Aquest petit llibre me’l vaig trobar a la Biblioteca municipal de Llíria i conté tres petites històries de terror gòtic de l’autor de Els tres mosqueters i El comte de Montecristo.
Enguany Sant Jordi va venir des de Girona, i més concretament des del la Llibreria-cafeteria Somia vins i llibres, en forma d’aquest intrigant relat de misteri de l’autora de Vila-real, Anna Moner.
L’autora, utilitzant els seus coneixement sobre art, literatura, i altres especialitats no tan relacionades amb el món del llibres en narra com un assassí en sèrie va apropant-se a les seus víctimes per realitzar els seua macabres desitjos, però es trobarà amb una víctima molt especial que no és el que aparenta i que no es deixarà enredar tan fàcilment com ell esperava.
BSO:
Vaig trobar aquest vell llibre de Pere Calders a la Biblioteca Municipal de Llíria (en realitat en vaig trobar dos exemplars i un el vaig portar a la biblioteca de l’institut). Ahir amb l’apagada de llum a tot l’estat vaig acabar-lo i em recorda molt l’humor, ironia i fantasia de les Cròniques de la veritat oculta. Però en aquest cas no són contes sinó una novel·la narrada d’una manera molt original, amb explicacions del fets que van succeint fins arribar al desenllaç final i les seues conseqüències.
Hi ha una versió teatral:
Em vaig trobar a la biblioteca municipal de Llíria aquesta novel·la de l’escriptor valencià d’origen francoalemany. Un autor prou desconegut per a la majoria del gran públic i que té una fundació amb el seu nom a la capital de l’Alt Palància, Sogorb. En aquesta novel·la ens narra la vida d’un noi madrileny d’origen segovià que quedarà marcada per, com diu el títol, les bones intencions que té cap a altres persones, sobretot sa mare, i el caràcter tarambana del seu pare. Unes bones intencions que no sempre es poden realitzar o no tenen el resultat esperat i poden ser contraproduents. Aquesta és la part central del relat, ja que al mateix temps ens fa un retrat del que seria la situació de l’estat espanyol des de els anys del dictadura del general Primo de Rivera fins al final de la Guerra Civil.
“Antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista”.
Com diu l’autor no es cap antologia de poesia. Només trobareu una petita mostra que de poemes musicats pel cantautor de Torrent i els seus col·laboradors que no pretén ser una gran antologia, sinó que es puguen adaptar al format musical. El que si que trobàreu serà una anàlisi sobre el paper dels poetes i/o cantautors com a oposició a la dictadura franquista, ja siga de manera voluntària o involuntària, i al que va venir després, això que anomenen “modèlica transició”, que com demostren els fets de democràcia té poc (llegiu el pròleg de Valtonyc).
Gràcies a la biblioteca municipal de Llíria acaba de descobrir un poeta grec d’inicis de segle contemporani de Kavafis i la lectura ha valgut la pena:
Al youtube podreu trobar alguns del seus poemes musicats per músics grecs.
DON QUIXOTS
Els Don Quixots marxen avant i veuen fins a la punta
de la llança, on van penjar, com a senyera, la Idea.
Visionaris curts de vista, no tenen una llàgrima
per rebre com les persones cada grolleria injúria.
Entropessen amb la Lògica i amb els bastons dels altres,
s’arrosseguen al bell mig del camí ridículament apallissats.
Sanxo fa: “No t’ho deia?”, però ells romanen
dignes dels grans propòsits i: “Sanxo, el meu cavall!”
I així ho vol Cervantes…Jo els he vistos,
en una Vida cruel, cavallers de Somni,
fer peu a terra porugament i, respirant amargura,
amb ulls humits, renunciant a les Quimeres primeres.
Els he vistos tornar arrere -folls, bells
reis que batallaren per un regne inexistent-
i en sentir que brolla burleta com porpra,
mostrar al sol la vana ferida oberta!
Un vell mariner atura a uns joves per contar-los la seua història. És la penitència que ha de passar pels fets del viatge que anirà contant al llarg del poema. Un viatge que comença bé, però que per culpa de la mort d’un albatros es complica i acabarà amb tragèdia. L’excusa de la falta d’aigua es utilitzada per introduir visions fantasmagòriques pròpies del món romàntic i tot pel sentiment de culpa d’haver matat un ocell sense cap motiu, un ocell que semblava portar bons auguris. Finalment pot tornar a casa sol i amb un vaixell apunt d’esfondrar-se i es rescatat a darrera hora després de penedir-se del crim comés.
Aquest llarg poema d’uns dels primers autors romàntics va ser utilitzat pel grup Iron Maiden per fer una llarga cançó amb el mateix títol:
Water, water everywhere and all the boards did shrinkWater, water everywhere nor any drop to drink
Del 1999 al 2024, del primer llibre al darrer. Un comprat fa poc i l’altre trobat gràcies a la biblioteca municipal de Llíria. Aquests són els dos llibres que he llegit d’aquest poeta valencià, un en castellà i l’altre en català. El primer amb molts poemes d’amor i altres temes fets durant la joventut i el segon ja a la maduresa amb la família i Grècia de fons.
DE LO QUE ESTÁ HECHA LA VIDA, MÁS O MENOS
De canciones, altares,
lugares extraños,
de chicas indiferentes,
amigos y poetas en paro.
De bombillas de repente,
montañas caidas, y a lo mejor
de arboles plateados.
De máscaras y gravilla,
cristales opacos y música.
De sonrisas encantada,
terribles sensaciones a flor de piel,
de un loco en cualquier calle
y alguna mosca detrás de la oreja.
Del camino hacia el teléfono,
de palabras robadas al silencio,
de silencio robado a las palabras.
De aquel viejo verde
y este otro joven radical
Del sol y la lluvia,
de gris y azul,
de aquella ilusión sollozada,
de esta ilusión que renace.
Y sobre todo, de ella…
Potser aquest és un relat curt i no com la novel·la de Bram Stoker. Potser la seua qualitat no siga com la de la novel·la posterior, però sense aquest petit relat i la transformació del vampir dolent en un ésser atraient, cavallerós i educat la segona novel·la i tota la literatura i cinematografia posterior sobre el tema no haguera estat possible. Ara el que crec que sembla clar és que Polidori s’inspira en el mateix Lord Byron i el tracte que aquest li dispensa per crear la figura d’aquest atraient vampir. Pel que recorde de la pel·lícula Remando al viento i el que he llegit sobre el tema el Sr. Byron era prou prepotent en la seua relació amb el seu metge personal durant aquella època i sembla que aquesta relació va ser clau per a la creació de dos personatges d’aquest petit relat, Lord Ruthven i el jove Aubrey.
He vist moltes vegades la pel·lícula d’Alfred Hitchcock amb James Steward i Kim Novak, una de les quals molt especial, una de les darreres sessions del Cinema Modern de Girona abans de tancar per sempre. Vaig descobrir que s’havia editat en la nostra llengua la novel·la en que es basa aquesta pel·lícula i la vaig adquirir. Ara em costa, potser per haver vist tantes vegades la versió cinematogràfica, reconèixer als protagonistes fora de San Francisco, al París amenaçat pels nazis i evidentment amb nacionalitat francesa. Però això és una qüestió personal ja que la novel·la també manté la tensió, com la pel·lícula, per arribar al sorprenent final.
A part de l’ambientació, Hitchcock i els seus guionistes varen fer algun petit canvi i el van suavitzar un poc el personatge de Jimmy Steward, però en la resta, novel·la i pel·lícula es semblen prou.
A principi d’aquest mes varem anar a Casinos a una conferència de l’escriptora Anna Moner sobre la figura de Mary Shelley i la seua obra més coneguda, el Frankenstein. Ja havia llegit dues novel·les de l’autora de Vila-real, La mirada de vidre i Les mans de la deixebla. Després de la conferència vaig pensar a llegir la novel·la que per ordre cronològic va entre aquestes dues, El retorn de l’hongarès.
Una trama policíaca sobre un assassí en sèrie a finals del segla XIX a París que s’acaba resolent més de cent anys després per una metgessa forense (una protagonista científica com a la seua primera novel·la) serveixen com a fons d’una narració on l’autora sembla més interessada en mostrar-mos com són els protagonistes i la ciutat de París i embellir la narració amb molta ciència, molta música i un poc d’erotisme, que fan que uns assassinats que possiblement en mans d’altre no ens digueren res, ens enganxen a la lectura per veure com acabarà aquesta espècie de Dorian Gray que retorna del passat per a que la protagonista desemmascare el seu veritable rostre.
A la biblioteca de Llíria em vaig trobar una edició vella d’aquesta novel·la de Josep Piera amb la que va guanyar el premi Andròmina en 1977. La novel·la com ens diu el títol ens conta un retorn, la tornada a casa d’un escriptor exiliat a París els primer anys de la transició. Torna per escriure un llibre i potser retrobar-se ell amb la seua ciutat, Gandia, prou canviada degut al boom del turisme. Sembla que vol escriure sobre els fets ocorreguts a la ciutat durant els anys de la II República, la Guerra Civil i la postguerra i durant la narració va alternant capítols actuals amb altres que desenvolupen al passat, un sobre els fets del poble i altres sobre la seua infantesa, amb personatges que semblen ser alter egos del protagonista i escriptor.
Edicions del 1984 acaba de publicar un recull d’assajos publicats per George Orwell entre 1931 i 1948, entre ells el que dona títol a aquesta selecció feta per Pau Dito Tubau. La temàtica són ser sobre literatura i/o política i sobre la Guerra Civil Espanyola anticipant en alguns algunes idees del que seria la seua novel·la posterior 1984.
Però qui millor pot descriure el llibre és la Tina Vallès amb el seu article a Vilaweb: La crítica llepa.
Aquest és el segon còmic del tàndem format pel periodista anglès i el dibuixant català que he llegit en poc de temps. Si al primer (Bèsties) s’inspiraven amb la família dels Ortega a Nicaragua, amb clares referències a La revolta dels animals d’Orwell en aquesta s’inspiren en un fets de la vida de Nelson Mandela, la seua rivalitat amb el general afrikàner Constand Viljoen, fets que l’autor coneix prou bé i dels que ja havia parlat al seu llibre El somriure de Mandela. Una manera diferent de narrar-nos uns fets transcendentals per al país sud-africà.
Quina diferència entre els còmics actuals i els de nostra infància!
Després de llegir La mort del rei Artús, ara he trobat a la biblioteca de Llíria el volum que va abans (en castellà) on narra la cerca del Sant Graal. Massa feina, hagueren pogut venir a València ara en Falles i en un moment descontrol robar-lo de catedral! No haurien patit tant o potser no, ja que València en falles no hi ha cavaller errant que la travesse!
