Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

19 de maig de 2024
0 comentaris

La solidesa de Jia Zhang-Ke i la sorpresa d’Audriard brillen al Festival de Canes

Ja s’hi comptava amb què la nova pel·lícula del xinès Jia Zhang-Ke seria bona, avalada com venia per la solidesa i profunditat de la seva obra anterior, i així ha resultat ser, bona, congriant molts elogis. Passa, però, que a la mateixa jornada del Festival, ha esclatat un autèntic fenomen que ha acaparat bona part de l’atenció mediàtica, sorpresiu per a molts i que es veu que ha provocat polèmica, “Emilia Pérez”, de Jacques Audriard.

Competició.

De Jacques AUDRIARD, “Emilia Pérez”. Producció: França (Why Not Productions, Saint Laurent Prod., Pathe, Page 114, France 2). Durada: 2h10. Guió: Jacques Audriard, amb la col·laboració creativa de Thomas Bidegain. Cançons: Camille. Música: Clément Ducol. Coreògraf: Damien Jalet. Amb Karla Sofía Gascón, Zoe Saldaña, Selena Gomez, Edgar Ramírez, Adriana Paz, Anabel López. Nota sinòptica: A Mèxic, avui en dia. La Rita és una advocada d’un gran bufet que un dia rep una oferta inesperada: ajudar el temut cap d’un càrtel a retirar-se del seu negoci i desaparèixer per sempre convertint-se en la dona que ell sempre ha somiat ser. Informació: Comèdia musical de crim i transexualitat. El personatge principal, que dona nom al film, s’ha inspirat en un capítol de la novel·la ‘Écoute‘, de Boris Razon del 2018. S’havia de rodar a Mèxic, però acaba fent-se a la vora de París, amb interiors molt amexicanats. El 2018, l’actor Carlos Gascón es va declarar transexual i es canvià el nom a Karla Sofia (Karla Sofía Gascón). | DF: Pathé. EF: 28.08.2024. VI: The Veterans**. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance, altres enllaços.|

Algunes reaccions.

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’ Salt a l’abisme a Canes: un musical trans amb narcos i Selena Gomez: (..) “Emilia Pérez” (..) és un temerari salt a l’abisme que no té comparació amb cap pel·lícula anterior del director: un musical sobre el líder d’un càrtel mexicà que vol canviar de sexe i de vida. El francès es posa el barret de mariachi per dirigir aquest culebró arravatat i ple de girs inversemblants en què els números musicals van del duet íntim a la coreografia multitudinària. La història de la narco transsexual es narra des del punt de vista de l’advocada brillant –però frustrada professionalment– que l’ajuda a deixar enrere la seva vida de crim, una Zoe Saldaña (..) [que construeix] un vincle d’amistat transformadora amb la protagonista, a qui interpreta l’actriu trans madrilenya Karla Sofía Gascón. (..) En l’ambició artística d'”Emilia Pérez” hi ha alguna cosa de disbarat a contracorrent que l’emparenta amb altres musicals desencaixats, com “Ballar en la foscor” o “Anette”, sobretot en escenes tan passades de voltes i kitsch com el número musical en una clínica de canvi de sexe, però el film d’Audiard va coix de solidesa i entitat, i fins i tot d’autèntica bogeria. És inevitable pensar què hauria fet Almodóvar amb aquest laberint de passions tèrboles, i també imaginar com seria el film amb un director i un repartiment realment mexicans, tot i que l’artifici inherent al gènere musical dissimula prou bé l’amanida de cultures i accents. Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’ ‘Emilia Pérez’, una heroïna trans a la conquesta de la Palma d’Or: (..) cal ser un autèntic temerari –un temerari genial– per atrevir-se a fer una pel·lícula com la que va presentar ahir a concurs al Festival de Canes: “Emilia Pérez” és un culebró musical sobre un narcotraficant que canvia de sexe, rodat a Mèxic i parlat en anglès i espanyol, idiomes que Audiard no parla. I resulta molt temptador aventurar-se a predir que, gràcies a ell, el francès podrà col·locar a la seva vitrina una segona Palma d’Or al costat de la que ja va guanyar el 2015 per “Dheepan”, en part perquè la seva exuberància, el seu esperit feminista i la seva audàcia sens dubte enlluernaran la presidenta del jurat, Greta Gerwig (..). Un senyor de la droga que decideix canviar de sexe per ser finalment capaç de viure com la dona que sempre ha sigut, i que després de fer-ho es converteix en una heroïna del poble anomenada Emilia Pérez, encarnada per l’actriu andalusa Karla Sofía Gascón. El retrat que en fa Audiard arriba a dimensions gairebé mitològiques, erigit en símbol de la llibertat individual en un país podrit fins al moll de l’os, i per traçar-lo la pel·lícula avança a través d’episodis melodramàtics febrils i, sobretot, d’una successió d’interludis musicals que inclou una coreografia inspirada en les de Busby Berkeley a ritme d’una tonada sobre vaginoplàsties, una melodia tontipop il·lustrada amb el tipus de videoclip que projecten a les pantalles dels karaokes, una balada que bé podria haver firmat Shakira, un parell de balls en què l’actriu Zoe Saldaña –portentosa– es mostra posseïda per Lola Índigo i una cançó com les de Selena Gomez interpretada per… Selena Gomez, la feina actoral de la qual, això sí, és la baula més feble. El resultat és una pel·lícula molt més boja del que suggereix el que acabem d’explicar, i té moments en què voreja el ridícul, tot i que són molts més aquells durant els quals s’acosta al sublim. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’ -: La sorpresa era aquesta. Una producció francesa amb forma de musical parlat i cantat en espanyol per explicar un ‘narcocorrido’ mexicà de temàtica trans i nítida inspiració queer elaborat amb materials narratius de telenovel·la barata de sobretaula. Difícilment hi haurà qui s’atreveixi a saltar tan lluny amb aquesta mena de material. Però encara quedava una altra sorpresa més gran: que aquesta operació acabés per caure dempeus malgrat que no sempre surt ben parada de tots els reptes que es posa a si mateixa. La idea que un poderós, amenaçant i criminal capo del narcotràfic (Manitas) vulgui convertir-se en una dona perquè és el somni de tota la seva vida i que, un cop operada la transformació ginecològica, aquesta corri paral·lela a la transformació moral, de manera que l’assassí d’abans es converteixi ara en benefactora de les víctimes de la violència (Emilia Perez) és tan acientífica i tan delirant com la presumpció de tots els qui extreuen del film, sense cap mena de distància irònica, la conclusió que la maldat és una propietat intrínseca de la testosterona. Una interpretació que a més dóna l’esquena al format estilístic mateix de la pel·lícula, que és precisament el d’un musical hiperestilitzat que no aspira a assentar cap tipus de tesi realista, sinó a fantasiejar –amb explícita distància irònica, en el límit del que és estrictamentcamp’– sobre una història improbable que sembla extreta d’un pulp de quiosc tan barat com els que s’exhibeixen a les pròpies imatges. (..) El gran descobriment del film és l’actriu trans espanyola Karla Sofía Gascón, capaç d’injectar convicció i autenticitat a Emilia Perez, la renascuda heroïna que es trobarà a si mateixa no només en abanderar la causa de reparació moral de les víctimes, sinó també en enamorar-se d’una altra dona. (..) La sorpresa va resultar majúscula i les apostes es van disparar immediatament. Ahir mateix compareixia una obra de molta substància (Caught by the Tides, de Jia Zhang-ke), però les rotllanes del festival es van afanyar a dictar sentència: si el certamen vol una Palma d’Or popular d’acord amb els temps que corren, ja tenen a “Emilia Perez”. I no seria descartable. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’ -també publicat a Facebook-: Jacques Audiard construeix una extravagància. Emilia Perez és una mena d’òpera pop amb aires de narco queer. La fórmula desconcerta i pot ser acusada de ser una extravagància oportunista, de ser la clàssica pel·lícula llaminera que el públic dels festivals vol veure per poder dormir amb certa tranquil·litat i utilitzar tota mena d’adjectius elogiosos. (..) En el cas “Emilia Perez” és de justícia afirmar que és una gran pel·lícula, una comèdia musical molt brillant. Però no n’hi ha prou amb adjectivar les seves bondats, cal indagar a les seves arrels. En primer lloc, convé assenyalar que estem davant d’una pel·lícula produïda per Yves Saint Laurent, productora de tres pel·lícules del festival, que imposa al vestidor el seu look conscient que el cinema pot ser més rendible que la passarel·la. En segon lloc, hem de tenir present que “Emilia Perez” parteix d’una banda sonora la música de la qual està escrita pel compositor francès Clément Ducol amb lletres de la seva dona, la cantant Camille. Jacques Audiard havia vist l’espectacle ‘Music Hole’ i li va passar a Ducol el llibret d’una òpera ambientada al món del narcotràfic. En el procés de producció va treballar l’equip tècnic que havia col·laborat amb el grup Sparks al procés de composició d'”Annette” de Leos Carax. Al principi, els músics van pensar en la fórmula del musical clàssic, però a mesura que entraven al projecte van buscar ritmes urbans, musicalitats d’arrels mexicanes i van realitzar un curiós treball de música electrònica. A partir d’aquesta base, Jacques Audiard va treballar amb el coreògraf belga Damien Jalet, del qual havia vist l’espectacle estrenat a Mèxic, ‘Omphalos’. Amb tota aquesta suggerent base es va anar gestant una pel·lícula que explora amb un ritme frenètic una història que segueix una certa tradició del musical per trobar els seus vincles amb l’actualitat. Emilia Perez” pot ser considerada com una pel·lícula que explora un joc de dualitats permanent. Al centre de la història hi ha un narcotraficant anomenat Manitas que es converteix en la santa Emilia Perez. Tant el personatge del botxí com el de la redemptora estan interpretats per Karla Sofía Gascón. Aquest personatge es mou entre culpa i redempció, en la possibilitat d’abandonar el crim per dur a terme una regeneració personal. En el seu camí anul·la la seva condició masculina per assumir la consciència de la feminitat vista com a alteritat binària. Audiard no para de mostrar com entre el bé i el mal, hi ha punts intermedis que provoquen que alguna cosa es trenqui de manera permanent. Amb aquest personatge hi ha el de Rita (Zoe Saldaña), una advocada que comença cantant que està cansada de tapar casos de violència i de silenciar la corrupció del govern, però que acaba transformant-se en una arribista. Rita vol ajudar Manitas a convertir-se en una altra persona, però pel camí va observant com sorgeixen les seves contradiccions personals i com la pretesa puresa ètica comença a corrompre’s. A l’altre extrem hi ha Jessie (Selena Gómez), que interpreta la dona del mafiós a qui se li ha ocultat la història i es troba que després de la suposada desaparició del seu home, apareix una dona que es vol apoderar dels seus fills. Audiard, que al llarg de la seva filmografia ha estat un cineasta preocupat per les formes de violència relacionades amb la masculinitat, parteix d’un guió que trenca l’estereotip de la masculinitat del narcotraficant, però no trenca amb els tòpics del gènere. El resultat és un relat ple de girs que assumeix la condició de ser una pel·lícula d’acció que acaba parlant d’una societat marcada per la violència de l’interior de la qual resulta difícil escapar-se ja que hi ha alguna cosa oculta que sempre sorgeix a la superfície. En aquesta societat plena de cadàvers, el bé només sobreviu quan adquireix la condició de màrtir, però corre el perill de santificar-se i, per tant, momificar-se. Diego Batlle, a la crítica per a ‘Otros Cines’: Audiard s’ha tornat boig? És el primer que hom es pregunta en enfrontar-se a “Emilia Pérez”, una d’aquelles pel·lícules que no deixa ningú indiferent i que pot ser elevada per uns a la categoria d’obra mestra i defenestrada per altres amb el terme d’escombraries (tots dos extrems es van experimentar a Canes). Amb una mica del cinema de Carlos Reygadas i Michel Franco barrejat amb el de Pedro Almodóvar, el de Jacques Demy i un final de pur western, “Emilia Pérez” ratifica el mestratge narratiu, el geni per a la posada en escena i la inesgotable inventiva visual del director francès, però també genera interrogants del tipus: Per què? Per a què? Quin és el sentit de fer un film com a “Emilia Pérez”? (..) El cert és que, amb 72 anys, el prestigiós realitzador francès dóna mostres d’una llibertat, una ambició i una aposta pel risc que sempre és de celebrar (..). Sergi Sánchez, a Facebook: És el musical un gènere mestís, afí al que és mutable, que transforma tot el que toca. És gràcies a ell que, a “Emilia Pérez”, que el francès Jacques Audiard va presentar ahir a competició a Cannes, un thriller sobre el món del narcotràfic es converteix en melodrama, o el que és el mateix, en un drama que treu la música que porta a dins. Ho fa amb una protagonista singularíssima: el Manitas (..). El resultat és una pel·lícula que camina amb convicció entre allò sublim i allò ridícul, gens avergonyida de la seva condició de culebró desaforat. (..) Audiard, que portava donant voltes al guió des de fa més de dos anys i el primer objectiu del qual era fer una òpera, ens empeny que combreguem amb rodes de molí, i que comprem una decisió que sobre el paper pot resultar molt discutible: que, quan un assassí sanguinari sigui la dona que sempre va somiar, es transformi en una santa, disposada a redimir-se dels seus crims perpetrats com a home. La veritat és que el més interessant de la pel·lícula és que aquesta transició moral funciona dramàticament, i coincideix amb la fluïdesa de gènere del mateix film, que transita del musical al drama i després al thriller i després al musical i després al culebró i una altra al musical i finalment a la tragèdia, amb un admirable desvergonyiment. Cineasta mercurial com pocs, Audiard demostra que no tem el cinema popular, ni tampoc que l’acusin de banalitzar la violenta realitat de Mèxic. Aquí no es tracta de cantar bé, sinó de cantar els sentiments. Jacques Demy, que va guanyar la Palma d’Or el 1964 amb la fundacional “Els paraigües de Cherburg”, hauria aplaudit una pel·lícula com “Emilia Pérez”. Karla Sofía Gascón brilla en el doble paper de príncep dels narcos i epifànica benefactora dels familiars dels desapareguts que ell mateix va ordenar enterrar en fosses comunes. Ja està acaronant el premi a la millor actriu. Una nota discordant: Selena Gómez com a esposa del Manitas, molt incòmoda parlant en espanyol. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’ Audiard enlluerna Canes amb un musical ‘queer’: Jacques Audiard sembla haver enlluernat el festival de Canes amb “Emilia Pérez”, un musical hibridat amb elements melodramàtics (..). El nou film del cineasta francès s’ha celebrat com una brillant faula ‘queer’, una aposta arriscada guanyada amb llibertat i audàcia. Tanmateix, també ha generat dubtes, com ara els que vol plantejar aquesta cronista. “Emilia Pérez” sembla calculada per impressionar fins a caure en els cops d’efecte. No discutirem que un gènere, i més el musical, pot justificar tota mena de llicències, però com es fa present una qüestió tan dolorosa com la dels desapareguts (a causa de la criminalitat del narcotràfic o de la repressió política) pot semblar d’una frivolitat irritant. Pot considerar-se que, essent fins ara un cineasta força testosterònic, Audiard fa la pròpia transició cap un ‘cinema ‘queer” amb el qual qüestiona la violència masculina. Ell ja deu saber que la cosa no és tan simple per creure que una “feminització” (un “esdevenir dona”) canviaria per si la societat. Però juga amb la idea amb puerilitat. Fins que, de fet, surt com Manitas perviu en el cos d’Emilia. Tot plegat té alguna cosa de foc d’encenalls, però el film pot enllaminir amb la seva voluntat de sorprendre i les coreografies amb les cançons compostes per Clément Ducal amb lletra de Camille. I tots van vestits d’Yves Saint-Laurent, que paga part de la festa. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) una pel·lícula estranyíssima, en més d’un sentit incomprensible, que barreja un assumpte super delicat com la violència de gènere, la desaparició de dones i el rol dels narcos en aquests crims amb una telenovel·la musical composta en francès i traduïda al castellà. És absurd? Sí, ho és, des del principi fins al final. Funciona? En cert sentit sí i molt bé. En altres, no tant. (..) El nucli central de la pel·lícula del realitzador d'”Un profeta” passarà pel treball social que fan, mitjançant una ONG, [Emilia] i Rita, ocupades a defensar víctimes de femicidis per més que una els va cometre –en la seva versió anterior, masculina i violenta– i l’altra va defensar-ne diversos causants. És aquí on la pel·lícula comença a tornar-se problemàtica. Hom pot acceptar el concepte i el to musical, assumir que, dins de com n’és d’extravagant la proposta, les coses funcionen més o menys bé (Saldaña ho fa tot a la perfecció), sentir que Audiard captura el pols excessiu de la seva trama a tall de culebró passat de rosca, però quan tot el ‘combo’ esdevé polític en el sentit més cras i oportunista, “Emilia Pérez” voreja l’abjecció. Deixa de ser un joc per ser un problema. En els seus propis termes, la pel·lícula està aconseguida i és efectiva. Les cançons no són gaire memorables que diguem –més enllà d’alguna excepció–, però donen a la pel·lícula una energia i vitalitat que la treuen del més previsible drama social sobre la violència a Mèxic. I aquest malbaratament d’idees de posada en escena és el que ens fa passar de llarg molts dels seus problemes: que la transformació de Manitas a Emilia és força impossible –no en l’aspecte físic sinó psicològic–, que per una llarga estona no hi ha cap conflicte, que Saldaña desapareix del mapa força temps (sense ella, la pel·lícula cau) i que el personatge d’Emília, molt ben encarnat per l’espanyola Gascón, no és altra cosa que una creació artística sense cap mena d’agafador lògic. Hom es deixa portar, de tota manera, per l’energia, la posada en escena intensa i la incredulitat que segon a segon proposa “Emilia Pérez”. Cal prendre una mica de distància dels seus mecanismes més funcionals i manipuladors per comprendre que en el fons és una pel·lícula que es pren massa a la lleugera i d’una manera excessivament irresponsable un fet polític terrible com són les víctimes del narcoterrorisme a Mèxic. És cert que hi ha moltes opcions estètiques i de gènere per tractar el tema, però aquesta mena de karaoke pop no sembla, convinguem, el més adequat (..). Sandra Onana,a la crònica per a ‘Libération’: (..) “Les Olympiades” ja desprenien una sensació d’arbitrarietat. Però res en comparació amb la demostració de força d’aquesta superproducció que té lloc a la capital mexicana, rodada en castellà en un estudi d’Ile-de-France amb zero caps de cartell mexicans. (..) Audiard torna estar exagerant el paper del neoconvertit als temes de l’època, després d’haver-hi afegit el talent del compositor Camille i una nova guàrdia de coreògrafs per imaginar les seves escenes musicals hipervoluntaristes a millor glòria de l’autodeterminació de gènere: la tornada “Vaginoplàstia!” Rinoplàstia!” podria ser una fita. Pel que fa al to, té l’aspecte d’una ‘start-up’ imitant Almodovar, fent equilibri entre el ‘camp de brocante’s i les metralladores del thriller d’acció. Bàsicament, els punts cecs són evidents. Aquesta història de redempció oferia una possible perspectiva entre les restes introbables d’un Mèxic arrasat per les seves bandes –cents de milers de persones desaparegudes que Emilia Pérez, la primera responsable, s’esmerça a trobar– i la desaparició simbòlica del cos del marit. Llàstima per a nosaltres. “Emilia Perez” demostra que pots fer una pel·lícula alfa amb un tema ‘queer’, perdre el nord de la modernitat creient que l’estàs atenent, signar una pel·lícula d’explotació on el zel progressista es desqualifica. Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’ Jacques Audiard sorprèn amb un altisonant melodrama musical: (..) Es fa inevitable convocar a Almodóvar i els seus encesos melodrames transvestits. De igual manera no podem dissimular el deute contret amb el melodrama més extrem i intens emparentat amb la telenovel·la fulletinesca. Una pel·lícula ben intencionada que parla de redempció i de segones oportunitats així com de la impossibilitat tràgica d’escapar del destí. Tot i l’atreviment d’Audiard de bastir un melodrama sublimat pel musical el resultat final és altisonant i cau en el ridícul en ocasions. Altres reaccions.- Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 3 estrelles sobre 5. Peter Debruge, ressenya per a ‘Variety’.

Competició.

De JIA Zhang-Ke, “Caught by the Tides” (“We Shall Be All”) / “Feng Liu Yi Day”. Producció: Xina. Durada: 1h51. Guió: Jia Zhang-Ke, Wan Jiahuan. Fotografia: Lik Wai YU. Amb Zhao Tao, Zhubin Li. Nota sinòptica: La pel·lícula està ambientada durant les dues primeres dècades del segle XXI i explica la història de com una dona xinesa viu sola en silenci, celebrant la pròspera Belle Epoque amb cançons i danses. Sinopsi: Xina principis dels anys 2000. Qiaoqiao (Zhao Tao) i Guao Bin (Zhubin Li) viuen una història d’amor apassionada però fràgil. Quan Guao Bin desapareix per provar sort en una altra província, Qiao Qiao decideix anar a buscar-lo. Seguint el destí romàntic de la seva heroïna de tota la vida, Jia Zhang ke ens ofereix una epopeia cinematogràfica única que abasta totes les seves pel·lícules i 25 anys d’història d’un país en plena transformació (Ad Vitam). Informació: El rodatge ha durat 22 anys: va començar el 2001 i s’ha acabat el 2023 (imatges que en Jia i un petit equip han aturat, començat i recuperat en diverses ocasions). Vaig viatjar amb actors i un càmera per rodar, sense guió, sense cap història òbvia, i no vaig pensar realment què fer-ne fins a la pandèmia, que em va donar temps, explica Jia a ‘Variety’ i hi afegeix: Aquesta és una obra de ficció, però hi he aplicat molts mètodes documentals. En reunir els diferents incidents que havíem filmat, vaig començar a descobrir-ne la història i, posteriorment, he tornat enrere i hi he afegit l’estructura necessària. | VI: MK2. DF: AdVitam. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang), WorldOfReel (ang), MUBI (ang), altres enllaços.|

Algunes reaccions.

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’ -publicat també a Facebook-: Per a gaudir del cinema de Jia Zhang-ke cal tenir clar que la principal obsessió creativa del cineasta no és cap altra que la de documentar. Des dels inicis de la seva filmografia, a finals dels anys noranta, Jia Zhang-ke entén que tant el poder reproductor de la càmera cinematogràfica com el valor de la posada en escena han de servir per atrapar els moviments d’una transformació, la de la Xina. Documentar no equival a apostar directament pel documental, encara que en determinades pel·lícules ho faci. Documentar passa per la recerca d’un curiós equilibri que situa la pel·lícula a la feble frontera que separa la realitat de la ficció.Caught by the Tides” és una pel·lícula clau a la seva filmografia perquè funciona com a document sobre el seu propi mètode i com a síntesi del treball de documentació que ha acompanyat la seva filmografia.Caught by the Tides” es desenvolupa en tres parts i està rodada en quatre anys diferents: 2001, 2006, 2017 i 2022. En aquests tres moments vol mostrar la transformació de la Xina –el gran tema de la seva filmografia– però també ens mostra la transformació del suport que ha fet possible la imatge d’aquesta transformació. A la primera part domina el joc de contrastos entre dos mons diferents. A principis del nou segle a la Xina quedaven els retrats de Mao, els joves de les províncies celebraven les seves festes a locals sòrdids, els carrers no estaven asfaltats i els vells locals del partit començaven a transformar-se en locals musicals. El 2006, a les portes dels jocs Olímpics de Pequín tot aquest món s’havia transformat: les velles fàbriques es van abandonar, els clubs de música van passar a ser clubs de contactes i el paisatge urbà de la província va començar a urbanitzar-se i a deshumanitzar-se. En aquest context, Jia Zhang-ke apunta l’inici d’una història d’amor entre Qiaoqiao i Bin. La desaparició de Bin provoca una recerca per part de Qiaoqiao, que es prolonga durant dues dècades. A la segona part, Jia Zhang-ke torna a la presa de les tres goles, la presa més gran del món que va ser l’escenari de la seva pel·lícula “Natura morta”. Han passat uns anys des que es va rodar la pel·lícula i la presa és a punt d’inundar tota la regió mentre es produeix el desplaçament massiu de la població. La Xina mostra a la presa tot el seu potencial econòmic, les restes del comunisme apareixen llunyanes i el nou poder econòmic mostra la seva megalomania. Finalment, a la tercera part ens trobem davant del paisatge de la desolació provocat per la pandèmia, el protagonista viatja del sud fins al nord a la recerca de la seva estimada. Pel camí es troba amb un món mecanitzat, on un vell rodamón s’ha convertit en influent i la intel·ligència artificial sembla augurar el futur d’un nou món. (..) Un cop més el seu cinema és un treball minuciós de documentació d’un món en perpètua transformació. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: (..) Jia Zhang-ke compon la primera obra major que apareix en aquest apagat i, fins ahir, més aviat mediocre festival. (..) [Explica] mitjançant l’articulació de dos fragments temporals diferents, una romàntica història d’amor protagonitzada inicialment per dos joves plens de vitalitat i després, després del seu retrobament vint anys després, per dos adults a les cares dels quals es deixen veure totes les ferides de la vida . Com en les seves millors conquestes, Jia Zhang-ke es mou amb facilitat i amb harmonia barrejant el documental i la ficció, com si el primer formés part de la segona i viceversa, perquè la transformació dels personatges és també la dels seus actors, a els qui el cineasta recupera dues dècades després del primer rodatge. Entremig, al compàs dels itineraris personals dels dos protagonistes, es dibuixa una nació que es trenca i es recompon deixant al camí tantes ferides geogràfiques com emocionals, cosa que no impedeix que el film assoleixi en l’àmbit pròpiament dit de la ficció una emoció genuïna i una intensitat continguda que mai no es desborda, però que acaba per fer efecte en l’espectador. Obra complexa i de profunda originalitat, ens permet recuperar els millors registres del seu director (..). Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’: Cronista cinematogràfic. Al llarg de la seva carrera, Jia Zhangke s’ha confirmat com el principal cronista cinematogràfic de la Xina moderna. I “Caught by the tides” (..) és el seu retrat més definitiu fins a avui de les nombroses transformacions experimentades pel país al segle XXI a causa de l’expansió cultural i econòmica, la urbanització i la globalització. Per revisar aquesta història recent, el director també fa la mirada enrere al llarg de la seva pròpia filmografia, literalment (..). “Caught by the tides” acompanya una dona al llarg de 20 anys durant els quals experimenta un idil·li fallit i mira de sobreviure als traumàtics canvis que es produeixen al seu voltant, i mentrestant transcorre principalment a la manera de muntatges hipnòtics d’imatge i so. (..) El retrat femení que en resulta no només és coherent sinó rotundament commovedor. Mentre es passeja per la pantalla observant el que passa al seu voltant com una prolongació fictícia del mateix Jia, a través dels seus ulls som testimonis de l’eufòria que va generar al país l’elecció de Pequín com a seu dels Jocs Olímpics del 2008, la devastadora construcció de la presa dels Tres Colls i els efectes tan demolidors que va tenir la pandèmia entre els seus ciutadans. Però el que aquí importa no són els esdeveniments que apareixen a la pantalla, sinó la cadència poètica i l’embriagadora atmosfera de melancolia amb què els embocala Jia. Sergi Sánchez, a Facebook: La magnífica “Caught by the tides”, el setè títol que el xinès Jia Zhang-ke presenta a competició a Cannes, també és una pel·lícula en trànsit. Es podria dir que fa més de vint anys que la roda, perquè inclou material d’algunes obres clau de la seva filmografia (“Unknown Pleasures” i, sobretot, de “Natura morta”, de la qual reutilitza alguns plans) i imatges que va filmar a les albors del segle XXI. En aquest sentit, Zhang-ke no sols torna a parlar dels canvis socioeconòmics de la història del seu país, agitat per la velocitat capitalista i la implantació neuròtica de les noves tecnologies, sinó també reflexiona sobre la capacitat del seu cinema per reflectir aquests canvis, que ara inclouen un inevitable capítol situat en un temps post-pandèmic.  (..) La primera part és deliberadament elusiva i opaca, encara que la manera fragmentada, gairebé abstracta, en què Zhang-ke barreja textures d’imatge, espais en ruïnes i en efervescència, i testimonis documentals, deixant que els dos amants només coincideixin puntualment, sense parlar-se, és molt hipnòtic. La segona part amplia el camp de batalla de “Natura morta”, fins al punt que sembla que estem veient aquella pel·lícula des d’una altra perspectiva, i la sensació de dislocació del record resulta fascinant. La tercera és alhora crepuscular i esperançadora: si Zhang-ke ha silenciat la veu de Qiaoqiao durant tota la pel·lícula –és, sí, un film gairebé sense diàlegs, però molt musical–, ara llançarà un crit que és tota una declaració de principis, potser l’única manera que té el poble xinès d’expressar-se quan sembla que el creixement econòmic ha oblidat els invisibles. Diego Batlle, a la crítica per a ‘Otros Cines’: (..) “Caught By the Tides” ofereix un panorama impiadós, dolorós, angoixant que s’aprecia tant a l’entorn com a la cara de Bin (..). El pas del temps també s’aprecia en la qualitat de la imatge, que va d’un precari DV inicial a un bell full HD a les escenes recents ..). Potser “Caught By the Tides” no és de les seves pel·lícules més brillants, però fins i tot en l’ús d”outtakes’, en el reciclatge de vells materials, en certes zones més contemplatives de la pel·lícula (hi ha molt pocs diàlegs) i en la seva descripció de la pandèmia sorgeix una potència cinematogràfica i una càrrega emocional infreqüents al cinema contemporani. Jia Zhang-ke segueix sent un director indefugible i essencial. Luc Chessel, a la crònica per a ‘Libération’: (..) Una pel·lícula reeixida i formidable, però més senzilla i radical, per explicar una història d’amor fallida. (..) El títol de cineasta més gran del món, de Rossellini del segle XXI, Jia Zhangke se’l va guanyar als anys 2000, entre “Platform” (2000), “Still Life” (2006) i “A Touch of Sin” (2013), i mai no l’ ha perdut durant la dècada del 2010. El seu nou llargmetratge de ficció (..) té el títol en anglès “Caught by the Tides” i el títol original xinès “Fenglui Yidai” -que cal traduir, segons el seu autor, com “una generació a la deriva”- (..). Explica de fet (..) el destí històric i sentimental, cada cop en tres èpoques o parts, de tota una generació, que és la del cineasta (nascut el 1970), la de la seva actriu Zhao Tao, la d’un petit nombre de personatges que van crear i que anem trobant de pel·lícula en pel·lícula. (..) [Tot el que Jia Zhang-ke fa a la pel·lícula] Per fer què? Un resum (quasi un ‘best-of’) del seu cinema, és possible; una nova versió de la història emocional i col·lectiva de la Xina durant un quart de segle, això és segur; un doble retrat de Z.T. [Zhao Tao, la dona del cineasta i protagonista dels seus films] i autoretrat de Jia, esbossat, reelaborat, enganxat, tornat a muntar, al llarg de mitja vida, sens dubte. O torna a ser una altra cosa? Més senzill, perquè el costat de pel·lícula sobre la màfia, per tant, faula ètica, de “Les Eternels” gairebé ha desaparegut aquí per donar pas a una història d’amor impossible o simplement fracassada (..). Però més radical, perquè la pel·lícula enganxa, posa en joc, trenca en cent peces, una idea concreta de cinema, que és una pràctica del temps. Tornar a gafar aquestes preses d’època i aquests trossos de ficció reelaborats per explicar cada cop una altra història, o una possible versió paral·lela de la mateixa, per fer una altra pel·lícula pràcticament continguda en el material de les anteriors, és treballar el passat (enregistrat, tant si va ser captat sobre la marxa o posat en escena) com un material infinit, que canvia amb les variacions del present, amb el gir dels esdeveniments. Aquí covid, IA, en el teló de fons d’una societat de control total a la Xina de Xi Jinping, el present de la pel·lícula transforma el material del passat (dels personatges, i del país). I només el cinema, que només pot fer amb allò que es va gravar en un moment determinat, llunyà o proper, pot posar en pràctica, en plàstic, aquesta veritat: la modificació del passat pel present i el futur. És a dir, la seva reescriptura, o simplement la seva escriptura: així com, en la vida i en l’amor, només sabrem el que hem viscut, el que estàvem vivint després dels fets, després d’haver viscut i d’haver viscut la resta (encara que només per tenir la gola atapeïda de penediment), i el mateix passa amb la història col·lectiva, de la mateixa manera que una pel·lícula pot, retrocedint en el temps (literalment, rebobinant), inventar-la.Caught by the Tides” aplana el temps –de fet una successió, un fris– i treballa els seus xocs (de formats, textures d’imatge) i ritmes (és una pel·lícula musical, fins i tot una ‘mixtape’) (..). Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’: (..) el moll de l’os d’aquesta pel·lícula ambientada en la nova era iniciada amb el començament del segle XXI és la inestable història d’amor de Qiaoqiao (Zhao Tao) envers Guao Bin (Zhubin Li) al llarg dels temps, una relació romàntica problemàtica presidida per la separació quan Guao marxa a un altre racó del país i Qiaoqiao l’espera infructuosament o surt a buscar-lo fins a un rencontre impossible quan ja son més grans. De nou, Jia Zhang-ke ens parla de la modernitat i lo antic i es serveix, tot i la dispersió i disgregació del relat, d’imatges cuidades i plenes de sentit, ja sigui de runes, vaixells o escenes quotidianes. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) Tornant al lloc i al temps de construcció de la presa de Les Tres Gorges, escenari d’un dels seus grans films, “Naturalesa morta”, fa la sensació que, entre un registre documental i una narració només esbossada, Zhang-Ke sembla encallat. Altres reaccions.-  David Rooney, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5. Jessica Kiang, ressenya per a ‘Variety’.

Cannes Première.

 

De Leos CARAX, “C’est Pas Moi” / “It’s not Me”. Producció: França (coproducció Arte). Durada: 0h40. Guió: Leos Carax. Fotografia: Caroline Champetier. Amb Denis Lavant, Kateryna Yuspina, Nastya Golubeva Carax, Loreta Juodkaite, Anna-Isabel Siefken, Petr Anevskii, Bianca Maddaluno. Nota sinòptica: Pel·lícula de format lliure, que és un autoretrat (està escrita en primera persona): Carax hi repassa més de 40 anys de la seva filmografia (envoltat del seu fidel equip) i qüestiona les principals etapes de la seva vida, alhora que recull els tremolors polítics de l’època. Sinopsi: Per a una exposició que finalment no es va fer, el Museu Pompidou va demanar al cineasta que respongués a la pregunta en imatges: On ets, Leos Carax? Intenta una resposta, plena de preguntes. Sobre ell, el “seu” món. No ho sé. Però si ho sabés, respondria això… (Leos Carax). | VI: Les Films du Losange. DF: Les Films du Losange. EF: 12.06.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Les Inrock (fr), Unifrance, altres enllaços.|

Algunes reaccions.

Sergi Sánchez, a Facebook: Concebuda com un encàrrec per a una exposició antològica dedicada a la seva obra al Centre Pompidou que no es va arribar a celebrar, “C’est pas moi”, de Leos Carax, que es va presentar a la secció Cannes Premiere, és, de moment, el millor que s’ha vist al festival. En només quaranta minuts, el director d’“Annette” defineix la seva visió del món, de la vida i del seu cinema prenent el relleu del pensament de Godard -les “Historie(s) du Cinéma” són el seu model- mentre fa malabarismes amb el digital, una titella, una poma, David Bowie, “Els subornats”, Jean Epstein, els Lumière i etcètera. I, atenció, l’escena post-crèdits més bonica de la història del cinema recent, un remake de “Mala sang” que ens va deixar a punt de plorar. Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’ Godard ressuscita a Canes de la mà de Leos Carax: (..) meravellós migmetratge de poc més de 40 minuts en què Leos Carax reprèn l’estil d’assaig híbrid i fragmentat de les “Histoire(s) du cinéma” de Godard. Però “C’est pas moi” no només és un homenatge al mestre de la Nouvelle Vague –tan explícit que fins i tot hi apareix un missatge deixat per Godard a la bústia de veu de Carax–, sinó també un assaig autobiogràfic tan emocionant i poètic com divertit. En el curt, Carax reflexiona sobre la seva carrera, el cinema i els seus col·legues en una versió més accessible del llenguatge experimental de Godard, ple d’aforismes, cites cinèfiles, vídeos domèstics i provocacions genials. El sublim exercici de metacinema conté reflexions sobre el seu estil cinematogràfic, algun dard enverinat –el de Polanski va directe a la jugular– i dues presències molt intenses: la de Juliette Binoche, la seva primera musa, i la de la música de David Bowie, a qui cap altre director ha sabut treure més profit. Carax és profund i lúcid però també divertit i més intel·ligible que els assajos de Godard. I l’escena postcrèdits del final és un autohomenatge magistral que portarà a l’èxtasi els fans de Carax. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’: (..) “C’est pas moi” és una mena de retrat poètic de qui un dia va ser un jove artista adolescent convertit en home madur de les imatges. Carax explora el passat i busca pistes per comprendre el seu origen com a ‘enfant du siècle’, fill del segle de la barbàrie. Per dur a terme la seva operació Carax pirateja “Histoire(s) du cinéma”, copia el seu grafisme, imita lleugerament la veu ronca de Godard, juga amb la idea del collage de formes tretes de documentals del passat i barrejades amb imatges de la història del cinema. Carax pirateja Godard, però a diferència de Godard mostra tots els fragments de les pel·lícules, les músiques i les obres d’art que han inspirat les seves imatges. (..) Encara que Carax imiti Godard estem en un altre registre, sense la profunditat del mestre però amb la delicadesa poètica del deixeble. (..) Al llarg de quaranta minuts sorgeixen imatges de les seves pel·lícules, passeja amb la seva filla al costat del Sena, recupera Monsieur Merde i canvia de manera progressiva les músiques originals que acompanyaven les seves imatges per trobar una altra cadència i un altre ritme. També ens parla d’aquell cinema que va veure, ens recorda davant un tràveling d’ “Amanecer” de Murnau aquella càmera que seguia els actors com si fos la mirada dels déus i lamenta la pèrdua d’aquesta mirada darrere de la banalització. El cinema del passat ens ensenya a mirar mentre la convulsió de les mirades del present no ens deixen mirar i ens condueixen a la ceguesa. El flux d’imatges va convertint “C’est pas moi” en una mena de rèquiem per Yekaterina Golubeva. La imatge de Denis Lavant corrent a “Mala sangre” ha perdut el ‘Modern Love’, mentre sonen els compassos de ‘Lazarus’, el tema en què David Bowie s’acosta a la mort. Leos Carax acaba parlant de la tristesa que implica el fet d’haver estimat una persona morta. Tot s’enfosqueix i l’autoretrat llangueix, amb la promesa que, potser, en algun moment ens arribarem a trobar amb AnnetteAltres reaccions.- Jordan Mintzer, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’. Olivier Lamm, crònica per a ‘Libération’. Siddhant Adlakha, ressenya per a ‘Variety’.

Sessions Especials.

De Claude BARRAS, “Sauvages“. Producció: Suïssa, França, Bèlgica. Durada: 1h27. Guió: Claude Barras, Catherine Paille, Morgan Navarro, Nancy Huston. Film d’animació. Repartiment: Pierre-Isaïe Duc (Along Sega),  Michel Vuillermoz (el contramestre),  Gaël Faye (Mc Outang), Sailyvia Paysan (la mare de Selaï),  Nelly Tungan (l’àvia), Komeok Joe (el pare de Selaï), Babette De Coster (Kéria), Martin Verset (Selaï), Laetitia Dosch (Jeanne), Benoît Poelvoorde (el pare de Kéria -Mutang-). Sinopsi:  A Borneo, a la vora del gran bosc tropical, la Kéria acull un nadó d’orangutan trobat a la plantació d’oli de palma on treballa el seu pare. Al mateix temps, Selaï, el seu cosí jove, ve a buscar refugi amb ells per fugir del conflicte entre la seva família nòmada i les empreses de fustes. Junts, Kéria, Selaï i la cria de mico lluitaran contra la destrucció del bosc ancestral, més amenaçat que mai. Però per a Kéria, aquesta lluita també serà una oportunitat per descobrir la veritat sobre els seus orígens. | Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Joan Millaret Valls, a X: “Sauvages” de Claude Barras és una bonica, inventiva, treballada i compromesa cinta d’animació infantil stop motion fora de competició en defensa de la natura i la riquesa aborígen de la selva de Borneo i contra la desforestació amb un bestiari encisador. Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) Claude Barras, el director de la meravellosa “La vida d’en Carbassó” (2016), (..) torna a fer diana amb un conte ecologista sobre una família indígena d’una jungla tropical que veu amenaçat el seu ecosistema per la voracitat del capitalisme. Barras torna a posar a prova la capacitat emocional dels nens deixant orfe un petit goril·la quan fa cinc minuts que ha començat la pel·lícula, però demostra una habilitat increïble per combinar registres adults i infantils i per commoure amb gestos tan senzills com el d’un mico reclamant la carícia d’un humà.

Fora de Competició.

De Guy MADDIN, Evan JOHNSON i GALEN JOHNSON, “Rumors”. Producció: Canadà, Alemanya. Durada: 1h58. Guió: Evan Johnson. Amb Cate Blanchett, Alicia Vikander, Roy Dupuis, Charles Dance, Denis Ménochet, Nikki Amuka-Bird, Rolando Ravello, Takehiro Hira, Zlatko Burić, Tomi Kosynus, Alexa Kennedy. Sinopsi: Els líders de les set nacions que formen el G7 es reuneixen a la seva cimera anual, però es perden al bosc i tanmateix han d’escriure una declaració sobre una crisi global. | VI: Protagonist Pictures. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp (ang), Deadline (ang).|

Algunes reaccions.

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’ -publicat també a Facebook-: El punt de partida de la pel·lícula resulta més que atractiu. En algun lloc perdut d’Alemanya es reuneix el G7 i aquest G7 està format, entre d’altres, per una presidenta encarnada per Cate Blanchett, un president francès encarnat per Denis Ménochet, un vell president dels Estats Units interpretat per Charles Dance i una Alta Comissària de la Unió Europea a qui posa cara Alicia Vikander. Tot comença amb alguns enginyosos acudits que pretenen riure’s dels tòpics que acompanyen la vida dels respectius presidents. Els acudits s’esgoten al cap de deu minuts i la farsa es transforma en un malson tant al món diegètic, com per al mateix espectador. Al món exterior hi ha hagut una mena de catàstrofe i els membres del G7 comencen a vagar per un bosc sense trobar la sortida. La història es torna cada vegada més erràtica, apareix algun zombi, un cervell de grans proporcions i un cop trobada la sortida del laberint ens vam assabentar que l’únic enginy de la pel·lícula no era altre que explicar que el futur del món acabarà dominat per la intel·ligència artificial.Rumours” és una pel·lícula absolutament perduda, que no materialitza cap de les seves promeses i va fent voltes sense ofici, ni benefici. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) una mena de sàtira política. (..) Com si el món hagués quedat paralitzat, els personatges es perden estranyament en un bosc mentre intenten redactar un comunicat sobre la crisi mundial. Amb la presència de Cate Blanchett, Dénis Menochet i Charles Dance, entre altres actors notables, la mateixa pel·lícula es perd: ni té gràcia ni és incisiva políticament. Joan Millaret Valls, a X: Rumours”, codirigida per Guy Maddin, és una inèdita paròdia política del G7 del mestre del fantàstic més rar i poètic. En aquesta ocasió resulta un ingredient pobre més enllà d’un moment de geni com la troballa d’una mòmia prehistòrica. Admirable la vis còmica del conjunt. I. a l’article per a ‘cinemacatala.net’, hi afegeix: (..) Una broma divertida que manté en segon pla un dels atributs més perdurables del cinema de Guy Muddin, el fantàstic més atmosfèric i enrarit, però aquí absolutament desdibuixat i sense interès, amb la única finalitat de posar un xic d’inestabilitat enmig de la plàcida vetllada dels dirigents mundials. Més enllà dels encerts d’aquesta comèdia inofensiva, recordar que ens queda la troballa inicial d’una mòmia prehistòrica com a instant de gènere inquietant més aconseguit. Altres reaccions.- Diego Lerer, crítica per a ‘Micropsia’. Guy Lodge, ressenya per a ‘Variety’.

Cinema de Mitjanit.

De Noémie MERLANT, “Les femmes au balcon” / “The Balconettes”. Producció: França (Nord-Ouest Films). Durada: 1h45. Guió: Noémie Merlant, amb la col·laboració de Céline Sciamma. Amb Noémie Merlant, Souheila Yacoub, Sanda Codreanu. Nota sinòptica: Una onada de calor fa bullir un barri de Marsella i tres companyes d’habitació s’interposen alegrement en la vida dels veïns des del balcó del seu apartament, fins que una copa a la nit es converteix en una aventura sagnant... Sinopsi: Tres dones, en un pis de Marsella enmig d’una onada de calor. Enfront, el seu misteriós veí, objecte de totes les fantasies. Es troben atrapades en una aventura terrorífica i delirant, només buscant la seva llibertat. Informació: Una incursió descarada en el gènere. De vegades sanguinolent, de vegades descarat, sempre juganer (MK2). Una comèdia sagnant, amb una barreja de gèneres, en un entorn una mica sobrenatural, amb un joc perillós entre homes i dones. Som des del punt de vista de la intimitat de tres amigues, tres dones, tres amigues. És un film coral, gairebé a porta tancada. Ens apassiona molt el gore, la comèdia, l’absurd (AlloCiné declaracions de Merlant a ‘Les Inrockuptibles’). Quan vaig començar a escriure’l, pensava en el patiment de les dones i en l’ús de l’humor com a arma. Aquí és on la meva història es va convertir en una comèdia. Volia escriure personatges femenins que s’assemblassin als que m’envolten, per tal d’observar més de prop la violència i la victimització. Volia portar la meva idea a l’extrem i observar el que provoca incorporant elements de gènere: fantasia i gore. Vaig descobrir el cinema a través de les pel·lícules de terror asiàtiques que vaig veure amb la meva germana durant la nostra adolescència. Són una gran influència en aquesta pel·lícula (declaracions de Noémie Merlant a ‘Variety’, recollides per Première). | VI: MK2. DE: Filmin. DF: Tandem*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caiman’ -publicat també a Facebook-: Som en un estiu excessivament tòrrid, els termòmetres han pujat més de quaranta graus i en un barri de Marsella tres noies intenten refrescar-se al balcó de casa seva. Una fa sessions de peep show des de casa seva, una altra segueix uns cursos d’escriptura i la tercera té una relació estable que li genera certs problemes. Davant del balcó hi ha un jove fotògraf. Cadascuna imagina la seva història amb el noi, fins que una cosa terrible s’acaba produint. A la seva segona pel·lícula com a directora, l’actriu Noemi Merlant decideix jugar obertament al traç gruixut, amb tocs de comèdia gore, per fer una pel·lícula de tesi. (..) Ens detalla el procés d’alliberament que duen a terme cadascuna d’aquestes tres dones, el desig de ser elles mateixes i venjar-se dels homes que pertorben la vida. La comèdia augmenta de to, surt força sang a borbolls i el to marcadament gruixut de la història desemboca en una mena de catarsi col·lectiva en què les dones prenen el poder posant en qüestió tots els mètodes de presa del poder de la masculinitat tòxica. Noemi Merlant ha comptat al guió amb l’ajuda de Céline Sciama però a l’escriptura del relat li falta subtilesa. Tot va tan directe al gra i tot resulta tan simple que pot resultar efectista però es troba a faltar una mica de complexitat. Eulàlia Iglesias, a l’article per a ‘Filmtopia’: (..) La també actriu [Noemi Merlant] s’endinsa en la comèdia negra i ‘gore’ en un títol que arrenca com una variant de “La finestra indiscreta” en plena canícula marsellesa, amb un intercanvi en les jerarquies de la mirada. Aquí són dues companyes de pis, representades per Souheila Yacoub i Sanda Codreanu, qui contemplen el veí fotògraf de l’edifici del davant. Les noies també són objecte de la mirada, sobretot la Ruby, que es passeja mig nua pel balcó. Però Merlant no adopta el punt de vista de la mirada masculina. Una tercera amiga, encarnada per la directora, no tarda en afegir-se al grup. Però a Merlant no li interessa la reflexió sobre el voyeurisme, tot i que la seva forma de mostrar-se nua desafia sovint la incomoditat de l’audiència, sobretot en l’escena al ginecòleg. El que comença com un dia de disbauxa estiuenca no tarda en complicar-se. “Les femmes au balcon” recorda aquelles comèdies negres dels noranta, filles no reconegudes de Pedro Almodóvar i Quentin Tarantino, que celebraven una estètica de l’excés també des de l’humor i la violència. Merlant no es talla a l’hora de convertir la seqüència més ‘gore’ també en la més divertida del film. Però la pel·lícula resulta més irregular del que voldríem. Va ser escrita per la directora amb la col·laboració de Céline Sciamma, i al guió li hagués convingut una mica més de desbrossament i d’endreça: és curull d’idees, però estirades massa (la noia que veu els morts) o mal apuntades. Per altra banda, si apostem per un gènere que es defineix pel desbarrament, no cal compensar-ho amb un discurs explícit sobre la violència masclista, encara menys a aquestes altures del partit. També queda força pegot l’intent d’estendre el relat feminista del trio principal a un relat col·lectiu. Però cal reivindicar una aproximació a la lluita de les dones contra els abusos des d’un registre menys habitual com és la comèdia negra i amb unes protagonistes tan desinhibides respecte a la seva sexualitat com pel que fa a la violència. Altres reaccions.- Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 2 estrelles sobre 5.

Un Certain Regard.

De Halfdan ULLMANN TØNDEL, “Armand“. Producció: Noruega (Eye Eye Pictures*), Països Baixos, Suècia, Alemanya (One Two Films). Durada: 1h56. Guió: Halfdan Ullman Tøndel. Amb Renate Reinsve, Ellen Dorrit Peterson, Øystein Røger,  Thea Lambrechts Vaulen, Endre Hellestveit, Vera Veljovic. Sinopsi: Hi ha un incident a l’escola, entre l’Armand i en Jon, amics de sis anys d’edat, i la direcció en convoca els pares. Però a tothom li costa explicar què va passar realment. Els relats dels nens entren en conflicte, els seus punts de vista xoquen, fins al punt de sacsejar les certeses dels adults… Informació: Òpera prima. | VI: Charades. DE: Avalon. DF: Tandem. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Norwegian Film Institute (ang).|

Algunes reaccions.

Jan Lumholdt, a la crítica per a ‘Cineuropa’: El debutant director noruec Halfdan Ullmann Tøndel cuina una suculenta obra de toxicitat nòrdica protagonitzada per Ellen Dorrit Petersen i Renate Reinsve. Després de dos prometedors curtmetratges i una temporada com a ajudant de direcció de Joachim Trier, Halfdan Ullmann Tøndel presenta la seva òpera prima, “Armand” (..). Pel que fa al mateix director, pocs cineastes emergents compten amb la benedicció —o pressió, segons com es miri— de les expectatives al voltant d’aquest nen prodigi noruec de 34 anys, que probablement es deuen al seu pedigrí. La seva àvia Liv Ullmann acumula vuit dècades de carrera com a actriu, guionista i directora, el nom del seu avi Ingmar Bergman és més o menys sinònim d’història absoluta del cinema, i què cal dir de la seva mare, Linn Ullmann, una novel·lista consumada que ha estat guardonada amb múltiples premis i traduïda a nombrosos idiomes. Potser per això “Armand” sembla feta sense esforç i, encara que aborda un tema universal (també explorat l’any passat a “Monstruo”, d’Hirokazu Kore-eda), es tracta d’una cinta molt nòrdica en termes de percepció i aspecte. La història gira al voltant de dos noi[et]s que s’han vist implicats en un incident escolar recent en què, segons sembla, s’hi han pronunciat frases massa adultes de caràcter groller i sexual. Com a conseqüència del succés, s’organitza una reunió de pares en què es convoca, d’una banda, Elisabeth (Reinsve), la mare soltera d’Armand, i d’altra banda Sarah i Anders (Petersen i Endre Hellestve), els pares del presumpte maltractat Jon. Així mateix, la professora Sunna (Thea Lambrechts Vaulen) i la infermera Asja (Vera Veljovic) acudeixen també a la trobada. La reunió comença amb mal peu (..). Durant la fase inicial de la reunió, el director Jarle (el distingit degà de l’escena Øysten Røger) ronda pels passadissos amb l’esperança que el problema es resolgui en la seva absència, tal com sol fer sempre que es produeixen conflictes. La primera meitat d'”Armand” es desenvolupa d’una manera excepcionalment hàbil (..). L’actuació de tothom és impecable, i els efectes visuals i sonors estan plens de detalls refinats (..). És clar que es tracta d’una toxicitat suculenta a més no poder, una toxicitat prou espessa per tallar-la amb un ganivet i assaborir-la amb tots els sentits. La segona meitat es caracteritza per l’abandó de la claustrofòbica premissa d’obra de cambra, així com per sobtats esclats de música i ball que deixaran perplexos molts espectadors. Es dedica molt de temps de la trama a la revelació d’una història de fons en què està implicat el difunt germà de Sarah, Thomas, que va estar casat amb Elisabeth, cosa que a vegades porta els protagonistes per mal camí. Dit això, algunes de les millors escenes de la selecció de pel·lícules de l’edició de Canes d’aquest any es troben sens dubte a “Armand”, per tant tant l’àvia Liv com l’avi Ingmar estarien orgullosos de la creació del seu nét. Owen Gleiberman, a la ressenya per a ‘Variety’ Una acusació en una escola de primària dóna lloc a un drama tan complicat com n’és de claustrofòbic: Hi ha una molt bona escena a “Armand” (..). Estem dins d’una escola primària a Noruega. L’Elisabeth, mare d’una estudiant, ha estat citada a l’escola per comparèixer davant un tribunal de professors. Se li ha informat, a gotejos, que el seu fill de sis anys, Armand (no el veiem mai, ni cap altre nen, la qual cosa és estrany, ja que tota la pel·lícula tracta sobre nens), pot haver abusat sexualment d’un dels seus companys de classe. Com que l’Elisabeth creu que té un fill ben adaptat i que un nen de sis anys no pot ser culpable d’abusos de cap manera depredadora, arregla els seus interrogadors amb una mirada de menyspreu escèptic. I després d’haver estat discutida sobre una sèrie d’allò que li semblen microtransgressions trivials, comença a riure. De fet, no pot parar de riure. Elisabeth és interpretada per Renate Reinsve (..). La rialla a la qual ens sotmet —dura uns quatre minuts— és una obra de bravura. Segueix rient, i s’atura, i torna a riure, com si li estigués sortint i no ho pogués controlar. En veure això, vaig començar a pensar que riure, per a un actor, devia ser encara més difícil que plorar. Com pots fer que sembli espontani? Per minuts alhora? Però el poder de l’actuació de Reinsve és d’on ve el riure. És un riure amarg i gairebé sarcàstic, amb un corrent subterrani de ‘m’estàs cagant?’ incredulitat. No només riu de la idiotesa de les preguntes que li han fet. Es riu de la mateixa idea que viu en una societat que ha decidit sotmetre el comportament a aquest grau de control. Per això el seu riure no s’aturarà. La revelació, l’horror absolut, que està impulsant la seva rialla no la deixa de colpejar, a nivells cada cop més profunds (..). La resta de la pel·lícula em va fer pensar que la coherència —de la història, el tema, la visió— pot ser un valor que s’esvaeix. “Armand” té una premissa interessant (un pare a qui es parla sobre el comportament del seu fill com a vehicle per a l’exploració dels valors socials). Però la pel·lícula, tot i que està fotografiada amb elegància, és sobretot un desastre. Continua llançant-te coses d’una manera obliqua i aleatòria, i està construït com un trencaclosques sense solució (..). Ullmann Tøndel no sap com seguir una escena. Una i altra vegada, ens deixa penjats, i la majoria del que passa és flagrantment increïble (..).  A mesura que surten a la llum els detalls de l’incident, es veu que l’acusador d’Armand, un nen de sis anys anomenat Jon, afirma que va ser violat. Però, com assenyala Elisabeth, sembla un comportament molt poc probable -o llenguatge- per a un nen de sis anys. Com si la situació no estigués prou carregada, Ullmann Tøndel acumula connexions i capes de trauma entre els personatges. L’Elisabeth i la Sarah, la mare de Jon, són cunyades. (Però d’alguna manera no ens ho diuen durant molt de temps.) Thomas, l’home que els unia, era el germà de Sarah i el marit d’Elisabeth; es va suïcidar. (La Sarah culpa l’Elisabeth.) El fet que es parli tant de persones que mai coneixem és frustrant. (..) Al final de la pel·lícula, hi ha un parell de seqüències destacades que deixen de banda els diàlegs: una dansa musculosa interpretada per Elisabeth i un expressionista grup de palpitacions corporals. Per què hi ha aquestes escenes? Em guanya. Ullmann Tøndel filma l’escola amb una brillantor sinistra que converteix els passadissos en un laberint, i ens hi quedem, esperant que puguem esbrinar què està passant. Podria dedicar-me a les molestes invencions d'”Armand”, però, en canvi, només faré una pregunta que probablement els crítics no fan prou sovint: per a qui va aquesta pel·lícula? Qui ho veurà? Qui, fora d’un festival de cinema, tindrà ganes de tallar el seu matoll d’incoherència? Halfdan Ullmann Tøndel té una mica de talent (va posar en escena aquella escena de riure), però si Ingmar Bergman estigués mirant des del cel artístic, crec que li diria al seu nét: “Si us plau, reescriu-la!”. Leslie Felperin, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’: El guionista i director noruec Halfdan Ullmann Tondel fa grans oscil·lacions amb el seu primer llargmetratge “Armand”, que no totes connecten, però l’ambició i la presa de riscos són en gran mesura impressionants. (..) La configuració bàsica recorda, entre altres històries sobre acusacions, l’adaptació de Roman Polanski de l’obra teatral ‘Carnage’, però “Armand” es fa molt més estranya a mesura que avança, amb seqüències de dansa coreografiades i revelacions melodramàtiques que semblen ideades i afegides per fer que la pel·lícula sigui més artística i menys adreçada a gent mitjanament culte. La recepció a Canes ha estat molt càlida després del seu debut a Un Certain Regard, i “Armand” ha acumulat algunes vendes a l’exterior (..). Les baralles van d’anada i tornada fins que Ullmann Tondel comença a llançar formes estranyes al drama. A les notes de premsa parla de la influència de les pel·lícules de Luis Buñuel, especialment “El discreto encanto de la burguesía” i “El ángel exterminador”, i això es fa sentir en els tocs cada cop més surrealistes, com quan Elisabeth rep de sobte un atac incontrolable de rialles, una escena que dura molt de temps. Tot i que això sembla més proper al gust de Buñuel pels moviments d’impacte i el misteri absurd, les seqüències d’Elisabeth en què de sobte es munta un pas de deux coreografiat amb el conserge de l’escola (Patrice Demoniere) i més tard un ball de conjunt gairebé orgiàstic amb un repartiment més gran només semblen indulgents i ximples. Alguns poden esforçar-se per trobar aquí rastres artístics de l’obra dels avis d’Ullmann Tondel, Ingmar Bergman i Liv Ullmann, però l’estil de direcció d’Ullmann Tondel de la generació dels mil·lenials sembla més una peça del cinema nòrdic contemporani, amb els seus vols d’humor fantàstic i peculiar, que no pas l’alt estil dels seus progenitors. El seu guió aquí, però, sembla que s’ha perdut pel camí quan intenta endreçar-ho tot a l’escena final, fins i tot encara que la posada en escena s’esforci per mantenir una sensació de misteri ofegant el diàleg amb una pluja a bots i barrals.

Un Certain Regard.

De GUAN Hu, “Black Dog” / “Gou Zhen”. Producció: Xina (Huayi Brothers*). Durada: 1h46. Guió: Rui Ge, Guan Hu. Amb Jia Zhangke, Eddie Peng, Liya Tong, Zhang Yi, Hong Yuan. Sinopsi: A la vora del desert de Gobi, al nord-oest de la Xina, en Lang torna a la seva ciutat natal després de ser alliberat de la presó. Tot treballant amb l’equip local de patrulla canina per netejar la ciutat dels gossos de carrer abans dels Jocs Olímpics de 2008, havia establert una connexió poc probable amb un gos negre. Aquestes dues ànimes solitàries ara emprenen un nou viatge juntes. Vídeo: Tast. | VI: Playtime. DF: Memento Films Distribution. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: (..) Guan Hu arriba a realitzar aquesta més que notable pel·lícula després de dirigir més de vint llargmetratges i diversos episodis de sèries televisives després de debutar al cinema amb “Dirt” (1994). I el que més crida l’atenció de la nova proposta és la depuració i la sequedat, travessades per un soterrat i subtil alè còmic i poètic, per explicar una història situada en una llunyana població xinesa del desert de Gobi durant els dies immediatament anteriors a la celebració a Pequín dels Jocs Olímpics (inaugurats el 8 d’agost del 2008) poc després que un complet eclipsi solar pogués ser vist en aquelles mateixes latituds. Els dos successos tenen aquí la seva importància, ja que actuen el primer com a contrast triomfalista i publicitari, i el segon com a catarsi lírica dins una ficció que retrata –a mig camí entre el realisme més sobri i la ciència-ficció gairebé distòpica sense arribar a posar-hi en joc ni un sol element de naturalesa fantàstica– la descomposició d’una ciutat en trànsit de ser pràcticament enderrocada en la seva integritat per il·luminar un nou hàbitat més pròsper en els negocis (segons la propaganda oficial) mentre els gossos abandonats pels habitants que ja se n’han anat de l’enclavament s’ensenyoren dels carrers, de les places, dels edificis en ruïnes i de tots els paratges gairebé desèrtics dels voltants. (..) [En aquesta situació], el fill del cuidador del zoo (..) torna a la ciutat després de complir condemna per un suposat assassinat. Personatge taciturn i silenciós, que amb prou feines arriba a pronunciar quatre o cinc frases en tota la pel·lícula (interpretat pel cantant canadenc-taiwanès Eddie Peng, ja present en pel·lícules de Tsui Hark, Zhang Yimou i Sammo Hung, entre d’altres), el protagonista acaba posant afecte en un gos negre i díscol, inicialment agressiu, però en realitat desvalgut i fràgil, que comparteix amb ell l’atenció dramàtica del relat i, a mesura que avança, l’afecte compartit dels espectadors. Pel·lícula de narrativa seca i el·líptica, despullada de qualsevol adorn o subterfugi psicologista, “Black Dog” acaba erigint-se com a duríssima metàfora d’un país arrasat per un hipotètic progrés, un escenari desolat i gairebé negre pel color també les terres que l’envolten, gairebé un no-lloc despersonalitzat en què els gossos salvatges rendeixen un emocionat tribut a un heroi gairebé melvilià –en el silenciós hieratisme i en el personalíssim codi de lleialtats morals– quan aquest torna a la ciutat després de rescatar l’animal que dóna títol al film (..). Altres reaccions (només enllaços).- Diego Lerer, crítica per a ‘Micropsia’.

Quinzena dels Cineastes.

De Patricia MAZUY, “La Prisonnière de Bordeaux” / “Visiting Hours”. Producció: França (Rectangle Productions*, Picseyes, Arte). Durada: 1h48. Guió: Patricia Mazuy, Pierre Courrège, François Bégaudeau, a partir d’una idea original de Pierre Courrège. Amb Isabelle Huppert (Alma), Hafsia Herzi (Mina), Robert Plagnol, Lionel Dray. Nota sinòptica: L’Alma, sola a la seva preciosa casa adossada, i la Mina, una mare soltera als suburbis, han organitzat la seva vida al voltant de l’absència dels seus marits, que són reclusos al mateix centre penitenciari. Durant una visita, les dues dones coincideixen i inicien una amistat tan improbable com tumultuosa… Sinopsi: Dues dones es troben a la sala de visites d’una presó on venen a visitar “el seu home”. Una és una dona rica de classe mitjana, l’altra ha de treballar per alimentar els seus dos fills. La primera ofereix a la segona quedar-se a la seva gran casa, més a prop de la presó. És una amistat, un amor, un pacte?  Text de presentació de la Quinzena: Com un contrapeu de “Bowling Saturne“, Patricia Mazuy signa una pel·lícula sobre l’emancipació femenina i de sororitat amb el rerefons d’informe de classe. En el papers principals, Isabelle Huppert i Hafsia Herzi formeu un tàndem que funciona meravellosament, lligat al voltant d’un desig comú de posar fi al passat i alliberar-se de la dominació masculina. Sense maniqueisme i sense tebiesa. | VI: Les Films du Losange. DF: Les Films du Losange. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance (fr), CBO-Box Office (fr),

Algunes reaccions.

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: Encara som en els primers dies del Festival de Canes, però la secció oficial competitiva ja sembla lluny de l’esplendor de l’edició anterior. Tanmateix, poden aparèixer films lluminosos, com ara en la sempre alternativa Quinzena dels Cineastes, en què ahir es va projectar “La prisonnière de Bordeaux”, dirigida per Patricia Mazuy: la relació que s’hi estableix entre dues dones de classes socials diverses (una burgesa avorrida i una treballadora de la neteja) amb els seus respectius marits a la presó fa pensar que el cinema encara és capaç d’imaginar que es poden crear afectes tan inesperats com autèntics. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’: Dues dones tenen els seus homes en una presó de Bordeus. (..)  Patricia Mazuy, una cineasta interessantíssima i de llarg recorregut, decideix confrontar les dues dones. La premissa inicial no és altra que la separació entre classes socials. Mina accepta les comoditats del pis burgès i Ànima té dificultats per fer comprendre als amics que la nova resident és una jove d’origen marroquí. Després de les diferències de classe, podríem parlar d’una història de caritat, compassió o simplement de bona consciència. Però Patricia Mazuy no va per aquest camí i complica les coses per cercar les complexitats. El tema no és la integració, sinó el joc d’interessos que hi ha darrere les amistats. En aquest joc d’interessos té molt de pes la relació que mantenen amb el marit absent, els deutes que falten per pagar i purgar. Mentre Mina estima, Ànima se sent indiferent davant del marit que és a la presó.La Prisonnière de Bordeaux” va més enllà del drama social i de la història benpensant per acabar entrant a la complexitat psicològica d’uns personatges que busquen una sortida a una situació efímera. També és el retrat d’un duel interpretatiu en què Hafsia Herzi assumeix el repte d’enfrontar-se cara a cara amb la sempre desconcertant Isabelle Huppert. Eulàlia Iglesias, a l’article per a ‘Filmtopia’: Isabelle Huppert brilla a la Quinzena. “La Prisonnière de Bordeaux” de Patricia Mazuy, un dels títols més esperats del festival present a la Quinzena de realitzadors, reuneix i celebra dues actrius de primera, Isabelle Huppert i Hafsia Herzi, en una història d’amistat inesperada entre dues dones de mons diferents que es coneixen durant les visites als seus respectius marits a la presó. (..) Les dones descobreixen en el fet de conviure plegades una satisfacció que no sentien amb les seves respectives famílies. En el seu film més càlid fins al moment (..), Mazuy fa creïble aquesta història d’afecte impossible a partir d’una posada en escena impecable i del treball extraordinari de les dues protagonistes, una Huppert que encara ara és capaç de sorprendre’ns, i una Herzi que li dona la rèplica sempre a l’altura. Quan la pel·lícula corre el perill de caure en la fantasia de la reconciliació de classes des del punt de vista dels benestants, Mazuy fa visible el que havia estat fora de camp fins aleshores: fins a quin punt el vincle entre les protagonista funciona dins d’una bombolla en què els respectius contextos quedaven fora. La directora encara amb destresa i versemblança tots els revolts narratius que suposa l’aterratge en el món real d’aquesta història, sense renunciar a reivindicar la possibilitat d’una història d’amor no sexual entre dues dones tan diferents. Altres reaccions.- Diego Lerer, crítica per a ‘Micropsia’. Elisabeth Franck-Dumas, crònica per a ‘Libération’.

Quinzena dels Cineastes.

De Matthew RANKIN, “Une langue universelle” / “Universal Language”. Producció: Quebec (Metafilms*). Durada: 1h29. Guió: Matthew Rankin, Pirouz Nemati, Ila Firouzabadi. Repartiment: Rojina Esmaeili (Negin), Saba Vahedyousefi (Nazgol), Mani Soleymanlou (Iraj Bilodeau), Matthew Rankin (Matthew/Massoud), Pirouz Nemati (Massoud/Matthew). Sinopsi: En una interzona misteriosa i surrealista entre Teheran i Winnipeg, les vides de múltiples personatges s’entrellacen de maneres sorprenents i misterioses. Els alumnes de primària Negin i Nazgol troben una suma de diners congelada al gel de l’hivern i intenten aconseguir-la. Mentrestant, Massoud guia un grup de turistes cada cop més desconcertats pels monuments i llocs històrics de Winnipeg. En Matthew deixa la seva feina significativa en una oficina del govern del Quebec, a Mont-real, i emprèn un viatge enigmàtic per visitar la seva mare malalta a Winnipeg. L’espai, el temps i les identitats personals s’esvaeixen, s’entrellacen i ressonen en una comèdia surrealista de desorientació. Text de presentació de la Quinzena: Un home torna al seu Winnipeg natal per a retrobar-se amb la mare, malalta. Dos nens iranians busquen una manera de retirar un bitllet congelat al glaç. Un guia estrany ofereix a un grup de turistes una visita a monuments històrics. L’espai-temps està capgirat en aquesta comèdia absurda i sorneguera, amb la seva arquitectura brutalista, composicions geomètriques dels plans i humor melancòlic. “Une langue universelle” és una barreja acolorida del cinema surrealista de Winnipeg barrejat amb l’univers de les pel·lícules iranianes de l’Studio Kanoun. (..) Una declaració d’amor a la cultura iraniana, però també una meditació sobre l’espai curiós, geogràfic i mental, que representa Canadà, aquest gegant esquiu | VI: Best Friend Forever. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies|.

Algunes reaccions.

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Aquesta surreal i malenconiosa comèdia canadenca connecta les històries de diversos personatges excèntrics als carrers d’una gelada i opaca ciutat de Winnipeg. En una peculiar Winnipeg on tots els seus habitants són iranians transcorre aquesta estranya, simpàtica, molt extravagant i finalment força tendra comèdia de Matthew Rankin, director canadenc que treballa sobre materials, formes i escenaris que tenen alguns punts en comú amb els del seu compatriota Guy Maddin. De tota manera (..) el que Rankin explica a “Universal Language” és menys cridaner, almenys en principi, que la seva manera d’explicar-ho. (..) La pel·lícula té connexions, a més de amb Maddin, amb cineastes com Wes Anderson, Charlie Kaufmann, Aki Kaurismaki, els primers films de Jafar Panahi o fins i tot el mateix Jacques Tati. “Universal Language” pot cridar l’atenció pel seu costat excèntric i enrarit, pel pintoresc retrat d’un món inversemblant, però darrere d’aquesta trista i opaca ciutat per on tots es mouen hi ha persones que es comuniquen entre si amb el «llenguatge universal» de la malenconia. Jara Yáñez, a l’article per a ‘Caimán’: (..) difícilment classificable, “Une langue universelle” (..) Perquè [Matthew] Rankin ofereix amb el seu film també un retrat-homenatge de la ciutat on va néixer que, en la seva particular selecció dels llocs (destacant el ciment gris dels edificis brutalistes) i, sobretot, en la manera d’enquadrar-los, converteix Winnipeg en una ciutat que és Teheran i un no-lloc alhora. I així, davant del fred i la soledat d’aquest espai entre real i imaginat que la figura genera (Rankin diu també que el Canadà és l’epítom de la soledat), són les relacions entre els diferents personatges el que donen escalfor a un film que, en la seva particular i molt suggeridora manera de relacionar uns llocs amb els altres, però sobretot una cultura (un llenguatge) i d’altres, parla de mestissatge, comunitat i proximitat. Joan Millaret Valls, a X: (..) és una deliciosa meravella. Un film surrealístic que empalta cinema iranià en persa al nevat Quebec francès amb anècdotes i acudits absurds i tendres amb l’estil estilitzat i geomètric de Wes Anderson.

Quinzena dels Cineastes.

De Paulo CARNEIRO, “A savana e a montanha” / “Savanna and the Mountain”. Producció: Portugal, Uruguai. Durada: 1h17. Guió: Paulo Carneiro, Alex Piperno. Documental. Amb Aida Fernandes, Maria Loureiro, Elisabete Pires, Daniel Loureiro, Rita & Inês Mó, Nelson Gomes, Carlos Libo, Paulo Sanches. Sinopsi: Hi havia una vegada una revolució en un poble del nord de Portugal, Covas do Barroso. Un documental híbrid on, entre cançons i imatgeria del western, els habitants escenifiquen la seva pròpia lluita –encara actual– contra el projecte industrial que amenaça la seva terra. La firma britànica Savannah Resources espera desenvolupar i operar la que es convertiria en la mina de liti a cel obert més gran d’Europa. Una balada resistent que de vegades pot evocar els cinemes de Luc Moullet o Alain Guiraudie. Text de presentació de la Quinzena: Hi havia una vegada la Revolució en un petit poble portuguès. “A savana e a montanha” és un documental híbrid on destaquen els vilatans que escenifiquen la seva pròpia lluita –encara actual– contra un pla governamental d’extracció de liti que amenaça la seva terra. És una pel·lícula de resistència generós i divertit, una balada en cançons, un western rural que recorda el cinema de Moullet o Guiraudie. | Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies|.

Algunes reaccions.

Jara Yáñez, a l’article per a ‘Caimán’: El tercer llargmetratge del portuguès Paulo Carneiro s’obre gairebé com un conte: “Hi havia una vegada…” un poble aïllat del nord de Portugal, Covas do Barroso, que porta més de deu [anys]  lluitant contra la que és la mina oberta de liti més gran d’Europa. El seu dia a dia ha estat sacrificat per a explotar salvatgement uns recursos que volen recuperar amb l’única arma que tenen: la lluita col·lectiva. I el film de Carneiro, en una suggeridora combinació entre registre documental i elements ficcionats, forma part d’aquesta lluita des d’un territori totalment allunyat d’allò pamfletari. “Savanna and the Mountain” comença amb un cant (les cançons són un element essencial al film) que anuncia l’hora de la lluita per, a continuació, submergir-se a la vida al poble, en una estructura que va marcant el pas de les estacions (de la tardor a l’estiu) mentre s’atura al paisatge, els animals, els habitants i les seves diferents activitats: recol·lectar la mel, preparar els xoriços, celebrar les festes tradicionals o cuidar els cavalls (..). Al film de Carneiro “cap enemic va ser filmat”, com s’afirma en un subtítol al final. Perquè l’enemic, aquests buròcrates internacionals que no han estat mai a Covas do Barroso, és invisible. Expliquen els habitants del poble que van arribar un dia per obrir la mina sense cap avís previ. Al film només veiem un parell de camions negres avançant per les carreteres i un pla de les seves enormes rodes, pres des del terra, mentre travessen el poble, en un treball conceptual amb les imatges que, en aquest cas, donen idea de la desmesura del poder davant del poble. Apareixen també en un moment els que han estat contractats per treballar a la mina, però aquests són simplement obrers que viuen a més als pobles del costat i simplement introdueixen un element més de controvèrsia. Però la decisió de Carneiro de centrar-se en la gent del poble no sols busca reivindicar la seva manera de viure i les seves tradicions, sinó també recuperar la força valuosa que la seva concepció de la vida i la lluita comuna comporta. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Una peça de discurs cinematogràfic poètic, polític i lúdic (..). “A savana e a montanha”, com a reconstrucció, els processos de lluita d’un poble portuguès en contra d’una gran empresa britànica que ha arribat al país a explotar el liti. (..) El que fa el portuguès Paulo Carneiro és reconstruir el que ha passat amb els propis habitants del poble interpretant-se a si mateixos. Però no és un simple i directe ‘reenactment’. Carneiro posa, diguem-ne, a jugar a la gent del poble transformant algunes parts del relat en un western en què els locals combaten «armats» els operaris de l’empresa, mentre que en altres les festes i tradicions populars es barregen amb cançons militants pròpies (un dels habitants és un cantautor de protesta), reunions i assemblees populars. No hi ha aquí un desenvolupament clàssic de personatges sinó una versió lúdica del teatre agitprop dels anys ’60 i ’70, com si el director hagués donat als habitants la tasca d’inventar-se una història una mica més gran que la vida per explicar la seva pròpia experiència. (..) Carneiro té la intel·ligència de crear imatges de forta ressonància poètica i de jugar amb el relat com si tot fos una posada en escena d’expressió i consum comunitari. (..) Carneiro posa en primer pla les anades i vingudes del conflicte –la gent del poble aconseguiran coses, encara que potser no n’hi ha prou–, però ofereix com a principal solució la creativitat. La cultura popular no reemplaça l’acció política però aporta noves perspectives per entendre i treballar els problemes. Altres reaccions.- Diego Batlle, crítica per a ‘Otros Cines’.

Setmana de la Crítica.

De Leonardo VAN DIJL, “Julie Keeps Quiet“/ “Julie zwijgt”. Producció: Bèlgica (De Wereldvrede, Film i Väst & Hobab*,  Les Films du Fleuve*), Suècia. Guió: Leonardo Van Dijl, Ruth Becquart. Amb Tessa Van den Broeck, Ruth Becquart, Koen De Bouw, Claire Bodson, Laurent Caron. Nota sinòptica: Ambientada en el món del tennis professional i segueix una jove i talentosa jugadora que decideix mantenir-se en silenci quan investiguen el seu entrenador per abús de poder. Sinopsi: Quan s’investiguen les pràctiques d’un destacat entrenador de tennis, l’atenció es desplaça ràpidament cap a la Julie, jugadora jove i prometedora que sempre està al seu voltant. A mesura que augmenta la pressió perquè en comparteixi les experiències, la Julie decideix callar i centrar-se en el seu joc, deixant en dubte la investigació i el futur de l’entrenador. Comentari de la Setmana: La primera pel·lícula del director belga Leonardo Van Dijl, pinta el retrat amb delicadesa i matisos d’una jugadora de tennis amb una ment d’acer empesa pel seu club a parlar quan el seu entrenador està sota investigació. Amb un guió i una direcció ajustats, aquest drama decididament contemporani mostra a través de la força i les eines del cinema com n’és de difícil parlar. Informació: Òpera prima. | VI: New Europa Film Sales. DF: Jour2Fete. Enllaços: Web del director, IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Setmana de la Crítica.

D’ Alexis LANGLOIS, “Les Reines du drame” / “Queens of Drama”. Producció: França, Bèlgica. Durada: 1h55. Guió: Alexis Langlois, Carlotta Coco, Thomas Colineau. Amb Louiza Aura,  Gio Ventura, Bilal Hassani. Sinopsi: 2055. Steevyshady, youtuber hiperbotoxat, explica el destí incandescent del seu ídol, la diva del pop Mimi Madamour, des de l’apogeu de la seva fama el 2005 fins al seu descens als inferns, precipitat per la seva història d’amor amb la icona punk queer Billie Kohler. Durant mig segle, aquestes reines del drama van cantar la seva passió i ràbia sota el focus. Comentari de la Setmana: Primer llargmetratge del director francès Alexis Langlois, irresistible comèdia musical lesbiana, popular i ‘grunge’. Una declaració d’amor brillant i vibrant al cinema, a la seva història, a les seves formes i als seus gèneres, a través d’un relat que compta amb dues cantants rivals enamorades, enfrontades als dictats de la societat de l’entreteniment. Rialles, drama, llàgrimes sense oblidar la revelació de dos talents excepcionals, Louiza Aura i Gio Ventura. Amb les estrelles convidades Bilal Hassani, Asia Argento i Alma Jodorowsky. | VI: Charades*. DF: Bac Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, ScreenDaily (ang).| Sessió Especial a la Setmana de la Crítica |

Cannes Classics. Documentals sobre cinema.

Jim Henson Idea Man“, de Ron Howard (2024). Producció: EUA. Durada: 1h51. Una producció d’Imagine Documentaries i Disney Branded Television. Jim Henson és aquest visionari amb un món singular, des dels seus primers anys com a titellaire a la televisió local fins a l’èxit global de ‘Barri Sèsam’ o ‘The Muppet Show’ i molt més. Amb accés als arxius personals d’en Jim, Ron Howard ofereix una mirada fascinant i perspicaç a un creador complex i polifacètic.

Cannes Classics. Documentals sobre cinema.

Il était une fois Michel Legrand” / “Once upon a time Michel Legrand”, de David Hertzog Dessites (2024). Producció: França. Durada: 2h.  Una producció de MACT Productions i Le Sous-Marin Productions amb la participació d’OCS, en associació amb Dulac Distribution, Mediawan Rights i Indéfilms 10. Michel Legrand, músic de jazz i extraordinari compositor, va deixar la seva empremta en la història del cinema, incloent-hi les pel·lícules de Jacques Demy, especialment “Els paraigües de Cherbourg”, el 60è aniversari de la qual Canes celebra. Gràcies a arxius i testimonis inèdits, la pel·lícula rememora tota una vida dedicada a la música i el viatge d’un home que la va servir magistralment fins al final.

Cannes Classics. Còpies restaurades.

L’exèrcit de les ombres” / “El ejército de las sombras” / “L’Armée des ombres”/ “L’armata degli eroi” / “Army of Shadows”, de Jean-Pierre Melville (1969). Durada: 2h23. Una presentació de Studiocanal amb el suport del CNC. Restauració 4K produïda a partir del negatiu original de 35 mm i el negatiu sonor i operada per Image Retrouvée.

Cannes Classics. Còpies restaurades.

Rosaura a las 10” / “Rosaura à dix heures”, de Mario Soffici (1958). Durada: 1h42.

Una presentació d’Argentina Sono Film. Restaurat en 4K per Cubic Restoration en col·laboració amb la Society for Audiovisual Heritage, coordinat per Fernando Madedo i supervisat per Luis Alberto Scalella. Restauració realitzada respectant el format original, AlexScope 2.35, a partir dels negatius originals de 35 mm conservats als arxius Argentina Sono Film.

FOTO DE L’APUNT: “Emilia Pérez”, de Jacques Audriard.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!