Sense la terra promesa, d’Enric Valor
Fa molts anys, crec que encara anava la facultat, Enric Valor va venir a la biblioteca de Llíria a presentar el seu Cicle de Cassana, una trilogia sobre la societat valenciana d’inicis del segle XX. Potser en aquella època encara teníem al cap les seues rondalles o potser anàrem a veure i conèixer al gran home i no vaig fer tant de cas a l’obra com vaig a l’home i a allò que contava. O simplement el nostres interessos literaris en aquella època eren altres.
Anys més tard, creixes i vas descobrint les altres facetes de l’autor a part de la rondallística, i fa poc vaig veure a la biblioteca de l’institut els llibres que formen part d’aquesta trilogia. Ara acaba amb el primer, i puc afegir al que he dit a l’inici que és la gran novel·la valenciana sobre la societat valenciana en aquella època i no té res a envejar als Blasco o altres autors castellans que tant fama tenen en aquest mon tan provincià de la València oficial i que només que sap que ofrenar glòries a Espanya.
La novel·la comença amb la lectura d’un testament d’una fadrina rica a la que assisteixen uns quants dels protagonistes de la narració. Ens descriu les reaccions d’aquests al fet testamentari i després va desenvolupant aquests personatges, les relacions entre ells i altres personatges que van sortint durant els anys en que a la resta d’Europa s’estan matant en la Gran Guerra (1914-1918), retrocedint en el temps (ara diríem flash-back) quan cal per saber més dels personatges i la trama.
Enric Valor inicia la narració amb una cita de l’escriptor escocès Walter Scott: “Acció, to i gest, el somriure de l’amant, la cara ferrenya del tirà, la ganyota del bufó, tot s’ha de contar a la novel·la, puix que res no pot mostrar-se.” I després de llegir-la puc afirmar que Enric Valor compleix al cent per cent el consell de l’autor d’Ivanhoe.
El cicle de Cassana es completa amb dues novel·les més: Temps de batuda i Més enllà de l’horitzó. Les deixaré per més endavant.