Entre el Túria i el Ridaura

“Dos dia después atravesamos la Gran Muralla levantada por los chinos como fortificación contra los tártaros. Es aquella construcción que se extiende sobre colinas y montañas siguiendo innecesariamente una ruta donde las rocas son tan abruptas y los precipicios tales que ningún enemigo podría pasarlos y en caso de ser capaz de hacerlo, no valdría una muralla para detenerlos.
…..
¿es que pensáis que esta muralla podría resistir a un ejército europeo con buena artillería, o se mantendria en pie si fuera atacada por nuestros ingenieros secundados por dos compañias de minadores?…”

A més en aquest fragment es veu també el poc respecte i racisme que tenien en aquella època cap a altres pobles diferents dels europeus i que es nota al llarg de tota la novel·la. Ara ja se sap que al segles XVII i XVIII pocs denunciaven aquestes actituds.
Axiò de l’atac a la muralla m’ha recordat el “Victus” d’Albert Sánchez Piñol i els seu enginyer militar, Martí Zuviria.

Verdes colinas de África, d’Ernest Hemingway.

–        Espera. La última noche Joyce y su mujer vinieron a cenar y comimos faisán y un cuarto de chevreuuil, y Joyce y yo nos emborrachamos porque nos marchábamos a África al día siguiente. Dios mio, menuda noche.

–        Vaya anécdota literaria – dijo Pop-. ¿Y quién es Joyce?

–        Un tipo maravilloso -respondí- Ha escrito Ulises.

–        Fue Homero quin escribió Ulises -dijo Pop.

–        ¿Quién escribió Esquilo?

–        Homero -contestó Pop. No intentes pillarme. ¿Sabes más anécdotas literarias?

Una novel·la que conta fets reals de la vida de l’autor. Podríem dir que avui seria políticament incorrecta ja que conta com el protagonista i el seus acompanyants estan de safari per l’Àfrica caçant tota mena d’animals salvatges. Però a l’estones que estan al campament parlen de literatura i d’altres escriptors del moment o anteriors.

  Era un libro que había escrito siendo muy joven y contenía una estupenda descripción de una batalla, aquella en la que los franceses tomaban un reducto, y pensé en Tolstoi y lo provechoso que era para un escritor haber tenido un experiencia bélica………Flaubert no había visto la guerra, pero había visto una revolución y la Comuna, y una revolución es con mucho lo mejor si no te vuelves un fanático porque todo el mundo habla el mismo idioma. Igual que una guerra civil es la mejor guerra para un escritor, la más completa. Stendhal había presenciado una guerra y Napoleón le enseñó a escribir. Por aquel entonces Napoleón enseñaba mucho a escribir. Dovstoievski se convirtió en un escritor cuando lo mandaron a Siberia. Los escritores se forjan en la injusticia del mismo modo que se forja la espada.

Bé, eren altres temps. Però acaba amb una crítica, a la seva manera, a l’home modern que ho destrueix tot:

En cuanto llegamos a un continente este envejece deprisa. Los nativos viven en armonía con él. El extranjero lo destruye, tala los arboles, seca los ríos, de manera que el suministro de agua se ve modificado, y en poco tiempo la tierra, una vez revuelto el tepe, asoma a la superficie y luego comienza a desaparecer por culpa de la erosión como ha ocurrido en todo país viejo y como yo he visto que comienza a pasar al Canadá. La tierra se cansa de que la exploten. Un territorio se agota rápidamente a menos que el hombre deposite en él sus residuos y los de los animales. Cuando deja de usa animales y utiliza máquinas, la tierra enseguida le derrota. Las máquina no se reproducen, y tampoco fertilizan el suelo, y devoran cuando no pueden criar.

He acabat de llegir el darrer capítol tombat en un racó del camí de ronda de Sant Feliu de Guíxols a Sant Pol, amb una bona vista sobre la badia de Sant Pol, amb tanta tranquil·litat, que una sargantana m’ha pujat pel braç i m’ha fet cosquerelles. Uns metres més avall, les llanxes motores s’encarregaven de fer sorolls i de contaminar un poc més la costa brava.

¿Quién tiene un caballo ahora mismo, quién tiene un caballo? Que le daré todo lo que tengo, mis ojos y hasta mi lengua…

A Ricard III, es rei crida:

A horse, a horse, my kingdom for a horse.

No crec que siga casualitat, crec que està així voluntàriament, de la mateixa manera que els tres llenyataires del 3r acta fan la funció de cor en les tragèdies gregues i el crim no es veu a l’escena, com en aquestes darreres.
Havia vist l’obra al meu poble fa molts anys i no la recordava. Eren temps que al pobles arribava cultura i no la mediocritat que contracten ara per les festes majors.

“-Ven, Zorba, enseñame a bailar.
Zorba de un bote: le centelleaba el rostro.
-¿Bailar, patrón? ¿Bailar? !Anda! !Ven!
-!Vamos, Zorba, mi vida ha cambiado, ánimo!
………………….
Viendo como Zorba bailaba, comprendí por primera vez el esfuerzo quimérico del hombre por liberarse de la gravedad, de la pesadez”

“Perquè la pàtria no és només el mapa i la bandera: és el paisatge que veus cada matí i cada vespre, en l’aurora i en el crepuscle; és l’olor de la terra quan plou i quan és eixuta; és la coneixènça profunda de la gent: nom, cognoms i malnoms; és la llengua en que t’expresses i la cadència del propi dialecte, el nom de les aigües, dels camps, de les penyes altives, de les foies o les valls, de les llomes o les muntanyes; és el sabor del vi que sempre he begut a taula, en la festa, els naixements i el casaments, i l’aigua de les fonts que assacia des que son infants; és l’olor i el gust de cada àpat, de les espècies que s’hi fan servir….”

Fa molt de temps que vaig escoltar en la pel·lícula “Path of glory” d’Stanley Kubrick, una frase de Samuel Johnson que deia:  “Patriotism is the last refuge of a scoundrel” (El patriotisme és el darrer refugi dels canalles). Potser el Sr. Johnson és referia, com diu Toni, als que es queden només amb el mapa i la bandera, no?

Més endavant, el personatge d’Ulysses encara ho fa més bònic:

“-Veus, Aquileu?, això és conèixer la pàtria: saber quin temps farà amb una ullada a l’entorn, i no pel que diuen els meteoròlegs de la televsió”

Però compte que hi ha perills, com bé respon Aquileu:

“Però tingues per cert que, fins i tot en aquest poble, la majoria dels qui hi viuen segur que parlen de l’oratge que vindrà pel que ha dit la televisió, i no per aquests senyals que cal interpretar. Qui encara ho fa, encara que mai no haja errat en la previsió, és tingut per un bruixot per uns o per un provincià per altres”

Aquesta és una de les moltes coses bones que té aquesta petita novel·la juvenil (segur?) de Toni Cucarella que ha arribat a les meves mans. Recomanable per molts lectors joves, que segurament, després de llegir-la tindran ganes de llegir l’Odissea homèrica, ja que la trama és una mica paral·lela a la dels viatges d’Odisseu per la Mediterrànea.

Al final, l’autor, sembla que té un record per a un personatge de la seva ciutat que no cal dir el nom:  “L’alcalde, un individu menut i malcarat, no va tardar a fer acte de presència”, i fent gala de la seva prepotència dictamina: ” Aquest foraster no sabia ni escriure el seu nom……S’escriu amb i llatina i no y grega! Ulisses, amb  i llatina”. Sort que la gent que és menys lletrada, en teoria, capten millor els sentiments dels altres que no els prepotents, i fan que les coses acaben bé. Però per saber això, heu de llegir vosaltres el final, que només són 124 pàgines.
I una recomanació, llegiu més llibres de Toni, és molt millor que moltes coses que publiquen certes editorials amb l’excusa que són best-sellers nord-americans o suecs o d’on c…. siguen.

Contundent el comissari d’aquesta novel·la de l’escriptor de Lluchmajor. Una novel·la barreja de conte de terror i novel·la històrica, la primera que he llegit del columnista del diari Ara. En ella barreja personatges reals amb altres ficticis, però amb final diferent de la realitat històrica. Aquest barreja de realitat i fantasia em recordava per moments la pel·lícula “El laberinto del fauno”, no pel argument, sinò per la utilització de la realitat històrica per fer un relat fantàstic.
 

El pare Maple, un vell arponer i mariner que, en una segona joventut fa de rector a l’església de New Bedford, amb una trona molt al seu estil. I com no, el sermó: Jonàs i la balena.
Trobe un cert paral·lelisme amb el començament de Ricard III:

“Now is the winter of our discontent” (Ricard III, de W. Shakespeare)

Més endavant com a contrapunt, Ismael afirma:

‎”Provaré de tenir un amic pagà -vaig pensar- atès que l’amabilitat cristiana ha demostrat ser cortesia buida” 

E pertent de Casianfo, anant per ponent, trobam moltes ciutatz, viles e  castels molt bels. E són totz los camins plans, e són plens d’arboradures, de jardins e de bels camps. E à·y moltes moreres, de què pexen les cuques qui fan la seda; e à·y molt alcelam. E les jens són ydòlatres.

E al cap del reialme, qui s’apella Casiamfo, e fore lo plan, és lo palau del rey, en I bel pla; e passe Iª  ribera, e à·y moltes fons, e és ben murada de bon mur molt bé obrat e jentilment pintat de nobles pintures fetes d’aur e d’assur. E à·y moltes sales, en què stan moltz cavalers; e à·y moltz jardins entorn, en què stan moltz auçels de diverses maneres.

M’he rellegit aquesta traducció dels viatges de Marco Polo en el català de segle XIV, editada per Barcino a Els nostres clàssics. Qui espere aventures i altres coses més cinematogràfiques tipus Holywood, no eixirà gaire content. Marco Polo era un comerciant, i per tant descrivia el que veia la seva mirada de comerciant venecià, com demostra aquest fragment que he copiat.

A la llibreria París-València vaig trobar aquest llibre del Robert Graves sobre els mites hebreus que hi ha al Gènesis. Com ja havia llegit “Los mitos griegos” del mateix autor, el vaig comprar.  En el llibre es fa un recopilació de la mitologia hebrea que hi ha al Gènesis i en altres fonts hebrees des de la creació fins a la mort de Josep, fill de Jacob. Cada capítol ve acompanyat d’una explicació de cada mite relacionant-lo amb fets històrics o amb altres mitologies de l’època. El troç que he copiat és sobre l’ús de les drogues per arribar a l’èxtasi que utilitzaven els sacerdots i així intentar arribar al paradís terrenal (pàgina 99 i 100)

I moltes més variants de la paraula més utilitzada als espagueti western fets en Almeria i protagonitzats per Fernando Sancho (Hijos de la gran chingada!). Un moment divertit de la novel·la del recentment desaparegut Carlos Fuentes. M’ha agradat sobretot la desmitifació, al meu entendre, que fa de la revolució mexicana i de les seves consequències posteriors, i el repàs ràpid que fa a la història de Mèxic des de la seva independència dels espanyols fins als anys cinquanta, quan mor el protagonista, que va recordant tota la seva vida, de manera caòtica, com toca a una persona que està en les seves darreres hores de vida.