Entre el Túria i el Ridaura

Al 2021 Marisol Moll va debutar al mon editorial amb el recull de poesies, Arrelada a la vida. Dos anys després ens torna a obsequiar amb un altre recull poètic en que ens continua parlant (o cantant) sobre la seua vida a Polinyà, el seu país i els seus records familiars.

El recull ve diferenciat en tres parts d’una manera original, on les dues primeres són més alegres i optimistes deixant un tercera part una mica més pessimista amb un darrer poema que ens retorna l’esperança.

Una curiositat, hi ha dos poemes que es poden llegir en dues direccions, tant en vertical com en horitzontal. No sé com es diu aquesta tècnica.

Vos deixe amb un que m’ha agradat, el dedicat a la Nova muixeranga d’Algemesí. No ho diu però s’entén:

A LA NOVA:

Amunt fent pinya

ressorgirem sent poble.

S’alça la veu

que van forçar callar.

I junts, amb valentia,

besarem l’aire.

Perquè estimem la terra.

Perquè cridem

amb els braços oberts:

Tenim identitat!

L’escriptora i també infermera a l’hospital de Vic, Laila Karrouch ens  acosta als problemes que tenen les joves musulmanes per poder establir relacions amb joves no musulmans. El prejudicis d’uns i d’altres es veuen reflectits en aquesta novel·la, que es podria qualificar de juvenil per l’edat del protagonistes, i que sembla que ella ha anat donant-li forma gràcies a les petites històries particulars que ha anat recollint en les seues xerrades als instituts des de l’any 2004.

Els planejaments de la Laila no són tan radicalment antireligiosos com els de Najat El Hachmi , però cal tenir-los amb compte per entendre el món femení musulmà i que alguns d’aquesta esquerra “progre” que tenim avui en dia hauria de llegir i saber escoltar a aquestes dones que lluiten per la seua llibertat i no ser oprimides pel patriarcat religiós.

Acabe amb un frase del diari Regió 7 en una resenysa sobre aquest llibre:

“Karrouch ha conegut “moltes històries de noies musulmanes amb nois ateus”, que tenen dos finals: o es deixa la relació o el noi es converteix a l’Islam. “No pots fingir creure una cosa en la qual no creus perquè estimes algú”.”

Podrem fer entre tots que no acaben així!

A la fira del llibre d’ocasió de València em vaig trobar aquest interessant còmic argentí on l’autor vol fer un homenatge a la gran pel·lícula de Fritz Lang, Metrópolis. Crec que se’n surt, però si no has vist la pel·lícula o la recordes malament potser et perdràs per falta de informació, ja que la part escrita és poc clara per explicar el que passa a la trama amb més detall. L’autor ha prioritzat la part visual d’aquesta adaptant-la al seu estil personal amb alguna variació respecte a l’univers expressionista del director alemany.

Una història de Wall Street, així es diu el subtítol d’aquesta breu narració de l’autor americà, ben allunyada del famós Moby Dick, però amb algun punt de contacte en la descripció d’algun personatge. No sé si Melville s’avança a Kafka i el seu Procés, exposant al lector una situació tan absurda que potser ara li diem kafkiana en lloc de Melvilleana ja que és més coneguda o fàcil de recordar, o ja s’avança a la denuncia social d’un capitalisme salvatge que aliena a les persones fins al punt de fer-los tornar bojos i fer coses ridícules com les que passen en aquesta narració sobre un escrivent que comença a treballar per un advocat d’èxit. Sembla que cadascun dels lectors traurà conclusions diferents i que potser la solució siga una barreja de totes.

Recomanable i molt fàcil de llegir si la comparem amb la seua gran obra Moby Dick, i personalment, enganxa més conforme el protagonista va començant a fer coses estranyes cada vegada amb més freqüència i esperes arribar al final per descobrir com queda tot plegat.

Una interessant versió lliure dels evangelis, però intentant donar la versió del protagonista per poder criticar tota la mentida que hi ha darrere les religions, en particular que la que diuen que ens ha tocat a nosaltres. Es centra més als anys que no són gaire tractats als evangelis oficials per així donar una altra imatge més humana del protagonista i una gens idíl·lica del deu que ens han assignat “oficialment” les autoritats competents. Potser tota la critica es por resumir en dues frases del llibre. Una que pronuncia el dimoni: “É preciso ser-se Deus para gostar tanto de sangue”. I una altra que el mateix Jesús diu quan ja està a punt de morir a la creu, on Saramago canvia completament la versió oficial: “Homens, perdoai-lhe, porque ele não sabe o que fez”, evidentment referint-se a Deu.

En aquest recull d’articles l’escriptora ens mostra les seues visions sobre l’ofici d’escriure des de la seua visió de dona que a més escriu en català i molt barcelonina, que veu amb preocupació en que s’està convertint la seua estimada ciutat al mateix que recorda una infància però sense la nostàlgia dels temps passats, sinó per criticar-los, ja que no eren temps de lliberta els que li va tocar viure durant la dictadura feixista de Franco.

Uns quants extractes d’aquestes reflexion:

–No sóc lingüista, la meua feina és narrar………….Si em pregunten per què escric en català, se m’acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i, tercer,escric en català perquè em dona la gana. La meva és una llengua que serveix.

–Amics de bona fe em volen convèncer que sóc bilingüe. Més aviat diria que esquizofrènica, malalta de llengües. Escric en castellà i en sóc una altra. Però potser soc més jo quan enraono la llengua dels meus, quan m’elegeixo la parla.

–La pàtria no és només la infantesa, però tampoc és la llengua. La pàtria és totes dues coses alhora. Si no podem recordar una i usar l’altra, ens falta l’alè. Una antropòloga nord-americana cita la frase d’una dona apatxe dels nostres dies: “Si perdem la nostra llengua, perdrem el nostre alè, i aleshores morirem i serem arrossegats com les fulles del vent”.

–Per escriure hem d’estar enamorats de la nostra llengua, només d’aquesta manera avancem pel laberint de les nostres geografies literàries. Les paraules són les nostres Ariadnes i no les podem abandonar com va fer Teseu amb el personatge mitològic.

Fa uns anys l’ajuntament de Casinos va començar a excavar i a posar el valor la vil·la ibera de puig del Castellar. Hui he pogut anar a fer-li una ullada i després d’una curta pujada per una senda condicionada per pujar còmodament he pogut gaudir de les vistes que hi ha allà del terme de Llíria i Casinos amb les muntanyes de la Serra Calderona la font i la comarca de la Serrania cap a ponent.

Encara falta una part per excavar, però sembla que aquesta vil·la és igual de gran que el Tossal dels Llops a Olocau o el Castellet de Bernabé a Llíria. Totes aquestes vil·les dependents de la ciutat d’Edeta.

El pitjor de la pujada ha estat comprovar la destrossa que han fet a la zona del Mas del Jutge, on sembla que han arrasat part de la muntanya per plantar, segurament tarongers, i crear més excedents d’aquesta fruita. Després es queixen que no les paguen bé! A més del mal ecològic que s’ha produït. Fa anys  hi hagué un incendi a la zona i pensava que s’havien fet campanyes de reforestació amb voluntaris i ben publicitades per l’ajuntament. És aquest el resultat d’aquestes campanyes?

Una altra curiositat, si la rambla passa per sota del Puig del Castellar, al costat del Mas del Jutge, per què collons hi ha gent que s’encabota en anomenar-la “Castellana” quan és Castellarda?

A la fira del llibre d’ocasió de València, que encara estarà durant aquesta setmana a la Gran Via, pots trobar coses com aquestes i de pas recordar quan tv3 feia la feina per la qual estava concebuda, el foment i normalització de la llengua catalana. No com ara, que cada vegada s’escolta més la llengua del colonitzador.

De pas pots gaudir recordant la versió cinematogràfica que va fer Kenneth Branagh transformant la trama en un musical amb les cançons de Cole Porter, els germans Gershwin, Jerome Kern o Irving Berlin.

Per cert, quina traducció és més correcta, aquesta o Treballs d’amor perdut?

Abans que res hi ha que agrair al company blocaire de vilaweb, Emigdi Subirats, les seus darreres recomanacions poètiques, com ja vaig comentar en un darrer post. El primer era la poesia algueresa d’Antoni Canu i el segon aquest Camí trescats, recull de poemes de l’escriptor de Penya-roja de Tastavins, al Matarranya: d’un extrem a l’altre dels Països catalans.

Un selecció de poemes que crec que agradarà al lector. Poemes de l’amor a la seua terra, la seua gent, la seua llengua i tristor sobre l’actualitat d’aquelles terres que van perdent habitants i abandonades dels poders polítics. Per altra banda, no entenc la raó d’evitar el nom de català per a  la llengua comuna (cosa que ell deixa ben clar en algun poema) referint-se a ella sempre de manera indirecta o dient que ell no parlen castellà. Potser era l’època en que els va escriure?

La llengua que parlem és clara i forta,

i és dolça si convé, i és falaguera

i és jove com un brot de primavera,

i és vella com l’hivern, i no està morta.

Està viva al carrer;

val per anar a llaurar,

i per a renegar

i per anar a la font, i anar al cafè.

Per què no ha de valer

per escriure al diari,

per a passar el rosari

i per escriure més, i més convé;

més versos i cançons i més històries

dels fets presents i de passades glòries?

És estrany veure llibres en català (tret dels juvenils de lectura obligada als instituts i escoles) exposats a les papereries del poble. Normalment els he d’encarregar. Però l’altre dia vaig veure (potser els que l’editorial siga Bromera tinga alguna cosa a veure) aquest llibre d’un autor que encara  no havia llegit i li em vaig atrevir a comprar-lo. El resultat ha esta positiu i he trobat una gran història ambientada uns anys després de la II Guerra Mundial i amb la guerra d’Indoxina de fons i ambientada en tres països diferents, Indoxina, França i Líban. Una família una mica espacial és la protagonista i al llarg de les seues vivències viurem la guerra amb el Vietminh, l’afer corrupte del canvi de piastres per francs, a la vaga de miners a la França del 1948, i alguns afers tèrbols de la França de Vichy o dels anys immediatament posteriors a la Gran Guerra.

Es nota al final que aquest llibre formarà part d’una sèrie, ja que al final ens deixa als personatges en una situació que el lector és pregunta, i què faran ara?

No saben dir gràcies a Sant Boi?

Era necessari quedar tan malament amb Pau i la ciutadania del poble?