marginàlies

Sense voler ni fer-ne comptes, a la llibreria, cercant un títol que no trobes -segurament el deixares fugir i no ha tornat- te topes amb “La mort a Venècia” de Thomas Mann, traduïda per Joan Fontcuberta i editada el 1984 per Edicions Proa, i un impuls molt gran t’empeny a rellegir-la quaranta anys després de la primera lectura i d’una tirada, sense interrupcions. I tornes a sentir com t’atrapa Mann, com et deixes dur confiat que la passejada amb ell no serà baldera ni estèril.

“La solitud assaona, és cert, tot el que és original, el que és agosaradament i paradoxalment bell, el que és poesia. Però fa madurar també allò que és absurd, desproporcionat, capgirat i il·lícit”, diu el narrador mentre Gustav Aschenbach mira el mar per una finestra de l’habitació de l’hotel venecià on s’allotjarà.

I t’adones que aquesta i d’altres sentències de Mann t’endiumengen de debò aquest setè dia.