Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: política

Neutralitat davant la llei Rovira? Mai

Desmond Tutu va dir que en situacions d’injustícia no és pot ser neutral, que si ho eres t’estan posant al costat de l’opressor. Davant la falsa llei de “llibertat educativa” i enfront de la situació del valencià enfront del castellà a la societat actual no podem ser neutrals. Però sembla que això és el que volen. Volen que els equips directius siguin neutrals, que no es mullen (potser alguns ja han rebut amenaces), que no demanen el vot favorable a la nostra llengua. Però si no ho fem nosaltres, qui ho farà? potser els instituts i les escoles siga un dels darrers llocs on poden defensar la nostra maltractada llengua i, no ho farem? Jo tin clar que sí que ho faré i que si s’aprova aquesta llei tin clar que l desobeiré, com deia Thomas Jefersson. I potser ja haurien de començar a desobeir i defensar la nostra llengua que amb la neutralitat no ho podrem fer.

No sé com acabarem amb aquests ineptes i mala gent que ens governa actualment en aquesta sucursal del govern de Madrid en que han convertit la Generalitat uns i altres, però tinc clar que o fem el que deia Joan Fuster o ho tenim clar:

I on estan alguns  ajuntament governats per les esquerres? com és que no convoquen els Consells Escolar Municipals per deixar constància del rebuig a aquesta llei per eliminar el valencià?

Afeccionats del Mallorca denuncien assetjament i agressions masclistes a l’Aràbia Saudita.

Afeccionats del Mallorca denuncien assetjament i agressions masclistes a l’Aràbia Saudita

“Com a dona, va ser molt denigrant”: la indignació per l’assetjament a la Supercopa continua a Mallorca

Tinc alguns dubtes sobre aquest cas claríssim d’agressions sexuals. No sobre els fets denunciats per les aficionades del club mallorquí, sinó sobre l’abast del cas. De les quatre aficions que hi anaren només ha denunciat agressions l’afició mallorquina? No es varen repetir aquesta fets amb les aficions de l’Athletic Club,  FC Barcelona o Reial Madrid? on segurament també anirien dones? Ho trobe estrany, un  sí altres no? O potser aquestes agressions només varen produir-se cap les afeccionades del club Balear per desestabilitzar-los de cara al seu enfrontament contra l’equip del regim? Veien el que passa darrerament amb aquest club no m’estranyaria res, o potser són molt mal pensat?

I donats els fets, cal tornar a jugar en aquesta països que no respecten els drets de les dones?

 

(Fotografia: Vilaweb)

Pla sud, eixida d’emergència en cas de riuada, de Ricard Chulià

A principis de l’any passat vaig comprar el llibre de Ricard Chulià “País Valencià, eixida d’emergència, on defensa el que molts pensem, que els valencians i en general tots els Països Catalans som tractats com una colònia. Ja vaig recomanar el llibre en aquell moment i ara torne a recomanar un altre llibre del mateix autor, un llibre escrit després del desastre que han patit algunes comarques del meu país. Un desastre on es veu que les polítiques colonials que Madrid ens imposa (mani qui mani allà) l’únic que ens pot portar als valencians son desgràcies com aquesta. Es diu que varen haver-hi morts per no alertar a la població a temps, però si no patirem aquesta política d’espoliació colonial tampoc haguérem hagut tantes víctimes.

Fa una setmana vaig anar a la fira del llibre de Nadal de l’Ateneu de Bétera i vaig tenir el plaer de escoltar a l’autor presentant el dos llibre i parlant d’aquestes polítiques que patim els valencians juntament amb el director de Vilaweb, Vicent Partal, i altres cares conegudes. Una de les coses que varen dir és que Ricard havia escrit dos llibres, el primer, més teòric sobre la situació colonial que patim i ara, per desgràcia, ha escrit un exemple pràctic de a on ens aboca aquesta política. Potser els valencians hauríem de reaccionar d’una vegada davant aquesta situació? I en particular l’esquerra valenciana o moviments més valencianistes potser deixen ja de confiar en les esquerres espanyoles, que crec que ja han demostrat abastament que abans són espanyoles que d’esquerres?

Hi ha un capítol prou interessant (d’algun lloc ve el títol del llibre) on desmitifica aquest Pla Sud que ara diuen que ha salvat la capital, però que crec que s’ha demostrat que ha estat la perdició dels pobles de l’Horta Sud i de les pedanies d’aquest costat del ciutat.

Un cor furtiu, de Xavier Pla.

Un gran llibre i una gran història que supera la ficció és aquesta recent biografia de l’escriptor de Palafrugell. Una biografia apassionant barrejada amb escrits propis de l’autor per donar-li més claredat. Et pot agradar més o menys Pla com a persona, però el que  no es pot negar és la seua qualitat i el gran  paper que va fer per recuperar i donar prestigi a una llengua en èpoques difícils. Dificultats, que ell i altres, potser de manera inconscient va ajudar a crear donant suport al cop d’Estat feixista, i per això crec normal que Ommiun Cultural i més en aquells inicis de la farsa aquesta de la Transició no li donés el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Xavier en mostra el Pla real i el Pla literari, el que ell volia mostrar a la resta del món, sobretot després de la decepció que va ser per ell i altres més el regim franquista. Potser per això, per perdonar-se aquests pecats, va voler donar aquesta imatge d’home de poble que va les coses sense voler? el punt culminant d’aquesta operació de neteja d’imatge és una entrevista a TVE uns anys abans de morir-se.

Molt recomanable, sobretot per al fans de Pla, dels quals em considere un, malgrat el seu posicionament polític molt diferent del meu.

Fins i tot la seua tomba a Llofriu vol donar aquesta imatge d’home senzill que ell volia mostrar i que llegint la seua biografia queda totalment desmentida.

El món de cada dia i altres restriccions mentals, de Joan Fuster.

Fa unes setmanes vaig trobar a la Papereria Miquel de Llíria aquest recull d’articles publicats pel mestre de Sueca a la revista Serra d’or. Supose que el tendria allà perquè als instituts del poble l’hauran demanat per llegir als alumnes. Però l’excusa és el de menys per poder gaudir de la lletra fusteriana i hi ha algun article com el titulat Importància del carrer que són una delícia.

Església valenciana?

Quan varen nomenar bisbe de València a Enric Benavent, natural de Quatretonda i parlant de la nostra llengua, als catòlics valencians se’ls va obrir un bri d’esperança respecte al tema de la llengua, però els fets dels darrers dies ho llencen tot per terra. Ara que l’església tenia una oportunitat de mostra les ganes de canviar, de seguida s’ha posat de costat del poderós (reis, presidents i altres) i ha tornat a menystenir als pobres (afectats per la DANA) i la llengua de país. Com a ateu, ja fa temps que no espere res d’aquesta gent, però crec que els catòlics que esperaven un canvi, potser estaran defraudats.

Viatge al cor de l’Islam, de Jordi Llaonart.

Un bon llibre per entendre que és l’Islam i sobretot les seues diferents branques. No tots els musulmans pensen el mateix, com passa amb el cristianisme, i això té les seues causes i les seues conseqüències a la història i a la societat actual. Ara jo, independentment de que siguen cristians, musulmans, jueus o altres religions, no entenc com al segle XXI encara hi haja gent que necessites de les mentides de les religions per poder viure, o és per poder dominar als altres? Estic d’acord amb Marx: la religió (t0tes) és l’opi del poble. I cada vegada que llig més coses sobre religió o religions el meu ateisme es referma.

Congo, d’Éric Vuillard

Llavors, la “ma tallada” es va convertir en la llei; la mutilació, en un costum. S’ha dit algun cop que Fiévez havia estat per a Conrad el model de Kurtz. Però Fiévez, l’autèntic, és molt pitjor. Fiévez està més enllà de tots els Kurtz, de tots els tirans i de tots els bojos literaris.”

Potser després de llegir aquest curt però intens llibre del francès Éric Vuillard es pot entendre millor El cor de les tenebres de Conrad. O potser és una impressió meua. Però el que queda clar al llibre és la hipocresia del les potències europees que es varen reunir a Berlín, acomboiats per Canceller Bismark, per repartir-se el continent africà. Això sí, sense preguntar primer als africans. I sobretot com varen deixar fer l’assassí Leopold II , rei del belgues, el que va fer al Congo, que no era cap colònia a l’ús de l’època, sinó un propietat privada del rei.

El llibre comença amb la comèdia de Berlín (d’on els EUA es varen retirar) i va avançant amb el cas del Congo i les salvatjades allà comeses per rei dels belgues i els seus col·laboradors imprescindibles als que el llibre posa nom i cognoms: Stanley, Lemaire, Fiévez , Goffinet,……

Per cert, la darrera pel·lícula que he vist sobre el personatge de Tarzan toca de reüll el tema de l’explotació del Congo per part del rei Leopold, centralitzant aquesta en el personatge que interpreta Christoph Waltz, i la denúnica de la situació pel periodista americà George Washington Williams, interpretat per Samuel L. Jackson.

Fake news: nom modern per a una cosa que ja ve de lluny.

Aquests dies la gent es queixa que a les xarxes socials i a altres llocs corren moltes mentides, ara anomenades fake news. L’altre dia a la manifestació per demanar la dimissió del President de la Generalitat, Sr, Carlos Mazón, una parella, poc sospitosa de ser d’esquerres o catalanista, m’ensenyaren el mòbil per ensenyar-me com  per X ja corrien mentides sobre el desenvolupament de la manifestació per intentar desacreditar-la. La veritat és que em vaig quedant mirant-lo i vaig pensar que eren molt joves, que potser no conegueren la “millor època” del diari Las Provincias. Vaig recordar un fet que en va passar en una classe de la facultat a curs 1986-87, i aleshores no hi havia internet per divulgar les mentides tan ràpidament. Però teníem a Maria Consuelo Reyna i els seu pamflet.

Un dia el professor de geometria de 1r de carrera de Ciències Matemàtiques, Josep Guia (un gran mestre i persona, i contra ell tot estava permès) va entrar a classe explicat que al diari Las Provincias havien publicat una notícia d’uns fets que havien ocorregut a la nostra aula. Evidentment ningú sabia de que parlava ja que aquests fets eren clarament inventats per algun infiltrat a classe (els primers dies encara no ens coneixem tots) i un fets posteriors. A la tarda, a casa vaig anar al papereria i vaig trobar el diari on portava la noticia i efectivament, era un gran exercici de ciència-ficció. Vaig guarda aquest retall durant molts anys per recordar fins on podia arribar la manipulació de  la premsa feixista en aquest país. Premsa que ja continuar fent de les seues durant molts anys, amb seccions impresentables com aquells del Cabinista.

Per tant, això de les fake news, no ve d’ara, ja ve de lluny. Ara, ha augmentat la velocitat de transmissió i ací està el perill en greu, en haver de malgastar temps en tractar de desemmascarar-les abans que facen més mal del que podien fer fa 40 anys.

 

Capacitats i ineptes.

Tinc cinquanta-sis anys. Porte trenta-tres anys treballant al món de l’ensenyament a diferents ciutats i nivells (universitari i secundària). D’aquests, set anys de secretari i administrador d’un centre, altres de coordinador informàtic i molts de cap de departament. M’encarregue de manera no reconeguda del manteniment de la biblioteca. He fet moltes hores de cursos, molts relacionats amb la informàtica i les seues aplicacions a la meua assignatura. I ara em demanen que faça una merda de curs per demostrar que tinc Competència Digital! Vinga ja! Aneu a fer la mà que diuen al meu poble! No l’he demostrada ja sobradament!

Per cert potser caldria un curs de Competència política i de gestió obligatori per tots aquells que volen optar a un càrrec polític remunerat. Ja que els darrers dies, per desgràcia, s’ha demostrat que hi ha molt d’inepte ocupant càrrecs d’importància.

Fa molts anys algú em va dir que l’únic manera que tenia de desfer-se de la gent incompetent, però amb padrins, era promocionar-los a un càrrec més polític i menys tècnic i així no molestaven tant. Potser aquesta persona no coneixia la quarta llei de l’estupidesa: Les persones no estúpides subestimen sempre el poder nociu de les persones estúpides. Els no estúpides, en especial obliden constantment que en qualsevol moment i lloc, i en qualsevol circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com un costosíssim error.

Estupidesa

Quarta llei fonamental de l’estupidesa:

Les persones no estúpides subestimen sempre el poder nociu de les persones estúpides. Els no estúpides, en especial obliden constantment que en qualsevol moment i lloc, i en qualsevol circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com un costosíssim error.

 

Quinta llei fonamental de l’estupidesa:

La persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que existeix

Corol·lari: L’estúpid és més perillós que el malvat.

Conclusió: evitar la conjunció d’estupidesa i poder.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Catalanista!

Bé, sóc catalanista, valencianista, partidari de la independència dels Països Catalans i ahir vaig anar des del meu poble, Llíria, a la manifestació per demanar la dimissió de Carlos Mazón com a president de la Generalitat. Per molt que s’empenyen els del PP per mi que en diguen catalanista o altres coses no és cap insult. Ara potser per a ells si que és un insult que els diguen espanyolistes o unionistes? No ho sé, ni m’importa. Jo a la meua, a seguir endavant sense que m’afecten els seus missatges:

Ahir en un dia per oblidar-se les banderes a casa i jo em vaig veure unes quantes: estanqueres i blaveres. Calia anar amb elles?

Aquesta cançó, no!, de Maria Salicru-Maltas

“Tú, niña, ¿Por qué quieres esto de Raimon?”

Potser aquesta frase resumeix perfectament aquest llibre sobre la investigació realitzada per l’autora sobre la censura franquista a la Nova Cançó: la personalitat de molts censors potser hi queda reflectida, gent que sembla no haver-se penedit del que ha fet i que a més declaren que ells eren admiradors dels cantants que prèviament havien censurat i que assitien al seus concerts. I ho justifiquen adduint que una cosa era la feina, que potser alguns dels quals necessitaven, i una altra la vida privada. Què no eren conscients del mal que feien?

Com es pot intuir del que he escrit abans, aquest llibre no es centra en els artistes censurats o en les seues cançons, sinó en qui treballava fent aquesta feina, tant a Madrid com a Barcelona, i un poc més localment a la Mataró, ciutat natal de l’autora. Aquest objectiu ja queda retratat al subtítol de la portada: Cara a cara amb els censors de la nova cançó. I s’ha de reconèixer la paciència i habilitat de l’autora per enfrontar-se als pocs que quedaven vius i extreure’ls la informació sense fer-los enfadar i que es tiraren enrere en les seues declaracions.

El blau, ni en pintura!

Aquest matí entrava a Llíria per l’estació de trenet i en un balcó he vist dues banderes ben grans, la senyera coronada i un bandera espanyola amb el pollastre franquista al mig. El tema de perquè la policia o qui siga responsable permet l’exhibició de símbols franquistes ho deixe per un altre dia, però el dissabte varen fer retirar una estelada al camp de Mestalla per si molestava i els demòcrates hem d’aguantar amb tot.

Això m’ha fet recordar un article vist fa poc a la revista Lletraferit, Més enllà del blau de la bandera, on aquests ens volen convèncer que la bandera de la capital ja va ser usada per l’esquerra a inicis del segle XX. Tenen raó, però hi ha una cosa que es diu apropiació, i els neofeixistes valencians, extrema dreta valenciana o dreta extrema es varen apropiar d’aquest símbol i el varen fer seu, i amb ell varem atacar als demòcrates (com encara he pogut comprovar aquest matí). Per tant, no em demaneu a mi, i a molts demòcrates que accepten aquesta bandera com a bandera del país. No ens volem semblar als feixistes que li varen posar un bomba a Fuster, o li feren la vida impossible a altres.

De la mateixa manera que una esvàstica ja era un símbol abans del nazisme, salvant les distàncies ara a ningú amb un poc sentit democràtic li s’ocorre anar exhibint aquest símbol, per molt que fora anterior, ja que tots ho associem a la barbàrie i a l’extrema dreta.

Per tant, no insistiu, el blau, ni en pintura!

Un dia a la vida d’Abed Salama, de Nathan Thrall.

Una accident d’autobusos que porta un xiquets palestins d’excursió és el detonant perquè l’autor ens relates la vida dels palestins a Cisjordània i a l’Est de Jerusalem. Un accident agreujat per factors endèmics deguts a les polítiques d’ocupació de l’Estat d’Israel a la zona, que no faciliten gens la vida de la població àrab i acaben amb tragèdies com aquesta (el llibre està basat en fets reals). Però tampoc se’n lliure de crítiques els palestins: els que ocupen, els terroristes o el masclisme imperant a la societat àrab.

Un llibre molt recomanable i que colpeix en cada capítol on, com he dit abans, amb l’excusa de l’accident, ens mostra com afecta l’ocupació i les polítiques de l’Estat a diferents classes de persones, israelians inclosos.

Premi Pulitzer 2024