Entre el Túria i el Ridaura

I nosaltres amb un riuet com el Túria….i un que es gran, l’Ebre, des de ponent ens el volen matar.
Per altra banda, aquestes lletres m’han recordant l’inici de la novel·la de Giovanni Guareschi, “Don Camilo”, aixó com la seva adaptació al cinema amb Fernandel de protagonista.

Potser el Sr. Pla no ha conegut la llibreria Grau, del  carrer Gavatxons a Terrassa, on segons la llegenda varen trobar un motocicleta enterrada entre llibres. O més prop del seu Palafrugell, al llibreria Geli, a la rambla de Girona, que no arriba als extrems de la Grau, però també entraria en la descripció que fa l’autor de les llibreries que li agraden de Bolonya.
PD: em sembla que la llibreria Grau ja està tancada, algú ho sap de cert? La foto és de la llibreria Geli, de Girona.  En tots els pobles que he viscut o conegut al nord del Sènia, sempre hi havia una llibreria de referència, quina diferència amb el sud!

Bé, després es queixen de les crítiques del nord cap al sud. No confondre l’esquenadret amb el Dolce Farniente, que Pla explica més endavant.

Potser el Vesuvi no es farà moure, però potser la màfia que denuncia Roberto Saviano al seu llibre “Gomorra” sí que ho pot aconseguir.

Un capítol dedicat només la gastronomia, per completar el que havia dit al primer capítol del llibre, que encapçala amb una llarga cita de H. Heine que acaba amb un somni:

L’altre nit vaig somniar encara que m’hi trobava i que era un arlequí mig ajagut sota un salze ploraner. Les branques del salze ploraner resultaren, però, ésser macarrons qe, llargs i amables, m’arribaven fins a la boca; a través dels dens fullatge dels macarrons fluïen, en lloc de raig de sol, flamisells de mantega groga; a la fi, caigué de dalt una blanca pluja de formatge de Parma ratllat.

No calen més comentaris, no?

A Josep Pla, no li agrada el barroc, o així sembla. ja a El quadern gris no parla molt bé d’ell. Al llibre “Darrere les barricades”, John Langdon-Davies també arriba a dir, no recorde en quina pàgina, que els en la crema d’esglèssies a la guerra civil, es feien tries d’objectes per cremar i les peces barroques anaven totes al foc, pel seu mal gust, en opinió de l’autor, mentre que les d’altres estils, si eren bones es salvaven de la crema. Potser ens de preguntar és que el barroc va triomfar tant a l’Espanya del Àustries? o a l’Itàlia del segle XVIII (com Pla diu més endavant)?

Ut queant laxis

Resonare fibris

Mira gestorum

Famuli tuorum,

Solve polluti

Labii reatum,

Sancte Ioannes.

Do, re, mi, fa, sol, la, si, do.

Al llarg de capítol ens descriu les impressions que li provoquen les pintures d’aquests pintor i ens recorda que no només eren pintors, sinò que tenien  un bona formació en altres àmbits:

“Piero fou molt donat a la matemàtica i coneixia Euclides profundament. Uccello, a la geometria, als problemes del moviment i la vida”

Es pot descriure millor? cap algun comentari? Jo crec que no. Ara per aconseguir això no compreu la marca blanca del súper, ho sé per experiència.
La resta de descripcions sobre la gastronomia italiana són  semblant, però no són sempre bones, també parla d’excepcions que ja descobrireu si llegiu aquest llibre.

Llegint aquest consell de Pla als lectors del seus llibre, he recordat el que ens deia l’encarregat i bon cuiner de l’alberg de Sant Martí d’Albera, en un parada noctura fent un travessa a la serra de les Alberes: els francesos quan viatgen volen que França viatge amb ells, volen que el menjar siga com a França, i això no pot ser. Potser exagerava aquest home, però hi ha gent que és així, i com diu Pla, o t’adaptes o tornes a casa. L’únic lloc on m’ha costat adaptar-me a la cuina va ser a Londres, vaig perdre 8 kg. en un mes. Ara potser vaig agafar una mala cuinera.

Amb aquesta proposta gastronòmica, i amb altres més, Pla ens intenta explicar la diversitat italiana. Itàlia no és un país uniforme, com tampoc ho és l’estat espanyol, per tant potser aquest que parlen tant de la marca “España” (i que ells mateixos s’empenyen en desprestigiar) s’ho haurien de mirar. O potser altres que perden el temps i els diners dels ciutadans, discutint a les Corts que ha de portar una paella valenciana també podrien llegir un poc més de Pla i acceptar que cada poble valencià la fa d’una manera. No veig al Parlament italià discutint sobre com s’han de fer els macarrons.
Per cert, quan Pla diu macarrons, vol dir els que ara anomenem espagueti (com es pot veure més endavant en la lectura del llibre). Al sud del Brasil, potser per influència italiana, també utilitzaven el nom de macarrons per anomenar a qualsevol tipus de pasta.

Evidentment per poder ser comunista lliurement es necessita llibertat, potser és un poc contradictori, però sembla que el fill d’un dels protagonistes troba més fàcil exercir de comunista en un país democràtic com al RFA, que no en un de “comunista” com la RDA, on el seu pare ja havia estat empresonat per ser “comunista”.

I el nivell superior:

Diez juldas son dies juldas, que coño!
(dix gudules c’est dis gudules, merde alors! (o també: bordel de Dieu!))

” ..y ella cerró los ojos, un instante, dio la vuelta al libro maquinalmente,
                                          Carlos Fuentes
                                           La muerte d’Artemio Cruz”

Però no és l’única, també parla de la “recherche” de Proust i de molts quadres que es poden veure pels museus Holandesos.

La novel·la per ara té un trama complicada sobre espionatge que aprofita per parlar sobre altres temes: la república, la guerra civil, l’exili, les purgues al països de l’est, Trotsky, Mercader,……

“- La felicidad es vivir -habías dicho.
Ella reía.
-¿ Eso se te ha ocurrido a ti solo?
En efecto, se te había ocurrido a ti solo. Incluso era un hallazgo reciente.”

Per cert, la novel·la original no és en castellà, és en francès.

¿Quién tiene un caballo ahora mismo, quién tiene un caballo? Que le daré todo lo que tengo, mis ojos y hasta mi lengua…

A Ricard III, es rei crida:

A horse, a horse, my kingdom for a horse.

No crec que siga casualitat, crec que està així voluntàriament, de la mateixa manera que els tres llenyataires del 3r acta fan la funció de cor en les tragèdies gregues i el crim no es veu a l’escena, com en aquestes darreres.
Havia vist l’obra al meu poble fa molts anys i no la recordava. Eren temps que al pobles arribava cultura i no la mediocritat que contracten ara per les festes majors.