Entre el Túria i el Ridaura

….A la llibreria Geli, va estar parlant una estona amb el poeta Domènech -era del mateix poble de la costa que ell-, que li va ensenyar amb orgull el nou vers que s’havia tatuat al cos, una excentricitat que es permetia sempre que estava deprimit i que l’havia dut a transformar la seva pell en un antologia poètica. En aquella ocasió l’homenatge era a Beckett, i deia En face le pire jusqu’à de qu’il fasse rire……….

Es curiós, en aquesta novel·la ixen personatges reals barrejats amb els de ficció i a aquest poeta el conec. Es el traductor del portuguès d’una Antologia de poesia contemporània brasilera, editada per edicions del 1984, crec recordar. I a més he coincidit amb ell i el fill (al que li vaig fer classes de matemàtiques a l’IES Sant Feliu de Guíxols), a la marxa de l’aigua de la ciutat ganxona; a més d’haver coincidit amb ell alguna vegada per Girona. Jo pensava que nomès es tatuava versos en portuguès, però veig que és més políglota.
Respecte a la novel·la està ambientada entre Girona i Sant Feliu i a mi m’agrada llegir històries que passen pels llocs que conec i que he recorregut. la novel·la va de la decadència alcohòlica del protagonista.

…Els primers anys de la victòria -a la rectoria jo encara vaig veure molts documents datats al “segon o tercer any triomfal de la victòria”, com si el món hagués tornat a començar l’endemà d’acabada la guerra- era obligatori vestir-se amb la camisa blau marí i la boina vermella, nois i noies, a elles les deien margarides, assistir en formació a la missa major i fer una desfilada amb banderes i tocs de trompeta i tambor…..

Fa temps vaig llegir la novel·la del mateix autor, Pa negre, i després vaig vore la versió cinematogràfica. Hi havia coses que no em quadraven i després vaig assabentar-me que la “peli” era una adaptació de dues novel·les del mateix autor, la que dòna per títol al film i aquesta que acabe de llegir ara. Supose que amb l’èxit del film, han tret a la venda noves edicions per fer calaix. Jo vaig comprar una edició de butxaca a la llibreria Roldòs de Sant Feliu de Guíxols.
Per cert, aquesta nit fan la pel·lícula al cine d’estiu de L’Eliana.

Tres fragments més d’aquesta novel·la sobre la guerra civil. El primer sobre la llengua i les llengües de l’antiga Corona d’Aragó:

“De vegades m’entretinc escorcollant escriptures; és curiós com en el segle XV i encara a primeries del XVI, les escriptures en aquesta comarca seguien redactant-se en una barreja de català i aragonès”

Un altra sobre la poca cultura de la majoria de la gent, independentment de la llengua parlada:

“De les quatre cartes no es treu l’entrellat de gaire cosa més. Hi ha sobretot un “tuya que te ciere” absolutament autèntic. Però això és un mal general..la nostra cosina Julieta, no em va escriure una vegada “Hastimat Lluís tadoru”?”

I la tercera sobre el menjar de cada país:

“Els indígenes s’esborronen de veure’ns menjar rovellons. “Eso és comida de cabras”, murmuren amb fàstic, ells, que mengen aquelles insignes porqueries del “Mortajo” com si no hi hagués res de millor al mon. Tampoc no esl faries prendre per res del món un vas de llet: “Eso pa los enfermos; nos revolveria la tripas””

Uns quants acudits extrets del llibre que porta el mateix títol del post:

 1) Mary arriba a casa i es troba la dona i el seu millor amic, Lou, despullats al llit. Quan Marty està apunt d’obrir la boca, Lou surt del llit d’un salt i li diu:
-Abans que diguis res, amic meu, a qui creuràs, a mi o als teus ulls?

2) Un home de noranta anys va anar el metge i li va dir:
-Doctor, la meva dona, que té divuit anys, s’ha quedat embarassada.
El metge li va contestar:
-Dexi’m que li explique una història. Un home va anar a caçar, però enlloc d’una escopeta, es va emportar per error un paraigua. Quan de sobte un ós se li va tirar a sobre, va agafar el paraigua, va disparar a l’ós i el va matar.
L’home va dir:
-Impossible. L’ós el devia matar algú altre.
-Exactament el que penso jo!-va dir el metge.

3) Un optimista diu: El got està mig ple.
Un pessimista diu: El got està mig buit.
El racionalista diu: Aquest got és el doble de gran del que és necessari.

4) En un prat hi ha dues vaques pasturant. Una es gira cap a l’altra i li diu:
-Tot i que el nombre Pi s’abrevia amb cinc xifres decimals, de fet s’allarga fins a l’infinit.
L’altra vaca es gira cap a la primera i diu:
-Muuuuu

5) Venedor: Senyora, aquesta aspiradora li reduirà la feina a la meitat.
Senyora: Fantàstic! doni-me’n dues.

6) Un científic va amb la seva dona en cotxe pel camp. La dona diu:
– Oh, mira! aquestes ovelles les han esquilades.
– per aquest costat, si- respon el científic

7) Tres dones s’estan canviant en un vestuari pe jugar a raquetbol. De sobte, un home que no porta res a sobre excepte un tovallola que li tapa la cara travessa el vestuari corrent. La primera dona li mira la titola i diu:
– Aquest no és el meu marit.
La segona diu:
– no, no ho és pas.
La tercera diu:
-ni tan sols és soci del club.

8) Secretària: Doctor, hi ha un home invisible a la porta.
Doctor: Digui-li que no el veig.

9) Un dona va a la policia a denunciar la desaparició de seu marit. Li demanen una descripció i diu:
– Fa metre vuitanta, és de constitució forta i té els cabells arrissats i abundants.
– Però que t’empatolles? -li diu una amiga que l’acompanya- El teu marit no aixeca més de metre seixanta i és calb i panxut.
Ella li contesta:
– I pretens que vulgui que torni?

10) Moisés baixa feixugament del mont Sinaí, taules en mà i anuncia a la multitud reunida:
– Tinc una bona notícia i una mala notícia. La bona és que he aconseguit que Déu redueixi els manaments a deu. La dolenta és que l’adulteri encara en forma part.

Ell (el tio Cesc) em va ensenyar que el Franco era un brétol i un tanoca i que els espanyols érem uns bledes i uns descastats perquè l’havíem aguantat durant quaranta anys, a ell i a tot el seu estol “de militars carnissers, frares retrògrads, nobles de sarsuela, mafiosos de missa diària i pixatinters llepaculs”

Amb aquest estil tant directe i sense contemplacions l’escriptor valencià, crec que establert al Rossellò es despatxa amb les memòries d’un individu poc presentable (un porc, que diu ell al títol), però que diu veritats com a punys i sobretot en la part sexual. Aquesta setmana el presenta a la llibreria 22 de Girona (dia 24 d’aquest mes), on el vaig comprar per Sant Jordi. La presentació la farà l’escriptor de Perpinyà Joan Daniel Bezsonoff. Hi ha un capítol dedicat a la masturbació on posa a parir la vida al pobles turístics a l’estiu amb l’excusa de justificar la seves palles (no mentals, no aneu a pensar bé!)

Ermerinda, Vicenta, Ermerinda, Bàrbara i Regina, aquests són els noms de les protagonistes d’aquesta novel·la que ha escrit l’escriptora de Bètera, Raquel Ricart. Aquestes i moltes dones i homes més, que viuen la seva vida quotidíana i normaleta a un poble prop de València al llarg del segle XX (Bètera?). M’agradat molt, sobretot la manera de contar la història amb molts salts temporals, sense respectar la linealitat del temps i sobretot, perquè de les vides normals de la gent del poble fa una mot bònica història que es llegeix molt bé.
Un premi merescut, almenys en la meva modesta opinió de lector.

El Dropo:
….Era un dropo de naixement i fins al moll de l’os, que s’havia criat mandrosament durant la temporada que es crien els dropos, que a la terra dels dropos, bastant per sota de la línea Mason-Dixon, dura tot l’any.
…….Però Jim era alt i prim i caminava doblegat endavant de tant inclinar-se sobre les taules de billar, i era allò que al nord igualitari en dirien un desvagat.
……..
-Un moment – va exclamar en Jim, neguitós- Pobre de tu que em presentis cap noia i després em deixis sol perquè balli!
…
– Perquè si no em jures que no ho faràs -va continuar en Jim, exaltat- baixo ara mateix del cotxe i me’n torno caminant a Jackon street.

Tot un personatge el d’aquest primer conte del recull titulat Contes de l’era del Jazz de F. Scott Fitzgerald (més conegut per El gran Gatsby). També hi ha un altra conte, dut a la pantalla gran recentment, El curiós cas d’en Benjamin Button, i d’altres més que m’han agradat, com el de El diamant que tenia la mida del Ritz i Oh, bruixa pel roja. Però reconec que alguns no m’han agradat o no he arribat a entendre-los. Alguns dels contes, crec que són adaptables a la pantalla gran.
Contes de l’era del Jazz (Edicions 62), de F. Scott Fitzgerald