bidasoa.” d’Anjel Rekalde

El terme Mugalaris és el que a l’altra banda del Pirineu anomenàvem passadors, gent que ajudava a passar la frontera a fugitius i represaliats,  i també es dedicava al contraban. En aquesta novel·la l’autor basc ens narra la història d’ETA fins a l’any 1992 aproximadament a través de les vivències d’uns mugalaris de la comarca del Bortziri, a la frontera amb Iparralde.

Evidentment la narració no és gens imparcial, ja que l’autor és un ex-pres d’ETA i està vista des del seu punt de vista, però crec que queda prou clar l’enganyifa de la transició que ells saberen veure molt abans que altres. Potser no estic d’acord amb la manera de reaccionar contra aquesta mentida, però amb que la transició ha estat una gran estafa estic totalment d’acord. L’autor també es mostra crític en certs moments amb la direcció o direccions del grup terrorista, però jo trobe un poc més d’autocrítica en alguns dels atemptats brutals que varen fer, sobretot Hipercor. Potser aquesta absència per estar escrit abans del 2000 i de tota la fase de desarmament i dissolució posterior?

 

La guerra no té nom de dona, de Svletana Aleksiévitx

Amb la seua personal manera de narrar l’escriptora bielorussa ens acosta al paper sempre oblidat de les dones, en aquest cas les soviètiques, durant la II Guerra Mundial. Un paper que no se li ha donat la importància que caldria i que ha estat a vegades tapat de manera intencionada.

Les dones que varen anar a la lluita,a fer “feina d’hòmens”, ens expliquen les seues experiències abans, durant i després del conflicte. I sobretot és aquest després el que sembla que no va agradar gens a les autoritats estalinistes del moment. Moltes reberen medalles, però les medalles només són trossos de ferro, i  només valen per lluir els dies de festa si després la societat a la que tornes no valora el que has fet o en alguns casos, arriba a insultar-te per haver anat a “follar-te” als marits de les que s’havien quedat a casa (és un exemple), o no acceptant cap critica que poses en qüestió les errades de Stalin abans i durant la guerra. Potser per això aquest llibre tardà tant de temps en editar-se? com diuen algunes de les protagonistes: ara ja es pot parlar d’això!

Aquest llibre només parla de les dones soviètiques, però es podria fer extensible a molts més altres llocs i èpoques, com les milicianes durant la Guerra civil o les dones revolucionàries a Mèxic.

Analfabetisme científic.

Fa anys vaig comprar un regal en una botiga del poble. La dependenta em va fer un descompte del 20% i per calcular el que havia de pagar va agafar una vella calculadora i va fer les operacions que ella sabia: va multiplicar per 20 i dividir entre cent i va calcular el descompte, després va restar l’import inicial, i evidentment li va eixir el que havia de pagar pel regal, però amb signe negatiu. Aleshores, com a mestre de matemàtiques que sóc, li vaig voler ensenyar una manera més fàcil i ràpida: li vaig dir que calculara directament el 80% que era l’import que havia de pagar i aleshores només hauria de fer una multiplicació per 0,8 ( ja que mentalment havia fet la resta fàcil de 100-20). li vaig ensenyar com fer-ho amb la calculadora per a que comprovara que no l’enganyava.  Resulta:això era massa “complicat” per ella i ho faria com sempre ho havia fet!

Si en una cosa tan clara com un petit càlcul ja no ens volen fer cas a la gent que hi entenem o intentem facilitar les coses, com volen que la població o el polític de torn faci cas a científics com l’Oriol Mitjà o altres quan fan les seues recomanacions sobre el tractament de la pandèmia?

Sapiens, una breu història de la humanitat; de Yuval Noah Harari.

Interessant visió general de l’evolució del Homo Sapiens, la seua història i de com afecta a la resta d’éssers vius del planeta. Potser no tots estarem d’acord en algunes de les conclusions final i expectatives per al futur, però almenys ens fa pensar en el que hem fet, el que podem fer i intentar evitar destruir més del que ja hem fet des de que varem eixir de l’Àfrica fa 70 mil anys.
Per cert, és un llibre divulgatiu i per tant, s’han d’utilitzar molts exemples que potser resulten a voltes exagerats. No cerqueu en ell un llenguatge científic molt acurat, ja que no és aquesta la intenció del llibre, si no la de divulgar la ciència, i jo trobe que ho fa prou bé, malgrat alguna discrepància.

Contra el nacionalisme espanyol, de Ramon Barnils.

A la dècada dels 90 vaig descobrir un gran programa de ràdio, Postres de músic, i amb el al gran Ramon Barnils. Em vaig enganxar a aquest programa i per mi va ser un mala notícia el seu traspàs a l’any 2001, quan encara li faltava molta vida per endavant i havien de succeir esdeveniments que a ell,en la meua opinió, li hagueren agradat i les haguera analitzat amb la seua mala llet i independència característica.
Ara l’editorial 3i4 edita un recull de les seues col·laboracions a la revista el temps durant els anys 80 i 90, i en ells podem veure el poc que ha canviat la situació política, i com ell usava noms per descriure-les que ara ens atrevim a usar, però en aquella eren pocs els que ho feien en nom de certa correcció política que no ens ha portat enlloc.
Uns quants exemples:
– El 27-9-1993 Ramon Barnils escrivia:
“Bé s’ha de distingir l’ABC d’El País, encara que només sigui per la regressió en la tipografia. Si el segon posa aquestes coses en lletra petita i les encarrega a independents a sou, el primer ho posa en titulars, i a portada: Igual que Franco, però al revés: Persecució del castellà a Catalunya.
La lógica no hauria de patir-ne: igual que Franco seria persecució del castellà a Castella, i al revés que Franco seria imposició del català a Castella.”
Sembla que després de tants anys, encara no han aprés.
– El 4-10-1993 Ramon Barnils escriu:
“segons el manuals de Sociolingüística, el bilingüisme no és,ni ha estat ni pot ésser permanent. Perquè,i segona informació solvent, segons els manuals de Sociolingüística la llengua d’un grup humà és una. I tercer, quan un grup humà es troba amb dues llengües al damunt, això només és amb una finalitat,i el resultat, de substituir una per l’altra.”
I encara hi ha animes innocents que defensen “les bondats del vil-lingüisme”?
-“Les fronteres nacionals són punt de contacte, a diferència de les fronteres estatals que són punts de fricció.”
Ramon Barnils, (El temps,19/12/1988)

El fill del xofer, de Jordi Amat.

Als anys noranta del segle passat i primers anys del segle actual vaig descobrir al diari Avui, que aleshores el comprava tots els dies, una secció que em va enganxar de seguida, es deia Planetarium i l’escrivia un tal Alfons Quintà.Jo,aleshores no el coneixia de res, no sabia el seu passat a El País o a TV3 (vaig començar a viure al Principat al 1992). Em va enganxar de seguida i la vaig seguir sempre, fins que la varen tancar els darrers anys del diari (abans de ser fagocitat per El Punt). Vaig aprendre molt, em va descobrir nous autors com Isaiah Berlin o altres, malgrat que algunes vegades no compartia les obsessions de l’autor. Durant aquells anys també es va editar el llibre de Víctor Alexandre, Jo no sóc espanyol, on l’Alfons era entrevistat i deixava clar que no era espanyol a la primera pregunta.Per això em va estranyar la deriva que venir després del periodista empordanès.Va continuar escrivint al Diari de Girona, però notava el seu canvi fins que em vaig fartar de llegir-lo. No entenia a que venia aquest canvi:si feia un anys es declarava no espanyol (vaig pensar que era independentista!) com és que ara escrivia aquests infames articles? I sobretot,com es va arribar al final tan penós que va tenir?
Personalment,una vegada vaig intentar establir contacte amb ell per demanar-li bibliografia sobre el poble amazic, del qual havia escrit en molts articles al diari Avui.L’únic que vaig obtenir va ser un missatge al contestador automàtic que no entendre.No vaig tornar a intentar comunicar-me.
Per tot plegat, quan vaig tenir notícia d’aquest llibre, vaig anar corrent a comprar-lo. Volia saber que era el que havia passat amb un persona a la que vaig admirar pels seus articles. Ara veig l’equivocat que pots estar quan jutges a una persona per una de les seues facetes sense saber més sobre ells. Abans de llegir el llibre de Jordi Amat, ja havia descobert el seu paper a l’afer Banca Catalana i el seu pas per tv3, però després et queda clar les raons del seu comportament posterior al seu pas pel diari Avui, que era el que jo més coneixia. Et quedes defraudat i descobreixes un exemple de que la intel·ligència ha d’anar acompanyada d’un cert humanisme, sinó no val per res, com demostra el cas d’Alfons Quintà, la seua trajectòria professional i el seu trist final, d’ell i de la seua parella, víctima innocent de manies del difunt.

A més de la biografia del malaguanyat periodista al llibre es reflecteixen les lluites pel poder al Principat durant els darrers anys de la dictadura i això que anomenen “modèlica transició”, ja que l’autor, i sobretot el seu pare, varen ser testimonis privilegiats.

ETA i nosaltres, d’Antoni Batista.

Després d’uns quants anys i un quants esdeveniment que han fet canviar l’actualitat sobre la problemàtica del terrorisme al País Basc, torne a llegir un llibre d’Antoni Batista sobre aquest tema tan delicat. En aquest cas fa una síntesi històrica del problema però només de la part més relacionada amb el Principat. Si el primer ja em va sorprendre i agrada molt, aquesta encara més, i si el primer en va obrir els ulls sobre el tema i em va fer fugir de la versió “oficial” dels fets, en aquest m’ha confirmat tot els que he anat deduint sobre ell,els darrers anys,amb alguna sorpresa que no sabia.
Val la pena anar a periodistes rigorosos per informar-se sobre el terrorisme d’ETA i el de l’Estat i no fiar-se de la versió que et volen vendre des de la televisió o alguns mitjans de la capital o de províncies (en el sentit despectiu).

Desobediència civil i democràcia, de Howard Zinn.

Cap a l’any 1968 i en resposta a les protestes de la població civil contra la guerra de Vietnam i a favor dels drets civils de la població negra, un jutge del tribunal suprem, Abe Fortas, escriu un llibre on vol desacreditar la desobediència civil utilitzada per la gent que protestava, deslegitimar-la i deixar en entredit els seus resultats. No tardarà molt Howard Zinn en contestar-li amb aquesta llibre que porta com a subtítol, nou fal·làcies sobre la llei i l’ordre.
L’autor destaca la sacralització de la llei i l’ordre que defensa el jutge, com si fora un nova religió i que moltes vegades el mitjans legals que l’Estat posa a l’abast del ciutadà no són suficients per poder corregir les injustícies que hi ha a la societat. No defensa l’ús de la violència, però recorda que a vegades és aquesta la que ha fet aconseguir acabar amb moltes injustícies (esclavatge) i que l’Estat si que l’utilitza sense cap mania i sense donar comptes a ningú, per tant el que l’Estat demana als individus particulars, també s’ho hauria de demanar a ell mateix. Al mateix temps denuncia les imperfeccions dels sistema democràtic americà i els seu estancament en el sentit de no evolucionar per donar millors recursos a tota la població, no corregir les diferències entre rics i pobres, i critica obertament la seua política exterior, on clarament no compleix el que ell demana als seus ciutadans.
Evidentment hi ha referències als llibres de Henry David Thoreau, el gran defensor de la desobediència civil al segle XIX, però la lectura és molt més clara i entenedora que als llibres de l’autor del Walden.


Potser alguns partits independentistes podrien aprendre alguna cosa sobre el tema i no obeir tant a aquests aprenents de dictadors que hi ha a Madrid.

Quan la història et crema la mà, de Miquel Berga.

En aquest assaig l’autor ens descriu com l’experiència de la guerra civil espanyola influeix de manera diferent, a l’obra de dos escriptors anglesos: George Orwell i W.H. Auden. En els diferents capítols i alternativament ens va fent apunts autobiogràfics dels dos escriptors per remarcar come eren abans i després de la seua experiència bèl·lica. Sobre Orwell ja coneixia més, ja que he llegit alguns dels seus llibres, però l’altre autor, Auden, per mi és una novetat. Ara, també reconec, que malgrat haver-lo conegut en aquest llibre, continuaré més proper a l’autor d’Homenatge a Catalunya o a altres escriptors estrangers que també visitaren el nostre país, com John Langdon-Davies.
Molt interessant, sobre tot per la gent que vol saber més sobre Orwell i recomane especialment el darrer capítol on l’autor relaciona l’obra d’Orwell amb el que està passant a l’actualitat amb el món de la política i el periodisme trampós que s’està estenent massa per tot el món. I ací en Espanya, són especialistes en la manipulació informativa, com han fet i fan encara amb la informació relativa als Països Catalans.

TVE emblanquint el feixisme: assassinat de F. G. Lorca.

Fa temps que vaig donant-li voltes a aquest tema i no he dit res ja que no sóc cap expert en l’obra del poeta granadí, però aquest dies de record del seu assassinat molta gent ha tornat a penjar aquest vídeo d’un sèrie de TVE que es diu El ministerio del tiempo per homenatjar la memòria del poeta. A mi, i altra gent amb la que he parlat,en sembla tot el contrari. No veiem a Lorca conformant-se amb aquest “dejemos las cosas como estan”. Ja fa molt de temps, des l’època d’Aznar que TVE, i altres canals, produeixen sèries d’emblanquiment de la dictadura, i donen veu a la l’extrema dreta més retrograda. I en les períodes que han manat els socialistes no han fet res per revertir la cosa. Però per mi, aquesta escena ja és fer un gra massa. Que opinen els experts en l’obra lorquiana?