Un altre llibre que em vaig trobar fa poc a la biblioteca municipal de Llíria és aquesta adaptació de l’obra de Bernard Shaw al català. I és una adaptació, ja que una traducció seria molt difícil de fer o simplement impossible. Joan Oliver adapta l’obra a la llengua catalana amb les característiques d’aquesta a la Barcelona dels anys cinquanta i així la fa entenedora cap al públic català que desconeix les argots londinencs i que segurament serien molt difícils de traduir. Aquest problema no és tan greu al món del cinema, ja que es pot suplir amb les imatges o amb adaptacions com feren a la versió espanyola de My Fair Lady, pel·lícula que anava recordant durant la lectura. Ara, a mi personalment, m’agraden més les cançons en anglès i les pel·lícules en VOS.

Em vaig trobar aquest petit llibre a la biblioteca municipal de Llíria on es trasllada al món del teatre musical i gràcies al grup Dagoll Dagom (als seus inicis) el món màgic dels relats de Pere Calders amb la música de Jaume Sisa (ací només ixen les lletres, és clar).

Jaume i Margalida són dos germans que a la vellesa decideixen retirar-se junts a una residència per a gent gran. Allà, cadascú a la seua manera, recorden el seu passat a la infància i adolescència en unes illes reprimides per la dictadura franquista, fet agreujat en ésser fills d’un mestre represaliat pels falangistes. Cadascú recorda la seua versió del fets que acabaran complementant-se. Si per l’al·lot és més important l’any viscut a llogaret de Es Carritxó, prop de Felanitx, ella remarca els temps passat a Formentera o ella descobreix el seu primer amor. Aquests canvis de domicilis són deguts als càstigs que el pare va rebent de l’administració feixista del general Franco: un any sense sou, trasllat forçat prop de Requena o a l’illa de Formentera.

Però la sorpresa per mi (o potser no tant degut al títol de la novel·la) és al importància que tenen un sèrie de cançons que ja coneixia gràcies al disc del grup eivissenc Uc Cançons d’Eivissa: Com, voleu germans, que canti; Bona nit Blanca Roseta o Rosa Vera.

Per cert, aquests llibres no són fàcils d’aconseguir a la península.

Com voleu, germans, que canti,
si el cor meu va atribolat?
Si no som es que solia,
en tenc fonament sobrat.

Era un diumenge a la tarda,
sempre me n’he recordat.
Aní a veure l’amor meua,
sa que tant he conversat,
i la vaig trobar que seia
a un lloc arrecerat,
a la vora de ses cases,
banda fora es seu tancat.

En ‘cabat que la vaig veure,
hi coneguí novetat.
— Com és, amor meua amada,
que de color has transmudat?
I em va dir: —En polit jove,
no n’has d’estar interessat,
que et faç sebre que mon pare
d’ara envant mos té privat
que no pots venir per casa
ningun vespre assenyalat,
ni a qualsevol banda que siga,
no pots venir a’s meu costat.

DEP. No oblidarem ni la música ni les cerveses que ens fèiem a L’Arc:

https://www.youtube.com/watch?v=lQ-S1XcMizE&list=RDlQ-S1XcMizE&start_radio=1

A l’any 1999 en plena UCE a Prada de Conflent vaig veure la pel·lícula El pianista de Mario Gas, amb Pere Ponce i Jordi Mollà fent el paper dels dos pianistes protagonistes del film. Dos pianistes que estant a París en esclatar al Guerra Civil a Espanya prenen partits oposats en aquesta. Em va agradar prou i a més era un film en català amb música de Carles Santos.

Anys després vaig descobrir que la pel·lícula estava basada en una novel·la de Manuels Vázquez Montalbán amb el mateix títol i vaig intentar cercar-la sense èxit fins que l’altre dia vaig trobar un exemplar de segona mà a la Biblioteca Municipal de Llíria. Ja l’he llegida i és més completa que la pel·lícula ja que en aquesta hi ha molts més personatges (sobretot a la primera part a la Barcelona dels anys 80)  que giren al voltant del dos pianistes i que ajuden a entendre la societat de tres èpoques en que es desenvolupa el relat (anys 80 i postguerra a Barcelona i juliol del 36 a París). Però trobe, com en algunes pel·lícules d’Aranda, que l’autor té massa ressentiment cap a les coses catalanes. Sembla que aquesta gent d’esquerres no varen pair bé les derrotes electorals contra la CiU de Jordi Pujol i això els va crear un sentiment negatiu cap a certs aspectes de la vida catalana. Jo no he estat mai afí a CiU o a Pujol, però sé distingir entre un partit polític que no era el meu i la resta del país. Potser és perquè soc valencià i aquests autors no ho son?

El passat mes de desembre vaig anar al Caixaforum de València a veure l’exposició Música i matemàtiques que estarà fins al mes d’agost d’enguany. Una exposició on mostra de manera interactiva la relació entre la música i les matemàtiques, des de Pitàgores fins als nostre temps, passat per les sèries de Fourier. A l’eixida vaig passar per la botiga del museu i vaig comprar aquest llibre amb el títol tan atraient on l’autora ens narra durant 8 capítols (les notes de l’escala musical) i un poc més, com la música ha influït ( per a bé i per a mal) als físics i matemàtics en les seues investigacions i descobriments. Una bonica obra divulgativa i una agradable sorpresa, ja que qüestiona de manera argumentada l’ús per part dels antics grecs de la proporció àuria, un nombre irracional allunyat de les proporcions senzilles que admiraven els pitagòrics.

Fa aproximadament un mes vaig passar per Tavernes Blanques per xerrar un poc amb Rafa Arnal sobre el seu darrer llibre i aconseguir un altre llibre de fotografies antigues del poble de Tavernes del qual s’havia fet una exposició recentment. Rafa em va regalar un antic llibre seu de poesies, aquesta Quadern de retruny. Llegint-lo m’he trobat algunes coses curioses, com un poema que es diu Lletania del caps, del qual el grup Carraixet (Rafa és un dels fundadors) va fer una cançó al seu disc Guspires:

A més he trobat un poema on parla de certa anècdota referida a un familiar de la meua àvia paterna en poema dedicat al sexe:

Com hi havia

un sexe de sagristia,

confessionari, campanar,

i pica baptismal,

i un rector a la petita historia

que just al mig de processó

li deia a la feligresa

-“morena, que se t’apaga el ciri”

I prou d’humor com en aquest poema dels molt dedicats al seu pare:

-Pare, vostè creu que algun dia

podré menjar de la guitarra?

….

Home,

si l’omples de botifarres!

I moltes coses més que vos agradaran! segur!

Primer va ser l’obra de teatre d’Àngel Guimerà; després vingué l’adaptació musical per Dagoll Dagom amb la col·laboració d’Albert Guinovart i Xavier Bru de Sala, CD i guió editats; i finalment l’adaptació en còmic per Corarí Espuña. Es pot treure més profit d’una obra de teatre?

Pot una disc o unes cançons inspirar una novel·la? Doncs la respota és positiva i aquest és el que per mi és millor disc del Boss, Nebraska, i la cançó és Highway Patrolman.  Crec, a més, que té alguna influència d’una cançó anterior, la famosa The River. Amb aquest material l’autor trasllada l’acció al lloc que coneix, una vall del nord d’Itàlia i ens explica una història entre dos germans  molt diferents, però amb un punt en comú, l’abús de l’alcohol que porta problemes a la relació d’uns dels germans amb la seua parella, una noia de ciutat que ho deixa tot per anar a viure a la vall per estar prop de la seua parella. A més hi ha un parell de gossos que van sembrant el pànic entre la conservadora població de la vall.

Per més informació:

L’esperit de ‘Nebraska’ de Bruce Springsteen posseeix Paolo Cognetti

“Antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista”.

Com diu l’autor no es cap antologia de poesia. Només trobareu una petita mostra que de poemes musicats pel cantautor de Torrent i els seus col·laboradors que no pretén ser una gran antologia, sinó que es puguen adaptar al format musical. El que si que trobàreu serà una anàlisi sobre el paper dels poetes i/o cantautors com a oposició a la dictadura franquista, ja siga de manera voluntària o involuntària, i al que va venir després, això que anomenen “modèlica transició”, que com demostren els fets de democràcia té poc (llegiu el pròleg de Valtonyc).

Gràcies a la biblioteca municipal de Llíria acaba de descobrir un poeta grec d’inicis de segle contemporani de Kavafis i la lectura ha valgut la pena:

Al youtube podreu trobar alguns del seus poemes musicats per músics grecs.

DON QUIXOTS

Els Don Quixots marxen avant i veuen fins a la punta

de la llança, on van penjar, com a senyera, la Idea.

Visionaris curts de vista, no tenen una llàgrima

per rebre com les persones cada grolleria injúria.

Entropessen amb la Lògica i amb els bastons dels altres,

s’arrosseguen al bell mig del camí ridículament apallissats.

Sanxo fa: “No t’ho deia?”, però ells romanen

dignes dels grans propòsits i: “Sanxo, el meu cavall!”

I així ho vol Cervantes…Jo els he vistos,

en una Vida cruel, cavallers de Somni,

fer peu a terra porugament i, respirant amargura,

amb ulls humits, renunciant a les Quimeres primeres.

Els he vistos tornar arrere -folls, bells

reis que batallaren per un regne inexistent-

i en sentir que brolla burleta com porpra,

mostrar al sol la vana ferida oberta!

Un vell mariner atura a uns joves per contar-los la seua història. És la penitència que ha de passar pels fets del viatge que anirà contant al llarg del poema. Un viatge que comença bé, però que per culpa de la mort d’un albatros es complica i acabarà amb tragèdia. L’excusa de la falta d’aigua es utilitzada per introduir visions fantasmagòriques pròpies del món romàntic i tot pel sentiment de culpa d’haver matat un ocell sense cap motiu, un ocell que semblava portar bons auguris. Finalment pot tornar a casa sol i amb un vaixell apunt d’esfondrar-se i es rescatat a darrera hora després de penedir-se del crim comés.

Aquest llarg poema d’uns dels primers autors romàntics va ser utilitzat pel grup Iron Maiden per fer una llarga cançó amb el mateix títol:

Water, water everywhere and all the boards did shrink
Water, water everywhere nor any drop to drink

Fa molts anys érem joves i pensàvem que el mon podia canviar a millor. Actualment tenim Putin, Trump, Abascal, Mazón, Rovira, Le Pen, Meloni,…………….

El dissabte passat a la darrera xerrada de la Fira del llibre de l’Ateneu de Bétera entre altres coses vaig comprar aquest llibre-disc del músic de Paiporta on ens versiona amb la seua música l’Odissea d’Homer. És el segon CD que puc aconseguir sobre el relat homèric, el primer és de Miquel Pérez i Melodemodomies.

L’inici sembla recordar Llach, inevitable, però després ja canvia totalment i amb onze cançons i la narració d’Amàlia Garrigós l’autor ens aproxima al viatge a Ítaca que acabarà igual que ha començat, amb un picadeta d’ull a la poesia d’Ausiàs March pel mig:

“Vaig fer tants camins dubtosos per la mar

Amor, de vós jo en sent més que no sé”

…………………..

“Quan ixes per a fer el viatge cap a Ítaca

prega que el camí siga llarg

ple d’aventures i amerat de saviesa.”

El pròleg és de Laura Borràs i l’acaba amb la paraula Irresistible! :”Tot plegat: una hora de plaer majúscul, adult, intens per la confluència textual i musical. Irresistible!”