Entre el Túria i el Ridaura

Avui després de dinar hem fet una petita ruta pel terme d’Olocau, la ruta de les macollades olocauines. Una ruta curta i propera al poble que passa per grups de garroferes centenàries. Ja la vaig fer fa uns anys en una jornada educativa a la vila d’Olocau, ara l’he feta amb el nen. Només hi ha marcat el tros més proper al poble, el tram més llarg l’has de fer per damunt d’una petita sèquia que baixa al costat del barranc de Carraixet per regar els petits horts que hi ha per la zona. La tornada fins al poble ja és per un camí que va pel costat del barranc fins arribar al poble a la zona de l’Arquet. Al bar, del mateix nom, hem berenat. Hem demanat gelat de garrofa, però no en tenien. Encara no ha esbrinat on comprar la cervesa que fan amb el fruit de la garrofera.

Pals-Quermany gros.

Avui tenia intenció d’anar cap a les Gavarres per la zona de Palamós, però l’incendi d’ahir m’ha fet canviar de plans i he anat a caminar per la zona de Pals. He intentat fer una ruta marcada, però no me n’he sortit prou bé. Ja investigaré on he errat de camí.

He eixit de Pals des del carrer Quermany per fer la pujada al Quermany gros (224 m) des d’on es té una bona panoràmica de la plana empordanesa, del massís del Montgrí i les illes Medes, el Pirineu nevat al fons, la vila de Pals a sota i per l’altre costat Palafrugell. Al cim hi ha un punt de vigilància forestal. Després es baixa cap al zona de la platja de Pals, passant per unes mines abandonades. Allà continuant pel PR m’he dirigit cap als arrossars, però a l’alçada del camp de golf he errat de camí i he anat per carreteres secundàries a la carretera que va de Pals a Torroella, més a baix del molí de Pals, que és on havia d’haver aparegut. Una vegada allà no he tingut ganes de refer el camí i he tornat al poble per acabar la ruta.

A la tornada cap a Sant Feliu ja es veien més clars els efectes de l’incendi a la zona entre Vall-Llobrega i Calonge, malament comencem la temporada.

Palafrugell. Pel camí de les torres de Guaita.

 

Ruta senzilla i sense desnivell pel terme de Palafrugell i Mont-ras.  Avui bufava prou de vent, però el recorregut és curt. Potser  haguera estat millor fer-lo en bicicleta i afegint més recorregut fins arribar a Palamós, o al mar per la Platja del Castell. A més molts trams estaven asfaltats. En alguns llocs m’he creuat amb la nova via verda que uneix Palafrugell, Mont-ras i Palamós, que l’han batejada com a ruta del tren petit.

El recorregut passa per una sèrie de construccions de vigilància (torres de guaita com Torre Simona), alguns masos i veïnats del terme de Palafrugell, com Ermedàs i Santa Margarida.

Gorges de Salenys-Font de Penedes.

 

Avui he pujat des de l’estació de tren de Bell-lloc cap a Penedes, al terme de Llagostera, per des d’allà baixar a la Font de Penedes.  Feia molts anys que no hi anava i el paratge de la font està condicionat per poder anar amb nens. La font continua manant aigua ferruginosa.

Després he baixat cap a les gorges de la riera de Salenys, on hi ha un espectacular pont penjant i on han instal·lat una via ferrata que no estava la darrera vegada que vaig anar-hi. Hi han diferents salts d’aigua al llarg de camí, que de haver-hi més aigua a la riera serien més espectaculars.

La tornada ja l’he feta baixant per la riera que passa pel costat de la planta embotelladora d’aigua de Salenys, per tornar a agafar la via del carrilet de Sant Feliu i tornar l’antiga estació de Bell-lloc on havia deixat el cotxe.

Pi-lar de 8 amb folre i manilles.

Ahir varen fer la pel·lícula “Monument men” en VOS al meu poble (fenòmen para-normal, per la VO). I avui hem desperte amb l’article de Sebastià Alzamora sobre la mateixa. La “peli” no és cap obre mestra, però és entretinguda i fa passar una bona estona. I com ell diu destacaria el monòleg del personatge interpretat per Clooney:

“En una guerra es pot matar persones, assassinar famílies i destruir les seves cases. Però quan a un poble se li pren la seva cultura, els seus referents, és com si aquest poble fos eliminat i mai hagués existit. Això és el que vol Hitler.”

(You can wipe out an entire generation, you can burn their homes to the ground and somehow they’ll still find their way back. But if you destroy their history, you destroy their achievements and it’s as if they never existed. That’s what Hitler wants and that’s exactly what we are fighting for.)

Cosa que ens fa pensar en el que el Srs. Wert, Bauzá, Fabra i altres estan fent amb la nostra llengua i cultura. Però el problema és que molta gent anirà a veure la “peli” i només és quedarà amb les ganyotes de Clooney i els altres actors “progres” americans i no s’enterarà del missatge de fons d’aquest monòleg, i continuarem tenint governants que intentaran destruir-mos com a poble, i a més encara et diran que qui es comporta com Hitler, som nosaltres.

Enguany toca anar cap a la Serra d’Espadà. La primera excursió de curs ha estat un escursió prou coneguda, pel barranc d’Ajuez al poble de Xòvar. Nosaltres hem ampliat el recorregut passant per la gelera de Castro i amb un recorregut pel poble (bar inclòs).
A l’inici de recorregut hem passat per un petit embassament que diuen que ja estava en l’època medieval. Com darrerament no plou gens, estava mig buit. El camí estava ple d’alzines sureres i hem vist algunes trinxeres. Hem passat per les intal·lacions d’algunes antigues mines de cinabri i per la gelera de Castro, prou ben conservada. Des d’allà es veia el castell de Castro, que serà l’objectiu del proper mes.

Hi ha un orb, les mans del qual et saben de memòria,
coneixen de memòria les sinuositats
amables del teu cos, els febrils llocs secrets,
coneixen el volum dur de la teua sina
i saben com extraure-li tot la seua música,
com en aquella frase, llarguíssima, mortal,
de certa simfonia -recorda’t- de Beethoven.

Tot això i molt més en aquesta meravella de llibret

La ruta que hem fet avui, és una que està a la web de la colla Calderona, però l’hem fet al contrari d’ells, per culpa d’equivocar-se en una senda al començament del recorregut. Des del cementiri Olocau hem pujat al Puntal dels Llops (on hem esmorzat),  però per un altra senda diferent a la marcada (degut a l’errada que he dit abans). D’allà, crestejant hem anat a la Penya negra, des d’on hem baixat cap al barranc de Carraixet, arribant un paratge de garrofers, que ja em va ensenyar fa uns anys, el mestre d’Olocau, Ferran Zurriaga. Després, remuntant la sèquia (o senda) pegada al barranc i amb la carretera de Gàtova a la dreta, hem arribat a un camp de garroferes, des d’on hem iniciat l’ascensió a La Solana ( 580 m). Aquest és el tros amb més desnivell de la ruta, i pujant, hi trobes panoràmiques d’Olocau, el castell del Reial, Gàtova i el Pic de l’àliga. Una vegada hem arribat al punt geodèsica, hem descansat un poc. Des d’allà es veia la plana del Camp del Túria, i el campament militar de Marines (nom del poble, no confondre amb l’exercit ianqui). La baixada ja era fàcil cap al cementiri, on teníem el cotxe, i hem localitzat el lloc on hem errat de senda a l’inici de la ruta.