Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: Muntanya

Pobles valencians abandonats, d’Agustí Hernàndez.

Aquest llibre que ha estat reeditat recentment és un bonica i útil guia per conèixer i recórrer diferents indrets del nostre país que tenen en comú que ja no estan habitats. A més d’una acurada descripció del lloc amb bones fotografies ens recomana paratges que estan prop del lloc citat per fer la visita més atractiva. I potser és ací on trobe el defecte del llibre per al meu gust, és massa descriptiu i poc literari si per exemple el compare amb el llibre Els pobles oblidats de l’editorial Sidillà on cada autor descriu un indret però exposant el seu punt de vista personal i les seues opinions. És aquest toc més literari el que trobe a faltar en aquest llibre, que no per això deixa de ser recomanable i aconsegueix el seu objectiu.

Ruta de les 4 fonts de Serra.

Tornem a la Serra Calderona amb la gent de l’Ateneu de Bétera, aquesta vegada amb una ruta un mica més llarga de l’habitual. La ruta recorre 4 fonts del terme del Serra per pistes prou bones, tret d’un tram final per senda per no fer llarg el camí. Les Fonts són la Font del Marge, d’on hem eixit per anar a la Font del Berro, la Font de la Gota al barranc del mateix nom que baixa des de Tristan i la Mina, la Font de l’Abella amb el mirador del mateix nom. A més hem anat a una font menys coneguda i més amagada, la Font de l’Horteta. Des d’alguns punts del recorregut es tenen bones vistes del Camp de Túria (Mirador de l’Abella), de la Cartoixa de Porta-celi o la casa de la Pobleta, on va viure Manuel Azaña durant la Guerra Civil.

“La Vall d’Olocau, Marines i Gàtova”, de Ferran Zurriaga. Marmalé i els militars.

“Quan encara no havia estat expropiada pels militars i les hortetes hi eren treballades, era un racó tan bonic i pintoresc com Olla.N’hi ha restes medievals, i un conjunt de casetes i corrals ramaders típics de la Calderona, construccions de pedra seca de rodeno de gran valor arquitectònic. En els hortes es collien les famoses pomes de Gàtova, que tenien fama des de temps immemorial, segons ens confirma la toponímia que el document de 1291 ens ha recordat.”

En 1964 es crea la base militar de Marines, i evidentment en plena dictadura feixista fan el que els dona la gana i expropien el que volen destruint part del paisatge de la nostra serra Calderona. Encara són amos de tota una bona part de la muntanya i evidentment el que hi havia allà ho ha deixat perdre amb els seus “jocs bèl·lics”. Com estarà l’aldea de Marmalé? com ens la retornaran si algun dia ho fan? Quan ens lliurarem de l’exercit d’ocupació?

El camí: de Portaceli a Serra.

Ahir varem fer un tram de El camí, un grup de senders i camins tradicionals per unir els pobles dels Països Catalans. Amb els membres de l’associació El camí al País Valencià i la col·laboració de gent de l’Ateneu de Bétera i de la comarca varem anar caminant de la Cartoixa de Portaceli fins al poble de Serra passant pel coll d’Espartal des d’on es pot pujar a La Gorissa. A més de l’activitat física que suposa el caminar i pujar per les sendes, també s’anaven contant històries relacionades amb els llocs pels quals passaven: cartoixa, cova de beata Agnès, la Gorissa.

Al poble de Serra ens esperava un guia turística i amb ella hem visitat i comentat diferents indrets del poble i la seua història, en una ruta dissenyada recentment que recorre el poble amb l’excusa de veure unes estàtues que han col·locat en diferents llocs emblemàtics del poble. Ací es on es veu més la filosofia de la gent de l’associació El camí al País Valencià, no es tracta només de caminar, sinó d’unir els poble i teixir el país de sud a nord.

En acabar la visita ja anàrem a dinar a la zona recreativa de Les aliguetes, prop de la font del Marianet al barranc del mateix nom, prop del municipi de Serra, i abans d’anar a pels cotxes que havien deixat a la cartoixa vàrem dedicar una cançó al camí, als caminants i al país. Evidentment era aquesta:

Mira si he corregut terres
Mira si he corregut terres
Que he estat en Alfarrasí
En Atzeneta i Albaida
En Atzeneta i Albaida
En el Palomar i ací
En Atzeneta i Albaida
En Atzeneta i Albaida
En el Palomar i ací
Fill del cor de la Costera
Fill del cor de la Costera
El poble dels socarrats
D’allà on renaix de les cendres
D’allà on renaix de les cendres
El meu País Valencià
D’allà on renaix de les cendres
D’allà on renaix de les cendres
El meu País Valencià

Mirador de la pedrera de Portaceli.

Després de quasi dos anys de parada obligada per les circumstàncies l’Ateneu de Bétera reprèn les caminades per la Calderona amb una ruta fàcil, una ruta circular que començava a l’hospital Dr Moliner en Portaceli que ens ha portat fins al mirador de la pedrera passant per on estava el Pi de la Bassa, actualment mort després de 197 anys de vida. La ruta no té gaire desnivell i no és molt llarga, per tant es pot qualificar de familiar. Una vegada hem arribat al mirador hem esmorzat amb unes bones vistes de la Cartoixa de Portaceli. També es pot veure la pedrera d’on es varen treure les pedres per la seua construcció, alguns del pobles del Camp de Túria, els cim de Rebalsadors i el mar que toca la ciutat de València. Des d’ací la tornada ja ha estat molt fàcil, sempre de baixada fins a l’hospital, que tristament va ser camp de concentració en acabar la guerra civil.

Aín-Barranc de la Caritat-Castell de Benialí.

Aquesta ruta és molt senzilla per fer en família i amb nens, com hem vist al llarg del recorregut. A més és tranquil·la i lluny de les aglomeracions que s’estan produint en altres llocs amb més fama. La ruta comença al poble i allà està indicada com a ruta de l’aigua, ja que va pel costat d’un riuet passant per diferents fonts i antics molins d’aigua, fins arribar a petit cim on es troba el castell de Benialí. És curta, uns 4 km, i en acabar pots dinar de calent al bar del poble que hi ha a la plaça, cosa que hui abellia prou.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

La filla de la neu, de Núria Esponellà.

La primera vegada que vaig pujar a la vall de Núria ho vaig fer caminant des de Queralbs pel vell camí que va serpentejant al costat del riu i del cremallera, per després continuar fins al cim del Torreneules. A la baixada ja vaig fer el meu primer viatge amb el cremallera, i després n’he fet alguns més per portar als alumnes d’excursió. Potser va ser la nostàlgia qui em va fer comprar aquest llibre, però ha valgut la pena i ha estat agradable llegir la història d’amor entre dues persones contada pel seu net, amb el rerefons de la construcció de cremallera, la Guerra Civil i la II Guerra Mundial.
Un enginyer dels que treballen en la construcció del cremallera s’enfronta a un cas de corrupció i negligència durant la construcció d’aquest i al mateix temps coneix a un cambrera, natural de Ribes, de la que s’enamora. La història està narrada pel net de la parella, que al mateix temps ens descriu el procés d’escriptura de la seua novel·la sobre la vida dels seus avis, avisant-mos que la seua àvia tenia alguns secrets que mai havia contat al seu avi, un és la seua faceta com a passadora de fugitius dels nazis durant la guerra mundial.

Molins de Les Alcubles (La Serrania)

Ja podeu visitar el molins del poble de Les Alcubles. Després de la recent restauració ja llueixen les seues aspes a l’espera d’algun Quixot despistat. Es fan visites guiades amb cita prèvia.
Jo he pujat caminant des del poble per una senda d’un quilòmetre, cosa que recomane per no col·lapsar el cim de cotxes i motos i gaudir més del paisatge serrà. Després he baixat pel mateix lloc i fet un cafè en un bar del poble, prop de l’església. Ha acabat el matí amb una visita a la línia de trinxeres republicanes, recentment netejades, de la cova Sabuquera. La darrera vegada que vaig passar no les vaig veure, per això dic recentment netejades i mostrades al públic. Crec que aquestes posicions serien de defensa de l’aeròdrom republicà que hi havia al pla de sota, en l’encreuament del camí cap a Sacanyet i el d’Altura.

Sud, l’expedició de l’Endurance (1914-17), d’Ernest Shackleton.

Aquest és un clar exemple de com destrossar una història amb l’ús d’una llengua que no hi ha per on agafar-la. A la pàgina 20 ja estava fart de vore castellanismes i altres barbaritats. Per molt bona edició que es fera d’aquesta i malgrat la temàtica que m’interessava, el llibre ha estat una total decepció, i més després d’haver-lo comprat a la web de Llibres de la Drassana. Després ells m’han comentat que el llibre no l’havien editat ells, que només s’havien quedat amb els drets de la col·lecció. Però crec que hagueren pogut fer una revisió d’ell abans de seguir posant-lo a la venda.
Al final de llibre diu:
“Llibres de l’Oronella publicats en valencià segons les Normes de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua” (9-10-2012)
Segur? es semblen més al que els secessionistes anomenen Normes del Puig!

No sé com es poden publicar aberracions com aquesta, malgrat el bonic embolcall que li han donat! Una decepció que no es mereix el gran Ernest Shackleton!

Pujada nocturna a la Rodana (Vilamarxant)


Ahir varem participar a la pujada nocturna a la Rodana que es fa cada estiu a Vilamarxant. Es puja fins al cim per vore la posta de sol i després es baixa a sopar a la bassa Barreta, sopar amenitzat amb un poc de música. El recorregut és per pista, supose que no agafen sendes per evitar problemes al portar tanta gent i sobretot quan es fa fosc. Això no fa el recorregut tan bonic com ho podria ser, però no es pot jugar amb la seguretat d’algunes persones.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Les Travesses: protecció del patrimoni natural i etnològic?

Les Travesses: protecció del patrimoni natural i etnològic?

Fa uns dies vaig eixir a passejar en bicicleta amb el meu fill i el meu nebot i ens vàrem trobar la desagradable sorpresa de veure com alguns salvatges havien derruït la façana que quedava en peu d’un aljub per les travesses, prop de la casa perduda dels Izquierdo. No només això, el contemplar les deixalles que la gent llença al mig del bosc, els contenidors amb tot de fem i deixalles per fora d’ells quan a Llíria tenim una deixalleria amb uns horaris prou còmodes i en un lloc fàcil de trobar, les petjades de motos i quads i algun ribàs trencat per aquests , et fan preguntar-te si la gent i sobretot els veïns sabem tenir cura del patrimoni que tenim a la nostra disposició. Ahir, corrent pel bosc de les travesses, em vaig creuar amb un quad i la seua desagradable olor a benzina, i en ple estiu. Potser ja s’han de prendre mesures?
Les travesses, a part de Sant Vicent, és l’únic lloc verd que queda prop del poble, un petit pulmó i un lloc on s’amaguen petites joies com aljubs, casetes de pedra, trinxeres i nius de metralladora de la guerra civil, ….. Que passarà el dia que per la negligència dels veïns es creme tot? A la Costa Brava, a l’estiu les zones boscoses estan tancades al trànsit de vehicles motoritzats. Per exemple la zona que va des de la Platja del Castell, a Palamós, fins a Cap Roig, a Palafrugell, només es permet el pas de vianants o ciclistes, o vehicles d’emergència. Cal arribar a aquest extrem a Llíria. Potser sí, és un mesura impopular i molts posaran el crit al cel, però si no canvia l’actitud de molts dels que entren al bosc, aquesta mesura serà necessària i algú l’ha de fer efectiva. No tinc molt clar ara les límits municipals, però caldria que els ajuntaments de Llíria i Benaguasil començaren a prendre alguna mesura respecte al tema, ja que molts veïns han demostrat sobradament el seu poc civisme i la seua poca responsabilitat, com fa tres anys quan em vaig trobar dues bombones de gas butà abandonades a la meitat de la costa del Tinell.
Llíria ha de cuidar el seu patrimoni, tant urbà com rural, potser una manera d’atraure un turisme de més qualitat que siga beneficiós per al poble. I això és feina de tots, tant de les administracions mane qui mane, com del veïnat. Prengam consciència del que tenim i tingam cura del nostre patrimoni. M’agradaria continuar corrent i caminant per la zona, gaudint d’ella durant i que les futures generacions també ho feren.


Gàtova: Molí de la Ceja-Tristany-Gorg.

Ahir varem fer una excursió mixta: una primera part al matí més familiar, apta per a totes les edats i la tarda una part una mica més dura (aquesta era opcional). Al matí,amb els membres de l’Ateneu de Bétera,varem caminar des del Molí de la Ceja cap a la Masia del Tristany, al cor de la serra Calderona. De camí, paràrem a visitar la cova Sacanyé, una espectacular sima entre dos camins, el del Tristany i el Gorg. Una vegada arribats a la zona de Tristany, després d’esmorzar en un ombra pel camí, com ens sobrava temps varem pujar la pic del Tristany, una petita elevació on hi ha un lloc de vigilància forestal i un mirador des d’on es veu fins al mar.
Una vegada acabat el dinar i després de descansar, ja que no convenia caminar a les hores de més sol,varem dividir-nos en dos grups, uns varen tornar pel mateix camí cap a la zona del molí de la Ceja, i els altres varem fer una volta més llarga per fer la pujada al pic del Gorg, el més alt de serra Calderona (907m), des d’on es té una magnifica panoràmica de la comarca. Una vegada fetes les típiques fotos i havent signat a la llibreta de records del cim, baixarem cap al zona del moli per recollir el cotxe i tornar a casa.
Per cert durant la major part del recorregut no ens varen funcionar els telèfons mòbils, sembla ser que la zona del Tristany és una zona fosca de cobertura i varem estar des d’abans d’esmorzar fins al les cinc de la tarda totalment aïllats telefònicament. Per altra banda, la primavera ja es nota al llarg de tot el recorregut amb multitud de flors de molts colors i animalets que ho gaudeixen.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

La Murta, Alzira.

Un lloc meravellós per a fer excursions xicotetes amb nens és aquest paratge amagat, malgrat estar tan prop de nuclis prou habitats. Potser el estar amagat entre muntanyes i que no es veja el mar, ajude a que el paratge de la murta d’Alzira es conserve en bon estat per poder gaudir amb la família. Més endavant ja ens pensarem el pujar muntanya amunt i fer el recorregut més difícil. Hui, a gaudir del caminet, el monestir i el jardí, la séquia que puja cap a la font i la nevera de neu.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Gàtova-Pic de l’àguila-Molins.

Aprofitant el dia de festa fallera he fet una ruta curta que varem intentar fer fa uns anys, però com es vàrem passar un desviament la férem el triple de llarga del que en realitat era. Aquest vegada no m’he passat de llarg el desviament i he pogut passar pels dos molins del poble de Gàtova, el d’Iranzo i el de la Ceja.
La ruta consisteix en pujar al Pic de l’àguila i al baixar, enlloc de tornar al poble continuar per la muntanya per visitar el dos molins que hi ha. El primer, el més elevat és el molí d’Iranzo i el segon, ja de baixada, potser el més conegut, el de la Ceja. Al costat d’aquest molí hi ha un corral amb una arcs amb unes marques que crec que són morisques. Abans dels molins he fet l’ascensió al Pic de l’àguila on he esmorzat i des d’on es pot veure el mar, per un costat, i per l’altre la serra d’Espadà i el Penyagolosa al fons. Des del moli de la Ceja ja es torna al poble per una pista asfaltada passant per dues fonts abans d’entrar al poble de Gàtova.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

De Segart al Garbí per la canal II

Al setembre de 2014, després d’una lesió lleu al peu vaig fer la pujada al Garbí des de la carretera de Segart per la canal que et porta prop del cim. Però al tornar no vaig encertar bé la baixada i vaig fer el descens des per la part nord, i va ser massa llarga. Aquesta vegada, si que hem encertat amb el camí de descens, i després pujar per l’espectacular canal(amb cadenes per ajudar-te a grimpar millor), i de menjar alguna cosa a l’àrea recreativa del Garbí i fer algunes fotografies hem fet el descens pel camí que et porta a Segart per la pedrera. Aquest camí és més ràpid, ara té algunes zones complicades que passen per una tartera i estan un poc desfetes.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari