Entre el Túria i el Ridaura

Després de la gran sorpresa que ha estat Reis del món, recupere una novel·la més antiga de Sebastià Alzamora en la que també confronta dos personatges reals a la ficció, els poetes Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel a l’època en que es varen conèixer a la Barcelona republicana fins a la mort del poeta mallorquí degut a la tuberculosi que va patir durant la guerra. Evidentment aquest personatge tenen més punts en comú i més contacte que no pas el duet Mascaró-March de la darrera novel·la, però m’ha fet pensar en un cert paral·lelisme entre les dues obres, molt més desenvolupat a la darrera.
Personalment em fa pensar que haguera pogut passar si els feixistes no hagueren fet el colp d’estat. La República ja feia els seus Erasmus de l’època (creuer pedagògic) i malgrat els entrebancs, intentava millorar el país. On estaríem ara sense el retard dels 40 anys de dictadura feixista?

Val la pena llegir aquest llibre per dos motius. El primer és trencar amb molts dels tòpics que ens ensenyaven a l’escola sobre la revolució burgesa i la revolució industrial, ja que sembla que l’escola no tinguera moltes ganes de qüestionar la història oficial per no molestar molt als burgesos i als empresaris que dominen l’estat. La segona, per poder relacionar i entendre millor la situació actual, almenys des de l’aparició dels neoconservadors a Anglaterra i els EUA, fent un paral·lelisme amb els inicis del sistema capitalista i de com aquest es va imposant. També per adonar-se’n que el capitalisme ni és, ni era, l’única solució o com els apologetes posteriors diuen l’evolució natural, si no que hi havien alternatives, que els poders dels estats no varen afavorir tant amb les seues lleis i decisions com al sistema capitalista.

Com deia Howard Zinn, el 1970: “la desobediència civil no és el problema. El nostre problema és l’obediència civil.Les persones que obeeixen les ordres dels seus governs i que, per tant, han sostingut guerres. Milions de persones han mort a causa d’aquesta obediència. El nostre problema és l’obediència de la gent quan la pobresa, la fam, l’estupidesa, la guerra i la crueltat sacsegen el món”.
Rosa Parks: “Quan més cedíem i obeíem, pitjor ens tractaven”.
Potser aquestes dues cites que trobàreu en aquest llibre resumeixen prou bé el que Jordi Cuixart ens vol transmetre en ell i a més, la segona, ens descriu perfectament el que ens està passant amb alguns dels polítics que estant en primera línia dels partits independentista o al govern, van cedint i cada vegada es troben que això no val per res o és per a pitjor. Quant trobem a faltar a alguns i algunes que estan tancats o exiliats!

Henry David Thoreau: “Sota un govern que empresona injustament, el veritable lloc per a un home just és la presó”.

Continuem fent relectures de confinament, i ara recupere aquest “pamflet”, en paraules de l’autor, que no passa de moda, ja que la situació no ha canviat molt des d’aleshores, malgrat alguna millora recent. Llibres com aquests i articles a la premsa són els que a molts ens varen fer vore que els veïns del nord, no eren tan demòcrates com ens havien fet creure. Per cert l’autor de l’altre llibre de la foto és un pseudònim per motius de seguretat.

“Tota llengua és soluble en àcid jacòbic”

La veritat és que no tinc res a afegir a l’article de Xavier Montanyà a Vilaweb:
Monòleg lliure d’una dona esclava’L’expedició al baobab’ de Wilma Stockenström explora la fragilitat de la memòria, la identitat i els sentiments d’una dona esclava sud-africana

“L’Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques, que de tant mirar-se l’aigua se n’havien tornat blaves.”

Fa temps vaig llegir un llibre editat per Sembra llibres que es deia Dones rebels i en ell vaig descobrir unes quantes dones que la història ha amagat. Una d’aquestes era l’autora d’aquesta petita gran novel·la que m’ha entusiasmat per la seua delicadesa i el llenguatge que usa, i també per descobrir la vida a Altea durant els anys abans de la guerra civil, i sobretot abans del desastre provocat pel turisme de masses. Ara entenc quan un company de la facultat deia que ell no era d’Altea,si no d’Altea la Vella, ha ha ha.
Bromes a part, un llibre molt recomanable que durant anys ha estat oblidat, com moltes de les coses que es varen publicar a València en la nostra llengua durant el franquisme i els primers anys de la transició.

I en girar la casa el cantó i trobar la casa dels masovers començaven a dir que quina caseta més bonica, i que “parecía como si se apoyara en la otra”. Però jo sabia que aquells senyors s’enganyaven, car endevinava que la que veritablement recolzava sobre l’altra era la nostra, la gran, com nosaltres es recolzàvem també, malgrat que teníem diners, sobre les espatlles i sobre la suor de l’home que treballava els nostres bancals. Però això no ho podia dir a tota aquella gent ni als meus pares, puix no m’haurien entès, i era millor deixar-los amb la seua mesquinesa i que gaudissen i pensassen que eren feliços.”

Invisibilitat com a càstig per parlar la teua llengua i no poder utilitzar-la d’una manera normal. Invisibles es sentien els alumnes catalans a l’escola de la República francesa quan els professors (que segurament no serien catalans) ridiculitzaven la seua llengua. I és que aquests mètodes més maquiavèl·lics eren més efectius que no la violència emprada al sud dels Pirineus, i els resultats estan a la vista.
El nou llibre de Joan-Lluís Lluís té aquest títol, i supose que deu ser per aquesta raó. En ell ens narra la seua biografia lingüística, el seu posicionament al llarg dels anys sobre la seua nacionalitat descrivint les seues pors i els inconvenient amb que es va trobar. Resumidament, en paraules d’ell, el pas ser ser Jean-Louis a Joan-Lluís, amb totes les conseqüències que això comporta vivint al nord de l’Albera.
I acabe amb les paraules del gran Bezsonoff:
“Aquest llibre és una joia, una meravella, possiblement un dels millors llibres publicats a casa nostra de quaranta anys ençà. Bing Crosby es lamentava que hi hagués un Frank Sinatra per segle i que li hagués tocat conviure amb « the Voice. » Al meu petit nivell, ploro com Bing Crosby davant del geni de Lluís Sinatra.”
Serà el proper premi Mitrofan? el més prestigiós de la literatura catalana!

Palamós, dissabte 13 de març de 2004, la gent esclata de tanta mentida i passejant pels carrers de la ciutat ho notem. Dos dies abans varen produir-se a Madrid els atemptats del 11-M i el govern encara insistia en l’autoria d’ETA per poder guanyar les eleccions al dia següent. Mesos més tard, es publica aquest llibre-conversa analitzant sobre tot el paper de la premsa i més concretament del grans mitjans. Ara, en temps de quarantena l’he tornat a llegir, per constatar que molts dels defectes que ja aleshores Vicent i Martxelo denunciaven, encara continuen i no sembla que es vulgui fer res per canviar la situació. Els tractament del procés català i la crisi del coronavirus així ho certifiquen.

Un petit i divertit llibre trobat a la llibreria El cau ple de lletres de Terrassa és aquest que acabe de rellegir aquests dies de quarantena. És divertit com transforma els contes clàssics i els adapta a una moral més políticament correcta, com diu el títol. Però també espot comprovar de manera irònica com portar aquest política a tots els extrems és ridícul i perjudica la lectura i la llengua, com diria Carme Junyent

Recuperant llibres aquests dies de quarantena, torne a llegir aquest comprat a El cau ple de lletres de Terrassa. Una diversió humorística però que et fa pensar i passar una estona divertida. L’autor ens dona la seua opinió del que és l’humor i després ens descriu un boja història econòmica de l’edat mitja i un estudi sociològic sobre l’estupidesa humana i com aquesta afecta negativament a la societat, desenvolupant les cinc famoses lleis fonamentals de l’estupidesa humana.

Fa temps vaig llegir la seua obra més famosa, Tramvia a la Malva-rosa, però crec que aquesta que acabe ara és molt millor que la que el va fer famós. He arribat a ella a través d’una pel·lícula de Berlanga rodada a l’hotel Voramar de Benicàssim, el mateix on transcorre la trama de la novel·la. En ella no es diu quina pel·lícula és però sabent un poc de cinema i les manies austrohongareses del cineasta, es pot endevinar.
Ambientada en 1953, un aprenent d’escriptor ens descriu la sèrie de personatges que van passant aquell estiu per allà, i al mateix temps ens va contant les seues petites històries. Però? què es ficció produïda per l’autor o ficció produïda pel protagonista aprenent d’escriptor, que després farà autocritica d’algunes de les històries? Records de la guerra, brigadistes internacionals, escriptors consagrats i altres en procés, cineastes reals i una fictícia o real Brigitte Bardot, i altres espècies humanes de l’època són els protagonistes que ajuden a fer aquest exercici de ficció dins de la ficció.
També gaudireu del paisatge de la Plana, vist des de terra i des del mar, i potser vos farà cercar al youtube la banda sonora d’aquestes lletres.

Petites pel format, però grans pel contingut, són les vides o testimonis dels diferents voluntaris que varen venir a la nostra terra a lluitar contra el feixisme entre el 1936 i el 1939. Uns seixanta testimonis individuals de la seua experiència a la guerra espanyola i del que els va passar després amb fotografies que, en la majoria dels casos, posen cara i ulls a la persona,algunes més famoses que altres.
Molt recomanable.

Continue rellegint llibres que tinc per casa, i continuant amb l’anterior al·legat antimonàrquic de Matthew Tree, ara un de més antic. El pamflet que va publicar Thomas Paine en 1776 contra la monarquia britànica i a favor de la independència del les colònies britàniques a Amèrica del nord.
Potser es nota massa la seua antiguitat en alguns aspectes com l’ús de referents religiosos, però no esta gens passat de moda i potser es poden fer paral·lelismes amb el que actualment està passant a Espanya,i per això ja valgut la pena tornar-li a donar una ullada.

“Els palaus dels reis es construeixen sobre les ruïnes dels emparrats del paradís.”
………………….
“Mentre nosaltres professem que som súbdits de Bretanya, als ulls de les nacions estrangeres, serem considerats com a rebels.”

Sentit comú, de Thomas Paine.(1776)

Traducció, mentre ens comportem com una autonomia no es fotran cas a cap lloc.
……………………………
“La brutalitat i la tirania hi apareixen a cara descoberta. No ens deixa perplexos, i cada ratlla convenç, tot just llegir-la, que el qui caça als boscs, l’indi nu i indocte, és menys salvatge que el rei de Bretanya.”

Sentit comú, Thomas Paine (sobre el discurs del Rei Jordi III el28-10-1775 reafirmant la seua idea de sotmetre als rebels de les colònies americanes a la seua autoritat i la del Parlament britànic)
Vos recorda Felip V el 3-10-2017?
……………………………………..
“Aquests fragments de la Bíblia són directes i terminant. No admeten cap interpretació equívoca. Que el Totpoderós va afirmar ací la seua protesta contra el govern monàrquic és ver, o l’escriptura és falsa.I hom té raons per creure que hi ha tant d’astúcia reial com d’astúcia sacerdotal en el fet de negar-se a donar l’escriptura al públic en els països papistes. Perquè la monarquia en tot cas és el papisme del govern.”

Sentit comú, Thomas Paint (1776,després d’escriure un passatges de la Bíblia on el profeta Samuel argumenta en contra de la monarquia que els jueus li demanen per ser com altres pobles.)

Continue fent relectures durant el confinament i aquesta vegada toca un llibre que ha passat de moda, però no per caduc, si no per quedar-se curt, ja que els esdeveniments que han succeït des de l’any 2004 quan es va escriure i editar fins a l’actualitat han donat encara més arguments al títol i a l’autor: NO a la monarquia! en qualsevol lloc de la Terra.
A més, la proposta final que fa Matthew crec que no s’ha seguit, ja que encara hem d’aguantar als Borbons, Windsor i altres espècies coronades.

Una altra relectura de confinament, però ara teatre. He tornat a llegir aquesta adaptació per al TNC que va fer Jordi Galceran de l’obra teatral de Hecht i MacArthur i cada vegada que la llisc veig a Jack Lemmon i Walter Matthau, i és que cadascú té les seues referència. M’encanten les dues pel·lícules, la de Howard Hawks i la de Billy Wilder, però aquesta darrera és insuperable.
Xèrif: No ho enteneu? Els comunistes ho estan envaint tot. Surten de les clavegueres com a rates, grimpen pel pal de la bandera i estan rosegant les nostres barres i estrelles.
Walter: Algú té una camisa de força.
Malgrat alguns canvis deguts al llenguatge cinematogràfic, la pel·lícula de Wilder és la més fidel a l’obra, i inclús alguns d’aquests canvis crec que la fan millorar.

……………Sí, i que detingui a Hildy Johnson…el molt fill de puta m’ha robat el rellotge. (Teló, The end)