Entre el Túria i el Ridaura

Fa uns anys l’ajuntament de Casinos va començar a excavar i a posar el valor la vil·la ibera de puig del Castellar. Hui he pogut anar a fer-li una ullada i després d’una curta pujada per una senda condicionada per pujar còmodament he pogut gaudir de les vistes que hi ha allà del terme de Llíria i Casinos amb les muntanyes de la Serra Calderona la font i la comarca de la Serrania cap a ponent.

Encara falta una part per excavar, però sembla que aquesta vil·la és igual de gran que el Tossal dels Llops a Olocau o el Castellet de Bernabé a Llíria. Totes aquestes vil·les dependents de la ciutat d’Edeta.

El pitjor de la pujada ha estat comprovar la destrossa que han fet a la zona del Mas del Jutge, on sembla que han arrasat part de la muntanya per plantar, segurament tarongers, i crear més excedents d’aquesta fruita. Després es queixen que no les paguen bé! A més del mal ecològic que s’ha produït. Fa anys  hi hagué un incendi a la zona i pensava que s’havien fet campanyes de reforestació amb voluntaris i ben publicitades per l’ajuntament. És aquest el resultat d’aquestes campanyes?

Una altra curiositat, si la rambla passa per sota del Puig del Castellar, al costat del Mas del Jutge, per què collons hi ha gent que s’encabota en anomenar-la “Castellana” quan és Castellarda?

No saben dir gràcies a Sant Boi?

Era necessari quedar tan malament amb Pau i la ciutadania del poble?

Gràcies al company blocaire de les terres de l’Ebre, l’Emigdi Subirats, vaig descobrint poetes del nostre país. En aquest cas al poeta alguerès Antoni Canu. i aquest petit recull poètic anomenat Ànimes precioses. Uns poemes dedicats a l’amor al camp i a les feines del camp i al país que vivim, que en aquest cas és un part un poc allunyada, que molts no coneixen, la ciutat de l’Alguer, a Sardenya.

JO EM SENTEIX

Jo em senteix

arrelat a la terra

i les seus venes

la sua fald

és una pàgina on escriure versos

i el seu cos

és un temple

de sapiència

i humanitat

que m’apropa

a Déu i a l’home.

Un llastima que tota aquesta estima cap a la terra i les seues feines (dures i poc agraïdes moltes vegades) que professen molts poetes i els hòmens que treballen al camp, no la tinc els “mercats” que fan que moltes vegades els treballadors es pregunte si l’esforç surt a compte, o només estem per enriquir més i més als grans proveïdors?

Fa uns anys la cooperativa Consum amb l’excusa de l’expansió de mercats va deixar d’etiquetar els seus productes de marca blanca en valencià. Es va fer un campanya amb el change.org que va tenir molt d’èxit fins al punt que tv3 va entrevistar a la promotora, la meua dona. Consum va fer donar mil excuses, però no va fer res. La seua revista, que deien que continuaria en català per als que optàvem per aquesta llengua, és un poti-poti de les dues llengües traduït amb màquina. Aquests són els precedents de fa uns cinc anys.

Fa uns dies vaig descobrir que al Consum portaven uns del millors que hi ha actualment al mercat, els iogurts de La Fageda, fets per una cooperativa de La Garrotxa i que comprava quan  vivia a San Feliu de Guíxols. Encara els compre quan vaig cap allà. Aquests iogurts sempre han estat etiquetats en català,, però la meua sorpresa va ser adonar-me’n que els que havia comprat al Consum de Llíria estaven etiquetats en castellà. Evidentment vaig enviar una queixa, tant a La Fageda com al supermercat Consum.

Els de La Fageda no varen trigar a contestar: Volen expandir-se comercialment per poder fer millor al feina social que fan amb la integració social dels treballadors amb discapacitat intel·lectual. Però que ells continuaven etiquetant en català pel Principat i les Illes, en castellà per a Madrid i a València ho  feien depenent del que demanava la cadena que els distribuïa pel País Valencià, com si al  Camp de Túria no parlarem la mateixa llengua que la Garrotxa o a les Illes Balears. Ací és on ja vaig veure que el culpable del fet era el Consum, que demana a La Fageda els seus productes etiquetats en castellà. El francesos de Carrefuor (més xovinistes impossible!) venen els productes de La Fageda etiquetats en català sense cap problema d’expansió de mercats! O al Lidl vaig trobar el gelat de iogurt grec de La Fageda, etiquetat en català.

Avui ha arribat la resposta del Consum: paraules boniques per no dir res. Que el seu mercat és la “Comunitat valenciana” ( un renúncia als inicis de la cooperativa consum) i que els venien en castellà per aquesta raó. No poden demanar-los en castellà per fora de València i en català pels supermercats de València? tant costa l’esforç?  em diuen que ho comentaran al el fabricant! com si jo no haguera parlat amb ells abans! Ens prenen per babaus? Ací teniu la resposta del servei d’atenció del Consum: (amb faltes d’ortografia)

Armand Guerra va ser un director de cinema de tendències anarquistes que va néixer al meu poble i va morir al 1939 a París, a l’exili. D’ell es conserva poc, ja que la seua dona abans de l’entrada dels nazis a Perpinyà va cremar la major part del material que tenia, quedant molt poc. Sembla que només les notes d’aquest llibre i el material amb que s’ha pogut recuperar una de les seus pel·lícules, gràcies a la feina de la filmoteca de Saragossa. Va viure molt de temps fóra d’Espanya i és prou desconegut del públic en general.

En aquest llibre ens relata tot el que va veure i viure al front de Madrid sobretot durant els primers mesos de la guerra amb algun petit viatge cap a València, dedicant un capítol a les col·lectivitzacions del poble de Pedralba, a la Serrania, però tocant a Llíria. Descriu l’absurditat de la guerra i dels militars de manera prou objectiva malgrat que a voltes li se nota massa la seua ideologia anarquista. Pel llibre passen personatges com el Campesino i Durruti, i algun altre que no queda tan ben parat. Considera als membres de l’UGT o als comunistes com a companys, però potser és així ja que encara no havien passats els fets de maig del 37 i l’arribada dels estalinistes soviètics. Per no fer tan pesada la lectura, va introduint tocs d’humor en la boca d’un ajudant seu, al que anomenen el rei dels acudits dolents.

Un personatge que potser la gent del poble hauria de conèixer millor i pensar que potser, si no haguera esta pel cop d’estat feixista, haguérem tingut un bon director de cinema de Llíria.

He llegir prou llibres o novel·les sobre la Shoah i els camps d’extermini nazis, sobre el Porrajnos, o extermini del poble gitano , sobre els republicans al camps de concentració o sobre altres persones que passaren pels camp d’exterminació i de concentració. He assistit a dos cursos sobre el tema a la Universitat de València on vaig conèixer fins i tot un supervivent txec. A més de he vist multitud de pel·lícules i documentals sobre el tema. Però el llegir els testimonis dels afectats (víctimes i algun botxí) és molt més colpidor i aquí està el mèrit d’aquest llibre que recull els diàlegs del documental del mateix nom dirigit en 1985 per Claude Lanzmann.

Els arxius del KGB estàvem més ben vigilats que els arsenals d’armes de destrucció massiva. Un periodista rus (n’he oblidat el nom) recorda que quan, després de la invasió soviètica de Txecoslovàquia, va preguntar a Brejnev què es podia escriure sobre la situació en aquell país, aquest li va respondre: “Escriviu-ho tot, però només en un exemplar i envieu-me’l a mi”.

En cert sentit la perestrioka i la glasnost són els pulmons artificials connectats a l’organisme cada vegada més malalt, agonitzant, de l’URSS. Gràcies a ells, l’URSS sobreviurà encara sis anus i mig. Ho esmento perquè els enemics de Gorbatxov afirmen que estava al capdavant d’una Unió Soviètica florent i la va portar a la ruïna. Va ser justament el contrari: l’URSS ja feia temps que estava enfonsada i Gorbatxov va allargar la seua existència mentre això va ser possible.

Sóc tot orelles quan un dels delegats es planteja quina dominació és més perillosa per a Bielorússia, la russa o la polonesa? I arriba a la conclusió que la polonesa, perquè Polònia és un país més atractiu.

De sobte, el diputat Laptin, que dirigeix la sessió, interromp les deliberacions i diu amb veu nerviosa: ” Camarades, hi ha aldarulls a Kíiv. És imprescindible que una delegació del Soviet Suprem de Rússia i de l’URSS voli cap allà immediatament!” Surten al capdavant de la delegació Rutskoi, número dos de Ieltsin, i Sobtxak, alcalde de Petersburg. Tots dos havien tingut un paper decisiu  en el fracàs del cop d’estat neoestalinista, però tots dos són russos i comprenen què és Rússia sense Ucraïna. “Sense Ucraïna”, va descriure l’historiador polonès J. Wasowicz ja als anys trenta, “Moscou queda arraconada als boscos del nord”.

A Moldàvia, una república limítrofa amb Ucraïna vaig conèixer un home que havia passat deu anys al gulag perquè havia de posar un feixuc bust de Lenin en una sala de actes que es trobava al primer pis. La porta era massa estreta, així que l’infeliç va decidir pujar el bust pel balcó i va lligar una gruixuda corda al coll de l’autor de Marxisme i empiriocriticisme. Encara no havia tingut temps de desfer el nus que ja el llançaven al fons d’un calabós.

Sobre Novgorod:

El símbol de la llibertat i la independència d’aquesta ciutat estat era la gran campana amb la qual es convocava als habitants a l’assemblea. Per això quan Ivan III de Moscòvia va conquerir definitivament Novgorod l’any 1478 i va ordenar retirar la campana, això va significar que la ciutat havia perdut la seva sobirania. Hi ha historiadors que consideren que va ser aquest un dels moments històrics que van decidir la direcció que prendria Moscou i Rússia. Novgorod era una ciutat democràtica, on manava el poble, oberta la món, que mantenia contacte amb tota Europa. Moscou era expansiva, estava impregnada d’influències mongols, enemics d’Europa,  anava a poc a poc entrant en la fosca època d’Ivan el Terrible. Si Rússia hagués seguit el camí de Novgorod, podia haver esdevingut un estat completament diferent a aquell  encapçalat per Moscou. Però les coses no van anar així.

Sobre Kíiv:

Es tracta de l’única ciutat de les grans ciutats de l’antiga URSS on els carrers no serveixen per tornar ràpidament a casa, sinó per passejar. Només a Sant Petersburg és potser semblant a aquí, però allò molesta el temps, considerablement més frec, ventós i plujós. En canvi, Kíiv és càlida, plàcida i assolellada. A la tarda es veu multitud de gent al centre, i no són masses polítiques, manifestant-se, sinó milers de vianants d’allò  més normals, que han sortit de les seves estretes i asfixiants oficines i pisos a prendre l’aire. A més, Kíiv és una ciutat on s’han conservat rastres dels seus antics cafès. Es pot -després d’estar una bona estona a la cua- prendre un te amb un pastisset, cosa impensable, per exemple, a Moscou.

…………….

La devastació d’aquesta perla arquitectònica va començar després del 1917 i dura pràcticament fins avui dia. Un dia vaig comprar un document excepcional editat fa poc per un grup d’aficionats a la història de Kíiv: un plànol de la ciutat amb un llista d’edificis, esglésies, palaus i cementiris destruïts a propòsit. La llista esmenta 254 objectes arquitectònics dels quals els bolxevics no van deixar ni les fonaments per esborrar qualsevol rastre de la cultura de Kíiv. Dos-cents cinquanta-quatre objectes arquitectònics: però si això és una ciutat sencera! Afortunadament la incompetència i la ineficiència van jugar a favor de l’art. El règim  no estava en condicions d’arrasar-ho tot, encara queden moltes esglésies i edificis que atrauen la nostra atenció i desperten admiració.