Entre el Túria i el Ridaura

A la biblioteca municipal de Llíria em vaig trobar aquest vell llibre d’Ian Gibson sobre l’assassinat pels feixistes del poeta Federico García Lorca publicat en 1979, als començaments de la transició. Aquesta transició que ha defraudat tant a molts i potser gens a d’alguns que no segueixen la doctrina lampedusiana del canviar-ho tot per no canviar res. En aquesta cas, segurament després de tants anys es sap més sobre l’assassinat del poeta i el lloc on pot estar el seu cos, però com es possible que encara estiga perdut pels barrancs de Víznar? és això la transició democràtica promesa en una merda de referèndum que varem celebrar fa tres dies?

Si deixem a part l’antiguitat del llibre i les investigacions posteriors, aquest llibre es pot llegir i poder copsar la situació de la ciutat a l’any 1936 i veure que a part del famós cas del poeta hi hagueren mols més assassinats comesos pels feixistes. En un capítol es conta que un poc més i afusellen al compositor Manuel de Falla quan anà a preguntar per la situació del poetat, i això que era un fervent catòlic!  El capítol final es molt recomanable, en ell es veu els posteriors intents del feixisme espanyol de tapar l’assassinat del poeta de cara a netejar la seua imatge a l’exterior i les diferències de tractament a la premsa espanyola i la internacional, cosa que no sembla haver canviat gaire, malgrat la transició.

A inicis de la dècada dels 90 del segle passat varen aparèixer a Madrid dos diaris nous, que arribaven a quiosc del campus de Burjassot de la UV. Un era El Mundo i l’altre El Sol (copiant el nom d’un antic diari d’inicis del segle XX que va durar fins al 1939). Un era clarament de dretes i l’altre era més de centre-esquerra. Per a desgràcia dels espanyols va desaparèixer aquest darrer, només va durar dos anys.

Aquest diari va començar fent promocions literàries venent llibrets a només 100 pessetes i un d’aquests és el que em vaig trobar fa unes setmanes a la biblioteca municipal de Llíria. En aquest cas una història futurista de Jack London, més conegut per les seues novel·les d’aventures o per la novel·la Martin Eden, on ens presenta un tràgic futur per la humanitat desprès de patir una pandèmia a nivell mundial. Els poc humans que queden retornen als seus origen recol·lectors i caçadors per a poder sobreviure i la natura salvatge torna a ocupar el lloc que abans ocupava. Al final deixa una porta oberta a l’esperança i al retorn de les millors coses de la civilització perduda.

No entenc els criteris de l’església catòlica del meu poble per deixar fer segons quins actes a l’església de la Sang. A l’any 2014 es va voler celebrar el 9 d’octubre amb un recital de versos d’Ausiàs March a l’església i ni l’ajuntament (del PP) ni el rector donaren permís per fer-ho per considerar que l’acte era polític. Aquell any ja ho vaig denunciar amb aquestes paraules:

“Ausiàs March, enterrat a la catedral de València, no podrà ser escoltat a l’església de “la sang” de Llíria, ja que l’alcalde, considera que un recital poètic és un acte polític.” . I la foto de la tomba del poeta al facebook:

A l’any següent també es va organitzar un concert en homenatge al poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés, amb el grup Sis Veus que estrenava per aquella època el seu disc Sis veus per al poeta i el concert també s’havia de fer dins de l’església. Tampoc es va fer i  la raó que arguïen era que dins d’una església no es podia ballar i en algunes cançons del repertori es ballava. El concert es feu l’aire lliure i si hem de ser sincers crec que va estar millor que si s”haguera fet dins.

Avui, si que sembla que han donat permís i s’ha pogut fer un concert i xerrada en homenatge al poeta de Granada, Federico Garcia Lorca, en el que s’ha ballat, recitat i cantat sense cap problema:

Algú hauria de donar explicacions d’aquests canvis d’opinió, no? de que depenen els permisos? de qui organitza l’acte? de si agraden o no agraden al partit que mana l’ajuntament en aquell moment? de les preferències del rector de torn? Espere’m que es puga fer qualsevol acte cultural a la l’església de la Sang i no tornar als temps passats de censura de la nostra cultura.

Continue amb les llegendes artúriques o com també diuen la “matèria de Bretanya”, en aquest cas una llegenda paral·lela a les més famoses del rei Artur o la cerca del Grial. Una llegenda més romàntica i no tant de capa i espasa com agrada al cinema clàssic de Hollywood. Aquest romanç de Tristany i Isolda va ser portat al món operístic per Richard Wagner i la versió d’aquest llibre és una adaptació moderna del mite fet a inicis del segle XX pel medievalista francès Joseph Bédier.

Els amants per culpa d’un accident ( es prenen un filtre amorós sense adonar-se’n) han de salvar situacions perilloses trenades pels enemics del protagonista, però ho fan am enginy i poques vegades amb lluites a mort, per a poder continuar la seua relació amagada. Ara, discrepe una mica del poder del filtre amorós, ja que uns passatges abans es mostra a la futura reina Isolda decebuda que se n’assabenta que ella no serà per la jove Tristany si no per al seu oncle, el rei Marc de Cornualla.

Unes quantes vegades he passat per Portbou, sobretot venint de Perpinyà per la costat vermella (Cotlliure, Banyuls, Portvendres, Cervera) i alguna vegada he visitat el cementiri i el monument al filòsof alemany que va morir en aquesta ciutat quan fugia de la barbàrie nazi. Potser per això, i que mai havia llegit molt sobre ell, tret dels quatre tòpics més famosos, m’ha interessat aquesta biografia novel·lada escrita per l’autor de Gandia, Rafa Gomar. En ella el mateix autor, a punt de morir, ens narra la seua vida, però contraposada amb la visió d’aquesta que tenien les dones que el varen estimar, i això fa que la la seua vida no siga tan mítica com hom esperava. Nobody is perfect, que diria Billy Wilder, un altre que va haver de fugir dels nazis.

A la Biblioteca Municipal de Llíria em vaig trobar una petita col·lecció d’autor clàssics amb obres no tan conegudes dels mateixos. La va editar el diari El Mundo a l’any 1998 i vaig agafar els que encara no coneixia o no havia llegit.  Són aquests:

– De R.L. Stevenson, El Club dels suïcides, una especie d’aventura policíaca on un parella, un príncep i el seu ajudant ( a l’estil Holmes i Watson) lluiten contra una espècie de secta secreta que amb l’excusa del desig de suïcidi d’altres es dedica a l’assassinat.

-De Walter Scott, La viuda de les muntanyes, sobre el problemes d’adaptació de la gent de les muntanyes altes d’Escòcia al vida moderna del segle XVIII a la plana ja dominada pels anglesos.

-D’Alexandre Dumas (curiós que siga l’únic que han traduït el seu nom al castellà a la portada), Els cavallers del Temple i Murat, dos relats històrics. El segon sobre que va ser cunyat de Napoleó i rei de Nàpols.

-De Charles Dickens una sèrie de relats fantàstics sota el títol de Per a llegir al fer-se de nit.

-De H-G. Wells, una sèrie de relats de ciència ficció sota el títol d’El nou accelerador.

Però si has llegit les obres més conegudes d’aquest autors potser que aquests relats no afegisquen molt al que ja coneixies i admiraves dels mateixos, però segur que en molts d’aquests pots passar una bona estona.

Diuen que amb aquesta novel·la l’autor valencià tanca una trilogia dedicada als autoritarismes. A La sega ens contava una història de guerrillers assetjats pel regim franquista a les muntanyes del Maestrat i el Penyagolosa, al L’esperit del temps una història sobre els científics que treballaren per als nazis (crec que la seus millor novel·la) i, en aquest nou relat ens narra les darreres hores del rector de  Universitat de València assassinat a Paterna pels feixistes espanyols.  Aquestes darreres hores són narrades per diferents veus al llarg dels capítols de  la novel·la: el metge forense militar, els altres ajusticiats, el director de la presó, el mateix Dr. Peset i altres personatges més. Així es descriu com eren les presons franquistes, la seua “justícia” i la societat atemorida d’aquells difícils anys.

Molta gent d’ara hauria de llegir aquests relats i adonar-se’n que el prometen alguns només és misèria adornada amb paraules grandiloqüents!

Per cert, fins fa pocs anys , un dels que va denunciar al Dr. Peset encara tenia una placa d’homenatge al meu poble!

Bernat Fenollar va néixer a Penàguila en 1438 i supose que per aquesta relació amb el poble de l’Alcoià l’ajuntament d’aquesta junt amb l’editorial Aila ha editat aquest petit joia que és aquest llibre que em vaig trobar a la papereria Miquel de Llíria.  Una disputa poètica del segle XV en la qual al mateix temps ens està descrivint una partida d’escacs, essent en aquesta obra on es descriuen per primera vegada les regles modernes del joc dels escacs.

Filtració: guanyen blanques (abans roges).

La pel·lícula Espàrtac de Stanley Kubrick és una gran i recomanable producció cinematogràfica. En la meua opinió les escenes intimistes i les de l’escola de gladiadors són molt millor que les escenes de grans batalles que hi ha el film. Doncs sembla que això és el que passa a la novel·la en que està basada aquest pel·lícula. En ella no trobàreu descripcions de grans batalles, però si trobàreu tota la resta. A més a diferència de la pel·lícula el relat no és lineal i la història es reconstrueix en les 8 parts en que està dividida a travès de les visions de diferents personatges que han sobreviscut a la derrota final dels esclaus.

Una gran novel·la que sembla que no va agradar molt al Comitè d’Activitats antiamericanes del senador MacCarthy i això va comportar problemes a la producció de la pel·lícula, que a més de l’autor del llibre tenia com a guionista un altre autor marcat, Dalton Trumbo.

“En David no va oblidar mai la primera vegada que havia sentit a Espàrtac recitant els versos de l’Odissea. Tenien una música nova i captivadora, la història d’un home valent que havia suportat moltes desgràcies sense ser mai derrotat……………………………………………..Mentalment associava l’Espàrtac amb Odisseu, el pacient i savi Odisseu, i per sempre més els dons homes es va fondre en un de sol pel que feia a ell.”

Un avançat a la seua època aquest David, ja sabia que els dos personatges els interpretaria el mateix actor uns dos mil anys després: el gran Kirk Douglas.

Ha ha ha…..

Al nom del cinema tothom sap que és el neorealisme italià sorgit en acabar la II Guerra Mundial que retratava com era el país transalpí en aquella època. Potser, i no soc el primer que ho diu, caldria aplicar aquest adjectiu a aquest llibre de l’escriptora valenciana Maria Beneyto on es descriu com era aquesta València en blanc i negre, deixada de la ma de Déu per les autoritats feixistes de la dictadura i arrasada per dues riuades del riu Túria entre 1949 i 1957 ( la més coneguda i per desgracia d’actualitat gràcies a la inutilitat de les autoritats actuals). L’autora ens fa una narració coral donant el protagonisme a diferents famílies que sobreviuen de diferents maneres i que les dues riuades els marcarà la vida. La riuada intervé, però no és el tema de la novel·la, sinó la denuncia de la situació de molta gent en aquesta València derrotada en la Guerra Civil a la que les autoritats vencedora poc cas feien, sinó era en benefici propi.

El que no m’ha agradat és la traducció al valencià és l’ús abusiu del valencià col·loquial, massa vegades amb incorreccions o castellanismes (fins i tot noms en castellà) amb l’excusa del realisme i ser més proper al llenguatge que podrien parlar els personatges d’aleshores. A mi aquest excusa em valdria si la nostra llengua estiguera totalment normalitzada a la societat com ho està el castellà que si que es pot permetre aquests luxes (recordeu els còmics de Makinavaja!), però en la situació actual de la nostra llengua crec que és un perill innecessari que pot donar peu a les teories secessionistes de fa anys, que semblaven oblidades i que ara des del govern de la Generalitat intenten recupera alguns ignorants (i altres no tan ignorants però amb males intencions).

El tren de la mort es va fer famós sobretot gràcies a l’èxit de la pel·lícula de David Lean El pont sobre el riu Kwai, però el que es narra en aquesta és un conte de fades comparat amb la realitat que varen patir els presoners aliats i dels països asiàtics ocupats pels japonesos (la immensa majoria del treballadors-esclaus) que varen treballar en la construcció d’aquesta línia ferroviària entre Tailàndia i Birmània a través de la jungla.

En aquest llibre es narra aquest episodi de la II Guerra Mundial al sud d’Àsia narrant les experiències dels presoners australians que varen estar presoners dels japonesos construint aquesta línia ferroviària. Soldats que abans ja havien estat lluitat per als anglesos al pròxim Orient a la campanya de Síria contra la França de Vichy, un altre fet prou desconegut de la II Guerra Mundial.

“Expliqueu-me una cosa, deia en Jimmy Bigelow; per què metrallem tropes de negres africans que lluiten pels francesos i que tenen per objectiu matar-nos a nosaltres, australians que lluiten pels anglesos a l’Orient Mitjà'”

L’autor ens acosta als fets narrant les experiències d’un metge de Tasmània que s’ha de fet càrrec del comandament del regiment de presos australians en morir el seu superior de disenteria. A més amb al tècnica del flashback ens narra els fets anteriors i posteriors a la guerra i de com aquesta experiència marcarà l vida posterior dels protagonistes, tant dels presoners com dels seus vigilants, oficials japonesos i soldats coreans a les seus ordres.

“En privat, feien una pregunta molt senzilla: Si ells i totes les seues accions només eren expressions de la voluntat de l’Emperador, per què l’Emperador encara estava en llibertat? Per què els americans donaven suport a l’Emperador i en canvi a ells els penjaven, ells que només havien estat els instruments de l’Emperador'”.

Val la pena llegir-la i a més vos desmitificarà un poc el paper dels oficials anglesos que surten a la pel·lícula de David Lean i el paper posterior dels americans en l’ocupació del Japó.

“..el coronel Rexroth va morir de disenteria i el van enterrar, com tothom a la jungla. En Dorrigo Evans va assumir el comandament……..en Dorrigo va fixar un impost sobre la paga dels oficials per comprar menjar i medicaments per als malalts. Va persuadir, convèncer i induir els oficials a treballar,……”

Aquest recull de deu contes que l’autor havia publicat en altres mitjans no és del millor que ha escrit l’autor de Llucmajor, però en ells encara es nota el seu estil i peculiar humor que abans podia llegir al diari Ara quan ens arribava a València tots els dies de la setmana. Potser el títol de S’accepten encàrrecs era una premonició o un avís del propi autor?

En aquesta novel·la que segons l’autor és la més curta que ha escrit, però la que li ha costat més escriure (és difícil posar-se en la pell d’una orangutan i intentar ser coherent amb el relat des del seu punt de vista), la protagonista animal, una orangutan sembla més civilitzada que alguns dels humans que surten en ella. Almenys fins als darrers capítols, ja que quan l’0rangutan aconsegueix retornar al seu habitat d’on va ser segrestada per uns furtius la reacció d’alguns dels seus ex-companys no s’allunya molt del que fa l’extrema dreta i els racistes actualment.

Abans , i potser ara encara també, els camins de comunicació entre pobles era les rutes marítimes i no es terrestres que eren massa complicades per al mitjans existents o per la la seua perillositat. D’ací la importància per a nosaltres del Mediterrani. Potser per aquest egocentrisme nostre ens oblidem que hi ha altres mars que comuniquen pobles entre ells i un d’aquesta és el Cantàbric i la  part d’oceà que toca que comunicava pobles com els bretons, celtes i altres pobles de les seus costes. Tots tenen costums i tradicions molts semblants: llegendes, música, gastronomia,…

Tot açò és el que he recordat en llegir aquest Història universal de Paniceiros, del difunt Xuan Bello, traduïda de l’astur (fa poc vaig llegir que a ells no els agrada gens el terme bable, el consideren despectiu), i potser aquest nacionalisme espanyol de que tot va començar en Astúries no és gens adient ni per als espanyols ni pels asturians.

Com alguna vegada ha explicat Vicent Partal, l’altiplà castellà és una cosa estranya.