Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: Literatura

Josep, d’Aurel-Milesi-Rebmann

La brutalitat dels camp d’internament d’Argelers i el sadisme del gendarmes encarregats de vigilar els refugiats queda més que reflectida en aquest còmic basat en la pel·lícula animada del mateix títol. En ell es narra les experiències de l’il·lustrador barceloní, Josep Bartolí, al camp d’Argelers, on va anar a parar després de passar la frontera fugint dels feixistes de Franco.  Ara em venen ganes de veure la pel·lícula, cosa que veig difícil que siga en un cinema, ja que no crec que a les distribuïdores els interesse molt fer arribar aquest film al cinemes comercials valencians.

 

Quan caminarem la nit, de Joanjo Garcia.

Salvant les distàncies, a València, el final del franquisme i l’època en que a al ciutat i al Generalitat manava el Partit Popular sense cap oposició es semblen massa. Jo quan tornava a casa des del nord, ho notava i sobretot els primers anys de tornar a viure al poble, els trobava opressius: poques coses a fer, tret del que al poder agrada i manté a la població idiotitzada.

Amb aquest ambient de fons (no sé si era la seua intenció) Joanjo Garcia en construeix dues històries paral·leles entre dues generacions que viuen en aquestes dues èpoques i que tenen alguns secrets a amagar, que van eixint durant la narració. De tots aquests secrets hi ha un que no té  veure amb la trama, és sobre els personatges i l’autor ho amaga fins a quasi al final del llibre: és la llengua del protagonistes.

Somnis de Valparaíso, de Jaume Benavente

Ara que sembla que arriben llibres en català a les papereries del meu poble (sense haver de demanar-los i que no siguen juvenils) he aprofitat i he adquirit la darrera novel·la de Jaume Benavente, del qual ja havia llegit fa molts anys, Nocturn de Portbou.
En aquesta novel·la canvia la costa fronterera de l’Alt Empordà per la ciutat portuària de Valparaíso, a Xile, i a traves de vàries històries que tindran un final conjunt ens fa una descripció de la ciutat i els seus habitants en els darrers temps, des de la dictadura del General Pinochet fins al temps actuals, de manera que la ciutat passa a ser la veritable protagonista de la narració.

Aigua en cistella, de Carme Miquel.

A “La finestra indiscreta”, James Stewart postrat en una cadira de rodes espiava als seus veïns i intentava resoldre un crim amb l’ajuda de Grace Kelly. En aquesta novel·la de Carme Miquel, un escriptor que també va en cadira de rodes espia per la finestra a un dona que viu en una pensió enfront de sa casa. Però enlloc de resoldre cap crim, el que intenta fer és saber, amb l’ajuda del seu editor i amic,que ha portat a aquesta dona a aquella pensió i les raons del seu comportament,a més de les seues intencions d’ajudar-la d’alguna manera.
Al mateix temps que ens descriu aquests fets, la protagonista ens conta en una llarga entrevista feta pels familiars de l’escriptor anys després dels fets,la seua vida marcada per la dictadura franquista, i com des de la seua València natal arriba a la ciutat de Montpeller, on viu l’escriptor.

El llibre el vaig comprar a la papereria Miquel de Llíria, una bona notícia,ja que van arribant al poble llibres en català que no van dirigits al públic juvenil obligats per les lectures dels instituts. I aquesta vegada sense demanar-lo prèviament!

Hotel Fontana, de Pau Alabajos.

No sé si aquesta peça teatral es podrà portar als escenaris (crec que encara no s’ha fet) i si pot tenir èxit, ja que vaig massa personatges i no sé com es vincularien entre si les escenes que la formen part per donar-li un certa continuïtat facilitant la comprensió a l’espectador. Ara, com a reflexió sobre el que va suposar la matança de Srebrenica és tot un encert i crec que molt bé desenvolupat. Un encert del cantant de Torrent.

Ànima de tramuntana, de Núria Esponellà.

Els que hem viscut a l’Empordà no podem ser neutrals. Els que hem visitat moltes vegades Empúries i Ullastret, ja siga per feina o per plaer, encara menys. I si finalment la teua ciutat té un passat iber que sembla poc explotat i poc estudiat en comparació amb el que fa el MAC-Ullastret ja no es pot qualificar el que sents al llegir aquesta darrera novel·la de Núria Esponellà, unes vides paral·leles (Plutarc?) entre una arqueòloga del nostre temps i una dona indiketa del segle III AC.
Potser a Edeta ens cal una novel·la com aquesta per prendre consciència del que tenim i no sabem aprofitar?

Sapiens, una breu història de la humanitat; de Yuval Noah Harari.

Interessant visió general de l’evolució del Homo Sapiens, la seua història i de com afecta a la resta d’éssers vius del planeta. Potser no tots estarem d’acord en algunes de les conclusions final i expectatives per al futur, però almenys ens fa pensar en el que hem fet, el que podem fer i intentar evitar destruir més del que ja hem fet des de que varem eixir de l’Àfrica fa 70 mil anys.
Per cert, és un llibre divulgatiu i per tant, s’han d’utilitzar molts exemples que potser resulten a voltes exagerats. No cerqueu en ell un llenguatge científic molt acurat, ja que no és aquesta la intenció del llibre, si no la de divulgar la ciència, i jo trobe que ho fa prou bé, malgrat alguna discrepància.

Disputa de l’ase, d’Anselm Turmeda.

Quan ja vivia a Tunis i s’havia convertit a l’Islam (no sé si per creença o conveniència) el frare mallorquí Anselm Turmeda escriu les seues obres dirigides al public català. Un d’aquestes és aquesta espècie de faula on ell mateix,com a personatge té un pugna dialèctica amb un ase que representa a la resta dels animals sobre qui té la superioritat al món, si els humans (els fills d’Adam) o els animals. El frare dóna 19 raons per explicar la pretesa superioritat dels humans sobres la resta d’espècies i l’ase va rebatent-les totes fins la darrera, on l’ase ja reconeix definitivament la superioritat humana, però no sense advertir a l’home que haguera estat més llest si haguera començat per aquesta, ja que ell ja la sabia i l’esperava, estranyant-se que no l’haguera utilitzat des d’un inici.Potser des del punt de vista religiós, i més a l’Edat mitjana,l’home pot guanyar aquesta batalla dialèctica amb l’excusa de que Déu baixa a la Terra en forma d’home i no en forma de qualsevol altre ésser. Ara això hauria de ser considerat un conte infantil i no cap prova veraç de superioritat. O potser, com escriu Yuval Noah Harari, al seu llibre Sapiens, és aquesta facilitat per crear mites i veure coses que no existeixen el que ens ha donat aquesta superioritat respecte a la resta d’éssers vius?

El fill del xofer, de Jordi Amat.

Als anys noranta del segle passat i primers anys del segle actual vaig descobrir al diari Avui, que aleshores el comprava tots els dies, una secció que em va enganxar de seguida, es deia Planetarium i l’escrivia un tal Alfons Quintà.Jo,aleshores no el coneixia de res, no sabia el seu passat a El País o a TV3 (vaig començar a viure al Principat al 1992). Em va enganxar de seguida i la vaig seguir sempre, fins que la varen tancar els darrers anys del diari (abans de ser fagocitat per El Punt). Vaig aprendre molt, em va descobrir nous autors com Isaiah Berlin o altres, malgrat que algunes vegades no compartia les obsessions de l’autor. Durant aquells anys també es va editar el llibre de Víctor Alexandre, Jo no sóc espanyol, on l’Alfons era entrevistat i deixava clar que no era espanyol a la primera pregunta.Per això em va estranyar la deriva que venir després del periodista empordanès.Va continuar escrivint al Diari de Girona, però notava el seu canvi fins que em vaig fartar de llegir-lo. No entenia a que venia aquest canvi:si feia un anys es declarava no espanyol (vaig pensar que era independentista!) com és que ara escrivia aquests infames articles? I sobretot,com es va arribar al final tan penós que va tenir?
Personalment,una vegada vaig intentar establir contacte amb ell per demanar-li bibliografia sobre el poble amazic, del qual havia escrit en molts articles al diari Avui.L’únic que vaig obtenir va ser un missatge al contestador automàtic que no entendre.No vaig tornar a intentar comunicar-me.
Per tot plegat, quan vaig tenir notícia d’aquest llibre, vaig anar corrent a comprar-lo. Volia saber que era el que havia passat amb un persona a la que vaig admirar pels seus articles. Ara veig l’equivocat que pots estar quan jutges a una persona per una de les seues facetes sense saber més sobre ells. Abans de llegir el llibre de Jordi Amat, ja havia descobert el seu paper a l’afer Banca Catalana i el seu pas per tv3, però després et queda clar les raons del seu comportament posterior al seu pas pel diari Avui, que era el que jo més coneixia. Et quedes defraudat i descobreixes un exemple de que la intel·ligència ha d’anar acompanyada d’un cert humanisme, sinó no val per res, com demostra el cas d’Alfons Quintà, la seua trajectòria professional i el seu trist final, d’ell i de la seua parella, víctima innocent de manies del difunt.

A més de la biografia del malaguanyat periodista al llibre es reflecteixen les lluites pel poder al Principat durant els darrers anys de la dictadura i això que anomenen “modèlica transició”, ja que l’autor, i sobretot el seu pare, varen ser testimonis privilegiats.

Balada de la frontera, d’Ivan Carbonell.

És impossible llegir aquesta nova novel·la d’Ivan Carbonell i no pensar en El senyor dels anells de Tolkien. Potser és la intenció de l’autor que jo ho demostra en els agraïments? Una història medieval, a la frontera sud de la corona d’Aragó, a l’època en que es comencen a perseguir als templers, acusant-los d’heretgia i altres mentides, barreja entre realitat, intrigues fronteres i de palau, i fantasia, dracs i bruixes. Una companyia que també s’ha de dividir per afrontar els esdeveniments que vindran, com la companyia de l’anell tolkiana. I finalment un final obert en el que ja s’intueix un segona part, o potser una trilogia com la de l’escriptor anglès?
La diferència principal amb Tolkien,és que a Ivan no li cal inventar-se cap món imaginari. Tenim uns Països Catalans o una Corona d’Aragó prou gran i màgica per a ser escenari d’aquesta història, i personatges històrics que poden servir de fonament d’un fil argumental que ens portarà per diferents llocs del nostre país, redescobrint-los sota l’òptica de la ficció,i entrant ganes de visitar-los o de tornar-los a veure.
Esperarem el que sembla que serà un segona part.

Luces de Bohemia, de Ramón del Valle-Inclán.

“España es un deformación grotesca de la civilización europea.”
Aquesta frase que apareix cada dos per tres a les xarxes socials, la pronuncia el protagonista d’aquesta obra teatral de l’autor gallec, coneguda per ser el seu primer esperpent. Però després de llegir l’obra entens perquè,tants anys després continu vigent.I és que aquest país que tenim de veí a ponent, no canvia ni vol canviar.Ja se n’adonaran a Europa!

La filla de la neu, de Núria Esponellà.

La primera vegada que vaig pujar a la vall de Núria ho vaig fer caminant des de Queralbs pel vell camí que va serpentejant al costat del riu i del cremallera, per després continuar fins al cim del Torreneules. A la baixada ja vaig fer el meu primer viatge amb el cremallera, i després n’he fet alguns més per portar als alumnes d’excursió. Potser va ser la nostàlgia qui em va fer comprar aquest llibre, però ha valgut la pena i ha estat agradable llegir la història d’amor entre dues persones contada pel seu net, amb el rerefons de la construcció de cremallera, la Guerra Civil i la II Guerra Mundial.
Un enginyer dels que treballen en la construcció del cremallera s’enfronta a un cas de corrupció i negligència durant la construcció d’aquest i al mateix temps coneix a un cambrera, natural de Ribes, de la que s’enamora. La història està narrada pel net de la parella, que al mateix temps ens descriu el procés d’escriptura de la seua novel·la sobre la vida dels seus avis, avisant-mos que la seua àvia tenia alguns secrets que mai havia contat al seu avi, un és la seua faceta com a passadora de fugitius dels nazis durant la guerra mundial.

L’amor, la guerra i altres ocupacions, de Joan Daniel Bezsonoff.

Vint-i-quatre anys després Joan Daniel ens retorna al Vietnam i a la guerra d’Indoxina. Recupera els dos protagonistes de Les rambles de Saigon, en Valls i en Leccia, però ara en uns papers secundaris deixant el protagonisme a dos germans francesos d’origen rus que s’enfrontaran als perills de la guerra i als de l’amor. I com no podia ser d’un altra manera, als dos germans els agrada aprendre llengües, la literatura i malgrat algunes barbaritats sexuals, en el fons són uns romàntics. No són casualitat totes aquestes coses i no et sorprèn gens, si has seguit la trajectòria literària d’en Bezsonoff, descobrir que el pare dels protagonistes fera taxista a Niça, o resseguir les predileccions musicals i cinematogràfiques que pul·lulen pel text.

Crímenes ejemplares, de Max Aub.

“Reconozco que, para hacerlos hablar sin prejucios, recurrimos -que no lo hice solo- a cierta droga hija de algunos hongos mexicanos, de la sierra de Oaxaca, para ser preciso.”
I no m’estranya ja que els testimonis d’aquests criminals són del més absurd que et pots trobar. Potser, els testimonis, ja havien pres aquesta droga en el moment del seu acte criminal?

El bosque animado, de W. Fernández Flores.

Aquesta és una de les pel·lícules que tinc pendents, però mentrestant he aconseguit el llibre i l’ha llegit, i encara m’han vingut més ganes de donar-li una ullada al film de José Luís Cuerda.
La novel·la és una sèrie de contes, “estancias” segons l’índex, relacionats per el lloc on passen i per la gent que els protagonitza, incloent en aquesta gent als animals i plantes que poblen el bosc (“fraga” al llibre), per tant són una barreja de realisme i fabules gallegues intercalades al llarg de la narració. Una mena d’avançament al “Canto jo i balla la muntanya” d’Irene Solà, però amb el llenguatge propi d’inicis del segle XX.

Mai entendré com un home amb la imaginació per escriure aquests contes, donés suport al dictador.