Entre el Túria i el Ridaura

“Tots els Harvey Weinstein del món creuen que poden estar tranquils perquè el sistema els està fet a mida i saben que poden prendre el que necessiten quan els vinga de gust”

Una gran sorpresa aquest llibre de la pintora Paula Bonet on sense pels a la llengua, però de manera tranquil·la i relaxada posa per escrit el que haurien de llegir i saber tots aquells que neguen o justifiquen la violència contra les dones i de com la societat actual protegeix encara als agressors i discrimina a la víctima. Però no només parla de la violència exercida per alguns homes contra les dones, també de la violència institucionalitzada que afecta al cos de la dona i a la seua vida: com tractar l’avort, l’estètica del cos, la promoció professional, …… Coses que sovint es consideren que no són violències, però que afecten a moltes dones a la seua vida, tan personal com professional.

El recomane, la llàstima és que qui se l’hauria de llegir no ho farà.

Quan era adolescent vaig conèixer  la majoria de les novel·les de Verne gràcies a les adaptacions en còmic que editava la desapareguda editorial Bruguera. Algunes les  vaig redescobrir gràcies a les seues adaptacions cinematogràfiques, i d’aquesta tinc un especial record,ja que va ser rodada en un dels llocs que m’agraden del meu país. Lloc que he recorregut caminant i en bicicleta, el Cap de Creus.

La novel·la ens apropa als paratges inhòspits de les illes del sud de la Patagònia on el paper del recent inaugurat far és essencial per la seguretat dels vaixells que intenten creuar d’un oceà a l’altre, però que entra en disputa amb els negocis d’una banda de pirates que ja estaven a l’illa, que se n’aprofiten dels derelictes i naufragis de la zona.

La versió cinematogràfica allarga més els fets per donar més importància als actors protagonistes del que tenen a la novel·la, a més del canvi de sexe d’un d’ells. A més és més violenta que no pas la novel·la. La novel·la dona més importància al fets, descripcions i importància del far a la zona, deixant de banda un poc els personatges tret del protagonista, Vàzquez, que en la pel·lícula ja no és argentí (Kirk Douglas). El paper del pirata Kongre (Yul Brinner)  està més desenvolupat a la pel·lícula, fent-lo com he dit abans més sanguinari que al relat, on es mostra més intel·ligent i sensat en els seus intent de fugida de l’illa.

Després dels versos més espontanis de Marisol Moll, ha passat als versos més estructurats que Israel Clara ha recollit en aquesta llibre de títol Antoniafontià (inventant paraules!). Israel cerca aquesta perfecció estructural, però això no fa els poemes incomprensibles com deia al post anterior. Tot el contrari, s’agraeix la seua lectura i sobretot m’agraden els dedicats a la seua dona o a la seua mare.

Tracta temàtiques molt variades, però sempre en destacarà l’amor.Un amor que queda ben clar qui és, i que sembla ser la seua màxima inspiració per aquests poemes. Com diu Silvestre Vilaplana al pròleg, la seua particular Beatriu que enlloc de guiar-lo pel paradís fictici dels catòlics, el guia cap al paradís real que volem trobar en aquest món. Ja endevinareu el nom.

“M’agraden les coses senzilles.

Veure l’aurora ressorgir a l’horitzó.

A l’Albufera em sent viva.

Llambreig d’ocàs

Mascletada de colors.”

Marisol Moll.

Per què a vegades hi ha poetes que es compliquen tan la vida amb metàfores que sembla que només entenguin ells? de tan estranyes o personals que són? En matemàtiques faria el paral·lelisme amb els problemes que es resolen per una idea feliç que potser només sap l’autor del problema. Doncs Marisol Moll fuig de la complexitat i ens regala una col·lecció de poemes que ens faran gaudir una bona estona amb aquesta poemes tan personals on es va contant algunes circumstàncies de la seua vida i com han influït en ella.

Quan una coneguda debuta en el món de la literatura sempre te n’alegres, però si el resultat és com aquest llibre, te n’alegres doblement. Com també te n’alegres per la valentia de Manel Arcos per publicar-lo a la seua editorial, Edicions del sud.

Una nova visió del com es va gestar el infame Tractat dels Pirineus escrit per uns advocat de Perpinyà que li donen un toc més detectivesc a la investigació.De tota manera, queda clar des d’un principi que els espanyols i els francesos varen fer el que els donà la gana sense consultar als implicats, als catalans, saltant-se les seues pròpies lleis que el rei havia jurat respectar.

Aquesta versió està traduida del francès per Aleix Reyné i Roser Carol.