Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: Literatura

Adeu, Martha; d’Ingke Brodersen. Tenen futur els llibres o anem al caos?

“Què podem esperar? El llibre com a producte de nínxol? Per a uns quants? La mort de les llibreries? A les meues nebodes i nebots els encanta llegir, però els és igual que els textos els hagin escrit chatbots i autors vius. Demanen per Amazon i anar a la llibreria els fa mandra. El fet que per amí les bones llibreries, com els bons cafès, siguin una part indispensable de la qualitat de vida, que consideri els chatbots superflus , a més de socialment i culturalment esgarrifosos, i Amazon una zona prohibida, ho troben antiquat, d’una altra època.

I no són, ni molts menys, els únics. Les biblioteques ja no volen els meus llibres, quan de tant en tant faig lloc per a altres de nous. Només puc portar-ne petites quantitats a Oxfam o alguna llibreria de vell. Els més joves de la meua família es queixen sovint que els llibres que els regalo no són precisament apassionants. Dels llibres que deixem exposats al nostre vestíbul només en surten novel·les policíaques i divertides històries de wellness, els altres acaben a la paperera.

Aleshores, quan tenia disset anys, mai no ho hauria cregut possible; amb prou feines podia esperar les novetats editorials de la primavera i la tardor. Avui m’adono que els llibres ja no tenen sentit per a cada vegada més gent……..”

 

Aquest reflexió a més està dins del capítol on narra la guerra dels nazis contra els llibres, la destrucció de la biblioteca de Sarajevo o el final de la pel·lícula de François Truffaut Fahrenheit 451.

La mort a Venècia, de Thomas Mann.

Encara no he vist la pel·lícula de Luchino Visconti basada en aquesta novel·la de Thomas Mann, però l’altre dia a la llibreria Citybooks de Llíria vaig trobar una traducció de la novel·la a la nostra llengua en una edició amb l’actor Dirk Bogarde a la portada.

Un escriptor ja madur planteja un viatge a terres meridionals a la cerca d’inspiració o de trencar la monotonia de la seua vida a Múnic, i després de voltar per algunes ciutat de la costa adriàtica acaba a la ciutat de Venècia, on ja havia estat i no havia tingut bones experiències en ella. Però ara és diferent, descobreix un noi jove del que es sent ràpidament atret i sembla que ara anirà millor. Però això és un miratge, la seua sòbria educació i els convencionalismes socials de l’època o la por al fracàs li impedeixen fer els passos necessaris per acostar-se a aquest jove. Al mateix temps la mort poc a poc fa acte de presència al relat i aquesta s’acabarà imposant, malgrat que el protagonista ha tingut alguna oportunitat per evitar-la, que ell voluntàriament ha deixat passar per estar més temps prop del seu admirat jove.  La mort arriba en un irònic final.

 

El señor Ibrahim y las flores del Corán, d’Eric-Emmanuel Schmitt

Vaig trobar a la biblioteca de Llíria aquesta petita novel·la sobre la relació entre un jove jueu i un vell musulmà que regenta una botiga de queviures (abans diem ultramarins) en un barri de la capital francesa. Ja feia temps que havia vist la pel·lícula basada en aquest relat i protagonitzada per un gran Omar Sharif i malgrat que el petit relat m’ha agradat, aquest és un d’aquesta casos excepcionals on crec que la versió cinematogràfica supera el llibre.

Mares migrants, de Fàtima Saheb

En aquests temps que hem d’aguantar com consellers ineptes i amb mala bava com els sr. Rovira volen acabar amb la nostra llengua i cultura, sobretot a l’escoles, el descobriment de llibres com aquest, un llarg poemari escrit una filla de la immigració, crec que nascuda a Benicarló i ara resident a Barcelona, són una gran alegria. Demostrem que la nostra llengua pot acollir i potser útil pet tots els nouvinguts que venen al nostre país en cerca d’una vida millor.

El llibre va dedicat sobretot a les mares que han migrat i que han lluitat per donar al fills el que elles no han tingut. Lluitat contra els microracisme i els racismes més evidents i crec que també contra el masclisme de les dues societats (no ho esmenta molt al llibre, però crec què evident). Un gran homenatge a les mares lluitadores!

Aquest poema m’agrada molt: Temporeres de Huelva

Temporeres

terme minuciosament patentat

per fer malabars amb vides humanes

i sortir-ne airós.

 

mantells de silenci en ple segle XXI

societats sencers calles

 

que les abusin

que les explotin

mereix titulars de luxe

 

però apagarem el televisor

ens acostarem a la nevera

i ens servirem

una bona ració de maduixes

 

en menjar-les

i notar l’explosió roja

als nostres llavis

només ens entristirà una cosa

 

que no ens quedi nata a casa

perquè amb nata estarien

 

mortalment bones.

Per més informació:

Jaŋde publica el primer llibre de l’autora de Benicarló Fàtima Saheb

Que avui sopem al carrer, de Cesk Freixas.

DIÀLEG

Què és l’amot, per tu? Em vas dir.

Això.

I quan et vaig respondre

deixava caure el meu cap,

a poc a poc, al teu pit.

 

Només un exemple del que podreu trobar al darrer poemari del cantant i poeta penedesenc, Cesk Freixas: les coses quotidianes, però també la lluita com a poble i contra les injustícies del món actual.

“Mentre la seva violència sigui

la manera de mantenir-nos callats,

no serà fàcil ser persona de pau.”

(Extracte de Seria fàcil, pàgina 60)

 

La veritat sobre la llum, de Audur Ava Ólafsdóttir

Els islandesos varen escollir a l’any 2013 el que ells pensaven que era la paraula més bonica de la seua llengua, i aquest va resultar ser “Ljósmódir” que vol dir llevadora o “comadrona” en castellà. En islandès és una paraula composta per  les paraules mare i llum (módir i ljós). I amb aquest inici l’autor ens delita amb una història sobre una família islandesa que s’ha dedicat a aquesta feina durant generacions i ens relata com és aquesta en una terra tan inhòspita com Islàndia, on quan s’acosta el Nadal de llum precisament no en tenen molta i amb unes previsions meteorològiques no gaire bones.

Una veritable sorpresa, ja que pensava que dels països nòrdics només ens arriba novel·les policíaques i de crim que després es transformen en pel·lícules d’èxit.

Per més informació:

La llengua és el millor personatge de novel·la

Coratge, de Xavier Piñas i Joel Joan (segona part)

Ja havia eixit la segona part d’aquest còmic que vaig llegir al maig del 2023 i no sabia res! Va eixir al març d’enguany! Ja podien haver fet més propaganda, ja que els que hem llegit la primera part estàvem esperant la segona amb ganes de saber com acabava aquesta història! Però ja se sap, un còmic en català? qui el vol? Doncs si que hi havia gent que l’esperava i he tardat en saber, i de casualitat que ja estava editat quasi un any després!

Si t’ha agradat la primera part, la segona crec que també i així sabràs com acaben les aventures de Coratge i Lluna entremig dels “alçats”.

“Llops que es comporten com homes en un món on els humans es comporten com llops”, Albert Sánchez Piñol

La llegenda del sant bevedor, de Joseph Roth.

Uns dels llibres que vaig comprar a la darrera fira del llibre de Nadal de l’Ateneu de Bétera va ser aquest relat curt de l’autor austríac  Josep Roth, del qual ja coneixia un relat molt més llarg, La marxa Radetzky.  En aquest cas l’autor ens trasllada a la ciutat de París a inicis de segle (o potser entre guerres) per narrar-nos la caiguda moral d’un ex-miner silesià atrapat al problema de l’alcohol. Malgrat el seus intents o les intervencions miraculoses per intentar deixar aquest problema, sempre apareixerà algú o alguna circumstància que el farà tornar a recaure fins a desenllaça final. Un relat molt curt i agradable de llegir malgrat la duresa del tema tractat.

Hi ha una versió cinematogràfica protagonitzada per l’actor Rutger Hauer, però no l’he vista. Ara no sé la raó però a mi em recordava una altra pel·lícula protagonitzada per Jack Nicholson que si que vaig veure que es deia Ironweed (Espina de ferro) i dirigida per Hector Babenco.

L’anècdota és que vaig comprar una edició bilingües en alemany-català. Quan tenia 24 anys vaig intentar estudiar aquest idioma a l’acadèmia Cultura Pràctica de Terrassa, però només vaig durar una any. Llegint la part en alemany he recorda algunes paraules i algunes construccions. Res més, aquest idioma és molt difícil! he he he.

Els treballs perduts, de Joan Francesc Mira.

L’editorial Bromera ha reeditat una de les velles novel·les de Joan Francesc Mira. Diuen que aquesta és la primera d’una trilogia dedicada a la ciutat de València, composta per aquest relat i dos més, Purgatori i El professor d’història. Jo havia llegit les dues darreres i no me n’havia adonat molt d’aquest fet, malgrat la constant presència de la ciutat com a teló de fons de la narració, li donava més importància als protagonistes, el metge i el mestre en cada cas. En aquesta primera crec que la presència de la ciutat és més notable i en part per que el protagonista té un objectiu: salvar el patrimoni de la ciutat que a finals de vuitanta estava amenaçat per  l’urbanisme salvatge. Ja s’havia perdut molt de patrimoni durant el franquisme i el protagonista vol posar el seu granet de sorra salvant un palau familiar que vol heretar.

En aquest intent de salvaguardar aquest patrimoni l’ex-bibliotecari Jesús Oliver ens fa un recorregut per la ciutat a les acaballes del segle XX, sobretot per ciutat vella que és on té el seu anhelat palau on vol posar una gran biblioteca. Però ha de lluitar contra qui el consideren un boig i que volen aprofitar la voràgine constructora per fer-se amb un bon grapat de duros (encara no hi havien euros), i en aquest recorregut aniran apareixent alguns dels estrafolaris personatges secundaris que poblen la ciutat.

 

Bressol de ma vida, de Rosa Sandiego.

 

Quan vaig assabentar-me que la companya de l’Ateneu de Bétera. Rosa Sandiego, havia escrit un llibre de poesia ja tenia clar quina seria la compra (o una d’aquestes) a la fira del llibre de Nadal que organitza l’Ateneu cultural d’aquesta ciutat. El dia que vaig poder vaig anar i el vaig comprar  (junt amb altres) i a més vaig tenir la sort de trobar-me l’autora que ens el va dedicar.

El resultat ha estat una estona agradable de lectura on mitjançant una poesia entenedora i àgil Rosa ens mostra com és ella (o ha estat), les seues preocupacions i el seu amor cap als seus fills i les seues amistats.

Vos deixe un amb un cert estil Estellesià:

Amanida de Tomaca

Color intens,

olor d’horta.

Sabor del temps,

plaer aporta.

 

Amb oli i alls

sucant el pa.

 

Records d’infantesa,

els plats de Duralex,

de roba estesa.

 

De mare tallant tomaca

fent l’amanida fresca.

 

D’estima mediterrània

de cuina sense pressa.

Odissea, el viatge de Ningú; d’Elies Monxolí

El dissabte passat a la darrera xerrada de la Fira del llibre de l’Ateneu de Bétera entre altres coses vaig comprar aquest llibre-disc del músic de Paiporta on ens versiona amb la seua música l’Odissea d’Homer. És el segon CD que puc aconseguir sobre el relat homèric, el primer és de Miquel Pérez i Melodemodomies.

L’inici sembla recordar Llach, inevitable, però després ja canvia totalment i amb onze cançons i la narració d’Amàlia Garrigós l’autor ens aproxima al viatge a Ítaca que acabarà igual que ha començat, amb un picadeta d’ull a la poesia d’Ausiàs March pel mig:

“Vaig fer tants camins dubtosos per la mar

Amor, de vós jo en sent més que no sé”

…………………..

“Quan ixes per a fer el viatge cap a Ítaca

prega que el camí siga llarg

ple d’aventures i amerat de saviesa.”

El pròleg és de Laura Borràs i l’acaba amb la paraula Irresistible! :”Tot plegat: una hora de plaer majúscul, adult, intens per la confluència textual i musical. Irresistible!”

Contos completos, de Fernando Pessoa.

He pogut aconseguir a Porto una selecció de contes de Fernando Pessoa escrits en diferents revistes durant anys. Són relats curts la majoria que destaquen pel seu humor absurd i la seua ironia. Postes el que destaca més és el més llarg, O banquiero anarquista, però hi ha alguns que molt més curts que no li queden al darrere amb alguna frase memorable:

“Cuidado com as lágrimas, quando são estadistas os que as choram.”

L’Estaca, de Joaquim Vilarnau

Una vegada Vicent Andrés Estellés va dir-li a l’Ovidi Montllor; “Malparit! m’has furtat el poema!” , en referència al seu poema Els amants popularitzat per la veu del cantant alcoià. Això és el que ha passat amb la famosa cançó de Lluís Llach, l’Estaca, però d’una manera més bèstia, més exagerada, de nivell internacional. La gent la fet seua i s’ha fent més de 400 versions en diferents llengües de tot el món (he penjat al facebook unes quantes d’aquestes que surten al llibre). A més de ser referència per altres cançons i altres generes artístics (literatura, art..).

De tot açò i més, la gènesi de la cançó i els problemes que va tenir per poder cantar-la a la dictadura feixista del general Franco ens parla En Joaquim Vilarnau en aquest llibre prologat pel mateix Llach. Aquesta seria la primera part del llibre, i la segona el que he dit abans, quan la cançó pren vida pròpia i volta pel món en diferents versions i idiomes. al final hi ha una llista de versions fetes fins a l’estiu del 2024. Potser en trobeu altres posteriors, jo he trobat una de Maxime Cayuela i Lou Sévérac en català i cors (L’estaca-Catena).

La veritat, és que es fa dificil no llegir aquest llibre i no tenir a l’abast el mòbil o el PC per cercar i escoltar els diferents versions esmentades. I per cert, no és l’única cançó de Llach traduïda i cantada en altres llengües.

Himne del rugby català:

Xàtiva, de Vicent Andrés Estellés i Temps vençut, un homenatge al poeta.

Gràcies a la llibreria de La Costera he aconseguit aquests dos llibres que et fa un recorregut poètic per la ciutat dels socarrats i la vida del poeta sobretot la vinculada a la ciutat que porta per títol aquest recull de poemes. Allà podreu trobar joies com aquesta, de rabiosa actualitat:

Quaranta anys de cul i d’ignomínia;
quaranta anys de cabotada indigna;
quaranta anys amb faixí i amb medalles;
quaranta anys de les penes de mort,
quaranta anys mamant de la mamella
—municipal, municipal i espessa;
quaranta anys de detencions i mut;
quaranta anys de decrets de tenebres;
quaranta anys amb els «vinos de honor»;
quaranta anys de l’índex de la vida;
quaranta anys d’emigració i folklore;
quaranta anys de fam i vexació;
quaranta anys de ciri i secretaris,
de cul llepat i sintaxi nefasta:
—quaranta anys de sang continuada;
quaranta anys no es borren en un dia
i cal lluitar, i lluitar cada hora,
cada moment de la nostra existència,
i fer sentir l’afany ocult dels ous,
i no dormir, companys, i no jugar
el joc malvat i funest del sambori,
tot ple de punts i comes de les lleis.
Jo us ho dic amb el cor a la mà;
som poble, i hem de retornar al poble.
Que la prudència no ens faça traïdors!
El que ha passat, ha passat per a sempre,
i hem d’oblidar i pensar el demà.
Hem de vetlar el sagrament del poble,
pels nostres fills, i els fills dels nostres fills,
i pels veïns, les parelles que passen
amb un clavell encès entre les dents.
Hem de lluitar, hem de manar: manem!
Hem d’agafar la paella pel mànec
amb brusca mà, amb decidida mà.
I mirarem créixer els nostres pobles,
rics de futur, treballant i cantant,
així com creix el ventre novençà.
Manar no es vestir un uniforme de regidor
i dir a tot que sí.
i presidir tedeums i processons.
Manar serà patir amb qui pateix
i legislar manaments d’alegria

per a tothom, i plantar les collites.
En una mà, en una mà del poble,
un dematí ha florit una rosa,
amb un martell i una falç d’alegria!

Vicent Andrés Estellés.

(Quaranta anys als que caldria afegir ja quasi cinquanta de la mentida aquesta de la “transició democràtica”!)

O aquest altre:

Jo sentia a la boca tot el gust de la vida.
Em besaves amb fonda i goluda besada.
Em creuaven els ulls unes ales profundes.
Era lliure i lligada per sempre al teu costat.
Amor, les teues dents i la teua saliva.
Amor, la teua llengua que em regirava tota.
Amor, fondes besades que mai més no he tastat.
Em besaves i tot vacil·lant al voltant.
Amb un bes dels teus llavis i de la teua sang
vacil·laven les eines i vacil·lava el món
i no res era com sols un moment abans.
Amor, les teues dents. Amor, la teua llengua.
Et veig al meua davant. Arribaves lleuger.
Em miraves. De sobte, m’agafaves del tos.
M’atreies dolçament, per tota la vida.
I em dessucaves tota lentament i profunda.
Davallaves el coll, però jo ja no et veia.
Jo oferia la meua bellesa a un déu incògnit.
Els ulls closos, sentia que em besaves lentíssim.
Amor, tota la vida a besades intenses.
Em besaves els pits, les rodonors bessones.
Em prenies amb cura i sentia els teus llavis.
Jo llavors et mirava vorejant el mugró.
El cim flagrant, invicte, de tota la ciència.
Amor, perquè t’espere. Amor, perquè reitere,
En tanta soledat, practiques inexpertes.
Perquè sent que de sobte es desperta el barranc
de pèls i de misteri que m’ha ratllat la vida.
Inexperta et deixava fer i desfer. Anaves
inventant-te un país, un amor, un plaer.
Arribaven les teues besades al melic
I ja s’exasperaven els pèls de l’entrecuix.
Recorde molt les teues mans, tan suaus i dolces.
Enyore molt les teues besades profundíssimes.
Dits inexperts, dits sacres. Ah, moment invencible!
La meua cabellera demana ajut en va.
Amor, aquells moments que hem de tornar a viure.
Aquells descobriments que fèiem aleshores.
Ah, la cova florida de sobte per l’amor!
Ah, la nit estelada! Ah, peix breu del plaer!
Tant si vostè ho permet o com si no

(Funeral de la cova negra)

 

O també podreu trobar una bonica anàlisi del poema Els Amants a càrrec de Lluís Roda.

 

 

 

En primera persona, de Vicenç Pagés Jordà

Ja fa més de dos anys que ens va deixar el gran escriptor figuerenc però mai deixarà de sorprendre’ns amb els seus escrits. S’acaba de publicar un recull de relats curts que va deixar inacabat i que no decebrà gens als lectors que l’hem seguit durant molts anys.

Ja sé que Vicenç té dos premis Mitrofan de literatura (el més prestigiós de tots els que es concedeixen als Països Catalans), però potser el jurat i el seu president, En Joan Daniel Bezsonoff, s’hauria de plantejar un premi pòstum per l’autor de Els jugadors de Whist i altres gran relats. Per cert, en un dels relats Joan Daniel surt com a personatge a més d’altres escriptors actuals.