Entre el Túria i el Ridaura

Així comença aquesta novel·la de Joan Daniel Bezsonoff que he tornat a llegir després del seu darrer llibre. En ella conta les vivències dels membres d’una família del nord del nostre país durant la II Guerra Mundial: la desfeta de l’exercit francès, el règim de Vichy i l’ocupació alemanya del Rossellò. Una famíla encapçalada per un mossèn un tant pecúliar,  i en la que hi han de membres que actuen de diferent manera davant els fets. I tot això sense oblidar la seua passió per les llengües, trobant sempre un moment per parlar de lingüistica, o altres temes com la filosofia.
L’he gaudit més ara que quan el vaig llegir fa sis anys. Potser ara comprenc més a l’autor.

Malgrat la seva demorança en corregir exàmens, em va comunicar la seva passió, la afición a lo español. En tres anys vaig llegir molt llibres en castellà. La Regenta, el lazarillo de Tormes, El señor Presidente, Nada, El Quijote, El siglo de las luces, Sangre y arena, Las novelas ejemplares. Recordi que vaig llegir El celoso extremeño la darrera vegada que vaig anar amb tren a Mers-les-Bains. Quan visitava mon pare a Antony, pujava a París i recorria totes les llibreries espanyoles de la capital.

Quina llàstima que hi haja tanta gent en la meseta empenyada en provocar l’efecte contrari entre els que no ens considerem espanyols. Que no es donen que molt de l’odi contra ells és per la seva prepotència? 

Darrer dia al massís de Begur. La ruta és curta. Es baixa pel camí vell de Fornells, l’inici del qual està a l’entrada de la carretera que baixa a  Aiguablava, per arribar a la zona on estan les cales de Ses Orats, Mataret i Port d’Esclanyà, ja en la zona d’Aiguablava. Aquest darrer tram es fa pel camí de ronda. A l’última cala, esmorzar i bany en les aigües calmes de la cala. La tornada ja és per l’interior, seguint el GR-92, que va a Tamariu. Quan passes la muntanya de Ses Falugues, has de girar cap a tramuntana en un cruïlla per poder tornar a Begur, si vas cap al sud, vas al poble de Tamariu, ja en terme de Palafrugell. A la pujada per la carretera a Ses Falugues ja he vist algunes cireres d’arboç madurant, senyal que “La marxa de l’Arboç de La Bisbal” està al caure.

E pertent de Casianfo, anant per ponent, trobam moltes ciutatz, viles e  castels molt bels. E són totz los camins plans, e són plens d’arboradures, de jardins e de bels camps. E à·y moltes moreres, de què pexen les cuques qui fan la seda; e à·y molt alcelam. E les jens són ydòlatres.

E al cap del reialme, qui s’apella Casiamfo, e fore lo plan, és lo palau del rey, en I bel pla; e passe Iª  ribera, e à·y moltes fons, e és ben murada de bon mur molt bé obrat e jentilment pintat de nobles pintures fetes d’aur e d’assur. E à·y moltes sales, en què stan moltz cavalers; e à·y moltz jardins entorn, en què stan moltz auçels de diverses maneres.

M’he rellegit aquesta traducció dels viatges de Marco Polo en el català de segle XIV, editada per Barcino a Els nostres clàssics. Qui espere aventures i altres coses més cinematogràfiques tipus Holywood, no eixirà gaire content. Marco Polo era un comerciant, i per tant descrivia el que veia la seva mirada de comerciant venecià, com demostra aquest fragment que he copiat.

Avui he fet un trosset del massís que no vaig poder fer al juliol pel temor a  la pluja que després no es va presentar. He baixat a Sa Riera pel sender que va pel Puig Rodó, el Puig de la Coma i el mirador de la Creu. Però enlloc de continuar cap a Aiguafreda, he anat cap al nord, fins a Sa Riera, passant prop de la reserva marina de Ses Negres. Aquest tros és avorrit, des del mirador, fins al mar, vas sempre per asfalt. Després he seguit arran de mar, fins entra a Sa Riera, on encara m’he pogut llençar a l’aigua una estona abans d’esmorzar. Esmorzant amb les illes Medes al front, com un Cinemascope. La tornada fins al poble, l’he fet pel mateix camí que al juliol, o siga per la riera. La diferència és que ara pots veure alguns bolets.

Un recorregut curt pel massís de Begur. Aquesta vegada he baixat a Sa Tuna des del poble de Begur seguint el GR-92, però una vegada a Sa Tuna, enlloc d’anar cap al nord, he anat cap al sud. He pujat al mirador de Sant Josep i d’ací cap al cap de Begur, on hi ha l’antic edifici del semàfor. Una vegada allà ja es fàcil el retorn cap al poble. Sabia el que era un far, però un semàfor per vaixell, no ho havia escoltat mai.

He començat els 44 amb bon peu, hehehehehe.