Entre el Túria i el Ridaura

Avui hem fet una eixida curta per la serra Calderona, per la part que queda entre la carretera de Segart i el poble de Gilet. Aquesta vegada hem portat nens i ha estat curta comparada amb les altres. Hem eixit des de la urbanització que hi ha només començar la carretera de Segart i combinant els senderes PR 318 i SL 85 hem pujat a la muntanya redona de Gilet (429 m), on al cim encara es noten els efectes del darrer incendi, i també es poden veure els efectes de la bombolla immobiliària al poble de Gilet. Durant la pujada hem tingut unes bones vistes frontals del Garbí. Allà al cim hem esmorzat per després baixar i pujar a l’altre cim de la jornada, el Xocainet (442 m). Després d’uns minuts de descans, al baixada cap a la carretera per la Font de la Murta ha estat ràpida.

“És d’una claredat meridiana que la política del govern en tot aquest assumpte ha consistit a apostar per la victòria del general Franco i fer tot el possible per ajudar-lo. La comèdia de la no-intervenció, en realitat, ha estat un recurs per impedir que el govern espanyol exercís els seus legítims drets conformement al dret internacional. El govern ha permès que el dret internacional s’infringís de totes les maneres possibles i ha llançat per la borda les doctrines en matèria de dret marítim que havíem respectat generacions de governants del nostre país. El molt honorable diputat és el primer primer ministre que ha mostrat una absoluta indiferència per un dret marítim creat i defensat pels estadistes d’aquest país. Ha passat per alt les dones i els nens que es morien de gana, ha passat per alt el bombardeig de ciutats obertes i l’assassinat d’homes, dones i nens i no combatents, i ara s’afanya amb un precipitació indecent a entaular amistat amb els culpables de tot això. No és en interès de la democràcia. No és en interès de la seguretat de l’Imperi britànic. Els interessos en què pensa constantment el primer ministre són els del capital britànic. Què importa que Gibraltar perilli mentre Rio Tinto Mines pagui dividends? Què importa les dones i els nens mentre Espanya sigui un lloc segur per als autòcrates?

Discurs de Clement Attlee criticant al govern britànic el reconeixement anglès del govern de Franco, a més d’haver-ho amagat durant dies al poble britànic.

Això que la història l’escriuen els vencedors és molt cert. Durant molts anys hem tingut al poble les restes de les trinxeres i línies defensives de l’exercit popular abandonades i derruint-se. Darrerament he llegit sobre algunes d’elles i hem anat redescobrint-les. Fa uns mesos varem anar a una línia defensiva molt derruïda que hi ha entre Sant Vicent i La Pobla de Vallbona, al Safareig. Allà es pot apreciar algun búnquer i la línia de trinxera. La setmana passada varem trobar, darrere del club social i rehabilitades per l’ajuntament la línia defensiva de Sant Gerard, amb un niu de metralladores prou ben conservat. I finalment, aquesta setmana, en un turó al costat de la rambla primera en el camí de Cabeço roig, una construcció formada per tres nius de metralladores, connectats per una xarxa de túnels que van a parar a un pou central per on deurien de baixar la munició i l’aliment pels soldats i així no posar-se enfront de la línia de foc.
La historia la escriuen els vencedors i durant molts anys han intentat que s’oblidarà tot el que feia referència a l’exercit perdedor. Però no ho han aconseguit, hi han coses que són difícils d’amagar i la memòria de molta gent és una d’elles. Ara, trobe malament que en tants anys de “democràcia” (per dir-ho d’alguna manera) tampoc s’haja fet molt sobre el tema. A Vilamarxant o a Riba-roja també s’han restaurat les línies defensives, i si vas per la serra d’Espadà en pots trobar moltes més i en bon estat. Potser, ací a Llíria en tenim més i no ho sabem?

Més fotos

“Quan Pascua va rebre la notícia de l’arribada imminent del president de la República a l’ambaixada, es va quedar garratibat. Creia que la presència d’Azaña a París, com ell mateix va explicar al president,seria terriblement perjudicial per a la República i, a la pràctica, anunciaria a les autoritats franceses i angleses que Azaña donava la guerra per perduda, amb la qual cosa s’anorrearia la política de Negrín d’utilitzar la resistència com a base per negociar. Pascua es va sentir irritat pel que va qualificar de “dolce far niente” d’Azaña a París, que consistia primordialment a sortir a fer el turista per París amb el cotxe de l’ambaixada, en companyia del seu amic inseparable cunyat Cipriano Rivas Cherif i a fer tertúlia amb els seus amics de la capital del Sena. El personal domèstic de l’ambaixada, indignat pel que consideraven una traïció a la República,es va arribar a negar a servir a Azaña. En realitat, el president de la República estava més preocupat per la conservació dels tresors artístics del Prado que per la repercussió de la seva decisió de fugir d’Espanya. Tal com havía dit a Álvarez del Vayo, “dentro de cien años habrá mucha gente que no sepa quienes éramos Franco, ni yo; pero todo el mundo sabrá siempre quiénes son Velázquez y Goya”. I també es preocupava de cobrar el seu salari.”

En aquest llibre, que encara estic llegint, Paul Preston explica els darrers fets del guerra civil a la zona republicana. La traïció o abandonament a que van sotmetre al president Negrín altres membres del govern o de l’exercit, que ja mantenien negociacions secretes amb Franco.
En aquest paràgraf que he copiat i altres no deixa molt bé al President de la República, basant-se en les declaracions de l’ambaixador a París. Durant el que porte llegit, sembla que Negrín volia intentar resistir per pactar una pau sense represàlies o tenir temps per evacuar als possibles represaliat, que eren molts. Al front de Catalunya varen poder evacuar l’exercit per per frontera, però quedava la zona centre, i el president Negrín va tornar per poder fer alguna cosa per la gent que havia quedat allà, cosa que altres no vare fer, adduint diferents motiu.
Els militars i polítics que varen donar suport al cop d’Estat de Casado anaven massa moguts per un anticomunisme exacerbat, alguns temes personals i un ingenuïtat alarmant pensant que Franco no faria la repressió brutal que va fer després, i més sabent el que havia passat en moltes ciutats i pobles que havien ocupar al llarg de la guerra.
Potser la figura de Negrín ha estat massa perjudicada per paper del partit comunista durant la guerra, però també s’ha de reconèixer que sense la capacitat del mobilització i disciplina d’aquests, no hi haguera hagut un Exercit Popular per poder fer front als feixistes.

Una setmana més hem tornat cap a la comarca de l’Alt Millars. Aquesta vegada hem fet una ruta circular pel municipi d’Espadella (Espadilla en castellà). La ruta era la pujada a la Penya Saganta (723 m) eixint del “poliesportiu” del poble i baixar per una altra senda que entra al poble pel “jardí botànic” (les cometes són perquè els conceptes no es corresponen al que pensen la gent de ciutat). A la pujada hem anat per una senda en la que hem hagut de travessar un llarg túnel (sort que portaven llanternes) que ens ha portat a prop de la base del castell. Per anar al castell ens hem desviat de la ruta circular, però ha valgut la pena pujar-hi. Des del castell ja es té una bona vista del poble i de la penya qua anàvem a pujar. La pujada ha estat un poc llarga, ja que havíem de donar la volta a tota la penya per poder pujar per la part que dóna a Aiòder. Allà dalt encara est tenen millors vistes dels pobles que travessa el riu Millars per aquesta zona. La baixada ja ha estat més fàcil, passant per la font de piqueras. Aquesta vegada el temps se’ns ha llançat al damunt i hem anat a dinar al bar “Claxon” d’Onda amb retard.

Aquest concepte de “vi de la casa” s’hauria de revisar. A l’estiu vaig trobar un vins de Sant Mateu on menys m’ho esperava, a Palamós. Mira que haver de fer cinc-cents kilòmetres per trobar vins valencians! Com em varen agradar, he tornat a passar per comprar-ne unes botelles. Allà, li vaig comentar a la xica que els venia el que pensava sobre aquest concepte de “vi de la casa”, que no s’adiu gens amb la realitat. Darrerament estic anant a caminar per la serra d’Espadà i com ens quedem a dinar en els pobles dels voltant, demanen el “vi de la casa” i en treuen vins que poden ser d’Extremadura o saber d’on, quan a uns pocs quilòmetres al nord, al mateix país o la mateixa zona tenen vins molt millors. La xica em va comentar una cosa que ja havia notat i és que a l’Empordà, si que estant per la tasca i en l’apartat de vins de la casa, t’ofereixen vins amb DO Empordà. Potser en altres llocs haurien de revisar la seva política vinícola?
Potser és fer propaganda, però els vins són de les bodegues Besalduch Valls de Sant Mateu, al Baix Maestrat.

Canet d’Adri- Rocacorba-Riera de Canet.
Ja havia pujat al Rocacorba al mes de desembre, però aquesta vegada he anat al “Els amics del dimecres” per fer el mateix recorregut de pujada, això sí, a ritme més lent. Eixirem des de l’església de Sant Vicenç i allà se’ns varen unir uns acompanyants de raça canina, que no ens abandonaren durant tot el recorregut. Cal al migdia arribarem al cim on esmorzarem al pati del santuari. Vaig trobar a faltar els dos xais que corrien per allà al més de desembre. Allà dalt es tenen bones vistes, des de l’estany de Banyoles fins al golf de Roses i el Montgrí. Per l’altre costat les muntanyes interiors.
Després d’esmorzar venia la part més llarga de l’excursió, la baixada. Vàrem baixar per l’altre costat de la muntanya, seguint una senda que et porta al poble de Granollers de Rocacorba per agafar la riera de Canet. Resseguint aquesta riera, per una bonica senda recentment netejada i entre les muntanyes, tornarem cap a Canet d’Adri. En un racó de la senda que creua la riera vàrem dinar i també tinguérem temps de provar l’aigua en una petita gorja. Aquesta senda es llarga i es pot fer pesada, però té racons molt bonics i alguna sorpresa, com el cotxe que abandonat que vàrem veure el mig del curs de l’aigua.
La mala notícia va ser, que en arribar a l’església de Sant Vicenç, el bar que hi havia enfront tancava el dimecres, amb les ganes de beure una cervesa que tenia! Allà, de manera silenciosa, també es varen acomiadar els dos acompanyants canins.

Girona: la pedra de Girona i un poc més.

Avui he pujat per una zona de Girona que no coneixia, la de part de dalt de les muralles. He començat resseguint el que es coneix com a ruta de la pedra de Girona. He arribat al muralla per  la zona del cinema Truffaut. Es continua la muralla fins a la part de darrere de la UDG, allà ja agafes un carrer estret que et porta cap a dalt passant per unes pedres on es poden observar nummulits (uns fòssils unicel·lulars gegants). Continuant per un camí que gira en forma de ferradura trobem la pedrera Anglada i a dalt d’ella la Torre d’Alfons XII, des de d’on es té una bona vista de la ciutat. No es pot entrar a la torre, sembla que a sota hi ha un depòsit d’aigua municipal. A partir d’ací ja he deixat la ruta de la pedra i he anat improvisant. Seguint una indicació que deia Mirador del fort del Caputxins m’ha acostat a la zona de la torre de comunicacions que es veu des de qualsevol lloc de Girona. Allà hi ha vàries construccions abandonades i ja es veu l’altra part de les muntanyes, cap a la vall de Sant Daniel per un costat o el riu Onyar cap a l’altra. Ha caminat cap al fort del Polvorí i d’allà he seguit cap al Vall de Sant Daniel, passant per l’ermita del Calvari i una Mina d’aigua. S’arriba a Sant Daniel per la  Font del Pericot. Una vegada allà, travessem el riu Galligants. Però allà, he decidit tornar a pujar cap la Torre Gironella i entrar a la ciutat pels jardins dels Alemanys. Finalment un bon esmorzar a l’arc, ja sabeu aquell bar que té una catedral al pati.

Estic descobrint les zones verdes prop de la ciutat. Hi ha llocs bonics que molts gironins ni sabran que existeixen, però també hi han llocs poc agradables. Per exemple, per la zona de la torre de comunicacions i des del polvorí cap al Calvari, allò sembla un centre de desballestament de cotxes vells, i un potser molt mal pensat i pensar en altres coses.

Gorges de Salenys. Font de Panedes.

Ahir em vaig trobar un dels companys del CE Montclar i em va dir que venia de fer les gorges de Salenys. Aleshores he pensat en anar avui cap allà, i he fet bé, ja que degut a les darreres pluges hi ha prou aigua. Com sempre he deixat el cotxe a la vella estació de Bell-lloch o de la Font Picant, per arrimar-me a les gorges pel carril bici i pel camí de l’embotelladora d’aigua de Salenys.  Allà comença la senda que et porta cap a l’inici de les gorges de la riera de Salenys. Allà també hi ha instal·lada una via ferrata. Les gorges no són gran, però hi ha llocs molt bonics i un espectacular pont penjant al Salt del Llop. Els que tinguin por de passar pel pont, poden creuar la riera uns metres més cap amunt. Des d’allà es pot anar a la font de Panedes, una font d’aigua ferruginosa. Allà he esmorzat i després he baixat altra vegada cap a l’inici de la via ferrata. Ja hi havia gent iniciant la via i alguns que arribaven pel mateix amb la mateixa intenció. He posat els peus a l’aigua freda i he tornat cap al cotxe, però abans he passat pel paratge de la Font Picant, on han adaptat un camí que va des del carril bici a les fonts, per darrere dels xalets. Finalment una cerveseta  al bar de la Font Picant, mentre veia passar als ciclistes.

Quant jo arribava a les darreries del 1908, era un poble gran, crescut a l’ombra de la monarquia. Hi havia un palau enorme i mig buit, perquè la reialesa ja anava de baixa; uns quants palaus de l’aristocràcia més rància, tampoc massa nous; un nombre excessiu de funcionaris públics, de militars i de clerecia, a càrrec de l’Estat; l’indispensable estol de professionals liberals que tota població nombrosa comporta, i una massa de poble fi, calmós, pintoresc i pobre com una rata.”…

………………

…”Però Madrid era lluny de tota realitat peninsular, i es trobava tan aïllat del món, en els seu alt i ample desert de terres planes, que per força la fesomia moral dels madrilenys havia de ser original. Allò no comunicava, pràcticament, amb res; i tampoc la resta del món, si no era per pura necessitat, no tenia ganes ni esma d’anar tan lluny i enfilar-se tan enlaire, a través de soledats despoblades i plenes de ruïnes, per trobar-se una gent que vivia fora de la comunitat europea i -s’ha de dir amb un paraula seva, que no té traducció possible- tan enismismada. Del Tibet, en diuen la teulada del món; de Madrid, més modestament l’havien bastit en un paratge que era en realitat, la teulada d’Espanya.”

Aquestes són les impressions d’un jove “Gaziel” en arribar a Madrid a principis de segle XX, a l’època del bipartidisme liberal-conservador de la restauració borbònica. Però sembla que des de llavors la cosa potser ha canviar un poc, però no crec que molt. M’ha agradat la comparació que fa del Madrid d’aquella època amb el Tibet. Potser ara seria exagerada, però sembla que això de que van a la seva o el gran nombre de gent que viu de la resta dels habitants de la península, continua sent de rabiosa actualitat.