Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Sal oceànica/Ocean Salt, d’Eavan Boland

A Habitable Grief

Long ago

I was a child in a strange country.

 

I was Irish in England

 

I learned

a second language there

which has stood me in good sted:

 

the lingua franca of a lost land

 

A dialect in which

what had never been could still we found

 

The infinite horizon. Always far

and impossible. That contrary passion

to be whole.

 

This is what language is:

a habitable grief. A turn of speech

for the everyday and ordinary abrassion

of losses such as this

 

which hurts

just enough to be a scar.

 

And heals just enough to be a nation.

 

EAVAN BOLAND

Corambé, els dietaris de George Sand; de Miquel López Crespí

El passat mes de juliol vaig passar per la catedral de Palma i en passar per la botiga d’aquesta vaig comprar dos llibres (potser seria l’únic que compra llibres allà?). Un era aquesta novel·la de Miquel López, que sembla complementar (no sé quina va ser primer) una altra novel·la d’ell que vaig llegir fa poc, El darrer hivern de Chopin i George Sand.

En aquesta, l’autor poblenc, es centra més en la vida de l’autora durant el turbulent segle XIX francès (imperis, repúbliques, monarquies, revolucions) i les seues reaccions enfront d’aquests fets, sense oblidar la seua relació amb l’illa de Mallorca i el compositor Frederic Chopin.

Llibertat, anarquia i un aforisme cada dia CXI

Hui no toca aforisme, toca cançó:

Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba forta, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!

No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.

Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.

Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’inventava noms i altres carícies.

Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?

 

Publicat dins de música | Deixa un comentari