Entre el Túria i el Ridaura

El passat dissabte varen fer per primera vegada una cursa nocturna al meu poble combinant poble i muntanya (unes sendes amb un poc de dificultat pels no acostumats). Crec que va ser un èxit. Hi hagué gent que va fer els 6,5 Km corrent i altres caminant, però tots varem passar per els monuments i llocs més emblemàtics de la vila, pujant als tres turons principals del poble: Santa Bàrbara, Sant Miquel i La Sang, amb l’eixida i arribada enfront de l’ajuntament a la Plaça Major.
Espere que l’experiència es torne a repetir el proper anys. Personalment content, amb una marca de 40’45” quedant el novè de la meva categoria de Veterans B. Sembla que vaig tornant a agafar forces.

Quan era jove vaig llegir un llibre d’aquest autor anglès que es deia “El candor del padre Brown”, i vaig comprar aquesta llibre pensant-me que seria alguna cosa semblant. Doncs ara veig que no, que potser que la trama d’un espia que s’infiltra en una associació terrorista de tendències anarquistes (tinc dubtes sobre això, he he) siga policíaca, d’acord, però hi ha molt més: les creences filosòfiques i religioses de l’autor ixen durant la narració i la van omplint fins al sorprenent final. A més hi han moltes frases d’aquestes que agraden i que després et trobes repetides per tot arreu. Durant la lectura, no sé la raó, potser l’època on està ambientada, potser la velocitat d’algunes escenes, recordava la pel·lícula “La lliga dels homes extraordinaris”, salvant les distàncies.

La darrera novel·la de Sebastià Alzamora comença pel quasi final de la història. Narra l’amor entre una al·lota mallorquina i els seu amant bandoler durant el segle XIX, a més de la posterior venjança d’ella contra el traïdor que ha venut al seu amant. No busqueu romanticisme amb el personatge del bandoler, és un assassí sanguinari, l’únic romàntic que hi ha és l’amor incompressible d’ella cap a ell.
La novel·la no és lineal en el temps i malgrat que al primer capítol sembla que et vas a divertir, recordant un poc la ironia que l’autor es gasta com a periodista, després es fa molt més dramàtica fins al drama final i la sorpresa de darrer capítol.
“Jo me cag en ets ossos de ta mare….”

Bye, Mary Kate Danaher. You will be always on my mind and in Innesfree.

I’ve met some folks who say that I’m a dreamer,
And I’ve no doubt there’s truth in what they say,

Qui va denunciar Anne Frank? Com va acabar aquest personatge? L’autor construeix una història ambientada a l’ambient universitari de la ciutat de València per intentar explicar aquestes preguntes. Viatges al llarg d’Europa, flashbacks cap al passat per intentar recompondre una història sobre la venjança de dues joves estudiants d’Erasmus.
És una novel·la molt agradable de llegir i crec que molt bona. No sé com hi ha tantes editorials obstinades en traduir veritables rotllos que anomenen best-sellers, quan ací tenim molt bons escriptors amb bones històries que explicar.

Ja fa temps,vaig llegir “Mèxic insurgent” del periodista americà John Reed i em vaig proposar llegir quan poguera la seva visió de la revolució d’Octubre a Rússia. Després de llegir la seva crònica, ben detallada i crec que prou imparcial malgrat la seva predilecció pels revolucionaris, crec que ningú pot negar que els bolxevics varen fer un cop d’estat amb totes les seves conseqüències. Que potser els govern provisional no va saber captar el suports que necessitava per evitar-ho? Sí, cosa que els bolxevics sembla que si que ho saberen fer. Va valer la pena? Potser en aquells moments d’optimisme, molta gent pensara que sí, però els fets posteriors, a mi en diuen el contrari, ja que els principals motius de la revolució varen ser traïts de seguida. Reed no va poder veure tot el que va passar després, va morir en 1920. Només va veure la dissolució de l’Assemblea Constituent i l’inici de la guerra civil, no va poder acabar un llibre sobre més extens sobre el tema.

La ruta que hem fet avui ha esta més llarga, però sense gens de desnivell. Hem anat a l’antic poble de Domenyo (ja no hi ha poble), per des de allà, resseguir tot el canó del Túria fins arribar al paratge de la Puente Alta, on hem esmorzat. El camí és tot pista i sempre al costat del riu, passant per trossos de canyar, bosc de ribera i algun bosc artificial de pins. Al la zona recreativa de Puente Alta hem esmorzat i després ens hem separat en dos grups, uns han tornat pel mateix camí i altres hem fet la ruta circular, anant per la carretera fins al poble de Calles i retornant al Domenyo pel costat del riu Xelva o Toixa. Massa asfalt pel meu gust.
Abans d’arribar al poble de Calles he vist unes quantes oliveres, que d’acord amb els cartells, eren mil·lenàries. Més tard, arribant a la part de sota del castell de Domenyo, he vist una garsa reial, però ha fugit abans de poder treure el mòbil per fer-li la foto. Més tard l’he vist volar majestuosament per dalt del riu Tuejar.

Rejovenint-se. Després de més de 10 anys, he tornat a acabar una cursa de 10 Km i amb bon temps per a mi: 54’21”, i això que pensava que arribaria arrossegant-me per terra. Uns quants anys de sequera, des de la Cursa del carrer Nou de Girona, pujant per la catedral a la del 9 d’Octubre a Vilamarxant, baixant al Túria. Content.

Comencem la temporada de la Colla Calderona amb una eixida curta per la Foia de Bunyol. Uns deu quilòmetres de recorregut eixint de la Font Ombria, a la part de muntanya del terme, per passar per l’alberg de “las Moratillas” i d’allà baixar per una senda fins al barranc del Quixal (peculiars alguns dels noms dels llocs en una zona castellanoparlant, però prou influenciada per la valencianoparlant). Supose que el nom del barranc ve de les formacions rocoses que s’observen al lloc on hem esmorzat, unes penyes que semblen unes dents. Després de l’esmorzar hem remuntat el barranc per trobar el GR que ens ha dut a l’altre barranc, el del Fresnal (el nom, ve de quantitat de “fresnos” que hi havien. Freixes en la nostra llengua). La remuntada del barranc fins a la font de l’ombria ha estat molt entretinguda ja que hi havia molta vegetació i arbres caiguts. Es pot dir que obrirem senda, ja que aquesta està un poc perduda.