Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: Literatura

El darrer hivern de Chopin i George Sand, de Miquel López Crespí

A l’hivern de 1938 varen arribar a Mallorca dos il·lustres visitants cercant un clima més benigne per la salud d’un d’ells. Eren el compositor polonès Frederic Chopin i l’escriptora Amandine Aurore Dupin, que escrivia amb el pseudònim masculí George Sand.  Amb aquest fet com a pretexte l’escriptor mallorquí, Miquel López Crespí, ens narra la vida, pensaments i contradiccions de la l’escriptora francesa. Malgrat les aparences del títol i de la portada del llibre, no es centra només en la seua estada a Valldemossa, que segurament quedarà millor explicada per l’autora al seu llibre Un hivern a Mallorca, sinó que ens va aportant dades sobre la seua vida, la seua relació amb el compositor polonès, els seus fills i sobretot com ell afronta als grans revolucions de la història francesa dels segle XIX: la caiguda de Napoleó, la revolució del 1830 contra el darrer Borbó, la del 1848 per proclamar al II República i la Comuna de París del 1871. Sobretot el seu ambigu paper en aquesta darrera on es criticà al revolucionaris i es posa del costat del govern de Versalles. L’autor ens planteja el dubte si ella, després de veure la brutal repressió del govern de la II República contra els Comuners, l’escriptora no canviaria la seua opinió sobre els fets abans de morir una anys més tard.

No hi havia a València…….., de Mercè Climent

NO hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.

……………………….

Sí, però així és com continua el poema. El llibre és una altra cosa, els abraços, els besos, els arraps arribaran al final, quan els amants es trobaran després de cercar-se per la ciutat i només contactant de manera epistolar. Cartes entre els amants que filaran uns història d’amor entre dues persones i al mateix temps ens contaran la seua trajectòria vital d’abans i després de començar aquesta relació tan estranya al món actuals ple de mòbils i altres tecnologies que sembla que ens acosten, per potser no ens acosten tant com pensem. En una escena del llibre queda clar quan la protagonista diu “per whatsapp no t’ho puc dir” i cerca altra solució al problema comunicatiu en que es troben.

Un llibre molt valent pel qual cal felicitar a l’autora. Primer perquè crec que està molt ben escrit i  segon pel tema que tracta, que evidentment no diré per not avançar les sorpreses que vos trobàreu en ell, a part de les referències musicals i cinèfiles que a mi m’encanten. És un llibre dels que dic amb banda sonora incorporada, que et fan sentir ganes de tornar les cançons que menciona en ell.

Molt recomanable, sobretot per la gent jove que puja amb unes idees bastant antiquades sobre el món que ens envolta.

 

Las bicicletas son para el verano, de Fernando Fernán-Gómez

Aprofitant el centenari de cineasta he llegir una de les seues obres, l’obra teatral Las bicicletas son para el verano, de la qual es va fer una adaptació al cinema dirigida per Jaime d’Armiñan. és un obra obra que recrea els anys de la guerra i la postguerra en un pis de Madrid, intentant enfocar aquest tràgic tema des de la comèdia, amb humor negre i diàlegs irònics, especialment els del pare protagonista, interpretat tant al teatre com al cinema per Agustín González.

Long John Silver, de Mathieu Lauffray i Xavier Dorison.

Continue amb els còmics de la biblioteca de l’institut i en aquest cas una agradable sorpresa, un història de pirates basada en el cèlebre personatge creat per R.L. Stevenson a l’Illa del tresor. En aquesta vegada el vell pirata ens portarà a la cerca d’un Eldorado en mig de la selva amazònica acompanyat d’altres personatges, entre ells una dona. Els temps passen en els dos sentits, a la història els personatges són més vells, però també ha passat molt de temps des de la publicació de la novel·la de Stevenson i en aquest còmic la trama conté molta més violència explicita que en la novel·la original, així com més protagonisme de les dones.

Neandertal, de Roudier

Redescobrint el còmic gràcies a la biblioteca de l’institut. En aquest cas una història ambientada a la prehistòria i protagonitzada per vàries tribus Neandertals. Potser ser és un poc estrany veure als neandertals parlant un llenguatge modern, però com diu l’autor al final és una llicència literària per donar agilitat a la narració, que tampoc va molt desencaminada si es recorden els darrers descobriments científics sobre aquesta espècie humana que es va extingir. En aquest tema, potser algú pot recordar la pel·lícula de Jean-Jacques Annaud  “A la recerca del foc” on els homes prehistòrics que la protagonitzaven no tenien un llenguatge definit i tota la pel·lícula era amb aquests llenguatge a base de grunys o sorolls. Però el cinema i el còmic són llenguatges diferents i el que es pot fer un un, potser no és pot fer amb l’altre.

Junil a les terres dels bàrbars, de Joan-Lluís Lluís.

Qui sap que passava a les terres dels bàrbars al segle I de la nostra era? es coneixen prou bé les seues costums, religions i societats? és coneix la totalitat de la producció cultural de l’antiga Grècia i Roma? Segurament les respostes a aquestes preguntes són negatives, o no es saben contestar, i és això el que aprofitat Joan-Lluís per a contar-nos el viatge de Junil i els seus companys per unes terres poc conegues i així ell pot desenvolupar tota la seua imaginació per descriure’ns un mons poc coneguts per la immensa majoria. Junil es marca una fita final del seu viatge, però no té perquè ser la mateixa que la dels seus companys de viatge, com es descobrirà al sorprenent final, on apareix el poeta Ovidi exiliat en un ciutat perduda als cofins de l’imperi romà. Per  arribar a Tomis, el nom d’aquesta ciutat, ha de travessar terres bàrbares que com he dit abans fan aflorar la imaginació de l’autor per descriure costums, religions, paisatges i obres antigues perdudes, tret de les obres del poeta Ovidi. Però també es delata la seua passió per les llengües, inventant-se alguna i també recreant una espècie d’esperanto de l’època, en la que acaben comunicant-se els components del grup.

Una novel·la molt recomanable Joan-Lluís mai defrauda.

Boy (Relatos de infancia), de Roald Dahl

És curiós el que hom pot trobar en un contenidor de la deixalleria, però jo vaig trobar aquest llibre de Roald Dahl i me’l vaig endur cap a casa. En aquest l’autor de Charlie i la fàbrica de xocolata ens narra com si fóra un conte la seua infància i joventut. D’ascendència noruega, va néixer al País de Gal·les i va ser educat en escoles angleses de les que descriu perfectament el sadisme i violència empleada per alguns dels seus professors. Potser això  haja influït en la seua obra literària posterior? També destaca un dels capítols on ell mateix es sincera i ens explica on es va inspirar per escriure les aventures de Willy Wonka.

Els insubmisos del mar, d’Imma Tubella.

Ja fa temps que vaig llegir “Sobre el capità Misson” de Daniel Defoe, on ens narra l’experiència (real o inventada?) de Libertàlia a l’Illa de Madagascar. Ara, l’autora bisbalenca aprofita la figura de l’escriptor de Robinson Crusoe per iniciar una novel·la centrada en la figura d’Antoni Ferragut, iniciador de la nissaga dels Farragut, herois de la independència americana (Jordi o George Farragut) i de la guerra civil (David Glasgow Farragut, primer almirall de la marina americana), que ens portarà a aquesta Libertàlia suggerida per Defoe i a altres llocs més on els pirates del segle XVIII intentaven viure a part de les societats imperants en aquella època.

A part de la suposada vida d’Antoni la novel·la ens va descrivint com volien ser aquestes societats pirates que intentaven una utopia igualitària en tots els sentits (races, sexes,….), anàrquiques i respectuoses que l’absolutisme que triomfava a les societats suposadament civilitzades, on no hi havia ni igualtat, ni respecte i si esclavisme i submissió de la dona a la societat patriarcal.  A més també ens recorda la situació en que vam quedar els territoris de la Corona d’Aragó després de la guerra de successió: la traïció anglesa als catalans, el poder absolutista dels Borbons, les diferències de tracte colonial entre els anglesos a Menorca i els espanyols a Mallorca, i altres esdeveniments de l’època.

Per cert, Verne va fer un homenatge als Ferragut (o Farragut). Supose que sabeu en quina novel·la i com?

Lluny de qualsevol altre lloc, de Fèlix Edo Tena.

Gràcies a un article de l’autor de La sega, Martí Domínguez, a la revista El temps, vaig descobrir aquesta novel·la de Fèlix Edo. En ells ens mostra, en una mena de roadmovie guiada pel protagonista, com ha canviat el món urbà i rural de les comarques de La Plana i de l’Alt Maestrat. Canvis que no són gens optimistes: la destrucció de l’entorn de la capital de la Plana a mans de polítics i empresaris depredadors, que  no obliden tenien la complicitat de molts conciutadans que han volgut el guany ràpid abans que la protecció del seu entorn. La despoblació dels pobles de muntanya i els masos del voltant i la bombolla urbanitzadora que també els afecta.

Les petjades del protagonista ens condueixen, en una primera part per la ciutat de Castelló i pels seus voltants, ensenyant-nos els efectes d’un urbanisme desbocat en el paisatge i sobretot en les persones tant indígenes com nouvingudes. I també com la gent es anestesiada amb unes festes que res tenen a veure amb les festes populars. Aquest fil conductor es repeteix a la segona part, on el protagonista ens porta a través dels pobles de la Plana fins al seu mas natal prop de Vilafranca, on també ens mostra els efectes del urbanisme propiciat pel PP i altres en aquests petits pobles de la Plana, l’abandonament dels masos de la muntanya i el despoblament dels pobles.

Mai ens diu ni ens explica les raons del comportament del protagonista, del seu radical canvi de forma de vida tan oposat el triomfalisme propiciat des del poder. Això queda a criteri del lector,  però d’aquesta manera, a través dels seus continus canvis de feina i lloc de residència com s’articula la narració que acaba amb un epíleg que deixa un porta oberta a l’esperança: no tot està perdut encara.

 

 

L’Albufera de València, de Joan Fuster.

Sempre és bo tornar a llegir a Fuster i aquesta vegada, aprofitat la visita que férem a la casa-museu Fuster de Sueca, vaig comprar aquest llibre en el que l’escriptor suecà ens descriu amb el seu estil el llac més famós del País Valencià. Fuster no es dedica a descriure físicament l’Albufera, no fa un quadre per a turistes. Ell descriu el que pensa que és més important, la gent que viu i ha viscut allà al llarg de la història, les seues relacions amb l’entorn i de com aquestes han influenciat en com és el llac en aquesta moments (anys 70 al llibre), així de com aquest paisatge ha modelat el caràcter del seus habitants. Potser actualment l’autor canviaria alguna cosa, ja que la consciència de protecció del medi no és la mateixa ara que quan ell va escriure el llibre, però segur que continuaria amb el seu estil de dir les veritats incomodes que tant molesten als conservadors i falsos progressistes del país.

 

Miguel Strogoff, de Jules Verne.

Recuperant, gràcies a la biblioteca del centre, les grans aventures de l’adolescència. En aquesta cas el llarg viatge del correu del Tsar, Miguel Strogoff, per travessar tota la Sibèria revoltada i poder avisar al germà del Tsar de la traïció preparada per un antic oficial que ajuda al tàrtars en la seua revolta contra l’imperi rus. Recorde que quan era adolescent es va fer un sèrie a la televisió que veiem cada diumenge, crec recordar. També no em vaig perdre la versió cinematogràfica protagonitzada per Curd Jürgens, que la varem veure al cinema per xiquets que feien al poble durant l’estiu als teatres de les dues bandes de Llíria (fins a 50 pessetes l’entrada!)

L’altre dia vaig trobar una versió en català, però era una adaptació massa breu per al meu gust de l’original. En un país normal, totes aquestes novel·les estarien traduïdes a la nostra llengua, però és clar, sense independència, ve la decadència.

L’ampla mar de Jules Verne, acostament biogràfic. Mercè Viana i Josep Vicent Galán.

M’agrada molt Verne, però calia gastar-se els diners del valencians (any 2005) en aquesta edició adreçada al públic juvenil, del que segurament no s’hauran venut molts exemplars, però si distribuïts de manera gratuïta per centres escolars i altres llocs? Potser no haguera estat millor una edició més  modesta?

Tret d’aquestes qüestions polítiques d’aquella època, la intenció dels autors és molt lloable però crec que utilitzen un llenguatge massa infantil per guanyar-se al públic juvenil. Potser és un defecte d’aquella època al a literatura juvenil? cosa que ja he criticat abans i sembla que en el pas dels anys s’ha millorat molt amb una fornada de nous autors.

El monestir proscrit, de Maria Carme Roca.

A la biblioteca de l’IES estava aquest novel·la que han llegit enguany els alumnes de BTX i aquest estiu l’ha agafada per llegir-la, i la decisió ha estat bona. Una molt bona història de ficció històrica aprofitant-se de fets reals ocorreguts al monestir de Sant Joan de les Abadesses, quan encara no era conegut amb aquest nom, i encara estava habitat per monges.

A partir d’una història d’amor ens narra com els comtes i abats es barallen entre ells per obtenir més poder a costa de qualsevol cosa, inclosos els familiars. La pèrdua de poder dels comtes de Barcelona davant la noblesa feudal, que no serà recuperada fins uns segles més tard i com van abandonant els tradicions més antigues dels gots i els francs per passar a un món feudal, on la dona perd el poc poder que tenia personificats el els personatges femenins, com Ingilberga i Ermessenda de Carcassona.