Ho sent molt, però en obrir aquesta ampolla de vi del Penedès, prou bo per cert:

he recordat a Albert Om fa molt anys:

I no he pogut resistir la temptació!

El que ha fet aquesta mona de pasqua en que estaria pensant? en el símbol de fertilitat que hi ha a l’entrada de la ciutat romana d’Empúries? O….?

Si li arriba a posar dos ous, ja seria perfecte!

Ahir dissabte a les 8 de la nit deixe al cotxe aparcat al carre del Crist del afligits (al costat del pàrquing gran que hi ha)de Riba-roja de Túria. No hi ha cap placa que prohibisca l’aparcament o avise d’esdeveniments proper i el carrer estava tot ocupat per altres cotxes i uns contenidors. Al dia següent a les cinc de la tarda el cotxe no hi era i la grua municipal me l’ha canviat de lloc, dins del pàrquing, amb la multa corresponent. Li pregunte a un policia municipal que perquè m’havien canviat el cotxe de lloc i la raó de la multa si el dissabte a la nit no hi havia cap placa advertint de la situació. La resposta, com sempre en llengua estrangera, és que si que hi havia placa. Quan? dissabte ni hi havia, potser l’han posat diumenge la matí sense donar temps als ciutadans a treure els cotxes? Ja és la segona vegada que em fan una cosa així, però passe de protestar i m’ho prendré amb humor:

-Com és que han retirat el cotxes i el contenidor no? els cotxes no tenen dret a veure passar els fallers i el contenidor sí? que té anima fallera el contenidor? Com es que es preocupen tant pels contenidors quan hi ha manifestacions i no per evitar les agressions dels de sempre? Per cert, el carrer és prou ample per a que puga passar la comitiva fallera sense haver de treure els cotxes aparcats i el contenidor mesura més o menys el mateix que un cotxe ben aparcat! Això és un clar cas de discriminació cap als cotxes que també tenen la seua animeta fallera i volen veure passar les falleres i fallers! Des de quan els contenidors tenen més drets que els cotxes ben aparcats!

Recordant vells temps!

Maleit Alfred!

Sóc actor, em podeu dir Jimmy i em confessaré: vaig odiar l’Alfred i el volia matar, no vaig perdonar-li mai la jugada que em va fer fa anys.

El meu somni frustrat. Sempre que la veia a la pantalla gran amb altres actors desitjava rodar amb ella i potser fer de la ficció la realitat i, quan el maleit de l’Alfred m’ho proposa em fa passar tot el rodatge amb la cama guixada i sense gaire mobilitat. Vos podeu imaginar el que vaig patir? Veure aquella gran dona acostar-se a mi, actuar amb mi, tindre-la a pocs centímetres del meu cos, besar-la (malgrat que sigui de mentida!), i no poder intentar aproximacions més intimes degut a la maleïda frase: “són exigències de guió!” . Maleit guionista, a tu també et vaig odiar.

En acabar el rodatge diari, mentre jo tornava a poder ser el Jimmy de sempre i havia recuperat el meu atractiu i simpatia, ella ja havia marxat! I mira que diuen que les dones triguen a arreglar-se! Doncs treure’m el maleit guix, encara més!

El dies de rodatge passaven i jo cada vegada maleïa més a l’Alfred. Aquesta finestra indiscreta de mentida per la que em feia mirar vaig acabar odiant-la. Jo volia observar una altra finestra, la que se m’obrís en la direcció del cor d’aquesta dona. La que, si jo en un sentit la veia a ella i la seua bellesa i elegància, en l’altre sentit ella em vera com soc en realitat, i no aquest personatge una mica pocatraça que he hagut de fer en algunes pel·lícules, sobretot al costat d’En John.

Però tot això es va perdre per sempre més. En acabar el rodatge, si recordeu el final d’aquesta maleïda pel·lícula si que vaig patir un veritable accident i la ficció es va tornar realitat. El guix d’attrezzo  es va convertir en un veritable guix que em va tenir en la reserva durant una temporada en la qual no vaig poder veure a la meua adorada que, com en un maleit conte de fades que es torna realitat, coneix al seu príncep blau en la costa blava (maleïda coincidència de colors) . Així que si el seu somni es feu realitat, el meu se’n va anar a fer punyetes!

Vaig planejar la meua venjança. Odiava a l’Alfred i vaig planejar matar-lo. Vaig pensar moltes maneres: acoltellar-lo dins de la dutxa, fotre-li un tret en algun concert de la filharmònica de Londres, llençar-lo de dalt a baix des d’un campanar o des d’un tren en marxa, posar-li el cap dins d’un forn de gas, estrangular-lo mentre parlava per telèfon,… Però el maleit se les sabia totes i en cada pel·lícula que feia i que estrenava amb gran èxit de públic em feia entendre que ja coneixia el meus plans.

Així que no vaig poder ni venjar-me d’aquest anglès obès que tant li agradava fer patir a la gent i a mi em particular. La meua única satisfacció va ser descobrir amb els anys que la tria de la meua adorada no li va anar tan bé amb el seu príncep blau com ella esperava(sí, potser sóc un poc malparit també)  i que jo, deixant d’un costat fantasies irrealitzables em vaig adonar que a casa tenia la veritable felicitat: la meua estimada Glòria, que sense tan glamur valia més que cent dives del setè art. I gràcies a ella vaig oblidar tots aquests pensament de venjança i hem viscut meravellosament fina ara. Encara ho hauré d’agrair al maleit Alfred!

Abans de començar-la ja havien fet el ridícul amb això de “Ayuntament dé Valencia”, però avui m’ho trobat una sorpresa:

Algú em pot explicar que collons feia una parada de la RACV a la fira del llibre de València? Si no saben escriure!

En aquesta nova entrega de les aventures del petit gal, a aquest no li cal molt l’ús de la poció màgica. No ha de lluitar contra la força bruta dels possibles enemics, sinó contra alguna cosa més subtil, més perillosa: el “llirisme” del qual els independentistes hem abusat massa els darrers anys i que tan mal ha fet a la causa.

A part d’això té coses molt gracioses, com la replica de Cèsar al seu fill: “Em pregunt en quin camp jugues tu, Brutus, fill meu!”; l’invent de l’AVG (alta velocitat gal·la) i els seus retards mesurats amb ampolletes de sorra; o les cançons; Tarraco m’esborrona i el bard de la ciutat.

(A propòsit d’Uri Geller)

Doblegar culleres amb força menta? Això només se li podria haver acudir a un xiquet a qui no agrada la sopa.

La meua resposta: Quino? Mafalda?

Tots Sants: flors per als morts. Constatació col·lateral: en totes les poblacions importants de la Plana -i a tot arreu- estan ampliant-se els cementiris. L’alcalde de Castelló fins i tot ha convidat els jubilats a visitar-ne els terrenys previstos per a l’eixample. Un humorista amic ha vist l’escena de l’edil proclamant als ancians, de de dalt d’un turó amb vistes a l’esmentat territori, “Algun dia, tot això serà seu”.

I-XI-2002.

Malgrat que no estigues físicament entre nosaltres, és impossible que et trobem a faltar, ens has deixat molt durant molts anys.

Tot va començar a la parada d’intercanvi de tebeos (com dèiem a finals dels setanta i inicis dels huitanta) del mercat de cada dijous a la ciutat de Llíria.

Quan veig això que ara diuen “falla infantil”, m’esborrone. La falla en qüestió és una espècie de “mona de pasqua” pintada i esculpida pels dits d’un “artista” contractat pel barri: els nens no tenen ni art ni part. Els nens, els “vesteixen amb vestits típics”, els fan desfilar, els retraten: una miniatura de les vel·leïtats paternes

El problema és aquest: o les falles s’alliberen de la hipoteca dretana que han heretat, o seran involuntàriament -jo crec que voluntàriament- grupuscles extremistes de la diarrea del para ofrendar.

Sort que Goya no sabia pintar! Perquè si no, pobra família de Carles IV!

La superfícies de l’imperi supera els 22 milions de kilòmetres quadrats i la seua frontera terrestre és més llarga que l’equador i s’estén al llarg de 42.000 kilòmetres.

Si tenim en compte que, allà on motius tècnics ho impedeixen, aquestes fronteres estan encerclades per denses tanques de filferro d’arç…..i que el filferro es fa malbé de seguida a causa de les terribles condicions climàtiques, i que, cal canviar-lo sovint a centenars, bé, a milers de kilòmetres, podem arribar  a la conclusió que una part significativa de la indústria metal·lúrgica soviètica es dedica a produir ferro espinós.

Perquè és ben clar que la cosa no s’acaba amb enfilara les fronteres! Quants milers de kilòmetres de filferro es vant utilitzar per encerclar l’arxipèlag gular?….I quants milers de kilòmetres més s’han gastat en les tanques de polígons dedicats  a l’artilleria, els tancs o l’energia atòmica?I a les filferrades de les casernes? …

Si tot si això ho multipliquem per anys d’existència del poder soviètic, resulta fàcil respondre a la pregunta de per què a les botigues de Smolensk o Omsk no es podia comprar una aixada ni un martell, per no parlar d’un ganivet o una cullera……..Però això o és tot! Després totes les tones d’aquest filferro les havien de fer arribar en vaixell, tren, helicòpter, en camell o en trineus estirats per gossos als racons més llunyans, més inaccessibles de l’Imperi…………..I així , la gent, en lloc de construir cases o hospitals, en lloc de reparat canalitzacions i fils d’electricitat …es passaven anys ocupats (per sort, no tothom) a cobrir l’Imperi de filferro, per dins i per fora,  a escala local i nacional.

Tot un desgavell.