Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: General

Els adéus del Jaguar, de Joanjo Garcia.

Com afrontar el tema del suïcidi sense caure amb els detalls escabrosos i molestar als afectats? és un tema difícil i més si el vols tractar en una novel·la en teoria adreçada al públic juvenil. Però Joanjo agafa aquest repte i crec ho aconsegueix amb aquesta petita narració mantenint la intriga durant tots els capítols, i el que crec més important,  respectant la intel·ligència  del possible lector, sense tractar-lo com a un adolescent estúpid, cosa que pocs autors que s’adrecen a aquest públic saben aconseguir.

Personalment m’ha copsat que els fets transcorrin un un imaginari poble de parla castellana. Un dels molts pobles que estan en perill de desaparició per culpa del despoblament, que a mi em recorda a uns quant pobles de la província de Terol, on durant l’any només hi han quatre rates i durant l’estiu o períodes vacacionals s’omplin de gent originària d’ells que viuen al País Valencià, Catalunya, Saragossa o altres llocs.

 

Aigua en cistella, de Carme Miquel.

A “La finestra indiscreta”, James Stewart postrat en una cadira de rodes espiava als seus veïns i intentava resoldre un crim amb l’ajuda de Grace Kelly. En aquesta novel·la de Carme Miquel, un escriptor que també va en cadira de rodes espia per la finestra a un dona que viu en una pensió enfront de sa casa. Però enlloc de resoldre cap crim, el que intenta fer és saber, amb l’ajuda del seu editor i amic,que ha portat a aquesta dona a aquella pensió i les raons del seu comportament,a més de les seues intencions d’ajudar-la d’alguna manera.
Al mateix temps que ens descriu aquests fets, la protagonista ens conta en una llarga entrevista feta pels familiars de l’escriptor anys després dels fets,la seua vida marcada per la dictadura franquista, i com des de la seua València natal arriba a la ciutat de Montpeller, on viu l’escriptor.

El llibre el vaig comprar a la papereria Miquel de Llíria, una bona notícia,ja que van arribant al poble llibres en català que no van dirigits al públic juvenil obligats per les lectures dels instituts. I aquesta vegada sense demanar-lo prèviament!

Els cosacs, de Lev Tolstoi

Una de les primeres novel·les de Lev Tolstoi i l’anterior a la gran Guerra i Pau és aquesta història sobre la confrontació cultural entre els russos de la capital que van a la guerra del Caucas i la gent rural, els cosacs, que hi viuen allà, sempre pendents de les incursions txetxenes, enemics comuns dels dos. Un jove acomodat, fart de la vida superficial de la capital, s’allista voluntari com a cadet a les tropes russes que amb el suport dels cosacs del Térek vigilen les incursions dels txetxens de les muntanyes. Allà intentarà canviar la seua forma de vida intentant integrar-se a la vida rural i dura dels cosacs de la frontera que no tenen sempre una bona opinió de la gent arribada de Moscou. Conforme va passant la narració, amb un petita història d’amor pel mig, el jove s’adonarà que aquesta vida rural no és tan perfecta com ell esperava.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Les Travesses: protecció del patrimoni natural i etnològic?

Les Travesses: protecció del patrimoni natural i etnològic?

Fa uns dies vaig eixir a passejar en bicicleta amb el meu fill i el meu nebot i ens vàrem trobar la desagradable sorpresa de veure com alguns salvatges havien derruït la façana que quedava en peu d’un aljub per les travesses, prop de la casa perduda dels Izquierdo. No només això, el contemplar les deixalles que la gent llença al mig del bosc, els contenidors amb tot de fem i deixalles per fora d’ells quan a Llíria tenim una deixalleria amb uns horaris prou còmodes i en un lloc fàcil de trobar, les petjades de motos i quads i algun ribàs trencat per aquests , et fan preguntar-te si la gent i sobretot els veïns sabem tenir cura del patrimoni que tenim a la nostra disposició. Ahir, corrent pel bosc de les travesses, em vaig creuar amb un quad i la seua desagradable olor a benzina, i en ple estiu. Potser ja s’han de prendre mesures?
Les travesses, a part de Sant Vicent, és l’únic lloc verd que queda prop del poble, un petit pulmó i un lloc on s’amaguen petites joies com aljubs, casetes de pedra, trinxeres i nius de metralladora de la guerra civil, ….. Que passarà el dia que per la negligència dels veïns es creme tot? A la Costa Brava, a l’estiu les zones boscoses estan tancades al trànsit de vehicles motoritzats. Per exemple la zona que va des de la Platja del Castell, a Palamós, fins a Cap Roig, a Palafrugell, només es permet el pas de vianants o ciclistes, o vehicles d’emergència. Cal arribar a aquest extrem a Llíria. Potser sí, és un mesura impopular i molts posaran el crit al cel, però si no canvia l’actitud de molts dels que entren al bosc, aquesta mesura serà necessària i algú l’ha de fer efectiva. No tinc molt clar ara les límits municipals, però caldria que els ajuntaments de Llíria i Benaguasil començaren a prendre alguna mesura respecte al tema, ja que molts veïns han demostrat sobradament el seu poc civisme i la seua poca responsabilitat, com fa tres anys quan em vaig trobar dues bombones de gas butà abandonades a la meitat de la costa del Tinell.
Llíria ha de cuidar el seu patrimoni, tant urbà com rural, potser una manera d’atraure un turisme de més qualitat que siga beneficiós per al poble. I això és feina de tots, tant de les administracions mane qui mane, com del veïnat. Prengam consciència del que tenim i tingam cura del nostre patrimoni. M’agradaria continuar corrent i caminant per la zona, gaudint d’ella durant i que les futures generacions també ho feren.


El coronel no tiene quien le escriba, de Gabriel García Márquez.

Al darrer mercat de Reis de Llíria, vaig comprar aquesta novel·la curta de l’escriptor colombià. Potser és curt, però t’atrapa i, malgrat ser una trama prou simple, no el pots deixar i estàs esperant el final, que t’arriba com un cop de puny a l’estomac. Et fa estimar alguns del personatges, sobretot el protagonista, i odiar-ne algun altre, i trobes coses en comú amb al més famosa Cien años de soledad: algun personatge i l’ambient on es realitza la trama, però sense optar tant pel realisme màgic seua novel·la més famosa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Olimpíada matemàtica. Treball en equip.

Avui hem realitzat la fase comarcal de l’olimpíada matemàtica al nostre centre a Vilamarxant. Des de fa uns quants anys es fa una prova de velocitat en la que els alumnes treballen en equip. Equips que es fan amb gent que, en teoria, no es coneix de res i dona gust vore com de seguida es coordinen per resoldre els problemes proposats per fer-los en els cinc minuts que tenen per fer cada problema i, així durant 50 minuts. El treball en equip és bo per ells i els fa aprendre més de com ho farien individualment. Ara, llàstima que aquesta no siga la realitat diària, ja que aquests nens són els que tenen ganes de treballar i es nota. La realitat diària és que al possible grup de treball hi haurà gent que no farà res o pitjor, endarrerirà el treballa dels altres; o possiblement un faça la feina per tots quan ja, desesperat, veu la poca ajuda que rep dels teòrics companys d’equip.
Totes aquestes coses m’han passat pel cap durant els cinquanta minuts que ha durat la prova de velocitat. Potser algun dia aprendran o tindran ganes de treballar en equip quan els potser molt útil pel seu aprenentatge?

Els valencians, des de quan són valencians?, de Vicent Baydal

He tardat a llegir aquest llibre del que tant es parlava darrerament. El llibre està molt bé per apropar al gran públic el naixement del nostre país. Un llibre molt recomanable per a molts ignorants que corren per aquest país que tenim. Ara dubte que aquests es dignen a llegir aquest llibre i s’escudaran dins del mur del seus tòpics tronats i seguiran igual d’ignorants, ja que no crec que siguen capaços de llegir cap llibre, no traduït a la llengua del país veí. Per mi, no he trobar res que no sabera ja, potser afinar més els successos històrics i reafirmar-me més encara en les meues idees sobres qui som i d’on venim i cap a on m’agradaria anar.
CAM05395
Les conclusions finals m’han recordat un poc una cançó de Raimon que deia: qui perd els origen perd identitat. Els valencians que varen lluitar pels furs al segle XIV davant el rei i altres enemics sembla que tenien clar que eren alguna cosa nova, però tenien també molt clar d’on venien i que representava això. I tenien molt clar que no eren i no serien mai, cosa que molts dels actuals sembla que ho han oblidat.

Las aventuras de Roderick Random, de Tobias Smollet.

Vaig comprar aquest llibre en una fira de llibres de segona mà, una mica animat per record d’alguns films americans o britànics sobre la mateixa època i tema similar.La primera part de la novel·la m’ha agradat força: la seva infància,la vida marinera (genial el parlar amb metàfores i símils mariners de l’oncle del protagonista, no Artur Mas ho faria millor!), la picaresca per poder sobreviure en un món hostil i hipòcrita, brutal amb els dèbils i amb els que no tenen un bon padrí. Tracta temes políticament incorrectes a l’època com la homosexualitat, l’esclavitud, la corrupció en diferents àmbits, …. En la meva opinió la segona part decau un poc, les intencions del protagonista de conquerir alguna dama amb diners per poder viure de rendes, ja no em semblen tan atractives i el fil de la narració perd un poc el ritme fins als capítols finals on els recupera.
L’autor faria una traducció del Quixot a l’anglès i sembla notar-se en alguns passatges de l’obra.
M’estranya molt que no hi haja cap versió al cinema o en telefilm o sèrie per la televisió.
CAM05033

Trinxeres del Puig.

Aquest matí hem fet una visita guiada per les trinxeres que hi han al turó de la “patà” al poble del Puig. La visita l’hem començada la monestir on la guia ens ha anat introduint al context històric de l’època per després anar pujant cap a la muntanya i visitar la línia defensiva de la part nord del turó. Sembla que després dels foscos anys del mandat del PP s’està intentant recuperar i ensenyar el que va passar a València durant la guerra, la capitalitat que la ciutat va ostentar durant els anys del conflicte i adequar el diferents llocs que donen testimoni d’aquests fets. Durant molts anys s’ha intentat tapar tots aquests testimonis del que va suposar la guerra pel bàndol republicà. Ara, i no només a València, sinó a altres pobles s’està intentant que tot aquest patrimoni no es torne perdre en l’oblit dels perdedors i en la desmemòria dels guanyadors. No es busca revenja ni cap cosa per l’estil, que és el ells insinuen, només es busca no perdre la memòria del que va passar, perquè no torne a passar altra vegada.
Per acabar, felicitar a la guia de Calderona Viva per la seva feina, però haguera preferit que visita haguera estat feta en valencià.
13417581_1815575622005106_6876009385027295590_n
En acabar, ruta de tapes pel poble.

Carta a la reina d’Anglaterra, de Vicenç Pagès Jordà.

“Quan s’esdevenia aquest darrer cas, m’adonava que el diable no havia fet pas un mal tracte:a mi m’havia concedit la immortalitat, però al llarg de tota la meva vida s’enduria l’ànima d’uns quants homes que moririen amb ganes de matar-me, és a dir, en pecat mortal”.
Joan pacta la immortalitat i uns quants desitjos més amb el diable a canvi d’una espasa que ell havia fet. Aquest és l’inici d’aquesta petita gran narració de l’escriptor de Figueres, que m’ha enganxat durant els darrer dos dies. Molt bona, res a envejar a les posteriors novel·les més reconegudes de l’autor.
En aquesta edició, a més, hi han dues “postades” escrites per l’autor explicant l’evolució posterior de la narració, quan ja se l’han apropiat i fet seva els lectors.
9788499320519

“Prometeme que serás libre”, de Jorge Molist. Coses un poc absurdes.

Em varen regalar aquest llibre de novel·la històrica i l’acabe de llegir. És entretingut i ben documentat, però a mi em recorda massa a una pel·lícula, massa previsible. Vas llegint i ja vas intuint el capítol següent. No és que siga el meu tipus de literatura favorita, però supose que els mercats manen i és el que demana la gent, i com estem al país colonitzat que estem, el llibre és en castellà. Potser per això siga dels pocs que trobe absurd, que durant tota la novel·la, els personatges principals s’expressen en un castellà perfecte, malgrat ser al segle XV i naturals de l’Empordà, i qua arribes al capítol 104, a la pàgina 632 et trobes escrit: “Joan hablaba un buen castellano, aprendido con Abdalà y practicado con los marinos en las tabernas,”  No és un poc absurd que després de més de 600 pàgines, on els personatges parlen un idioma, des de la infància, després et diguen que no el varen aprendre  fins molt més tard? Ja se sap a l’Empordà al segle XV el castellà ja el dominava tothom, he he he.

Conclusió: continuaré sense comprar bestsellers, he he.

CAM01725