Entre el Túria i el Ridaura

A Habitable Grief

Long ago

I was a child in a strange country.

I was Irish in England

I learned

a second language there

which has stood me in good sted:

the lingua franca of a lost land

A dialect in which

what had never been could still we found

The infinite horizon. Always far

and impossible. That contrary passion

to be whole.

This is what language is:

a habitable grief. A turn of speech

for the everyday and ordinary abrassion

of losses such as this

which hurts

just enough to be a scar.

And heals just enough to be a nation.

EAVAN BOLAND

“Mentir bé és un art difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat.”

Sort que hi ha poques! Ara, jo crec que el problema és que hi ha massa gent disposada a que l’enganyen una i altra vegada.

Dos que van junts:

“Llegir no és fugir.”

“Al capdavall, llegir és seguir vivint, i cadascú a la seua manera.”

La memòria és feroç, sobretot si és memòria de víctima.

Per això alguns volen que oblidem?

El passat mes de juliol vaig passar per la catedral de Palma i en passar per la botiga d’aquesta vaig comprar dos llibres (potser seria l’únic que compra llibres allà?). Un era aquesta novel·la de Miquel López, que sembla complementar (no sé quina va ser primer) una altra novel·la d’ell que vaig llegir fa poc, El darrer hivern de Chopin i George Sand.

En aquesta, l’autor poblenc, es centra més en la vida de l’autora durant el turbulent segle XIX francès (imperis, repúbliques, monarquies, revolucions) i les seues reaccions enfront d’aquests fets, sense oblidar la seua relació amb l’illa de Mallorca i el compositor Frederic Chopin.

Per definició, la gent són els altres, i no jo.

Sobretot si és per malparlar.

Hui no toca aforisme, toca cançó:

Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba forta, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!

No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.

Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.

Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’inventava noms i altres carícies.

Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?

I és que, quan es pot votar, la “despolitització” és una forma de suïcidi civil.

Fuig dels que et et diguen que són apolítics!

De Salses a Guardamar, de Fraga a l’Alguer i algun indret més.

No deixa de ser curiós que entre les dècades de 1920 a 1940 hi haja relativament molta més selecció que entre 1940 i 1953? Alguna cosa tindrà a veure l’educació franquista i la seus persecució del al llengua catalana, no?

Els homes massa “segurs” de la sues “veritat”, el seu “dret”, causen estralls espantosos. Convé que l’espècie no prolifere.

O de com recordar les pel·lícules que feien al cinema o la televisió quan un era adolescent.

Una de les primeres novel·les que va escriure l’escriptor francès durant la seua joventut va ser aquest drama entre bèl·lic i romàntic (un estrany trio d’amants) ambientat a la revolta haitiana de finals del segle XVIII. Com sempre aquesta estupidesa de l’honor dels militars acaba en tragèdia.

“Endavant: cal insistir, perquè en la insistència trobarem la victòria.”

Malgrat els polítics actuals que tenim!

O de com els anglesos es pensaven que eren el melic del món i de les coses absurdes que arriben a fer.

De tota manera està ben escrit i manté l’interès per al final amb certa influència de les novel·les de Sherlock Holmes.