Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Cartes d’Itàlia, de Josep Pla. El Po.

Les terres del Po formen una de les conrades més agradables, més riques, més vividores que es poden desitjar. No és estrany que hagin estat trepitjades tantes vegades i per gent diversa. Llur prestigi ha estat una invitació activa a l’esperit d’aventura i les passions del benestar. El Po, el Rin: heus ací els teatres de la història d’Europa. I la història no passa en va, deixa el camí fressat. Per les terres del Po, s’hi està bé i hi fa de molt bon anar”

I nosaltres amb un riuet com el Túria….i un que es gran, l’Ebre, des de ponent ens el volen matar.
Per altra banda, aquestes lletres m’han recordant l’inici de la novel·la de Giovanni Guareschi, “Don Camilo”, aixó com la seva adaptació al cinema amb Fernandel de protagonista.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Cartes d’Itàlia, de Josep Pla. Llibreries a Bolonya.

Són llibreries desordenades, amb la mercaderia barrejada i posada de qualsevol manera. El llibreter i els seus empleats solen tenir una tertúlia que es renovada cada dia. El client pot fer el que vulgui: baixar la soterrani, pujari baixar, amb l’escala a la mà, per les estanteries, triar i remenar a cor què vols…..
Per un afeccionat, aquestes llibreries tenen un encant indicible. A més, s’hi troba sempre d’aquells llibres que fa anys que hom cerca, sense resultat, a les botigues aparatoses, ordenades i distingides”

Potser el Sr. Pla no ha conegut la llibreria Grau, del  carrer Gavatxons a Terrassa, on segons la llegenda varen trobar un motocicleta enterrada entre llibres. O més prop del seu Palafrugell, al llibreria Geli, a la rambla de Girona, que no arriba als extrems de la Grau, però també entraria en la descripció que fa l’autor de les llibreries que li agraden de Bolonya.
PD: em sembla que la llibreria Grau ja està tancada, algú ho sap de cert? La foto és de la llibreria Geli, de Girona.  En tots els pobles que he viscut o conegut al nord del Sènia, sempre hi havia una llibreria de referència, quina diferència amb el sud!

Cartes d’Itàlia, de Josep Pla. L’esquenadret.

Són molt dignes d’atenció de seguida els esquendrets. Especialment els vells, que són els que s’estan, calçats de xinel·les negres brodades de blanc, a les portes de les tavernes i dels bars, fumant amb una elegància fabulosa i amb desdeny olímpic una cigarreta. A Nàpols es considera que arribar a seixanta anys sense haver alçat una palla de terra té un gran mèrit i és una prova absoluta d’intel·ligència. Hom considera un treball molt fort viure, no disposant de fortuna, sense treballar. Aquest treball, ací, acaba per ésser retribuït. Hom arriba a una certa popularitat i tothom us fa el compliment i us demana consell. L’esquenadret, si no fa massa calor i no té gaire mandra, si els seus ulls de poll delicadíssims no li priven la coordinació, torna el compliment i dóna el consell com un gran senyor que fa un present valuós, i així, tirant i amollant, passa els anys i arriba l’hora de la mort.

Bé, després es queixen de les crítiques del nord cap al sud. No confondre l’esquenadret amb el Dolce Farniente, que Pla explica més endavant.

Cartes d’Itàlia, de Josep Pla. Restaurants de Roma.

A Roma hi ha restaurants de totes classes; àdhuc n’hi ha que fan cuina estrictament internacional. N’hi ha també de molt bons, i la característica d’aquests establiments és que fan cuina regional. No s’han avergonyit mai, aquests restaurants, de presentat com a grans plats els locals i regionals; a França, després d’un segle d’igualitarisme culinari, que ja fet el ple en els plats del vagó-restaurant, tornen a la cultura regional, que és tornar, en aquest ram, a la veritat.

Un capítol dedicat només la gastronomia, per completar el que havia dit al primer capítol del llibre, que encapçala amb una llarga cita de H. Heine que acaba amb un somni:

L’altre nit vaig somniar encara que m’hi trobava i que era un arlequí mig ajagut sota un salze ploraner. Les branques del salze ploraner resultaren, però, ésser macarrons qe, llargs i amables, m’arribaven fins a la boca; a través dels dens fullatge dels macarrons fluïen, en lloc de raig de sol, flamisells de mantega groga; a la fi, caigué de dalt una blanca pluja de formatge de Parma ratllat.

Cartes d’Itàlia, de Josep Pla. El perfum del menjar.

La caràcterística d’aquesta cuina és el prodigiós conjunt d’aromes que presenta. Ho perfumen tot: no solament la carn en totes les seves formes, sense oblidar la caça i el peix, sinó les verdures, que a la península són, en general, riquíssimes. L’oli i el llimó, la menta i la farigola, el romaní i el fonoll, la sàlvia i les taperes, el marduix i l’orenga, donen a la cuina del país una fascinació única. Al principi ho trobeu potser una mica massa perfumat; després ho enyoreu tota la vida.

No calen més comentaris, no?

Cartes d’Itàlia, de Josep Pla. El barroc.

“El barroc és un forma de vida caracteritzada per la falta absoluta de fronteres entre la bondat i la maldat -per la facilitat amb què hom pot passar, frívolament, del caprici al fanatisme, del bé al mal, sense solució de continuïtat. El barroc és volubilitat, instint, irracionalitat coberta per una hipocresia que pretén inspirar-se en la literatura humanista i en la tradició clàssica. D’Annunzio, més que el creador, fou el pretext de la dècada del dannunzianisme, confluència de retòrica, d’amoralitat i de múltiples instints d’inferioritat.”

A Josep Pla, no li agrada el barroc, o així sembla. ja a El quadern gris no parla molt bé d’ell. Al llibre “Darrere les barricades”, John Langdon-Davies també arriba a dir, no recorde en quina pàgina, que els en la crema d’esglèssies a la guerra civil, es feien tries d’objectes per cremar i les peces barroques anaven totes al foc, pel seu mal gust, en opinió de l’autor, mentre que les d’altres estils, si eren bones es salvaven de la crema. Potser ens de preguntar és que el barroc va triomfar tant a l’Espanya del Àustries? o a l’Itàlia del segle XVIII (com Pla diu més endavant)?

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Cartes d’Itàlia, de Josep Pla. Arezzo.

Al capítol dedicat a la ciutat d’Arezzo, Pla recorda noms vinculats a la ciutat com Petrarca, Pietro Aretino, Piero de la Francesca, Masaccio i Paolo Uccello. A mi no em passa el mateix, quan vaig veure a l’autopista que porta de Parma a Ancona, el cartell de la sortida cap a la ciutat d’Arezzo, el meu primer pensament va ser en Guido D’Arezzo, i la seva notació músical:

Ut queant laxis
Resonare fibris
Mira gestorum
Famuli tuorum,
Solve polluti
Labii reatum,
Sancte Ioannes.
Do, re, mi, fa, sol, la, si, do.

Al llarg de capítol ens descriu les impressions que li provoquen les pintures d’aquests pintor i ens recorda que no només eren pintors, sinò que tenien  un bona formació en altres àmbits:

“Piero fou molt donat a la matemàtica i coneixia Euclides profundament. Uccello, a la geometria, als problemes del moviment i la vida”

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Cartes d’Itàlia, de Josep Pla. Al dente.

La grandesa de la pasta eixuta està en això: que quan està a punt, és a dir, al punt de cuita i al punt d’eixuta, es fon sense fondre’s a la boca, es menja sense mastegar, se sent tova i al mateix temps estriada, passa per la llengua amb una suavitat de ploma, literalment celestial. Hi ha quatre coses tangibles i concretes que no semblen d’aques món, que ens transporten en un terreny ideal: l’escultura grega, dos o tres cants del Paradís de Dant, la pasta eixuta i l’amor filial.

Es pot descriure millor? cap algun comentari? Jo crec que no. Ara per aconseguir això no compreu la marca blanca del súper, ho sé per experiència.
La resta de descripcions sobre la gastronomia italiana són  semblant, però no són sempre bones, també parla d’excepcions que ja descobrireu si llegiu aquest llibre.

Cartes d’Itàlia, de Josep Pla. Un bon estòmac.

El primer que cal per viatjar és un bon estòmac. Tenir un bon estòmac és al base de tots els ideals humans. Una persona que disposi d’un estòmac que no pugui resistir un canvi d’hàbits i de combinacions culinàries val més que no es mogui de casa. Si ho fa patirà indiciblement, no veurà res, esdevindrà un enemic aferrissat del país en què es troba, tornarà traient foc pels queixals. És infal·lible la cosa que perdre més fàcilement els estreps i l’objectivitat és el malestar estomacal. Viatjar, a tota persona normal, li ha de fer venir gana. Si no li fa venir gana, malament; malament per al viatger i malament per al país que té l’honor d’albergar-lo. En aquest cas, el millor consell que es pot donar al turista és el de refer les maletes i tornar-se’n a casa, si pot ésser volant.

Llegint aquest consell de Pla als lectors del seus llibre, he recordat el que ens deia l’encarregat i bon cuiner de l’alberg de Sant Martí d’Albera, en un parada noctura fent un travessa a la serra de les Alberes: els francesos quan viatgen volen que França viatge amb ells, volen que el menjar siga com a França, i això no pot ser. Potser exagerava aquest home, però hi ha gent que és així, i com diu Pla, o t’adaptes o tornes a casa. L’únic lloc on m’ha costat adaptar-me a la cuina va ser a Londres, vaig perdre 8 kg. en un mes. Ara potser vaig agafar una mala cuinera.

Cartes d’Itàlia, de Josep Pla. La diversitat italiana.

A Itàlia, la bona cuina, suculenta, important, és regional, com ho són els vins, com ho són les formes de les senyores i les maneres d’èsser, tan diverses, dels peninsulars. Els maccheroni al forno de la Púglia; els maccheroni alla chitarra dels Abruzzi; les tagliatelle de Bolonya; els maccheroni alla anagosta de Palerm; els maccheroni a la riccota de la Basilicata; els maccheroni al pomodoro de Nàpols; els spaghetti alla amatriciana de Roma; els gnocchi de Flòrencia; tot això, diran potser són els mateixos maccheroni, formes de la mateixa pasta asciuta repetida indefinidament. No. Són plats diferents, totalment estranys, la suclència del quals prové de l’aprofitament de les varietats regionals, sempre diverses, varietats que són apreciables, perquè en la seva autenticitat no s donen enlloc més.

Amb aquesta proposta gastronòmica, i amb altres més, Pla ens intenta explicar la diversitat italiana. Itàlia no és un país uniforme, com tampoc ho és l’estat espanyol, per tant potser aquest que parlen tant de la marca “España” (i que ells mateixos s’empenyen en desprestigiar) s’ho haurien de mirar. O potser altres que perden el temps i els diners dels ciutadans, discutint a les Corts que ha de portar una paella valenciana també podrien llegir un poc més de Pla i acceptar que cada poble valencià la fa d’una manera. No veig al Parlament italià discutint sobre com s’han de fer els macarrons.
Per cert, quan Pla diu macarrons, vol dir els que ara anomenem espagueti (com es pot veure més endavant en la lectura del llibre). Al sud del Brasil, potser per influència italiana, també utilitzaven el nom de macarrons per anomenar a qualsevol tipus de pasta.

La segunda muerte de Ramón Mercader, de Jorge Semprún. Ser comunista a la RDA.

“Escúchame padre! No me voy con el el enemigo. Al contrario, estos últimos meses me he hecho comunista . Es extraño, pero me he hecho comunista!” Rudy continuaba, febrilmente: “Me he hecho comunista, ¿me comprendres? Por mi, para hacer que coincidan ideas y actos, ¿me comprendes? No para hacer carrera en la Universidad, en la administración o en la policía.Perdóname, padre! Pero ¿qué acción comunista se puede hacer en nuestro país? Aquí no hay práctica política posible, sobre todo para un comunista” Rudy seguía hablando, con la cara encendida las manos moviles: !Aquí si actuo como comunista, acabaré en la carcel dentro de más o menos tiempo ¿Qué se gana con estar en la carcel?….”

Evidentment per poder ser comunista lliurement es necessita llibertat, potser és un poc contradictori, però sembla que el fill d’un dels protagonistes troba més fàcil exercir de comunista en un país democràtic com al RFA, que no en un de “comunista” com la RDA, on el seu pare ja havia estat empresonat per ser “comunista”.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

La segunda muerte de Ramón Mercader, de Jorge Semprún. Espanyol per estrangers.

– Qué coño ni qué niño muerto!
(Quel con ni quel enfant mort!)
– Pues eso digo, eso!
(C’est ça que je dis, ça!)
– Y la muy puta ¿qué?
(Et la très pude, quoi?)
-Pero vamos, ¿tiraste o no te la tiraste?
(Mais allons, tu te l’es tirée ou tu ne te l’es tirée?)
– ¿No te digo? por el culo, hombre por el culo!
(Ne de dis-je pas? Par le cul, homme par le cul!)
-¿Cuantas juldas dices?
(Combien de gudules, dis-tu?)
-Diez te digo. ¿No te jode?
(Dix, te dis-je. Ça t’en baise pas?)
-¿Y un francés te lo hizo?
(Et un français, te l’a-t-elle fait?)
-Un francés, compañero, tu madre!
(Un français, compagnon, ta mère!)
La tuya, acaso. La mia, en paz descanse!
(La tienne, peut-être. La mienne, en paix repose!)
-Hombre, vamos, coño! No respetais nada!
(Homme, allons, con! Vos ne respectez rien!)

I el nivell superior:

Diez juldas son dies juldas, que coño!
(dix gudules c’est dis gudules, merde alors! (o també: bordel de Dieu!))

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

La segunda muerte de Ramón Mercader, de Jorge Semprún. Artemio Cruz, altra vegada.

Segona referència que trobe a la novel·la de Carlos Fuentes. La primera va ser un una “Cien años de soledad”, aquesta vegada en la novel·la que estic llegint del que va ser ministre de cultura del govern espanyol:

” ..y ella cerró los ojos, un instante, dio la vuelta al libro maquinalmente,
                                          Carlos Fuentes
                                           La muerte d’Artemio Cruz”

Però no és l’única, també parla de la “recherche” de Proust i de molts quadres que es poden veure pels museus Holandesos.

La novel·la per ara té un trama complicada sobre espionatge que aprofita per parlar sobre altres temes: la república, la guerra civil, l’exili, les purgues al països de l’est, Trotsky, Mercader,……

“- La felicidad es vivir -habías dicho.
Ella reía.
-¿ Eso se te ha ocurrido a ti solo?
En efecto, se te había ocurrido a ti solo. Incluso era un hallazgo reciente.”

Per cert, la novel·la original no és en castellà, és en francès.


Bodas de sangre, de Federico García Lorca. My horse.

He trobat un paral·lelisme curiòs. Segur que el poeta ho va fer conscient, per donar més sentit de tragèdia a la seva obra i vincular-la amb les tragèdies més antigues. Un personatge diu:

¿Quién tiene un caballo ahora mismo, quién tiene un caballo? Que le daré todo lo que tengo, mis ojos y hasta mi lengua…

A Ricard III, es rei crida:

A horse, a horse, my kingdom for a horse.

No crec que siga casualitat, crec que està així voluntàriament, de la mateixa manera que els tres llenyataires del 3r acta fan la funció de cor en les tragèdies gregues i el crim no es veu a l’escena, com en aquestes darreres.
Havia vist l’obra al meu poble fa molts anys i no la recordava. Eren temps que al pobles arribava cultura i no la mediocritat que contracten ara per les festes majors.