Entre el Túria i el Ridaura

-Ha sido usted y sus iguales los quen han permitido a los bárbaros poner los pies sobre el sagrado territorio de la patria.
-¿Qué dice usted? -preguntó el teniente coronel.
-Es a consecuencia de traiciones parecida por lo que hemos perdido los frutos de la victoria.
-¿Ha tenido usted que retirarse alguna vez? -preguntó de nuevo el teniente coronel.
-No se deberia haber obligado a Italia a retirarse.
!Y nosotros estábamos allí, bajo la lluvia, para escuchar esto! Estábamos frente a los oficiales, y el prisionero estaba delante de ellos, ligeramente a un lado por deferencia a nosotros.
-Si usted me quiere fusilar -dijo el teniente coronel-, fusileme en seguida, sin más interrogatorio. El interrogatorio és idiota.
Hizo la señal de la cruz. Los oficiales se consultaron. Uno de ellos escribió en una hoja de papel.
-Abandono de tropas. Condenado a ser fusilado -dijo.
Dos carabineros condujeron al teniente coronel a la orilla del rio………….

L’edició és del 1982, de la desapareguda editorial Bruguera, que tantes bones estones ha donat als de la meva generació.

 El que més reprotxo al govern democràtic, tal com s’ha organitzat als Estats Units, no és, com molta gent pretén a Europa, la seva feblesa, sinò al contrari la seva força irresistible. I el que em repugna més a Amèrica no és l’extrema llibertat que hi regna, és la poca garantia contra la tirania.

(L’autor dòna uns quants exemples i fa unes quantes preguntes sense resposta sobre el tema)

No dic que en el temps actual es faci a Amèrica un ús freqüent de la tirania; dic que no s’hi descobreix cap garantia contra ella, i que cal cercar les causes de la benignitat en les circumstàncies i en els costums, més que en les lleis.

A aquests parràgrafs els segueixen uns quant més sobre els efectes d’aquesta exaltació de la majoria en l’administració, la cúltura, els pensament, el caràcter americà i el perill que suposa aquesta exalatació per als Estats Units.
Recordem, que tot açò es va escriure en 1835, quan els Estats Units encara no eren la superpotència que esdevindria després i encara eren pocs estats els que formaven la Unió, i amb notables diferències entre els estats del nord i el sud, i els nous que s’estaven formant cap a l’Oest.

( Jo diria corrupció)

A Amèrica, els funcionaris d’ordre secundari són més ben pagats que enlloc, però els alts funcionaris ho són molt menys.
Aquests efectes contraris són produïts per la mateixa causa; el poble, en els dos casos, fixa el salari dels funcionaris públics; pensa en les seves pròpies necessitats; i aquesta comparació l’il·lumina. Com que ell mateix viu en una gran comoditat, li sembla natural que els qui li serveixen la comparteixen. Però es tracta de fixar la sort del gran funcionaris de l’Estat, aquesta regla falla, i procedeix l’atzar.
El poble no té una idea precisa de les necessitats que poden experimentar les classes superiors  de la societat. Allò que semblaria una suma mòdica a un ric, li sembla una suma prodigiosa, a ell que es conforma amb el necessari; i considera que el governador de l’estat, amb els dos mil escuts, encara s’ha de sentir feliç i provocar enveja.
………
Sota l’imperi de l’aristocràcia, passa el contrari, que els alts funcionaris reben emoluments molt grans, mentre que els petits sovint a penes tenen per viure.

(En una nota a part dòna les dades del que cobren alguns funcionaris als Estats Units i a França de 1835)

….
En general, la democràcia dóna poc als governants i molt als governats. El contrari es veu en les aristocràcies en què els diners de l’Estat beneficien sobretot la classe que dirigeix els afers públics.

( Molts polítics que es fan dir liberals actualment, sembla que han oblidat tot açò)

Després del recent traspàs de l’escriptor italià, estic rellegint la seva novel·la més famosa i de la qual es va fer una molt bona pel·lícula, protagonitzada per Marcello Mastroianni, en el paper del Dr. Pereira. La vaig veure als cinemes Renoir de Barcelona en VO. 
Vos deixe amb un tros de la “peli” on hi ha un NODO portuguès que podria ser com  un telenotícies del NODO9 que patim ací, al sud del Sènia. 

Estranya referència cinematogràfica per a una novel·la ambientada a l’epoca de la unificació italiana a Sicília. Potser l’autor havia vist “El cuirassat Potemkim” en algun cinema abans d’escriure la història i tenia recent el record de les escales d’Odessa? O potser és un mala passada del traductor?