Entre el Túria i el Ridaura

Aquest llibre no és una novel·la, per tant no espereu trobar la història que es veu a la gran pel·lícula estrenada fa poc amb el mateix títol. Sí, també conta la història del mestre, però sense moltes de les escenes que es veuen al film. Però també ens narra el procés de recuperació de la sua figura, els problemes amb que es van trobar per fer-ho i un poc de les inquietuds pedagògiques de l’època truncada per la dictadura feixista del general Franco.

Hi ha un llibre de l’any 2013 del mateix autor sobre el mateix tema. Jo estava buscant aquest, però no l’he trobat i he aconseguit aquest nou que es va editar fa poc gràcies a l’èxit de la pel·lícula i supose que serà més complet en informació que l’anterior.

Recomane anar a veure la pel·lícula.

Darrerament el meu passat ganxó  em ve a retrobar. Si fa uns mesos va ser de la mà de Toni Strubell i la seva biografia novel·lada de Pere Caimó, l’alcalde republicà de Sant Feliu de Guíxols als anys del sexenni revolucionari del segle XIX, ara el mateix personatge em retorna a la magnífica novel·la de Sebastià Alzamora El Federal.  Si en la primera novel·la es fa un repàs a la vida de Pere Caimó, en aquesta segona, l’autor de Llucmajor es centra més en els anys revolucionaris i en l’aixecament republicà federal que va acabar amb els fets coneguts com el Foc de la Bisbal, donant també més protagonisme a les dones, la dona de Pere, Isabel Batalla i la sindicalista de Llagostera Isabel Vilà; així també com als seus enemics, el brigadier Romualdo Crespo.

La narració està contada en capítols en que cadascun dels personatges és protagonista d’aquest, a més dels canvis de punt de vista narratiu, i conjuntament li donen cos a l’0bra. Malgrat que és el que diríem un novel·la històrica, l’autor no pot deixar de posar alguna nota d’humor com fa en altres novel.les, sobretot en boca de les dones:

“….Però Maria digué a l’àngel: I com és farà, això, si jo no conec cap home?

La petita es va sorprendre.

-No coneix cap home? Com és?

La Isabel Vilà li va dedicar un somriure vastíssim i després em va mirar a mi.

-En aquest cas, estimada, es tracta de conèixer en el sentit bíblic de la paraula. Vol dir que no era casada.

-Però per conèixer un home no cal casar-s’hi, no és així?

La Isabel Vilà va esclafir el riure al mateix temps que l’aigua arrancava el bull……..”

Sembla ser que l’autor s’ha assessorat prou bé, ja que descriu prou bé la ciutat de Sant Feliu, el seus carrers, edificis i paratges, així com la ciutat de la Bisbal d’Empordà.

Vaig trobar-me aquesta novel·la la Papereria Miquel de Llíria i com és del poc que li porten en català i el tema sempre m’ha atret la vaig comprar. Potser si la gent comprara més llibres i, sobretot, en la nostra llengua, el propietari s’arriscaria a tenir més oferta que la típica dels llibres de lectura dels dos instituts del poble.

La història està prou bé i a més està narrada des dels diferents punts de vista de part dels seus personatges: la filla de la protagonista, les famílies jueves i el soldat alemany desertor que vol tornar a casa, tot per a confluir a la part final amb narració de la filla. Potser he llegir llibres molt millors sobre la Shoa, però aquest és recomanable, sobretot per a la gent més jove (ahir una alumna de 4t d’ESO em va dir que l’havia llegit).

Després de la molt agradable sorpresa de No hi havia a València… l’autora alcoiana ens delecta amb aquesta petita joia literària que és aquesta novel·la editada per Sembra llibres. En ella Mercè ens conta com un xic ha de fer front a la mort de la mare i intentar saltar o trencar el mur que ell mateix s’ha posat al davant i, com dirien els de Pink Floyd no posar Another Brick on the Wall.  Però per aconseguir-lo ha de cercar l’ajuda a Berlín, una ciutat que també va tenir un altre mur que enderrocar, aquesta vegada real, i al mateix temps trencar altres murs que per desgràcia sembla que tornen com el de la xenofòbia, el racisme o la violència contra les dones.

Al mateix temps l’autora, aprofitant que la trama passa per Alemanya, ens fa un petit esbós de qui era Virtudes Cuevas, una dona de Sueca que va sobreviure al camp de Ravensbrück i que sembla que encara no ha tingut el reconeixement que es mereix al seu poble, com els passa a molts altres i, que sembla que durant uns anys ho tindran difícil d’aconseguir.

Una bonica història que crec que molts jovens haurien de llegir, igual que la seua anterior novel·la.

Rita Hayworth, o millor dit Margarita Carmen Cansino, va patir Alzheimer prematur que van tardar molt de diagnosticar-li degut a la ignorància sobre aquesta malaltia que hi havia abans dels anys huitanta del segle passat. Amb ella com a personatge principal i ambientada al seu apartament novaiorquès els últims anys abans de la seua mort, l’autor de Sant Cugat ens presenta una petita obra teatral sobre aquest malaltia i el seus efectes, tant en la malalta com amb la gent propera a ella, en aquest cas la filla, un infermera i una metgessa. A més, aprofitat el personatge real tracta temes com la violència contra les dones (el pare de l’actriu va abusar d’ella durant l’adolescència) i el maltracte, en tots els sentits, que rebien moltes actrius durant l’època daurada de Hollywood.

A més una bona tria de cançons de les seues pel·lícules i la introducció d’algunes anècdotes sobre la vida de l’actriu i la seua relació amb altres membres de la indústria cinematogràfica fan més amena la narració: Orson Welles, Glenn Ford, Claudia Cardinale, Kim Novak, Charlton Heston (que va estar a punt de fotre-li un cop de puny al seu marit quan aquest es burlava d’ella),….

Per mi ha estat un dels retorns més esperats de la literatura catalana. Ja trobava a faltar les seues històries i finalment l’autor xativí ha retornat i per la porta gran. Una gran història ambientada a la postguerra espanyola i que començant a la ciutat de la Costera ens transporta a Barcelona i al París de després de la guerra mundial per explicar-mos la vida d’un orfe fill que ha de fugir de la dictadura feixista del general Franco sense ser ell culpable de res. Amb l’ajuda d’un estrany oncle i d’una veïna el xic fuig cap a Barcelona per salvar la seua vida abans que les forces vives del règim puguen acabar amb ella, per acabar vivint quasi tota la seua vida adulat a França, per retornar, com diu el títol a la seua Xàtiva natal en un final digne del gran Billy Wilder en Sunset Boulevard.

Després del Terra de Taifes En Josep-David Garrido ens delecta amb aquest recull de poemes de cinc poetes andalusins de la València d’abans de la conquesta per Jaume I. Cinc poetes on els temes de l’exili sobre la terra perduda son prou abundants, a mes de l’amor, a altres persones o al vi (no està prohibit per l’Islam?)

Un exemple del poeta Ibn Al-Abbar. Un poema que potser encara és d’actualitat donada la situació política actual i qui ocupa ara el Palau de la Generalitat:

València, terra agraciada d’aigua i i fruits!

Que la pluja continue arruixant-te, malgrat la meua dissort!

Estime el teu passat amb la lleialtat de l’amic intim

i deteste el teu present, de moribunda desolació.

Déu n’hi do! És un indret poblat pel qual somique

com si fóra una ruïna desèrtica.

Ja era hora! els dibuixos de la infància i en la nostra llengua!

Però després de llegir el primer volum (crec que n’editaran dos més i així es completa la col·lecció) veus la censura a la que ens sotmetien en aquella època que ja era anomenada la “transició democràtica” , cap al 1978. Una versió més suavitzada i supose que en alguns episodis més que al llibre per fer més episodis.

L’anècdota curiosa és que mai havia llegit un còmic d’aquest que es comencen per darrere, però tampoc sabia que el sentit del diàlegs també és el contrari al nostre i a la primera pàgina ho he notat, ja que el que llegia no tenia cap sentit. Quan he acabat he vist l’advertiment! ha ha ha:

No fondero de l’alcordanza de Dios, títol original en bable d’aquesta peça teatral (tinc els meus dubtes sobre si és teatre o narrativa) que vol dir que els protagonistes estan, si Deu existeix, allà al fons de la seua memòria, molt lluny per recordar-se’n d’ells si ho fa alguna vegada.

La vaga de metal·lúrgia asturiana que va durar quasi deu mesos és el tema de fons d’aquesta obra i protagonitzada per una família obrera que ha de fer front a la misèria que els portarà tants mesos sense treballar. Un misèria que no diferia molt de la que vivien quan encara entrava el sou de pare a la fàbrica. El fill narra els patiment de la família per poder subsistir al mateix temps que està llegint la gran novel·la de Melville, Moby Dick, establint un paral·lelisme entre la lluita obrera contra els amos de la fàbrica i la lluita d’Achab contra la gran ballena blanca. Una lluita que no acabarà tan bé com s’esperava, però de la que el protagonista extraurà alguns aprenentatges.

A la narració no hi parla, per també cal recordar que tot això succeeix en temps de la II República. Un temps d’esperança per als obrer i la gent humil, que va defraudar a molts que esperaven més valentia en els seus dirigents: la policia o l’exercit continuaven igual de repressors que en temps de dictadura o de monarquia i els resultats de quasi 10 mesos de vaga salvatge no varen ser molt positius per als treballadors.

Per cert, senyors del govern asturià: el bable és una llengua literària com qualsevol altra, per si no se n’havien adonat.

M’agraden alguns llibres de Núria Cadenes, però amb aquesta darrera novel·la seua tenia una mica de por per culpa del grans precedents de Robert Graves i la gran adaptació a la televisió que va fer fa molts anys la BBC del seu Jo, Claudi.  Però el Reis d’Orient que passen per Riba-roja de Túria me’l varen portar i ha estat un gran regal del que he pogut gaudir les darreres setmanes. No espereu trobar el mateix estil que l’autor britànic resident a Mallorca durant  molts anys, però la narració que fa Núria no té res a envejar de l’autor de Jo, Claudi. Un estil diferent en el que la vida del segon emperador, fill adoptiu d’August, sembla una metàfora de la societat romana contemporània a ell, un home que quan agafa el poder entra en una decadència paral·lela a la de la societat on viu i que acabarà tràgicament amb el regnat de Calígula (un altre que sembla començar bé el seu regnat i acaba com el rosari de l’aurora). Això sí, les dones tenen un protagonisme més destacat que a l’obra de Graves, que ja el tenien.

Més informació ací.

Una d’aquestes col·leccions de les que només compres el primer número i de la resta passes completament és aquesta que recupera els primer còmics del personatge Flash Gordon i la seua lluita contra el malva Ming. M’ha fet gràcia veure els dibuixos i en part, m’ha recordat la pel·lícula que varen estrenar quan era adolescent basada en aquest còmic i amb una cançó del grup Queen.

Diuen que aquesta és l’única biografia de Vicent Andrés Estellés, el fill del forner que feia versos. Com pot ser que en aquest país no s’ha fet una aproximació biogràfica del gran poeta del poble? Pau Alabajos ho fa en aquest volum. Però no penseu en trobar una biografia de dades ordenades a l’estil d’un historiador o periodista cultural, és la biografia d’un poeta feta per un músic que ha musicat molts dels seus versos. En aquest llibre trobareu versos, música, sensacions i sentiments que la figura del poeta evoca al músic de Torrent, a més de les dades biogràfiques essencials per entendre l’obra del poeta de Burjassot i com aquesta encara es valora a l’actualitat.

Una bona manera de commemorar l’any Estellés ara que les institucions en mans del feixisme que el poeta va combatre li han girat l’esquena l’any del centenari del seu naixement (1924-2024)

O com construir una ficció de com fer ficcions per atacar als enemics (en aquest cas jueus, maçons i altres semblant! Franco haguera gaudit del personatge principal!). A més embolicat amb la doble personalitat d’aquest odiós falsificador protagonista del relat, un racista que viu part dels esdeveniments històrics del segle XIX i ens avança alguns del XX.

Potser no es troba al nivell de la seua primera novel·la, El nom de la rosa, però es entretingut i atrau gràcies a l’aparició de fets i personatges reals i poder veure fins a quins punt d’estupidesa pot arribar l’antisemitisme i el racisme de certes persones. Potser faria riure, si no haguera existit la holocaust del poble jueu, el gitano o altres més durant el segle XX.

Després d’un fracàs editorial l’autora gironina va escriure el que ella va qualificar de “novel·la rosa” intentant no crear moltes polèmiques, cosa un poc difícil en temps de dictadura feixista. Però el resultat és molt lluny d’aquest qualificatiu que li va donar la mateixa autora. Hi ha una història d’amor no correspost, però és l’excusa per contar paral·lelament els canvis produïts als petits pobles de pescadors de la Costa Brava amb l’arribada del turisme de masses cap als anys 60 del segle passat. La pèrdua de la innocència del protagonisme potser és un metàfora del canvi produït als paradisíacs pobles de pescadors i pagesos que comencen a transformar-se en nius d’apartaments per a gent de pas.

Hi ha una versió cinematogràfica protagonitzada per Joan Manuel Serrat, però pel que he llegit no es sembla molt a la novel·la.

En aquesta edició el català utilitzat als diàlegs no és molt normatiu. S’ha prioritzat la versemblança amb la llengua parlada en aquella època a la costa empordanesa. A més hi barreja l’anglès amb el castellà macarrònic que intentaven parlar alguns turistes.