Entre el Túria i el Ridaura

“Antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista”.

Com diu l’autor no es cap antologia de poesia. Només trobareu una petita mostra que de poemes musicats pel cantautor de Torrent i els seus col·laboradors que no pretén ser una gran antologia, sinó que es puguen adaptar al format musical. El que si que trobàreu serà una anàlisi sobre el paper dels poetes i/o cantautors com a oposició a la dictadura franquista, ja siga de manera voluntària o involuntària, i al que va venir després, això que anomenen “modèlica transició”, que com demostren els fets de democràcia té poc (llegiu el pròleg de Valtonyc).

Gràcies a la biblioteca municipal de Llíria acaba de descobrir un poeta grec d’inicis de segle contemporani de Kavafis i la lectura ha valgut la pena:

Al youtube podreu trobar alguns del seus poemes musicats per músics grecs.

DON QUIXOTS

Els Don Quixots marxen avant i veuen fins a la punta

de la llança, on van penjar, com a senyera, la Idea.

Visionaris curts de vista, no tenen una llàgrima

per rebre com les persones cada grolleria injúria.

Entropessen amb la Lògica i amb els bastons dels altres,

s’arrosseguen al bell mig del camí ridículament apallissats.

Sanxo fa: “No t’ho deia?”, però ells romanen

dignes dels grans propòsits i: “Sanxo, el meu cavall!”

I així ho vol Cervantes…Jo els he vistos,

en una Vida cruel, cavallers de Somni,

fer peu a terra porugament i, respirant amargura,

amb ulls humits, renunciant a les Quimeres primeres.

Els he vistos tornar arrere -folls, bells

reis que batallaren per un regne inexistent-

i en sentir que brolla burleta com porpra,

mostrar al sol la vana ferida oberta!

Un vell mariner atura a uns joves per contar-los la seua història. És la penitència que ha de passar pels fets del viatge que anirà contant al llarg del poema. Un viatge que comença bé, però que per culpa de la mort d’un albatros es complica i acabarà amb tragèdia. L’excusa de la falta d’aigua es utilitzada per introduir visions fantasmagòriques pròpies del món romàntic i tot pel sentiment de culpa d’haver matat un ocell sense cap motiu, un ocell que semblava portar bons auguris. Finalment pot tornar a casa sol i amb un vaixell apunt d’esfondrar-se i es rescatat a darrera hora després de penedir-se del crim comés.

Aquest llarg poema d’uns dels primers autors romàntics va ser utilitzat pel grup Iron Maiden per fer una llarga cançó amb el mateix títol:

Water, water everywhere and all the boards did shrink
Water, water everywhere nor any drop to drink

Fa molts anys érem joves i pensàvem que el mon podia canviar a millor. Actualment tenim Putin, Trump, Abascal, Mazón, Rovira, Le Pen, Meloni,…………….

El dissabte passat a la darrera xerrada de la Fira del llibre de l’Ateneu de Bétera entre altres coses vaig comprar aquest llibre-disc del músic de Paiporta on ens versiona amb la seua música l’Odissea d’Homer. És el segon CD que puc aconseguir sobre el relat homèric, el primer és de Miquel Pérez i Melodemodomies.

L’inici sembla recordar Llach, inevitable, però després ja canvia totalment i amb onze cançons i la narració d’Amàlia Garrigós l’autor ens aproxima al viatge a Ítaca que acabarà igual que ha començat, amb un picadeta d’ull a la poesia d’Ausiàs March pel mig:

“Vaig fer tants camins dubtosos per la mar

Amor, de vós jo en sent més que no sé”

…………………..

“Quan ixes per a fer el viatge cap a Ítaca

prega que el camí siga llarg

ple d’aventures i amerat de saviesa.”

El pròleg és de Laura Borràs i l’acaba amb la paraula Irresistible! :”Tot plegat: una hora de plaer majúscul, adult, intens per la confluència textual i musical. Irresistible!”

Una vegada Vicent Andrés Estellés va dir-li a l’Ovidi Montllor; “Malparit! m’has furtat el poema!” , en referència al seu poema Els amants popularitzat per la veu del cantant alcoià. Això és el que ha passat amb la famosa cançó de Lluís Llach, l’Estaca, però d’una manera més bèstia, més exagerada, de nivell internacional. La gent la fet seua i s’ha fent més de 400 versions en diferents llengües de tot el món (he penjat al facebook unes quantes d’aquestes que surten al llibre). A més de ser referència per altres cançons i altres generes artístics (literatura, art..).

De tot açò i més, la gènesi de la cançó i els problemes que va tenir per poder cantar-la a la dictadura feixista del general Franco ens parla En Joaquim Vilarnau en aquest llibre prologat pel mateix Llach. Aquesta seria la primera part del llibre, i la segona el que he dit abans, quan la cançó pren vida pròpia i volta pel món en diferents versions i idiomes. al final hi ha una llista de versions fetes fins a l’estiu del 2024. Potser en trobeu altres posteriors, jo he trobat una de Maxime Cayuela i Lou Sévérac en català i cors (L’estaca-Catena).

La veritat, és que es fa dificil no llegir aquest llibre i no tenir a l’abast el mòbil o el PC per cercar i escoltar els diferents versions esmentades. I per cert, no és l’única cançó de Llach traduïda i cantada en altres llengües.

Himne del rugby català:

“Tú, niña, ¿Por qué quieres esto de Raimon?”

Potser aquesta frase resumeix perfectament aquest llibre sobre la investigació realitzada per l’autora sobre la censura franquista a la Nova Cançó: la personalitat de molts censors potser hi queda reflectida, gent que sembla no haver-se penedit del que ha fet i que a més declaren que ells eren admiradors dels cantants que prèviament havien censurat i que assitien al seus concerts. I ho justifiquen adduint que una cosa era la feina, que potser alguns dels quals necessitaven, i una altra la vida privada. Què no eren conscients del mal que feien?

Com es pot intuir del que he escrit abans, aquest llibre no es centra en els artistes censurats o en les seues cançons, sinó en qui treballava fent aquesta feina, tant a Madrid com a Barcelona, i un poc més localment a la Mataró, ciutat natal de l’autora. Aquest objectiu ja queda retratat al subtítol de la portada: Cara a cara amb els censors de la nova cançó. I s’ha de reconèixer la paciència i habilitat de l’autora per enfrontar-se als pocs que quedaven vius i extreure’ls la informació sense fer-los enfadar i que es tiraren enrere en les seues declaracions.

Gràcies a un conegut usapista i també aficionat al rock’n’roll, Santi Almenar, de València, vaig descobrir aquest llibre escrit per un dels germans Gil (en aquesta família hi ha algú qui no siga conegut?) i, la veritat, ha valgut la pena perdre el temps llegint aquesta selecció de concerts que l’autor ha gaudit al llarg de la seua vida, sobretot com a espectador. Pots recordar grups i músics que han significat alguna cosa a la teua vida i descobrir altres, com a mi m’ha passat amb els occitans Moussu T e lei Jovens. Pots descobrir coses que no sabies sobre alguns dels teus admirats rockers i altres espècies musicals i tot això, sense oblidar la crítica quan fa falta i alguns tocs d’humor.

Hi ha perles com aquesta:

“…el títol de la primera gira de reunió de la banda, que s’havia produït el 1996, explicava d’una manera molt diàfana quin era l’objectiu pur i dur de l’operació retorn: Filthy Lucre Tour, que traduït al català significa lucrar-se fastigosament a base de cobrar uns caixets elevadíssims per vomitar himnes que no passen de moda en una sèrie de festivals multitudinaris en el mínim de temps possible, aprofitant un nom de marca tan poderós com els dels Pistols.”

O aquesta:

“El meravellós món dels festivals multitudinaris. Sexe, drogues i patrocinadors. Pircings, modelets estiuencs, cerveses esbravades i suor d’aixelles. Com aquelles Festes de la Mercé de la Recta de l’Estadi, però pagant.”

o més encara:

“Avui, mentre escric aquest capítol, ha saltat la notícia que The Who oferiran un concert a Barcelona el juny de 2023. Actuaran al Palau Sant Jordi, dos senyors de gairebé vuitanta anys acompanyats per una orquestra simfònica tocant cançons que van escriure quan en tenien vint i que van gravar amb una senzilla formació de guitarra, baix, bateria i veu. Malgrat la devoció que sento per ells i per la seva obra, la proposta artística que presentaran no m’acaba de seduir, però el que realment em molesta, a mi i a molts dels seus fans, són les condicions de l’espectacle, el fet que les entrades estiguen segregades per preus, segons el poder adquisitiu de cadascú, i la pèssima visibilitat que tindran els que comprin l’entrada menys cara. Tot això es veurà agreujat per les odioses pantalles gegants i les pesadíssimes projeccions visuals inherents a aquesta mena d’espectacles. Confinats a un seient que jo no podrem abandonar, els soferts espectadors aplaudiran i faran veure que s’ho estan passant bé: és el signe dels temps. Cal tenir a la població controlada, ordenada i compartimentada. Ho va pronosticar George Orwell i ja es va començar a aplicar durant el concert de Michael Jackson (1988). Era una prova pilot, un experiment científic, i els conillet d’Índies era jo.”

O humor negre:

“Casualment, un d’aquells dies va morir George Harrison. Als quioscos, la portada del Heraldo de México anunciava la trista desparició del Beatle amb un frase insuperable. Acompanyat per una foto de Harrison i sense esmentar-ne el nom, el titular deia simplement: Alcanza a Lennon.”

Molt recomanable.

Lot quasi complet: versió teatral d’Àngel Guimerà, versió musical de Dagoll Dagom i banda sonara d’Albert Guinovart. Ara només em falta el vídeo! el dubte és en quin format el trobaré ara que canvien tan ràpidament les coses.

El mar és com un desert d’aigua,
no té camins ni té senyals;
El mar és un desert d’onades,
una lluita sorda i constant;
és el mar la nostra terra ferma
on vivim arrelats en el vent.

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

El sol és el senyor del dia,
la lluna és reina de la nit;
però la reina ens dorm a les veles
i al matí no es pot amagar;
aleshores ens fa de bandera
i el sol vol fer-se enrere i fugir.

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

El mar serà tot per nosaltres,
ja som senyors i reis del mar;
tots voldran fugir de la lluna
que flameja al nostre estendard;
però per a ells no hi haurà pietat,
perquè Al·là ens ha volgut triomfants.

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

I arribarà el dia de glòria,
quan ja no quedin cristians,
que cantarem la gran victòria
dels fidels valents fills d’Al·là.
I aquest mar estimat serà nostre,
serà el mar dels germans musulmans.

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
–de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.

L’espurneig que em fereix l’ull
són els seus pits quan s’inclina:
si fa un mirall de l’escull
perleja a l’arena fina.

De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l’ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.

Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d’oronella al vent!
Cabell desfet de l’amiga!

Amiga del dolç turmell.
–Com una vela s’enfila
espitllera de l’ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.

Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l’estel dansar
moren de tant que sospiren.

Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.

Vianant, no parlis, no,
que l’oreig l’acosta, i mira
que et prendrà l’amor senyor
–que el mariner ja sospira.

Hi ha molta controvèrsia sobre la famosa Marxa Radetzky. Potser la tenim ja tan assumida que no recordem o no volem recordar que és en homenatge a un personatge molt discutit sobretot arran de la seua participació en la repressió dels moviments obrers a l’imperi austríac. En aquesta història va sonant en alguns capítols com a un fil invisible fil conductor de la història d’una família vinculada al darrer emperador per un fet bèl·lic que és una metàfora de la decadència de l’imperi austrohongarès a inicis del segle XX : el fundador de la saga salva la vida del emperador, d’una manera poc noble, que després la propaganda s’encarrega d’amagar i com a premi l’emperador els dona un títol nobiliària i els intentarà protegir dins de les seus possibilitats, que en són moltes. Ara que potser si no haguera passat això? com diu l’emperador “Ojalá me hubiera muerto en Solferino!”, quantes vides s’hagueren estalviat el poble austríac i els altres pobles vinculats al seu imperi?