Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: música

La marcha Radetzky, de Joseph Roth.

Hi ha molta controvèrsia sobre la famosa Marxa Radetzky. Potser la tenim ja tan assumida que no recordem o no volem recordar que és en homenatge a un personatge molt discutit sobretot arran de la seua participació en la repressió dels moviments obrers a l’imperi austríac. En aquesta història va sonant en alguns capítols com a un fil invisible fil conductor de la història d’una família vinculada al darrer emperador per un fet bèl·lic que és una metàfora de la decadència de l’imperi austrohongarès a inicis del segle XX : el fundador de la saga salva la vida del emperador, d’una manera poc noble, que després la propaganda s’encarrega d’amagar i com a premi l’emperador els dona un títol nobiliària i els intentarà protegir dins de les seus possibilitats, que en són moltes. Ara que potser si no haguera passat això? com diu l’emperador “Ojalá me hubiera muerto en Solferino!”, quantes vides s’hagueren estalviat el poble austríac i els altres pobles vinculats al seu imperi?

 

Per la porta de servei, Sau

Deu mil anys i un dia deprimit ja que no he nascut per militar. Vine’m a veure si et trobes sola, i amb un màgic whisky provarem això això de corre, corre’t per entrar al cel i no per la porta de servei. Són temps difícils, no sé que és un knack, però si no t’agrada Sau i no saps de que va açò, a prendre pel cul.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Novecento, d’Alessandro Baricco.

Gràcies a la darrera novel·la que he llegit de Raquel Ricart, En les mars perdudes, vaig recordar la pel·lícula de Guiseppe Tornatore Novecento (La llegenda del pianista en l’oceà) i la música d’aquesta composta per Ennio Morricone.  Vaig decidir llegir el petit relat o monòleg teatral en que es basa aquest film i ha valgut la pena. Un relat curt contat en primera persona que es fa difícil de deixar fins al final i que amb l’afegitó d’una història d’amor (i la música de Morricone), tenim la gran pel·lícula de Tornatore. Personalment, m’agrada molt més la pel·lícula, molt més completa i potser haver-la vist abans i haver escoltat tantes vegades la seua BSO influeix en la meua opinió.

Llàstima que no he pogut trobar cap traducció al català, només en castellà.

Cims i abismes, de Vicent Penya

Un petita mostra. Dedicat als caçadors de bolets. Potser em sembla a mi, o han passat per davant de la cartoixa de Portaceli?

Inspiraci0?: https://www.youtube.com/watch?v=CflvcS-ZiTI

 

ENCALÇ MICOLÒGIC

Del monestir estant, un monjo blanc

vigila el pas de la gent a les muntanyes.

Mes no hi veu res davant del nas. Un banc

de boira dens li excita les lleganyes.

 

La colla puja i baixa sobre el fang

i, de la terra, en furga les entranyes.

Corbella en mà, l’afany. L’esclata-sang

s’oculta, sota un mant, de pelacanyes.

 

La cerca avança amb compte i en secret

entre els matolls i els pins de la cadena.

L’atac silent. El tret d’algun bolet

en un llampec d’espores que enllumena.

 

I és un desig el somni, aquest esplet

de fruits del mont d’una cistella plena.

 

 

 

 

El violí d’en Lev, d’Helena Attle

Jo confesso, el violí d’Auswitch i ara El violí d’en Lev, tres novel·les al voltant d’aquest instrument musical que val la pena llegir. La darrera no és exactament una novel·la, ja que és el recorregut que fa l’autora per intentar esbrinar l’origen d’un violí que l’ha captivada pel seu só. En aquest intent de reconstrucció ens fa un recorregut per part de la història europea des del segle XVI, quan es varen començar a construir el primers violins (tal com ara els coneguem) a Cremona i la seua expansió per tot el continent. Jueus, gitanos, nazis, comunistes, emperadors, aristòcrates, músics, lutiers, van passant per les pàgines del llibre per intentar donar un solució a l’origen del violí, cosa que no serà fàcil.

Per més informació:

https://www.vilaweb.cat/noticies/vida-violi-historia-europea/

Aitana Torrent, caçadora d’espantacriatures, d’Alfons Pérez Daràs “Malparlat”.

Estem davant d’una atractiva història per a joves on l’autor intenta acostar al joves actuals a la mitologia valenciana clàssica de monstres que s’usaven per espantar a les criatures. Agil i amb moltes picades de l’ullet a la música valenciana actual (fins i tot l’autor ho reconeix al final de llibre) potser pot tenir èxit entre els joves que actualment emplenen els concerts de diferents grups musicals com La gossa sorda, Aspencat, Mireia Vives, el Diluvi…o altres no tan joves com Sis veus.

L’únic defecte que li trobe és l’abús amb paraules com cego, que no és que no siguen correctes, però hi ha alternaves més correctes o la visió de país basada només en la visió espanyola de les comunitats: per ell Morella és al confins del regne! com si el que hi ha més al nord  no foren països que estaven sota el mateix rei i foren un altra cosa que sembla prohibit nomenar.

L’any Fuster no acaba mai XV

La muixeranga d’Algemesí? és muda. Si un dia, un poeta com cal li posa “lletra”, tindrem no una “cançó”, sinó un “cant”. Un cant nacional-popular.

Nestor Mont?: https://www.youtube.com/watch?v=H4MUo0s3IyI 

 

Visc a un país,
bressol de gent
Que guarda
les arrels del temps

Un temps de futur,
fent pinya amb tu
Aixecant la dignitat

Un mar de persones
alçant-se com les ones, amunt!

Amunt buscant el cel
Buscant l’estel
De la nostra llibertat

Visc a un país
Al marge del ponent
Donant la cara
Al vent del món

Alçant-se al bon matí
Per treballar
I llaurar el seu destí

Un país alegre
Combatiu i que va recte, amunt!

Amunt buscant el cel
Buscant l’estel
De la nostra llibertat

L’any Fuster no acaba mai XII

No ho sabíem, i aquell noi de la guitarra equivalia a un do providencial, a una xamba generosa, a haver tret la rifa. Per la llengua. (Referint-se a Raimon, en aquella època “El pele”)

Nota: L’obra de teatre El tocadiscos de Fuster, de Pau Alabajos, estrenada a València l’abril de 2022, posa magníficament en escena la intensa relació de Joan Fuster amb aquest moviment cultura (la nova cançó) i la decisiva influència que hi va exercir.

Veles i vents. El món de la mar en Ausiàs March, de Robert Archer i Tono Fornes

Podríem qualificar aquest assaig com el qua ara diuen educació transversal o projecte interdisciplinari? Potser, però ha estat un bona lectura per començar l’any. Literatura, historia, lingüística, nàutica tot combinat amb l’excusa del famós poema d’Ausiàs March que va musicar tan meravellosament Raimon.

Veles e vents han mos desigs complir

faent camins dubtosos per la mar.

Mestre i ponent contra d’ells veig armar:

xaloc, llevant los deuen subvenir

ab llurs amics lo grec e lo migjorn,

fent humils precs al vent tramuntanal

que en son bufar los sia parcial

e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà·l mar com la cassola en forn,

mudant color e l’estat natural,

e mostrarà voler tota res mal

que sobre si atur un punt al jorn.

Grans e pocs peixs a recors correran

e cercaran amagatalls secrets;

fugint al mar on són nodrits e fets,

per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran

e prometran molts dons de cera fets;

la gran paor traurà al llum los secrets

que al confés descoberts no seran.

En lo perill no·m caureu de l’esment,

ans votaré al Déu qui·ns ha lligats

de no minvar mes fermes voluntats

e que tots temps me sereu de present.

Veles i vents compliran els desigs,
fent perillosos camins per la mar.
El Mestral i el Ponent veig contra ells;
Xaloc, Llevant, els volen ajudar
amb els amics, el Gregal i el Migjorn,
i preguen junts al vent de Tramuntana
que els afavoresca amb el seu buf,
i entre tots cinc facen bo el meu retorn.

Bullirà el mar com la cassola al forn,
mudant color i l’estat natural,
i mostrarà que odia tot allò
que s’ature sobre ell per un instant;
els peixos grans i els petits correran
i cercaran amagatalls secrets:
fugint del mar, on s’han criat i fet,
buscant remei a terra eixiran.

Els pelegrins alhora van fent precs,
tots oferint exvots de cera a cor;
la molta por traurà a llum els secrets
que ningú no declara al confessor.
En el perill no vos oblidaré,
ans faré vots al Déu que ens ha lligat
perquè no em minve mai la voluntat
i que en tot temps em sereu ben present.

 

Llibertat, anarquia i un aforisme cada dia CXCVI

Jordi 🔻🎗️ on Twitter: "Estem farts d´haver de demanar perdó per existir.  Joan Fuster http://t.co/UGf72r1Nml" / Twitter

Ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir,
ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir.

Per una història, una memòria, que molt sovint em fa recordar
unes paraules, una persona, que avui em fa sentir català.

Ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir,
ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir.

No hi ha cadenes, ni murs de pedra capaços d’ocultar i silenciar
una riuada de veus i cares que sents que està a punt de desbordar

Ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir,
ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir.

Cançó de Josep Romeu