Entre el Túria i el Ridaura

Bon any 2023 a tothom. SALUT, REPÚBLICA I INDEPENDÈNCIA PELS PAÏSOS CATALANS!

A Moldàvia, una república limítrofa amb Ucraïna vaig conèixer un home que havia passat deu anys al gulag perquè havia de posar un feixuc bust de Lenin en una sala de actes que es trobava al primer pis. La porta era massa estreta, així que l’infeliç va decidir pujar el bust pel balcó i va lligar una gruixuda corda al coll de l’autor de Marxisme i empiriocriticisme. Encara no havia tingut temps de desfer el nus que ja el llançaven al fons d’un calabós.

Sobre Novgorod:

El símbol de la llibertat i la independència d’aquesta ciutat estat era la gran campana amb la qual es convocava als habitants a l’assemblea. Per això quan Ivan III de Moscòvia va conquerir definitivament Novgorod l’any 1478 i va ordenar retirar la campana, això va significar que la ciutat havia perdut la seva sobirania. Hi ha historiadors que consideren que va ser aquest un dels moments històrics que van decidir la direcció que prendria Moscou i Rússia. Novgorod era una ciutat democràtica, on manava el poble, oberta la món, que mantenia contacte amb tota Europa. Moscou era expansiva, estava impregnada d’influències mongols, enemics d’Europa,  anava a poc a poc entrant en la fosca època d’Ivan el Terrible. Si Rússia hagués seguit el camí de Novgorod, podia haver esdevingut un estat completament diferent a aquell  encapçalat per Moscou. Però les coses no van anar així.

El passat mes d’Abril varem assistir a l’estrena al teatre Principal de València de l’obra El tocadiscos de Fuster, de Pau Alabajos i ens va encantar. Ara l’editorial Bromera ha editat l’obra en un petit llibre i val la pena llegir-lo per anar recordant els diferents moments de l’obra (si és que l’has vist) que ara està de gira pel país.

Sobre Kíiv:

Es tracta de l’única ciutat de les grans ciutats de l’antiga URSS on els carrers no serveixen per tornar ràpidament a casa, sinó per passejar. Només a Sant Petersburg és potser semblant a aquí, però allò molesta el temps, considerablement més frec, ventós i plujós. En canvi, Kíiv és càlida, plàcida i assolellada. A la tarda es veu multitud de gent al centre, i no són masses polítiques, manifestant-se, sinó milers de vianants d’allò  més normals, que han sortit de les seves estretes i asfixiants oficines i pisos a prendre l’aire. A més, Kíiv és una ciutat on s’han conservat rastres dels seus antics cafès. Es pot -després d’estar una bona estona a la cua- prendre un te amb un pastisset, cosa impensable, per exemple, a Moscou.

…………….

La devastació d’aquesta perla arquitectònica va començar després del 1917 i dura pràcticament fins avui dia. Un dia vaig comprar un document excepcional editat fa poc per un grup d’aficionats a la història de Kíiv: un plànol de la ciutat amb un llista d’edificis, esglésies, palaus i cementiris destruïts a propòsit. La llista esmenta 254 objectes arquitectònics dels quals els bolxevics no van deixar ni les fonaments per esborrar qualsevol rastre de la cultura de Kíiv. Dos-cents cinquanta-quatre objectes arquitectònics: però si això és una ciutat sencera! Afortunadament la incompetència i la ineficiència van jugar a favor de l’art. El règim  no estava en condicions d’arrasar-ho tot, encara queden moltes esglésies i edificis que atrauen la nostra atenció i desperten admiració.

La professora d’economia Galina Gobierna em va explicar com es repartien els ingressos en un fàbrica o mina de Donetsk: el 54% se’l queda Moscou, el 30% se’l queda Kíiv, l’11% se’l queden les autoritats de Donetsk, un 5% queda per a la fàbrica.

Poques ganes de treballar tindrien els treballadors de les mines, no?

Tanquem l’any Fuster des de Palafrugell, a territori Planià.

La casa de Fuster -que tracto de conèixer- té una entrada per als carros que degué utilitzar anys enrere la família, i una gran part de la planta baixa forma una vasta entrada, al centre de la qual s’han de fer dos envans, on Fuster treballa enmig de papers i llibre. Sobre un moble que toca a la pared hi ha un tocadiscos.

Josep Pla (recollit a El  tocadiscos de Fuster, de Pau Alabajos)

Com sempre el millor premi de la literatura no defrauda, i malgrat que enguany no ha anat a parar cap autor en llengua catalana continua sent el millor premi literari que es dona al nostre país.  En Joan Daniel i la resta del jurat l’han tornat a encertar, gaudireu molt amb la seua lectura. Hi ha que advertir que el llibre no és actual, sinó un reedició de fa poc, ja que es va escriure en 1973.

El llibre ens conta l’ambient a la ciutat de Roma per aquells anys des de la visió d’un periodista que no passa pel seu millor moment i veiem com no deixa gaire bé a la societat romana d’aleshores, i tot amb un humor mot sarcàstic o pocs ixen ben parats. Personalment en molts moments no sabia si estava llegint un llibre o mirant La dolce Vita de Federico Fellini.

Els que recorren a la cultura per justificar les seues guerres veuran com la seua cultura es vista com una enemiga.

Timothy Garton Ash (Historiador. Catedràtic d’Estudis Europeus de la Universitat d’Oxford).

https://www.ara.cat/opinio/

A propòsit de Vladimir Putin, però també es podria aplicar als veïns de ponent.

No obstant, un civilització que no fa preguntes, que tira per la borda tota l’esfera -que s’expressa precisament a través de les preguntes- de la inquietud, el criticisme i la curiositat, és un civilització que no es mou de lloc, paralitzada, immòbil. I això era una de les coses que buscava el Kremlin, ja que és més fàcil governar sobre un món immòbil i mut.

Una pregunta inoportuna et podia dur a la presó. Fas massa preguntes!

Desenvolupant aquest amarg pensament, Karl Popper va escriure que (cito de memòria) la ignorància no és simple i passiva manca de coneixements, sinó una postura activa, és negar-se a rebre coneixements, no posseir-los, rebutjar-los. (En una paraula, la ignorància és més aviat un anticoneixement.)

Els mestres i professors, per desgràcia, comprovem aquest fet moltes vegades.

Com es va construir el comunisme? El comunisme el va construir Stalin amb l’ajuda dels bezprizorny. Milions de nens orfes, famolencs i descalços deambulaven pels camins de Rússia. Robaven el que podien. Stalin els va tancar en internats. Allà aprenen a odiar, i quan es feien grans els vestien amb uniformes de l’NKVD. I l’NKVD mantenia la població en un estat de terror animal. Vet aquí el comunisme.

Quin era el tauler d’escacs d’Stalin? Va dispersar les nacions de tal manera, les va barrejar i recol·locar de tal forma, que ara no es pot moure ningú per no moure algú altre, per no perjudicar-lo. Hi ha trenta-sis conflictes frontereres, potser més i tot. Vet aquí el taules d’escacs d’Stalin, la nostra principal desgràcia.

Les destrosses més grans, diu Mamédov, el comunisme les va fer en la consciència de la gent. Les persones no volen treballar bé i viure bé. Volen treballar malament i viure malament. Vet aquí tota la veritat.

He patit molts exilis i de moltes maneres.

Només tenia ganes de tornar.

Amb les ganes tenia, també, una incerta por:

la por d’aquell que torna.

Mirava la ciutat, des de l’horta, al crepuscle.

Sorgia una boirina sufocada, rogenca.

Jo veia la ciutat, de de l’horta, com una

galta de novençana,

com un galta de gerani.

…………………………………………

el teu cos,escampant, gloriós  com l’Eneida.

més ben fet que l’Eneida.

………………………………..

En Misser Mascó 17. Al costat del Mestall.

Enfront hi ha l’Albereda i, més avant el riu.

Des d’on escric es veuen les palmeres més altes.

Des d’on escric es veuen, primerament, llençols.

Quan es mou un poc d’aire es veuen les palmeres,

verdes, entre un parell de llençols commoguts.

A vegades aquests arbres genealògics són encara més enrevessats i complicats, de manera que molts no se senten lligats a cap nacionalitat. I aquest és precisament l’Homo sovieticus; no es tracta de la consciència o postura vital, sinó del fet que el seu únic indicador social és la pertinença a l’estat soviètic. Després de la caiguda d’aquest país, aquest gent busca un nova identitat (o almenys aquells que s’ho plantegen).

Aquest Homo sovieticus ètic és producte de la història de la URSS, abundant en migracions, trasllats, deportacions i moviments de població constants, intensiu, massius. Aquest tràfec comença al segle XIX amb les deportacions a Sibèria, així com amb l’expansió colonial per Àsia, però no és fins al 1917 quan cobra força. Milions de persones perden un sostre sobre el cap i omplin els camins………………