Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: Literatura

Un auditori per als ocells, de Cristina Àlvarez Roig

Concert de llum en blaus diamants (Cançó per a Ariadna Savall en el dia del seu aniversari)

Amb les mans de filadora trenes l’aire

mentre es descús, del cel, un fil de llum.

¿Quin so té la claror, i el contrallum?

¿Quin és l’acord del vent que no fa gaire

t’acariciava com un aleteig

d’aus i roselles que ja són l’oreig

i la música amb què viatja el temps?

En coneixes el tacte i res no tems

 

ara que encens les notes de follia

i neix, de dins la dansa, un foc marí.

En el teler del somni vas sentir

un silenci coral que et beneïa

i després un murmuri angelical

que es feia arpegi i escala abismal.

Amb dits d’aigua pentines l’or del sol

i dels seus llargs cabells vola l’estol

 

de notes que es desfan del pentagrama

per travessar els confins d’un altre cor.

I és així com ens duus fins al tresor

que encercla alguna gota amb cos de flama,

l’origen d’una llàgrima, del mar,

d’aquesta pell de pluja secular

que es confon amb el tracte de les mans

d’Ariadna entre els fils blaus diamants.

 

El rayo verde, de Jules Verne.

Fan un parell de mesos vaig trobar en una llibreria de vell prop de Santa Caterina aquesta novel·la de Jules Verne. Potser ser és la més romàntica de totes les que va escriure, però a més d’això sembla que ens vulgui fer un viatge turístic per les terres de l’oest d’Escòcia visitant ciutats i illes fins a poder veure el fenomen òptic del raig verd quan es pon el sol a l’horitzó de l’Atlàntic, Visitaran la Cova de Fingal, famosa també per la música de Fèlix Mendelsshon.

Respecte a la versió en còmic que vaig llegir de xicotet, editada per Bruguera, hi ha canvis a l’argument, que no modifiquen molt la història, però poden ser deguts a un intent de l’editorial d’endolcir un poc el personatge d’Aristòbul Ursiclos per al públic infantil d’aquella època.

Something, de J.N. Santaeulàlia.

Aquest és un llibre juvenil o un llibre per a fanàtics dels Beatles com jo? Per tant, no puc ser objectiu, ja que sóc fanàtic del grup de Liverpool des de que feia el BUP i el recomane per als que a la meua època ja ens deien “jovenes carrozas”.

Un primer amor juvenil narrat al ritme de les cançons de Paul, John, George i Ringo i altres èxits de l’època que vos farà anar de seguida al youtube a escoltar-les. Una sorpresa agradable en la literatura juvenil, que a veure si fa que les noves generacions coneguen un poc més de bona música i no les horribles cançons que ara sonen pels mòbils que porten adherits a les orelles.

Elles: Constel·lació poètica.

“No mire les estreles només com a punt brillants. Tracta de gaudir de l’univers.”

Maria Mitchell, astrònoma nord-americana del segle XIX.

Fa unes setmanes em vaig trobar a la Papereria Miquel de Llíria aquesta antologia de poesia escrita per dones valencianes nascudes durant la segona meitat del segle XX i la veritat és que ha estat una agradable sorpresa amb poemes que ha valgut la pena descobrir.  L’autora de la selecció, Anna Ballester, ha fet una bon tria.

Al final del llibre dona unes recomanacions per llegir en veu alta, dirigida als mestres i professors.

Crist es va atura a Eboli, de Carlo Levi.

Un escriptor, pintor i metge es confinat pel regim feixista italià en un poble perdut pel sud de la península. Un poble deixat de la mà de Déu, com suggereix el títol del llibre, i del que ningú és preocupa si no és per treure algun benefici electoral o d’alguna renda. El xoc cultural entre el confinat, un italià del nord i la gent que l’habita va desenvolupant-se al llarg dels capítols i la mateix temps va criticant el regim feixista (populisme, guerra inútil a Etiòpia, burocràcia, corrupció, abandonament i falta d’inversions als pobles del sud, malària…..). Els habitants del poble no creuen en la política, ja que aquesta els ha defraudat massa vegades, independentment del qui mane a Roma. No és que no els revolten o vulguen intervenir, és que sempre han perdut i tot es fa des de Roma o des d’altres llocs. Un clar exemple del que Joan Fuster deia: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.

L’escriptor que ja pensa que passar uns quants anys en aquest poble perdut serà una creu que haurà de portat al damunt, veu com paradoxalment la guerra d’Abissínia li comporta un indult avançat en un clar acte propagandístic de les autoritats feixistes i torna cap a casa, sabent que possiblement mai tornarà al poble on ha estat confinat, però amb una lliçó de vida ben apresa.

Crist es va aturar a Eboli, de Carlo Levi. Guerra d’Abissínia.

“Aquesta guerra no interessava als pagesos. La ràdio retronava, i a totes les hores de classe que don Luigino no passava al balcó fumant, les esmerçava fent discursos als nois amb un veu altíssima (se’l sentia de tot arreu) i fent-los cantar “Facceta nera, bella abissina”, i explicava a tothom, a la plaça que Marconi havia descobert uns raigs secrets i que aviat tota la flota anglesa volaria pels aires…………………….Però ai! els dos mestres parlaven massa de la grandesa de Roma perquè els pagesos es poguessin empassar tota la resta. Brandaven els caps desconfiats, silenciosos i resignats. Els de Roma volien fer guerra, i els la farien fer a ells.”

Als pagesos del pobre sud italià tant els feia la guerra d’Abissínia. Ells sempre eixien perdent. Era cosa dels del nord, de Roma, aquesta que sempre s’oblida d’ells. A més, això feia que una de les seus fonts d’ingressos, els dòlars americans de l’emigració americana, cada vegada s’allunyaren més. I si el govern de Roma tenia diners per fer la guerra a l’Àfrica, perquè no l’usava invertint en les infraestructures que necessitaven les províncies del sud? I així des de sempre, italians de segona.

Llibertat, anarquia i un aforisme cada dia XLIV

Hui ens toca rebre a nosaltres:

El seu amic Josep Pla va fer una barreja:

Ai, Reparada, que és trista la vida
quan es comença de tenir cabells blancs
i es descobreix que aquestes formes fines
seran d’un distret menestral!

Tu, Reparada, tens unes aparences
plenes de secrets i d’encants,
llargues, plenes, vives,
com les corbes d’un corball.
Ai, Reparada, si sabessis
les combinacions que es podrien fer
amb les teves el·lipses concretes
i el meu pensament…!

Si tu i jo, Reparada, poguéssim
anar un vespre carretera avall,
et dibuixaria les premisses
de la geometria elemental.
Tu hi posaries les corbes
i jo el càlcul integral,
i passaríem llargues estones
fent equacions de segon grau.
Et convenceries, Reparada,
que la geometria és important,
que per treure el suc de les coses
s’ha d’haver llargament meditat.

El corball és un peix negroide
que, sobre el llom esquitxat de blau,
hi té la rojor del crepuscle
entelat per un gris suau.
Però tot això són somnis i quimeres
de la cuina de Mon Amador.
Tu seràs una excel·lent carnissera
i jo un enze sense to ni so.
Però si la menestralia et fatiga algun dia
i vols una sensació rutilant,
jo vindré a ensenyar-te geometria,
mentre el retard no sigui exagerat.
Posa la direcció ben exacta,
escriu-me una postal!

Noli me tangere, de José Rizal.

Un jove filipí torna d’estudiar d’Europa (i dic Europa, no només Espanya) i se n’adona de com es maltractat el seu país pel que en teoria és la “mare pàtria”. La corrupció sobretot de l’església i la guàrdia civil permesa pels representants del govern de Madrid (o potser no tenen recursos per eliminar-la) empobreix i manté la població en la ignorància més extrema.  Una vegada allà, intenta canviar la situació i veu que les forces vives no li deixen fer res que faci prosperar la vida del poble i que aquest deixe d’estar sota el control del clergat i dels guàrdies corruptes fins a arribar al dramàtic final que tindrà una continuació en una segona novel·la.

Rizal escriu aquesta novel·la per denunciar la situació del seu país i el poc de cas que fa la “mare pàtria” d’aquest. Com sembla que li va anar passant a ell, al principi el protagonista encara confia en la que a Madrid se n’adonaran de la situació i actuaran per canviar la situació.  Però poc a poc es va fent a la idea que això és impossible i va radicalitzant les seues posicions fins acostar-se a l’independentisme, de l’autonomisme a la secessió definitiva. No vos sona la situació? Cuba i Filipines fa més de cent anys, ara a Catalunya.

Com sempre Espanya enlloc d’afrontar la situació de manera civilitzada, opta per afusellar a l’autor de l’obra, convertint en màrtir de la independència filipina a un que només cercava  l’entesa amb la metròpoli per obtenir un futur millor per a tots dos.

Personalment vaig recordar una anècdota que vaig llegir fa anys. Quan després de guanyar la guerra els americans s’apoderaren de les illes, varen intentar educar al país i varen portar molts llibres i material escolar en espanyol. La sorpresa que es varen portar va ser que la majoria de la gent, no en sabia d’espanyol, ja que al contrari del que havia passat a Amèrica del Sud i centra, el clergat no s’havia dedicat a ensenyar la llengua als indis, sinó simplement a explotar-los, i evidentment quan més incultes, més fàcil per ells de viure a la seua costa. L’espanyol només era la llengua de les elits i potser per això allà ara l’espanyol no és ni llengua oficial, ho són l’anglès i el modern filipí.

Pobles valencians abandonats, d’Agustí Hernàndez.

Aquest llibre que ha estat reeditat recentment és un bonica i útil guia per conèixer i recórrer diferents indrets del nostre país que tenen en comú que ja no estan habitats. A més d’una acurada descripció del lloc amb bones fotografies ens recomana paratges que estan prop del lloc citat per fer la visita més atractiva. I potser és ací on trobe el defecte del llibre per al meu gust, és massa descriptiu i poc literari si per exemple el compare amb el llibre Els pobles oblidats de l’editorial Sidillà on cada autor descriu un indret però exposant el seu punt de vista personal i les seues opinions. És aquest toc més literari el que trobe a faltar en aquest llibre, que no per això deixa de ser recomanable i aconsegueix el seu objectiu.

Llibertat, anarquia i un aforisme cada dia XXXIX

https://revistasao.cat/wp-content/uploads/2017/06/15-fuster.png

En un article al diari Ara l’escriptor Vicenç Pagès Jordà deia:

“Aquest article està dirigit a la gent que sosté que és el mateix llegir un llibre que un PDF. Doncs no. Les mancances dels PDF són considerables. No fan olor, no es superposen en estrats volumètrics, no els podem passar la mà pel llom, no propicien les troballes inesperades. Els PDF no es poden apilonar en columnes salomòniques, no cauen amb la sorollosa alegria del mikado, no els pot queixalar el gos (va per tu, Max). Al contrari que les biblioteques personals, les carpetes d’ordinador amb arxius en PDF no es poden considerar obres d’art, ni tampoc autobiografies en 3D”
I, personalment, recorde la llibreria Grau de Terrassa i la també egarenca El Cau ple de lletres. I com no, la Geli i la 22 de Girona. I moltes altres més.

Dràcula, de Bram Stoker.

Quan era adolescent vaig llegir Frankenstein (el vaig tornar a rellegir fa uns anys) i em va agradar prou. Però per Dràcula mai m’havia sentit atret fins que fa poques setmanes el vaig trobar prou bé de preu en una d’aquestes col·leccions que només val la pena comprar la primera entrega i que inunden les papereries i quioscs durant els mesos de setembre i gener. Després de llegir-lo he vist que valia la pena la inversió (poca, és clar) i he gaudit prou de la seua lectura. S’allunya molt de les versions cinematogràfiques que he vist (no he vist la versió de Coppola) on en totes es dona un paper més principal al comte, cosa que crec que al llibre no passa. Em sembla que el protagonisme al llibre està més repartit en els seus perseguidors que no pas amb el vampir, però potser per al llenguatge cinematogràfic això no és gaire rendible, ja que els productors venien les pel·lícules fonamentant-se en les seues estrelles del moment. L’altra diferència amb el llenguatge cinematogràfic a les pel·lícules basades en ell és l’absència és la falta de linealitat, el llibre està fet a base de fragments dels diaris dels protagonistes que van enllaçant la trama fins a arribar al final que res té a veure amb el final que rep Christopher Lee a la versió que més m’agrada de totes.