Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Desobediència civil i democràcia, de Howard Zinn.

Cap a l’any 1968 i en resposta a les protestes de la població civil contra la guerra de Vietnam i a favor dels drets civils de la població negra, un jutge del tribunal suprem, Abe Fortas, escriu un llibre on vol desacreditar la desobediència civil utilitzada per la gent que protestava, deslegitimar-la i deixar en entredit els seus resultats. No tardarà molt Howard Zinn en contestar-li amb aquesta llibre que porta com a subtítol, nou fal·làcies sobre la llei i l’ordre.
L’autor destaca la sacralització de la llei i l’ordre que defensa el jutge, com si fora un nova religió i que moltes vegades el mitjans legals que l’Estat posa a l’abast del ciutadà no són suficients per poder corregir les injustícies que hi ha a la societat. No defensa l’ús de la violència, però recorda que a vegades és aquesta la que ha fet aconseguir acabar amb moltes injustícies (esclavatge) i que l’Estat si que l’utilitza sense cap mania i sense donar comptes a ningú, per tant el que l’Estat demana als individus particulars, també s’ho hauria de demanar a ell mateix. Al mateix temps denuncia les imperfeccions dels sistema democràtic americà i els seu estancament en el sentit de no evolucionar per donar millors recursos a tota la població, no corregir les diferències entre rics i pobres, i critica obertament la seua política exterior, on clarament no compleix el que ell demana als seus ciutadans.
Evidentment hi ha referències als llibres de Henry David Thoreau, el gran defensor de la desobediència civil al segle XIX, però la lectura és molt més clara i entenedora que als llibres de l’autor del Walden.


Potser alguns partits independentistes podrien aprendre alguna cosa sobre el tema i no obeir tant a aquests aprenents de dictadors que hi ha a Madrid.

Dos amants com nosaltres, de Laura Borràs.

Com l’autora diu, no estant tots i podem trobar a faltar alguns, però segur que gaudireu d’aquesta anàlisi sobre el tema de l’amor en la literatura catalana.Laura Borràs ens delecta amb les històries de Saurimonda i Guillem, Tirant i Carmesina, la poesia de Jordi de Sant Jordi i Gabriel Ferrater, els amors de Terra baixa, Pilar Prim o Mirall trencat, l’erotisme dels versos de Vicent Andrés Estellés, o l’amor boig de Pere Rovira. I tot explicat d’una manera clara i entenedora. Després de la lectura d’aquest assaig hom acaba d’entendre millor aspectes de llibres que ha llegit o i li entra el cuquet de llegir-ne altres.
Personalment, no puc votar al principat, ja que estic censat al País Valencià, però després de descobrir aquesta faceta de la diputada de Junts, tindria clar on aniria el meu vot.

A la solapa del llibre:

El teu nom i el meu,escrits a la pared,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquell paret de voluntats darreres,
mentre s’agonitzava de l’amor o la pena;
en aquell paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d’un amor invencible,
paraules que parlaven d’un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i petals….

Vicent Andrés Estellés.

Pasaia Blues, de Harkaitz Cano

Des de Bernardo Atxaga no havia llegit res de literatura en eusquera que m’hagués agradat. Ara de la mà de Harkaitz Cano i aquesta novel·la negra ambientada als anys noranta he tornat a gaudir de la literatura del país basc. En aquesta novel·la trobareu policies corruptes i altres individus vinculats als negocis il·legals, barrejats amb un comando etarra que intenta trobar el talp que s’ha introduït a la seua organització. Destaque la manera de narrat les tortures de la policia a les presons i com a exemple quan narra que les fotos dels expedients del detinguts les fan a la matinada, despertant al pres per fer-li la foto amb cara de pocs amics i així fer-lo aparentar més perillós del que en realitat és.

Any Carmelina-Sánchez-Cutillas al Casal Jaume I de Llíria.

Any Carmelina Sánchez-Cutillas a Llíria.

El passat dia 8 d’octubre i dins dels actes de commemoració de l’any Carmelina Sánchez-Cutillas, impulsat per l’AVL, es varen començar a València, en concret a la seu d’ACPV un sèrie de lectures col•lectives de l’obra més coneguda de l’escriptora valenciana. Aquestes lectures han continuat ara pels pobles, i aquest divendres 16 d’octubre han continuat al Casal Jaume I de Llíria, amb la participació voluntària dels veïns del poble i tot amenitzat amb un petit concert del duet format per Laura Esparza i Carlos Esteban.
A la presentació de l’acte Francesc Rozalén, col•laborador de La veu de Llíria, ha fet un petit esbós sobre la vida i obra de Carmelina: la seua obra principal i altres, la seua relació amb el seu avi i amb la resta de la societat burgesa valenciana de l’època que li va tocar viure i de com això influeix al seu caràcter i a la seua obra. Seguidament s’ha passat la lectura de tres capítols de la novel•la, que malgrat ser pocs, ja ens mostren la gran qualitat i tendresa que té aquesta història ambientada en l’Altea de la infantesa de l’autora. Demà a Bétera, a l’Ateneu, és continuarà amb aquesta sèrie de lectures col•lectives d’aquesta obra, que va ser un èxit a finals dels anys setanta del segle passat i ara s’ha tornat a reeditar per a que les noves generacions puguen gaudir d’ella. Personalment, quan la vaig llegir, el primer que vaig pensar va ser, “aquest estiu a Altea” (el COVID-19 em va trencar els plans).
Per acabar l’acte els cantants Laura Esparza i Carlos Esteban han obsequiat al públic present amb una selecció de les cançons del seu disc i altres versions de cançons més conegudes d’altres grups. Destacaria les versions que han fet del cantant d’Alzira, Josep Pérez, més conegut per Ona Nua, el qual ja ens va visitar l’any passat a la Nit Estellés que es va celebrar a la llar del jubilat.
Aquest acte i altres dos que ja s’han realitzat durant les darreres setmanes, han posat en marxa la temporada d’actes culturals del Casal Jaume I de Llíria. Esteu atents a la programació, ja que per a les properes dades està programat la presentació del llibre Guillem, de Núria Cadenes, i la projecció al centre multiusos de la pel•lícula La mort de Guillem, recentment estrenada al cinema i a la televisió. Estrena que es va fer simultàniament per les tres televisions: Apunt,tv3 i IB3. Les tres televisions que en un país normal, hauríem de poder veure als nostres aparells.

Josep Vicent Montesinos
Llíria, a 16 d’octubre de 2020.

L’home il·lustrat, de Ray Bradbury

Entre un pròleg i un epíleg sorprenents, l’autor ens narra una sèrie variada de contes que van des dels més irònics al més tendres, tractant diferents temes d’actualitat o problemes que preocupen a la humanitat, amb un cert transfons del que anomenem ciència ficció. Un gran descobriment de l’autor de Fahrenheit 451 i Les cròniques marcianes i un encert de l’editorial Males Herbes.

La cançó del mag Merlí, d’Ivan Carbonell.

Fa poc va morir un gran home, l’Enric Tarrega. Ha rebut molts homenatges els dies després de la mort, però jo em quedo amb dos d’ells: un quan encara vivia, que és la cançó que Cifu li va dedicar en el vídeo de la qual ell apareix, i ara aparèixer com a personatge, malgrat el canvi de nom, en aquesta darrera novel·la d’Ivan Carbonell. Desconec si la intenció de l’autor era aquesta, però ara ja passarà a la posteritat literària valenciana.
I com apareix l’Enric? Doncs un poc com el que era, una persona amb un gran amor pel seu país, la seua cultura i molt amic dels intel·lectuals valencians que ens han ajudat a recuperar les nostres arrels, i ho demostra anant darrere un sinistre personatge, que va traint a tots els que en teoria són camarades seus. No aconsegueix el seu objectiu, però el deixa preparat per a que el l’escriptor protagonista, l’Evian, acabe aquesta feina, enllaçant-la amb un fets actuals que tenen la seua causa en unes velles accions del nostre sinistre personatge a la Cullera del començament del turisme massiu, i que influiran en les accions del grup de joves protagonistes que van de viatge per França amb l’excusa de ballar o de saber més sobre les llegendes artúriques, llegendes que van en paral·lel a la trama de la novel·la.

Per cert, ja apareix un Montesinos al llibre.

Postals d’Itàlia, de Charles Dickens.

Després de llegir les impressions sobre aquest país que varen tenir Josep Pla o Josep Lluís Carod-Rovira a Cartes d’Itàlia i La passió italiana, respectivament, un s’espera una visió romàntica del país, i més venint d’un viatger anglès. Però Dickens no és com els altres i si alguna cosa no li agrada la conta i al denuncia amb la seua ironia. Potser la diferència entre les aquests visions tenen a vore amb el temps en que s’han realitzat aquests viatges? els autors catalans, mediterranis, han visitat Itàlia després de la unificació del Risorgimento i han trobat un país més modern i més ric que el que es va trobar Dickens en 1946. Aquesta impressió la notes quan descriu l’estat del país i les ciutats, però sempre dona un toc d’esperança amb el caràcter de la gent i el gran potencial que el veu en aquest país que hauria de tornar a ser com havia estat al passat.
“..marxem d’Itàlia, amb totes les seves misèries i errors, afectuosament, amb la nostra admiració per les belleses, naturals i artificials, de les quals es plena a vessar, i amb la nostra tendresa cap al gent, naturalment amable, pacient i cordial.Anys de deixadesa, d’opressió i mal govern han maldat per canviar la seva naturalesa i empetitir l’esperit……………………; però allò de bo que sempre hi ha hagut en ells, encara és en ells, i un noble poble podria ressorgir, un dia, d’aquestes cendres.”
Exemple de mal govern: Els Borbons a Nàpols, no?