Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

19 de maig de 2024
0 comentaris

Avui, diumenge 19, a Canes 2024

En aquest apunt enllisto les pel·lícules que avui es projecten per primer cop i oficialment en alguna de les seccions del Festival de Canes, a la Quinzena dels Cineastes, a la Setmana de la Crítica i a l’ACID. Els enviats especials les podran veure avui (tard o d’hora) o en reposicions en dies posteriors i, per tant, en parlaran un cop les hagin vistes; per la qual cosa les seves cròniques, piulades, apunts de facebook que els pugui recollir aniran ampliant els apunts ‘Ressons de Canes‘, en què recullo algunes reflexions (tantes com puc) dels films vistos. És a dir, els apunts ‘Programa diari’ són per a reflectir el programa del dia i els ‘Ressons de Canes’ per a recollir-ne impressions. Cada dia.

Avui, diumenge 19, a Canes 2024.

Competició.

De Kirill SEREBRENNIKOV, “Limonov: The Ballad”. Producció: Itàlia (Wildside-Fremantle i altres), França (Chapter 2 i altres), Espanya (Fremantle Spain). Durada: 2h18. Guió: Pawel Pawlikowski, Ben Hopkins, Kiril Serebrenikov, basat en la novel·la ‘Limonov’, d’ Emmanuel Carrère. Animació: Timofey Gostev, Ekaterina Rubleva. Amb Ben Whishaw, Viktoria Miroshnichenko, Masha Mashkova, Sandrine Bonnaire, Tomas Arana. Nota sinòptica: La història escandalosa d’Eduard Limonov, el poeta soviètic radical que es va convertir en un rodamón a Nova York, una sensació a França i un antiheroi polític a Rússia. Sinopsi: Militant revolucionari, criminal, escriptor clandestí, majordom d’un multimilionari a Manhattan; però també un poeta, un amant de les dones belles, un belicista, un activista polític i un novel·lista que va escriure sobre la seva pròpia grandesa: La història de la vida d’Eduard Limonov és un viatge per Rússia, Amèrica i Europa durant la segona meitat del segle XX. Informació: Kirill Serebrennikov, guionista i director de cinema i teatre, viu actualment exilat del seu país, Rússia, on va ser perseguit acusat de malversació de fons, en una causa finalment sobreseguda i, de fet, motivada per la persecució del poder de Vladimir Putin, contra el qual s’ha manifestat públicament Serebrennikov, qui , essent obertament gai, ha defensat la causa LGTBI, en contra de la doctrina oficial russa. La seva trajectòria (important) al Festival de Canes va començar el 2016, presentant a Un Certain Regard “Le disciple” / “(M)uchenick” -sobre un adolescent en crisi mística que sacseja tot el seu entorn amb qüestions incòmodes que planteja- i va seguir, entrant en competició de manera continuada amb “Leto” (2018) -l’eclosió de la música rock entre el jovent de Leningrad als anys vuitanta, quan encara imperava el règim soviètic-, “La febre de Petrov” (2021) -a l’Iekaterinburg postsoviètic, la família Petrov comença a patir al·lucinacions surrealistes i la línia entre la realitat i les al·lucinacions comença a desaparèixer- i “La dona de Txaikovski” (2022) -l’obsessió d’amor d’Antonina Miliukova, rebutjada pel seu marit, el magistral compositor i homosexual Piotr Txaikovski-. Pel·lícules de Kirill Serebrennikov disponibles a FilminCat i a Filmin.  |DF: Pathé Films. DI: Vision Distribution. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.|

De Coralie FARGEAT, “The Substance“. Producció: Anglaterra ( Working Title*), EUA (Universal Pictures), França (A Good Story*). Durada: 2h20. Guió: Coralie Fargeat. Amb Margaret Qualley, Dennis Quaid, Demi Moore, Hugo Diego García, Gore Abrams, Matthew Géczy, Daniel Knight, Phillip Schurer, Olivier Raynal. Nota sinòptica: El terror corporal, des d’un punt vista feminista. Sinopsi: Heu somiat una millor versió de vosaltres mateixos? Hauríeu de provar aquest nou producte: ‘The Substance’. Va canviar la meva vida. Amb ‘The Substance’, pots generar una altra versió de tu mateix, més jove, més bella, més perfecta… N’hi ha prou amb compartir el temps. Una setmana per una, una setmana per l’altra. Un equilibri perfecte de set dies. Fàcil no? Si seguiu les instruccions, què podria sortir malament? Informació: La guionista i directora francesa Coralie Fargeat presenta a Canes 2024 el seu segon llargmetratge després d’haver debutat amb “Revenge” (2017) –una contundent pel·lícula de supervivència que encaixa a la perfecció dins del subgènere conegut com a ‘Rape and Veangance’: després de ser violada, apallissada i donada per morta en mig del desert, la Jennifer (Matilda Lutz) iniciarà una violenta venjança contra els tres homes culpables. L’apartat audiovisual de la pel·lícula és impressionant. Des del primer moment deixa de banda el to àrid i auster del cinema de gènere dels anys 70 i ens enlluerna amb una fotografia impactant, colors saturats, soroll i efectes de tot tipus… És un videoclip de 100 minuts que, en ocasions sembla un collage de fotos d’instagram (viratges, degradats de color, filtres de tot tipus…). No hi ha dubte que la directora es dirigeix a  una audiència jove, acostumada a aquest llenguatge, i no a espectadors que busquin un cinema més clàssic (Sergi Calle)-, premi a la Millor Direcció i premi Citizen Kane a la Millor Nova Directora al Festival de Sitges. Fargeat enumera David Cronenberg, John Carpenter, David Lynch i Michael Haneke com a cineastes que l’han influït, a més d’acreditar a diversos cineastes sud-coreans com a inspiració estilística (Wkp). És membre del col·lectiu 50/50 que té com a objectiu promoure la igualtat de dones i homes i la diversitat en el cinema i l’audiovisual. Ray Liotta havia d’intervenir en el film; però va morir el 26.05.2022. | D: MUBI.  Enllaços: IMDB, Filmafinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp (ang).|

Cannes Première.

D’ Emmanuel COURCOL, “En fanfare” / “The Matching Bang“. Producció: França (Agat Films & Cie -Robert Guédiguian). Durada: 1h43. Guió: Emmanuel Courcol, Irène Muscari. Amb Benjamin Lavernhe, Pierre Lottin, Sarah Suco, Jacques Bonnaffe, Clémence Massart, Anne Loiret, Mathilde Courcol-Rozes, Yvon Martin, Isabelle Zanotti, Nicolas Ducron, Charlie Nelson, Marie-Jo Billet, Antonin Lartaud, Rémi Fransot, Johnny Montreuil, Johnny Rasse, Gabrielle Claeys. Nota sinòptica (llarga): En Thibaut és un director d’orquestra reconegut. Patint de leucèmia, busca un donant compatible per a un trasplantament de medul·la òssia. En assabentar-se que ell és un fill adoptiu, descobreix l’existència d’un germà gran al Nord. Aquest, un empleat modest, també és trombonista d’una banda de música municipal en procés de dissolució. Amb el teló de fons del tancament de l’única fàbrica del poble, la seva trobada marca l’inici d’una aventura fraternal, social i musical… Sinopsi: En Thibaut Désormeaux, un dels directors d’orquestra amb més èxit de la seva generació, espera que la seva germana sigui un donant compatible de medul·la òssia per tractar una leucèmia que li progressa ràpidament. A la vista dels resultats de l’ADN i després d’enfrontar-se a la seva mare, no només descobreix que va ser adoptat, sinó que també té un germà petit, en Jimmy, igualment adoptat, però per una família modesta. Empleat d’un menjador escolar, en Jimmy toca a la banda de música local i fins i tot sembla tenir un talent fora del normal. Mentre està en remissió, en Thibaut decideix donar a en Jimmy l’oportunitat que mai va tenir de nodrir el seu do i ajudar la banda del poble a guanyar un concurs nacional. Informació: Actor, guionista (sobretot de Philippe Lioret) i cineasta -de 66 anys d’edat-, Emmanuel Courcol va debutar en la direcció de llargmetratges amb “Cessez le feu” (2016) -1923. En Georges, heroi de la guerra del 14 que fuig del seu passat, porta quatre anys de vida nòmada i aventurera a l’Àfrica quan decideix tornar a França. Allà troba la seva mare i el seu germà Marcel, un invàlid de guerra reclòs en el silenci. Lluitant per trobar un lloc en aquesta postguerra on la vida continuava sense ell, coneix l’Hélène, una professora de llengua de signes amb qui estableix una relació turmentada..- i va tenir seleccionada a l’edició no nata del Festival de Canes 2020, en l’apartat ‘Comédies’, “El triomf” -produïda, entre d’altres, per Robert Guédiguian, basada en una història real i en la qual un actor en dificultats accepta dirigir un taller de teatre en una presó per arribar a final de mes i, sorprès pel talent interpretatiu dels reclusos, decideix muntar una obra amb ells a l’escenari d’un autèntic teatre-. Després (i abans d’encarar “En fanfare”) va dirigir el documental “Boxer les mots” (2022), telefilm que s’ambienta durant el període de novembre del 2018 al maig del 2019, en què nou presos de llarga durada del Centre Penitenciari de Meaux-Chauconin participen en una creació teatral dirigida pel coreògraf Hervé Sika amb la col·laboració d’artistes professionals i l’Orquestra de Cambra de París: des de sessions de boxa fins a tallers d’escriptura i després assajos de dansa, fins a l’actuació final a l’MC 93 de Bobigny, i malgrat els dubtes i els perills de treballar en un entorn penitenciari, neix un espectacle sorprenent, que impacta profundament els participants. Pel·lícules d’Emmanuel Courcol disponibles a FilminCat i a Filmin. | VI: Playtime. DE: Caramel*. DF: Diaphana. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Sessions Especials.

De Claire SIMON, “Apprendre“. Producció: França (Les Films Hatari*). Durada: 1h45. Documental. Nota sinòptica i informació: Un film sobre els mestres i el seu compromís amb els nens. La pel·lícula ofereix una mirada íntima a la vida quotidiana d’aquests professionals dedicats, destacant els reptes i les recompenses de la seva professió essencial per formar les generacions futures. [A la roda de premsa de presentació de la Selecció Oficial,] Thierry Frémaux ha declarat: “Claire Simon, una gran documentalista, ha fet una pel·lícula anomenada “Apprendre”. És una pel·lícula sobre l’educació, és una pel·lícula sobre professors, sobre nens, però sobre professors. Ja havia fet pel·lícules sobre l’hora del pati, segueix amb aquest fil i és una pel·lícula molt forta i commovedora”(SortirÀParis). Sinopsi: APRENDRE, aixeca el dit, no t’equivoquis. Voler que la mestra o el mestre ens digui: “això està bé”. Saber llegir, escriure, comptar: no sempre és fàcil… ENSENYAR als nens, detectar què passa als seus ulls, animar-los, ajudar-los. Fes-los llegir, cantar… Al pati, APRENDRE a parlar entre companys en lloc de barallar-se.  APRENDRE: té lloc en una escola primària de la República, en un poble dels suburbis de París. Pel·lícules de Claire Simon disponibles a FilminCat i a Filmin. | VI: Films Boutique*. DF: Condor Films*. Enllaços: Web de la cineasta, IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

D’ Oliver STONE i Rob WILSON, “Lula“. Producció: EUA, Brasil. Durada: 1h30. Guió: Kurt Mattila, Alexis Chávez. Documental. Nota sinòptica: Sobre el president brasiler Luiz Inácio Lula da Silva que se centra en “la persecució judicial, què va passar quan era un president admirat i va ser empresonat per corrupció”. Sinopsi: Un retrat íntim i evocador d’una de les figures polítiques més influents i populars del món, “Lula” explora l’ascens, la caiguda i el retorn triomfal d’un líder extraordinari, Luiz Inácio “Lula” da Silva. Aquesta pel·lícula també torna, immersa, en la seva extraordinària epopeia del 2022 que el portarà, un cop més, a la presidència del Brasil després de dinou mesos passats a la presó. Beneficiant-se d’un accés privilegiat sense precedents a Lula i als seus assessors més propers, Oliver Stone aporta una nova llum sobre la personalitat del carismàtic líder polític durant una sèrie d’entrevistes sense filtres i revela la part inferior de l’operació anticorrupció “Lava Jato” (Lavada expressa), amb l’ajuda del pirata informàtic i el periodista d’investigació autor dels “Arxius Snowden” les revelacions dels quals van portar a l’alliberament de Lula. Contemporània i contundent, aquesta pel·lícula ens alerta del perill creixent que el ‘lawfare’ “l’explotació política de la justícia” suposa per a les nostres democràcies i destaca com la història impressionant d’un dels més grans retorns de la polític del nostre temps. Informació: Guionista i director, Oliver Stone atresora un bagatge molt gran de ficcions, sovint tenyides d’una posició política esquerranosa i en les quals la política nord-americana dels anys seixanta i setanta i la guerra del Vietnam (que ell va viure en primera persona) i la seva època tenen una presència important. És autor també de diversos documentals: Stone va fer tres documentals sobre Fidel Castro: “Comandante” (2003), “Looking for Fidel” [2004] i “Castro in Winter” (2012). Va realitzar “Persona Non Grata“, un documental sobre les relacions israelo-palestines, entrevistant diverses figures notables d’Israel, com Ehud Barak, Benjamin Netanyahu i Shimon Peres, així com Yasser Arafat, líder de l’Organització per l’Alliberament de Palestina. El 2009, Stone va completar un llargmetratge documental, “South of the Border” , sobre l’ascens dels governs d’esquerres a Amèrica Llatina, amb set presidents: Hugo Chávez de Veneçuela, Evo Morales de Bolívia, Rafael Correa de l’Equador, Raúl Castro de Cuba, els Kirchners d’Argentina, el brasiler Lula da Silva i el paraguaià Fernando Lugo, tots ells crítics amb la política exterior dels Estats Units a Sud-amèrica. Stone esperava que la pel·lícula aconseguís a la resta del món occidental repensar les polítiques socialistes a Sud-amèrica, sobretot quan l’estava aplicant el veneçolà Hugo Chávez. Chávez es va unir a Stone per a l’estrena del documental al Festival Internacional de Cinema de Venècia al setembre de 2009. Stone va defensar la seva decisió de no entrevistar els opositors de Chávez (..). El 2012, la minisèrie documental ‘Oliver Stone’s Untold History of the United States‘ es va estrenar a Showtime, Stone va coescriure, dirigir, produir i narrar la sèrie, després d’haver-hi treballat des del 2008 amb els coguionistes, l’ historiador de la Universitat Americana Peter J. Kuznick i el guionista britànic Matt Graham. (..) El 5 de març de 2014, Stone i teleSUR van estrenar el documental “Mi amigo Hugo” (“El meu amic Hugo”), un documental sobre el difunt president de Veneçuela, Hugo Chávez, un any després de la seva mort. La pel·lícula va ser descrita per Stone com una “resposta espiritual” i un homenatge a Chávez. A finals de 2014, segons una publicació de Facebook , Stone va dir que havia estat a Moscou per entrevistar (l’antic president ucraïnès) Viktor Ianukóvitx, per a un “nou documental en anglès produït per ucraïnesos (WkpCat). Pel·lícules d’Oliver Stone disponibles a Filmin.| VI: Gersh Agency*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Fora de Competició.

De Kevin COSTNER, “Horizon: An American Saga – Chapter 1“. Producció: EUA (Warner, New Line, Territory). Durada: 3h01. Guió: Jon Baird, Kevin Costner. Amb Kevin Costner, Sienna Miller, Sam Worthington, Jamie Campbell Bower, Luke Wilson, Thomas Haden Church, Isabelle Fuhrman, Jean Malone, Michael Rooker, Jeff Fahey, Danny Huston, Will Patton, Kathleen Quinlan, Tom Payne. Nota sinòptica: Quinze anys d’expansió i assentament de l’oest americà abans i després de la Guerra Civil. L’expansió cap a l’Oest està plena de reptes, des d’elements naturals fins a les interaccions amb els pobles indígenes que vivien en aquestes terres, fins a la determinació despietada dels que malden per colonitzar-les. Comentari del Festival: Un fresc brillant en què múltiples destins s’entrecreuen, els somnis i les esperances s’enfronten als obstacles i la crueltat, per oferir un espectacle cinematogràfic d’una escala i una profunditat emocional extraordinàries. Vídeo: Tràiler VOSF. Informació: Kevin Costner torna a la direcció vint anys després del també western “Open Range” (2003), havent debutat amb l’impressionant i premiat “Ballant amb llops” / “Bailando con lobos” / “Danse avec les loups” / “Balla coi lupi” / “Dances with Wolves” (1990), títol al qual va seguir, set anys després, “El missatger del futur”/ “Mensajero del futuro” / “Postman” / “L’uomo del giorno dopo” / “The Postman“ (1997). Aquest seu quart film, “Horizon”, una saga ambiciosa que hauria de tenir quatre parts (amb un total de onze hores de durada), de les quals dues ja estan filmades i s’estrenaran enguany, és un projecte que ja va intentar dur a terme l’any 1988, per tornar a intentar-ho sense sort el 2003, després d’”Open Range”. A l’autor i actor li hauria agradat rodar-ne les quatre parts el més juntament possible, però la vaga d’escriptors i actors el va obligar a fer una pausa i la Warner no n’ha anunciat una 3a o 4a pel·lícula. No obstant això, Kevin Costner ha afirmar la seva intenció de posar-les en escena. Costner n’ha rodat en 52 dies les dues primeres parts i hi ha invertit 50 milions de dòlars (la meitat del pressupost) -ha hipotecat una propietat on s’havia de construir una casa-. Asseguren que aquesta epopeia durà el públic a un viatge emocional per un país en guerra amb si mateix, viscut a través del prisma de famílies, amics i enemics que intentaran descobrir què són realment els Estats Units d’Amèrica. | D: Warner. EE i EI: 28.06.2024 (i la Segona Part, el 16.08.2024). Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp (ang), Variety (ang), Deadline (ang).| En aquest blog: Kevin Costner estrenarà mundialment “Horizon, An American Saga” al Festival de Canes 2024 |

Un Certain Regard.

De Hiroshi OKUYAMA, “My Sunshine” / “Boku No Ohisama”. Producció: Japó, França. Durada: 1h30. Guió: Hiroshi Okuyama. Amb Keitatsu Koshiyama, Kiara Nakanishi, Sosuke Ikematsu. Sinopsi: A l’illa d’Hokkaido, l’hivern és la temporada d’hoquei per als nois. En Takuya, per la seva banda, està sobretot captivat per la Sakura, que acaba d’arribar de Tòquio i està assajant seqüències de patinatge artístic. Intenta maldestrament d’imitar-la tan bé que l’entrenador de la Sakura, tocat pels seus esforços, decideix entrenar-los com a duet per a una propera competició… A mesura que avança l’hivern, una harmonia s’estableix entre ells dos malgrat les seves diferències. Però les primeres neus es fonen i arriba la primavera, inevitablement. Informació: Hiroshi Okuyama va guanyar el Premi de Millor Nou Director al Festival de Sant Sebastià, amb “Jesus” / “Boku wa Iesu-sama ga kirai” (2018) -quan la família d’en Yura se’n va de Tòquio a pagès, ell entra en una escola cristiana, una religió de la qual no en sap res. En Yura brega per entendre l’estructura de l’escola i el comportament dels estudiants quan un Jesús en miniatura entra a la seva vida-. “My Sunshine” és el seu segon llargmetratge i, en presentar-lo ha declarat: A “Jesus”, el meu primer llargmetratge, em vaig basar en la meva pròpia experiència infantil. Aquesta va ser una oportunitat per adonar-me que encara tinc molts records de la meva infantesa, però que són fràgils i tendeixen a desaparèixer dia a dia. Han passat tres anys des de la meva última pel·lícula. Des d’aleshores he fet anuncis, vídeos musicals i pel·lícules per a televisió però el meu desig de cinema hi és. Vull aprofitar que encara tinc presents les olors de la infantesa per a aquesta nova pel·lícula. (.) La meva ambició és mostrar a la pantalla una pel·lícula senzilla i poètica, mai explicativa. Vull posar dramatisme a tot el que apareix a la pantalla i a través d’això, vull que l’espectador pugui recordar les emocions de la seva infantesa com un tresor per al present. Pel·lícules de Hiroshi Okuyama disponibles a Filmin. | VI: Charades. DF: Art House. EF: 25.12.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Boris LOJKINE, “L’Histoire de Souleymane“ / “The Story of Souleymane”. Producció: França (Unité). Durada: 1h32. Guió: Boris Lojkine, Delphine Agut. Amb Abou Sangare, Nina Meurisse, Alpha Oumar Sow, Emmanuel Yovanie. Sinopsi: Mentre pedala pels carrers de París per a lliurar àpats, en Souleymane (Abou Sangare) va repetint la seva història. En dos dies, ha de superar l’entrevista de sol·licitud d’asil, clau per obtenir els papers. Però en Souleymane no està preparat. Informació: Professor associat de filosofia, autor d’una tesi sobre “Crisi i història”, en Boris Lojkine decideix, al final de la seva tesi, abandonar la universitat. Tanca els llibres i se’n va al Vietnam, on havia viscut anteriorment i on va aprendre la llengua, per viure l’aventura. Hi va fer dos documentals, “Ceux qui restent” (2001) i “Les Âmes errantes” (2005), dues pel·lícules que expliquen, per la banda vietnamita, el dol impossible dels homes i dones les vides dels quals va ser travessada per la guerra. Amb “Hope (2014)”, la seva primera ficció, canvia de continent per submergir-se a l’Àfrica dels emigrants. La pel·lícula es va presentar a la Setmana de la Crítica de Canes i va rebre desenes de premis a festivals internacionals (sobretot 2 Valois al festival d’Angoulême). El 2019, “Camille” va rebre el Premi del Públic a la Piazza Grande del Festival de Locarno, així com el Valois i el Lumière a la millor actriu per Nina Meurisse. Presentada al Festival de Cannes 2024 a la secció Un Certain Regard, “L’Histoire de Souleymane” és la seva tercera pel·lícula. Pel·lícules de Boris Lojkine disponibles a FilminCat. | VI: Pyramide Int. DF: Pyramide. EF: 27.11.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Lætitia DOSCH, “Le procès du chien” / “Dog on Trial” (“Who Let The Dog Bite?”). Producció: Suïssa, França. Durada: 1h25. Guió: Anne-Sophie Bailly, Lætitia Dosch. Amb Lætitia Dosch, François Damiens, Jean-Pascal Zadi, Anne Dorval, Pierre Deladonchamps, Anouk Grinberg, Bouli Lanners. Nota sinòptica (llarga): L’Avril, una jove advocada especialitzada en la defensa d’animals, està disposada a fer qualsevol cosa per salvar el seu client, un gos reincident, de la pena de mort. Entre la creença en la justícia i les dificultats creixents per aguantar el menyspreu dels humans pels animals, és aquest gos qui ajudarà l’Avril a acceptar la seva complexitat humana. Sinopsi: L’Avril, una advocada abonada a les causes perdudes, es va prometre a ella mateixa: guanyaré el meu proper cas! Però quan en Dariuch, un client tan desesperat com la seva causa, li demana que defensi el seu fidel company Cosmos, les conviccions d’Avril agafen cos. Aleshores comença un judici tan inesperat com agitat: el judici del gos. Informació: Comèdia, òpera prima de l’actriu (de cinema, TV i teatre) i directora teatral francosuïssa Lætitia Dosch, que també ha publicat diversos articles a ‘Cahiers du Cinéma’. | VI: Mk2. DF: The Jokers Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Cannes Classics.

Hayao Miyazaki.

Hayao Miyazaki and The Heron“, de Kaku Arakawa. No n’hi ha informació.

Documentals sobre cinema.

Jacques Rozier, d’una vague à l’autre“, d’Emmanuel Barnault (2024). Producció: França. Durada: 1h. Jacques Rozier o l’itinerari ferotge, independent i inadaptat a qualsevol forma d’obediència d’un director en perpetu desfasament, admirat pels seus companys i mimat per la crítica. En presència d’Emmanuel Barnault.

Còpies restaurades.

Bona“, de Lino Brocka (1980). Durada: 1h26. Una presentació de Kani Releasing i Carlotta Films. Nova versió restaurada en 4K per Kani Releasing i Carlotta Films al laboratori Cité de Mémoire (París) a partir del negatiu d’imatge original i el negatiu de so de 35 mm conservat per LTC Patrimoine. Estrena en cinemes a França per Carlotta Films el 25 de setembre de 2024.  Amb la presència de Vincent Paul-Boncour, director i cofundador de Carlotta Films.

Quatre nuits d’un rêveur” / “Cuatro noches de un soñador” / “Four Nights of a Dreamer”, de Robert Bresson (1971). Durada: 1h23. Una presentació de mk2. Restauració en 4K l’any 2024 per mk2 Films amb el suport del CNC, basat en el negatiu d’imatge i el so magnètic a Eclair Classics. La restauració i el calibratge de la pel·lícula van ser supervisats per Mylène Bresson. La restauració del so ha estat a càrrec de L.E DIAPASON. Estrena a França a les sales de mk2.Alt i Carlotta primer trimestre de 2025. Vendes internacionals: mk2 films. En presència de Nathanaël Karmitz, president de la junta directiva del grup mk2.

Camp de Thiaroye” / “Campo de Thiaroye” / “Le Camp de Thiaroye” / “Campo Thiaroye”, d’ Ousmane Sembene i Thierno Faty Sow (1988). Durada: 2h33. Una presentació del projecte World Cinema de The Film Foundation. Restaurat amb la Hobson/Lucas Family Foundation pel World Cinema Project de The Film Foundation i Cineteca di Bologna al laboratori L’Immagine Ritrovata en associació amb el Ministeri de Cultura de Tunísia i el Ministeri de Cultura i Patrimoni Històric del Senegal.  Amb la presència de Margaret Bodde, directora executiva de The Film Foundation. Gràcies a Mohammed Challouf.

Quinzena dels Cineastes.

De Carson LUND, “Eephus“. Producció: EUA (Omnes Films*), França. Durada: 1h38. Guió: Michael Basta, Nate Fisher, Carson Lund. Repartiment: Keith William Richards (Ed Mortanian), Frederick Wiseman (Branch Moreland), Cliff Blake (Franny), Ray Hryb (Rich Cole), Bill “Spaceman” Lee (Lee), Stephen Radochia (Graham Morris), David Pridemore (Troy Carnahan), Keith Poulson (Derek Dicapua), John Smith Jr. (John Faiella), Pete Minkarah (Glen Murray), Wayne Diamond (Al), Theodore Bouloukos (Chuck Poleen). Sinopsi: L’ombra d’un projecte de construcció imminent s’alça sobre el seu estimat camp de bèisbol en què un parell d’equips de Nova Anglaterra s’enfronten per última vegada. Les tensions creixen, tota la diversió sembla esvair-se en un futur incert. Text de presentació de la Quinzena: Unitat de temps i acció en aquest primer llargmetratge que segueix durant una tarda l’últim partit de beisbol d’un equip d’aficionats. No cal conèixer les regles del joc. La bellesa d’”Eephus” rau en la seva dimensió crepuscular que evoca la desaparició d’un món: la caiguda d’un cert patriarcat. L’humor i la delicadesa de la pel·lícula pot recordar el cinema de Linklater i el d’Altman. Però la seva dolça malenconia el fa sobretot un cosí llunyà de “Goodbye Dragon Inn” de Tsaï Ming Liang. Remarquem la presència de dos actors d’”Uncut Gems“: Keith William Richards i Wayne Diamond, i la veu de Frederick Wiseman. (..) No cal conèixer les regles del beisbol per entendre la finor de la posada en escena, que coreografia la fi d’un món, d’una certa Amèrica rural i masculina. Primer llargmetratge de Carson Lund, un dels associats d’Omnes Films, un col·lectiu representant del cinema independent nord-americà que assumeix noves regles [Nota: Omnes Films també és la productora d’una altra pel·lícula de la Quinzena: “Christmas Eve in Miller’s Point“, de  Tyler Taormina]. Carson Lund és membre fundador d’Omnes Films, un col·lectiu de cineastes independents amb seu a Los Angeles que va ser considerat com una de les “25 New Faces of Cinema” de la revista ‘Filmmaker Magazine’. Carson fa el seu debut com a director amb “Eephus”, que també ha escrit i produït. Com a director de fotografia i productor, ha treballat a les pel·lícules “Christmas Eve in Miller’s Point” (Quinzena 2024), així com “Ham on Rye” (Tyler Taormina, 2019) i “Topology of Sirens“(Jonathan Davies, 2021). Natiu de New Hampshire, Carson també és músic i crític de cinema.| Enllaços: Web del director*, IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Karan KANDHARI, “Sister Midnight“. Producció: Anglaterra (Wellington Films, Griffin Pictures*), Índia, Suècia. Durada: 1h50. Guió: Karan Kandhari. Repartiment: Radhika Apte (Uma), Ashok Pathak (Gopal), Chhaya Kadam (Sheetal), Smita Tambe (Reshma). Sinopsi: Matrimoni concertat a Bombai: l’home és flàcid i sense espina dorsal, la dona, un cop arribada a la caseta conjugal, assumeix una misantropia bruta, d’una verdor rara. Encallada a l’infern de la parella, l’Uma es transforma en una figura inquietant sense escrúpols, donant via lliure als seus impulsos ferotges. Text de presentació de la Quinzena: Comèdia fantàstica punk, pel·lícula de venjança feminista, pel·lícula de vampirs revisitada, “Sister Midnight” és un conte original, divertit i macabre, centrat en un personatge rebel i misantròpic. Seguim els contratemps d’Uma, una noia que s’acaba de casar, que descobreix la realitat de la vida matrimonial en un barri marginal de Bombai i la set de venjança de la qual no és precisament a punt d’apaivagar-se. (..) La pel·lícula està plena de referències americanes a la pantalla, com a la banda sonora, sempre sorprenent, des del country fins al hard rock. Òpera prima. Director: Karan Kandhari és un artista i cineasta indi, nascut a l’Orient Mitjà i que viu habitualment a Londres. Més enllà de l’escriptura i la direcció, és un artista multidisciplinari que treballa amb la fotografia, el collage i la il·lustració a tinta. Entre 2010 i 2014, va escriure i dirigir “United Howl”, una trilogia de tres curtmetratges temàtics sobre inadaptats, forasters i solitaris, tots compartint un sentit de l’humor inèdit. | VI: Protagonist Pictures*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies|.

D’ Eryk ROCHA i Gabriela CARNEIRO DA CUNHA, “A queda do céu” / “The Falling Sky” / “La Chute du ciel”. Producció: Brasil (Aruac Filmes), Itàlia, França. Durada: 1h50. Guió: Eryk Rocha, Gabriela Carneiro da Cunha, basat en el llibre de culte ‘La chute du ciel‘ de Davi Kopenawa i Bruce Albert. Documental. Amb Davi Kopenawa; Justino, Givaldo, Raimundo i Dinarte Yanomami, Guiomar Kopenawa, Roseane Yariana, Comunidade de Watoriki Sinopsi: Documental sobre la profunda connexió dels pobles indígenes amb la natura i la seva lluita contra la desforestació, una greu amenaça per a la seva forma de vida i l’ecosistema que anomenen casa. Text de presentació de la Quinzena: Basat en el llibre de culte ‘La chute du ciel‘ de Davi Kopenawa, famós xaman i símbol de lluita dels pobles de l’Amazones contra la mineria d’or i l’explotació del bosc, aquest documental ens situa sense distància etnològica al cor de rituals del poble Ianomami i el seu vincle amb el sagrat. La bellesa de la pel·lícula rau en la manera com els cineastes són capaços de variar les distàncies sense angelisme (..), entre paisatges i primers plans, individus i grups (..). De mica en mica es va revelant la cosmologia dels Ianomami i la seva ira cap a la “gent mercaderia” que mata el bosc i els mata. Directors: Eryk Rocha cineasta nascut al Brasil l’any 1978 (fill de Glauber Rocha), es va graduar l’any 2002 a l’escola de cinema de Los Baños, Cuba, on va dirigir el seu primer llargmetratge: “Rocha que Voa” -documental sobre un dels períodes més obscurs de la vida del director Glauber Rocha: el seu exili a Cuba, des del 1971 fins al 1972-. La pel·lícula va ser seleccionada a Venècia, Rotterdam i altres festivals, guanyant el premi a la millor pel·lícula al Brasil, Argentina i Cuba. Les properes obres també van recollir una presència de prestigi en esdeveniments nacionals i internacionals com Canes (el 2004 va tenir seleccionat a la Competició del Curtmetratges “Quimera” -du l’espectador a un viatge, on el límit entre l’art contemporani i el cinema es fa invisible. La barba es converteix en un gat i el gat en una barba-), Sundance, Nova York, Montevideo, Guadalajara, Buenos Aires, Marsella i Amsterdam. “Cinema novo” (2016) -film-assaig que explora poèticament el moviment cinematogràfic més important de l’Amèrica Llatina, a través del pensament dels seus principals autors: Nelson Pereira dos Santos, Glauber Rocha, Leon Hirszman, Joaquim Pedro de Andrade, Ruy Guerra, Walter Lima Jr., Paulo. César Saraceni, entre d’altres-, seleccionat a Cannes Classics 2016, va rebre el premi L’Oeil d’Or al millor documental al Festival de Canes. El 2021, va estrenar “Edna” -amb guió de Gabriela Carneiro da Cunha, ens situa a la vora de la carretera Transbrasiliana, on l’Edna viu en un terreny en ruïnes, construït sobre massacres-, premiada al Brasil, França, Xile, Mèxic, Turquia i Itàlia. La Cineteca de Madrid va fer una retrospectiva de la seva filmografia en un homenatge especial al director. Part de les seves obres han estat adquirides pel MoMA i integrades a la col·lecció permanent del museu. Gabriela Carneiro da Cunha, cineasta brasilera, nascuda a Rio de Janeiro el 1982, és directora de teatre, investigadora artística i activista de les arts ambientals. És sòcia d’Aruac Filmes i creadora del projecte Margens – sobre rius, cocodrils i lluernes. La seva obra s’ha presentat al Festival de Viena, al Festival d’Automne i al Centre Georges Pompidou de París. Aquesta és la seva primera pel·lícula com a directora.| VI: Rediance. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Setmana de la Crítica.

De Constance TSANG, “Blue Sun Palace“. Producció: EUA. Durada: 1h57. Guió: Constance Tsang. Amb Lee Kang Sheng,  Ke-Xi Wu, Haipeng Xu. Sinopsi: Una pèrdua sobtada consolida una relació inesperada entre dues emigrants de la comunitat xinesa de Queens. Lluny de casa, i treballant incansablement per a mantenir-se, passen el dol juntes amb l’esperança de trobar una família. Comentari de la Setmana: Primer llargmetratge de la directora nord-americana Constance Tsang, una crònica agredolça sobre el turbulent destí dels immigrants xinesos que viuen a Queens. En sintonia amb els seus personatges modestos i dignes, aquesta primera pel·lícula és d’una línia realista i íntima i desplaça la nostra mirada cap a les poblacions menys visibles. Amb el formidable Lee Kang-sheng, l’actor fetitxe de Tsai Ming-liang. Informació: Constance Tsang és una directora nord-americana establerta a Nova York. Llicenciada a la Universitat de Columbia amb un màster en guió i direcció, va obtenir una beca del Robert Gore Rifkind Launch Fund. Ella compta amb el suport en els seus projectes de Starlight Stars Collective i, autora prèviament de curtmetratges, Tribeca Film la recolza en els seus films. “Blue Sun Palace” és el seu primer llargmetratge. | VI: Charades. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Curtmetratges en Sessions Especials a la Setmana de la Crítica.

D’ Elena LÓPEZ RIERA, “Las novias del sur” / “Southern Brides” / “Les fiancées du sud”. Producció: Suïssa, Espanya. Durada: 0h40. Guió: Elena López Riera. Sinopsi: Dones d’edat madura parlen del seu matrimoni, de la seva primera vegada, de la seva relació íntima amb la sexualitat. En la repetició d’aquests ritus ancestrals, la directora qüestiona la seva pròpia absència de matrimoni, de fills, i amb ella, una cadena de relacions mare-filla que s’extingeix. Comentari de la Setmana: Un documental commovedor en què les senyores grans sempre plenes de passió ens parlen dels seus desitjos de dones. Apunt anterior en aquest blog: L’oriolana Elena López Riera, a la Setmana de la Crítica de Canes.

De Lucie BORLETEAU, “1996 ou Les Malheurs de Solveig“. Producció: França. Durada: 0h31. Guió: Lucie Borleteau. Amb Angèle Dupont, Eglantine Pistoulet, Erwan Merhet-Baudrand, Nils Agha, Claudia Lobato-subtil, Charlotte Demuth, Kadi Gaoussou, Myriam Saadoun, Anatole Jouanne, Laure Giappiconi, Maxime Saint-jean, Marie Clément, Angéline Guerrini, Sherinne Dugue, Maryam Ouattara, Valentin Kiep. Sinopsi: Al decurs de l’any 1996, la Solveig, de 16 anys, espera el seu primer petó… Comentari de la Setmana: Un relat iniciàtic falsament clàssic.

D’Anna HINTS i Tushar PRAKASH, “Sauna Day” / “Sannapälv”. Producció: Estònia. Durada: 0h13. Guió: Anna Hints, Tushar Prakash. Amb Rasmus Kaljujärv, Agur Seim. Sinopsi: Al sud d’Estònia, un món on els homes entren a l’espai fosc i íntim de la sauna després d’un dia dur de treball. Al dessota del seu aspecte dur hi ha el desig secret de contacte. Comentari de la Setmana: La crònica viril d’una sessió de sauna com les altres… o no.

ACID.

D’ Hélène MILANO, “Château Rouge“. Producció: França. Any: 2024. Durada:1h47. Sinopsi: Barri de la Goutte d’Or de París, estació de metro de Château Rouge, col·legi Georges Clemenceau. Carregats amb la seva indolència i les seves ferides, els adolescents han de créixer. Construeixen la seva personalitat, es perden, es busquen a si mateixos. Els adults intenten guiar-los malgrat la violència del sistema.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!