Entre el Túria i el Ridaura

Anna Moner és llicenciada en història de l’art, i com a bona coneixedora d’aquest segur que coneix el quadre de Rembrandt La lliçó d’anatomia del Dr. Nicolaes Tulp i altres del mateix estil potser no tan famosos. Potser aquest quadre i els altres varen ser la seua primera inspiració per escriure aquesta història sobre una dona cirurgiana a la València del segle XVIII, deixebla d’un prestigiós cirurgià italià que s’instal·la al nostre país, després d’una intensa vida, per passar tranquil·lament el que li queda de vida i continuar sense cap molèstia externa les seues investigacions. Però aquesta deixebla, té un secret, una espècie de hexadactília que li afecta i que ella intentarà solucionar amb els coneixement heretats del seu mestre i l’ajuda d’un singular ajudant. I no tindran cap escrúpol moral per poder arribar al seu objectius.
L’autora, com mostra als agraïments finals del llibre, s’ha assessorat molt bé respecte als temes anatòmics i mèdics per poder descriure amb realisme totes les autòpsies i operacions que surten a la narració. Així entre una autòpsia i una altra, ens descriu l’evolució dels personatges i la seua relació amb el mestre mitjançant salts enrere (o flashback) descrits amb un llibre de memòries del difunt cirurgià i somnis de la protagonista produïts per un ús cada vegada més perillós de les drogues d’aquella època.
Primer llibre que llisc de l’Anna Moner i ha valgut la pena. Potser a vegades cansa amb tanta operació, però altres escenes ho compensen de lluny i, salvant les distàncies, fan pensar que potser estem davant del Frankenstein valencià?

“Senyor, les desgràcies que ha causat eixe pou i potser les desgràcies que causarà! Que les històries se sap com es comencen a escriure, però mai no se sap com acaben….” (Filomena Bernal Llorente)

Potser aquest dita atribuïda a la neta de Teodor Llorente descriu perfectament la nova narració d’Ivan Carbonell. Uns poemes escrits i que desapareixen per accident donen eixida a una història que trobarà el seu desenllaç unes generacions més tard, i que potser encara pot tenir continuïtat en la imaginació del lector o de l’autor.
En aquesta nova investigació, Ivan recupera un dels seus personatges d’anteriors novel·les i el trasllada a la nostra comarca, el Camp de Túria, per investigar unes estranyes desaparicions que la protagonista descobreix en un estada en un campament d’esport d’aventura a Calles. Allà coneix a gent nova, especialment als membre d’una família que va tenir relacions en el passat amb el poeta Teodor Llorente quan passava temporades a la Casa Bernal de La Pobla de Vallbona. Els naturals de la comarca anirem descobrint llocs que coneguem i que potser ens porten records de joventut mentre anem descobrint la trama policíaca que ens fa de guia, i al mateix temps escoltarem algunes cançonetes que ens resultaran familiars als amants de la música en la nostra llengua, i possiblement identificant algun personatge secundari.
M’agraden les novel·les juvenils d’Ivan, ja que no són com les històries nyonyes d’adolescents de fa molts anys. Tracta al lector com una persona intel·ligent i fa que es mostre interessat per altres temes que van sorgint a la lectura. I com introdueix temes històrics no m’estranya gens el premi que li ha donat l’editorial de Vicent Baydal i altres, La drassana,ja que la majoria són historiadors. Potser el que crec que és una errada, és que han fet una edició massa bona, i per tant gens econòmica per la butxaca la gent jove actualment. Potser això es veja reflectit en les vendes.

Àngela és una xiqueta adoptada a la Xina a la que els seus pares li han regalat un quadern pel seu aniversari. Ella es pensa que no destaca en res, al contrari que alguns dels seus companys de classe. Mentre reflexiona sobre la seua vida, els seus orígens i la manera d’afrontar els descobriments que va fent va escrivint històries i al final se n’adonarà que si té un do, el de trenar històries que contar a altres persones i escriure-les al seu quadern per llegir-les als seus companys. Una bonica història d’integració que commou sense caure en els sentimentalismes barats en que cauen algunes d’aquestes novel·les que anomenen juvenils.
Després de descobrir a la Raquel Ricart “adulta” de Les ratlles de la vida, he descobert la “juvenil” Raquel i m’ha sorprès.

Ja fa temps que em varen recomanar aquest llibre, però encara no l’havia llegit i ha valgut la pena. M’ha agradat molt la manera de narrar des de la primera persona com el protagonista, afectat d’autisme, veu i sent tots els esdeveniment que van transcorrent al llarg de la narració. Al final, per ell, sembla com si no haguera passat res, quan pels altres protagonistes de la novel·la tot ha canviat i la seua vida ja no serà la mateixa. Una manera prou encertada de descriure la malaltia que pateix el nen protagonista, com quan fa descripcions exactes de tot el que veu o la obsessió per fer llistes i comptar, i les manies sobre el seu propi cos, difícils d’assumir per la gent que no és propera a ell.
Personalment m’ha agradat l’ús de les matemàtiques que es fa en aquest llibre, però crec també que el que crec que el llibre deixa clar: saber moltes matemàtiques no et fa millor persona o més intel·ligent: a la vida hi ha moltes més coses interessants.

M’agradaria viure en una societat en la que no feren falta aquests llibres. Una societat en que es respectaren a les persones pel seus mèrits i no pel seu sexe, ja que aquesta seria una societat molt millor. Desgraciadament, parle d’utopies i cal seguir endavant amb la lluita que és el mostrar el que moltes dones han fet malgrat els inconvenients de viure en una societat que les aparta o no els donar la importància que mereixen només pel fet de ser dona. Quants avanços o quantes millores o quantes altres coses ens hem perdut per culpa d’aquesta estúpida discriminació?
Personalment, malgrat que coneixia la majoria de casos, m’ha fet descobrir a algunes dones del meu país que durant molt de temps ens ha ocultat aquesta societat patriarcal en que vivim, en particular una, la Carmelina Sánchez-Cutillas a la que enguany l’AVL nomena “escriptora de l’any 2020”.

Un recull dels articles que l’autor va fer a la revista El temps durant els anys en que va col·laborar. En aquests articles l’autor relaciona la ciència, i especial al biologia, la seua especialitat, amb altres branques del coneixement humà, deixant normalment la seua opinió o expressant sentiments, que com diu ell, en un article a una revista científica serien impossible d’expressar, ja que ni té’l publicarien. Hi ah per a tots els gustos i opinions, potser alguns estan més aconseguits que altres, però segur que en trobareu del vostre gust.

Com qualificaríem aquest relat de Tobies Grimaltos? novel·la juvenil o relat per amants de la lògica? o potser una barreja d’ambdues coses. Me’l vaig trobar fa poc a la fira del llibre de Nadal de l’Ateneu de Bétera i no vaig dubtar a comprar-lo per vore quines proves lògiques em trobaria i com estarien adaptades al relat, i el resultat crec que és idoni, sobretot pensant en la gent a la que està dirigit.Potser un lògic demanaria més proves, però això perjudicaria el relat, i com les proves no són fàcils (tret de la darrera, la més matemàtica, ha ha) farien que un aficionat novell a la lògica desistís de la lectura. Més endavant i amb una mica més d’entrenament, ja pot aprofundit amb el tema amb altres lectures.

Una gran novel·la sobre els maquis que varen intentar continuar la lluita antifranquista a la muntanya, confiant amb el que mai va passar, que els aliats decidiren treure Franco del mig i recuperar la República. Res d’això va passar, si a la traïció del aliats, ajuntem el cansament i la por del poble i la divisió dins de la resistència antifranquista, el moviment estava destinat al fracàs. I entremig dels maquis, i de la guàrdia incivil, els que més patiren els enfrontaments, els masovers de zona agafats entre dos focs. Aquest fet, sumat a la duresa de la vida a la muntanya, fa que molts abandonen el mas i emigren cap a la ciutat, lluny del conflicte i les seus conseqüències i poder començar una vida nova des de zero, moltes vegades.
A la novel·la no diu en quina zona està ambientada, però pels noms d’alguns llocs es fàcil deduir que es pels voltants del Penyagolosa, el gram cim dels valencians. Martí fa bones descripcions, com a científic que és, del paisatge i dels éssers que hi habiten. Com he pujat ja tres vegades al cim del Penyagolosa, he reconegut o això m’ha semblat, l’itinerari pel qual, el protagonista, guia a un pescador de paraules de nom Carles, fins al cim de la muntanya, així com el que es troben allà dalt. Per cert, una pregunta per l’autor, Carles? Carles Salvador?