Entre el Túria i el Ridaura

Aquest llibre no és una novel·la, per tant no espereu trobar la història que es veu a la gran pel·lícula estrenada fa poc amb el mateix títol. Sí, també conta la història del mestre, però sense moltes de les escenes que es veuen al film. Però també ens narra el procés de recuperació de la sua figura, els problemes amb que es van trobar per fer-ho i un poc de les inquietuds pedagògiques de l’època truncada per la dictadura feixista del general Franco.

Hi ha un llibre de l’any 2013 del mateix autor sobre el mateix tema. Jo estava buscant aquest, però no l’he trobat i he aconseguit aquest nou que es va editar fa poc gràcies a l’èxit de la pel·lícula i supose que serà més complet en informació que l’anterior.

Recomane anar a veure la pel·lícula.

A Llíria mentre uns fem cultura, altres fan altres coses:

A més per per aquestes bestieses els veïns a saber on haurem de deixar el cotxe i envoltaran la biblioteca municipal: cultura envoltada de barbàrie. I l’ajuntament mirant cap a un altre costat!

Ahir mentre escoltava un concert a l’església de la Sang de Llíria i observava el poc trellat que té exhibir els sants de la processó de setmana santa en aquest edifici del segle XIII vaig recordar un passatge del llibre Darrere les barricades del ganxó d’adopció John Langdon-Davies. En ell ens explica com a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona una petita comissió tècnica decideix que poden cremar i que no els revolucionaris. Intenten salvar el que té valor i el que no o és superflu o no té res a veure amb el gòtic de la basílica, a la foguera:

“Era un foguera magnífica. Una petita comissió tècnica (per la qual vaig estar elegit) s’estava a un costat de la porta jutjant els sants mentre els treien de dins. El company Sagasta confiava en el meu criteri.”

Potser haurien de deixar d’utilitzar la Sang com a magatzem de sant que no tenen res a veure amb l’edifici i dignificar-la més. No cal arribar a l’extrem dels inicis de la guerra civil, però no crec l’edifici de la Sang siga el seu lloc.

Hegoak ebaki banizkion
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan,
honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik…
txoria nuen maite.

Potser aquesta no està dirigit a persones com jo que ja estem convençuts de que l’única sortida digna per al nostre país és al independència i tenen molt clar que d’Espanya no es pot esperar res bo, només el tracte colonial que hem rebut, rebem i rebrem sempre, però potser per a molts que encara tenen dubtes sobre la qüestió el pot ajudar a decidir-se amb la quantitat de dades i arguments que l’autor dona a favor de la secessió.

A més també fa una crítica, que seria la segona part del llibre, al que han fet o millor dit, no han fet, els polítics que en teoria es deien valencianistes durant els darrer anys.

Molt recomanable

In, inde, indepedència!

Avui mirava el concurs d’Apunt Atrapa’m si pots i una de les preguntes era perquè havien condemnat a dos joves nord-coreans a treballs forçosos i la resposta era per mira la televisió sud-coreana, que sembla que està prohibida en aquest país. El presentador, per fer-se el graciós, ha dit que això era com si el condemnaren a ell per veure la televisió de Múrcia. De seguida he pensat que hauria pogut fer la comparació amb la televisió del nord, la TV3, que aquesta si que la tenim prohibida al País Valencià. Sort que no ens condemnen si mirem algun programa per la xarxa! Però amb els que ocupen ara la Generalitat de baix, et pots esperar qualsevol cosa.

Hi ha comarques al nostre país (tot, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer) on molta gent jove ha de sortit per guanyar-se la vida i quan retorna, si ho fa, es torna a trobar de cop amb totes les virtuts i defectes d’aquesta. Però ara la seua visió és una altra, més oberta i sense els prejudicis dels que sempre ha viscut a la seua terreta. Comarques com la Segarra, hi ha unes quantes als Països Catalans, i en aquest llibre aquest comarca és la protagonista de la tornada d’una de les seues filles.

Una de les coses que es crítica és l’abandó de la comarca per part dels diferents governs que han fet un canal que no es pot aprofitar com hauria de ser, ja que ha arribat tard. Una comarca que fa anys va passar de tenir una bona varietat de cultiu (quan feia falta el canal) al monocultiu del blat (no noteu un cert paral·lelisme amb el monocultiu valencià de la taronja o el caqui en algunes comarques?), o a dependre quasi per complet d’una industria, la cooperativa de Guissona ( el turisme en altres comarques?) i ha haver d’integrar una gran quantitat d’immigrants sense els recursos propi d’un Estat. Per no parlar del paper de cert “ecologistes de ciutat” que no entenen res del que passa en eixir de la capital.

I tot açò en unes 100 pàgines.

Una mostra:

“La gent d’ací prioritza la comoditat per sobre de qualsevol cosa. A tota la comarca és molt habitual trobar-hi cases amb un ascensor nou de trinca adossat a la façana…..amb el totxo a la vista.La Segarra és com l’Empordà, però al revés. No està fet per mirar-la sinó per viure-hi. No importa el que sembl sinó el que és.”

“Comprenc que costi assumir, sobretot per a una mentalitat com d’aquesta terra, però si Catalunya té algun futur passa per transmetre la catalanitat als nouvinguts. Tots els esforços que fem perquè això es faci, i es faci bé, seran pocs. No cal dir que per fer-ho en condicions ens cal un estat.”

No fondero de l’alcordanza de Dios, títol original en bable d’aquesta peça teatral (tinc els meus dubtes sobre si és teatre o narrativa) que vol dir que els protagonistes estan, si Deu existeix, allà al fons de la seua memòria, molt lluny per recordar-se’n d’ells si ho fa alguna vegada.

La vaga de metal·lúrgia asturiana que va durar quasi deu mesos és el tema de fons d’aquesta obra i protagonitzada per una família obrera que ha de fer front a la misèria que els portarà tants mesos sense treballar. Un misèria que no diferia molt de la que vivien quan encara entrava el sou de pare a la fàbrica. El fill narra els patiment de la família per poder subsistir al mateix temps que està llegint la gran novel·la de Melville, Moby Dick, establint un paral·lelisme entre la lluita obrera contra els amos de la fàbrica i la lluita d’Achab contra la gran ballena blanca. Una lluita que no acabarà tan bé com s’esperava, però de la que el protagonista extraurà alguns aprenentatges.

A la narració no hi parla, per també cal recordar que tot això succeeix en temps de la II República. Un temps d’esperança per als obrer i la gent humil, que va defraudar a molts que esperaven més valentia en els seus dirigents: la policia o l’exercit continuaven igual de repressors que en temps de dictadura o de monarquia i els resultats de quasi 10 mesos de vaga salvatge no varen ser molt positius per als treballadors.

Per cert, senyors del govern asturià: el bable és una llengua literària com qualsevol altra, per si no se n’havien adonat.

Fa unes setmanes una de les autores, Laura Bellver, va presentar aquest petit llibre al Casal Jaume I de Llíria i varem parlar sobre ell i sobre el feminisme al nostre petit país. A la xerrada, i al llibre, es va intentar fugir de les personalitats individuals i es va intentar fer una visió més global de la història del feminisme al País Valencià, donant més protagonisme a les dones anònimes que ha  lluitar pels seus drets, de manera individual o a través de diferents associacions durant els darrers dos segles fins l’actualitat.

Una petita joia de menys de cent pàgines i un gran encert de l’editorial Sembra que ja va per la tercera edició.

La dicotomia ètnic/cívic per la qual aposta Kohn està desacreditada. Però les raons per les quals apostà per un model de nació i nacionalisme “liberal” i contra models essencialistes, no. La seua posició era profundament ètica i no una condemna del nacionalismes sense més ni més. L’obra de Kohn sorgí d’una experiència històrica, personal i política marcada pels temps d’entreguerres i de la Segona Guerra Mundial. Nosaltres hem aprés, definitivament, que el nacionalisme d’Estat, però, mai no és només cívic. A Espanya, certament no ho és. I n’hem d’extreure totes les conseqüències.”

Ferran Achilés (Universitat de València),a l’epíleg: Repensar un clàssic.

Fa anys vaig llegir al llibre La passió italiana de Josep-Lluís Carod-Rovira que a Sicília en acabar la II Guerra Mundial el moviment independentista sicilià va intentar integrar-se com a Estat dins dels EUA. He recordat aquest fet després de veure les darreres decisions del Parlament Europeu fent cas a les xorrades dels espanyols, més concretament el conservadors: que si la trama russa, que li el castellà està en perill! Volem entrar com un estat independent en aquesta Europa que fa més cas al nostres enemics o potser es aniria millor fer com volien fer els sicilians?

No espereu trobar ací la biografia del guerriller de Vallibona que es va fer famós per qüestions totalment alienes al seu ideari polític. La seua vida no és la d’un destacat guerriller del maqui, ni la de cap lider de l’oposició armada contra el franquisme. Però per desgracia la propaganda feixista del regim el va utilitzar indignament per als seua propòsits i, potser per aquesta raó, el llibre porta com a subtítol “la dignitat robada”. L’autora, un neboda del maqui, no ens relata la seua vida sinó ens fa una explicació de com s’ha intentat recuperar i dignificar la figura d’una persona, víctima de la dictadura, que va intentar lluitar per contra la injustícia i al mateix temps demostrar que era un persona que qualsevol altra. Dignificar un figura que la propaganda feixista, tant en temps de la dictadura com en temps posteriors havia maltractat; desmentir totes les mentides que s’havien dit sobre ell i la seua família, que també va ser víctima d’aquesta dictadura feixista; i obrir els ulls a la gent sobre el que realment va suposar el franquisme per aquest país.

Un gran relat en menys de 100 pàgines, però que amaguen una gran feina al darrere de investigació i recuperació de la història que el feixisme ens ha amagat, fins i tot a la mateixa família del protagonista. Ja hi ha prou d’aquests temps de silenci!

“Qui gosaria dir-me que soc lliure quan els meus amics més orgullosos encara són a les presons d’Espanya?”

Una selecció d’articles i escrits d’Albert Camus o relacionats amb ell on s’intenta exposar el seu pensament proper a l’anarquisme llibertari o almenys contrari al Stalinisme d’alguns intel·lectuals d’època que es feien dir progressistes i que el seu anti-americanisme els feia mirar  cap a un altre costat quan els crims venien de l’altre costat del teló d’acer. També ens mostra la seua solidaritat amb la República espanyola i la seua oposició al reconeixement de règim franquista per part del les potències occidentals, en especial la seua entrada a la UNESCO.

Més informació a https://www.vilaweb.cat/noticies/albert-camus-escrits-llibertaris/

El trio format per Fermín Muguruza, Harkaitz Cano i Dr. Alderete es proposen aquest còmic que he trobat una mica caòtic, en que seguint la figura de Manex, un jove basc encarregat de fer ballar un gegant negre de una colla gegantera d’Iruña en transporta a moltes de les problemàtiques socials dels anys 60: el racismes als EUA, la revolució cubana i a altres llocs, el consum de drogues, la guerra de Vietnam i la independència d’Algèria.  Potser ha volgut viatjar massa en poques pàgines, però la proposta és interessant i a més, sembla que hi ha una pel·lícula d’animació dirigida pel mateix Fermín Muguruza.