Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: Muntanya

El Castellar, jaciment iber de Casinos (Camp de Túria)

Fa uns anys l’ajuntament de Casinos va començar a excavar i a posar el valor la vil·la ibera de puig del Castellar. Hui he pogut anar a fer-li una ullada i després d’una curta pujada per una senda condicionada per pujar còmodament he pogut gaudir de les vistes que hi ha allà del terme de Llíria i Casinos amb les muntanyes de la Serra Calderona la font i la comarca de la Serrania cap a ponent.

Encara falta una part per excavar, però sembla que aquesta vil·la és igual de gran que el Tossal dels Llops a Olocau o el Castellet de Bernabé a Llíria. Totes aquestes vil·les dependents de la ciutat d’Edeta.

El pitjor de la pujada ha estat comprovar la destrossa que han fet a la zona del Mas del Jutge, on sembla que han arrasat part de la muntanya per plantar, segurament tarongers, i crear més excedents d’aquesta fruita. Després es queixen que no les paguen bé! A més del mal ecològic que s’ha produït. Fa anys  hi hagué un incendi a la zona i pensava que s’havien fet campanyes de reforestació amb voluntaris i ben publicitades per l’ajuntament. És aquest el resultat d’aquestes campanyes?

 

Que han fet al Mas del jutge?

Avui he pujat al jaciment del Castellar de Casinos. Des d’allà es pot veure la zona, ja en terme de Llíria, del Mas del jutge per on puja la rambla Castellarda per entrar més amunt a la comarca de La Serrania.
Fa anys es va cremar aquesta zona i pensava que havien fet campanyes de reforestació, algunes publicades per l’Ajuntament amb voluntaris. Em pregunte si el resultat d’aquestes campanyes és el que es veu al fotografia, ja que si és així no han valgut per a res i algú ha arrasat la muntanya per a plantar a saber que! Taronges i crear més excedents agrícoles?

Cor pirinenc, de Lluís Calvo.

El món va començar amb tres paraules:
llum, Pirineu i camí. Sèiem tots dos
en un vell bar de Prada, ran del vespre,
tot contemplant les neus del Canigó.

…………………………………………………….

I així ens fem fills de la divisa eterna:
llum, Pirineu i camí. Diguem-la en rims
i que s’enlairi el vol: alta i fraterna.
Per sempre, al cor, ressonaran els cims.
Així comença i així acaba aquest viatge en vers des de la base de l’Aneto fins al cap de Creus. Dos amics fan la travessa de la serralada pirinenca en la seus part catalana relatada per un tercer amic en vers com als vells poemes de la nostra renaixença, explicant a més del llocs pels que passen, les personalitats i anhels dels protagonistes.
Potser jo no entendré molt de mètrica, altres saben més que jo i el poden crítica. Jo em quede amb la cara muntanyenca del llarg poema (més de sis mil versos): els llocs, lles descripcions,els canvis al llarga del temps i les reaccions dels protagonistes a cada moment. I evidentment no puc ser gens parcial, ja que he estat en molts dels llocs descrits, o prop d’ells. He gaudit de la narració com a senderista i amant del Pirineu i recordat la lectura d’altres llibres relacionats amb el tema pirinenc. Al final de llibre hi ha un epíleg sobre el que anomenaríem literatura pirinenca.
També cal destacar que amb l’excusa de les aficions dels dos protagonistes, l’autor ens mostra els diferents parlars de la zona i la diversitat animal i vegetal d’ella: un sembla filòleg i l’altre botànic.

Somnis d’estiu ran de mar, de S’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria.

Cap a l’any 2001 o 2002 vaig anar per primera vegada a Mallorca. Però enlloc de fer com fan la majoria vaig agafar el tren de Sóller, el de fusta, i a pujar muntanya. Com va ser un any molt plujós vàrem fer la meitat del que teníem, així que a més de fer senderisme vàrem fer visita turística sota la pluja a Valldemossa i el món de Chopin i George Sand.

Una de les rutes que poguérem fer va ser el camí de S’Arxiduc amb la pujada la pic de Es Teix. El camí porta aquest nom en homenatge a l’Arxiduc d’Àustria Lluís Salvador que va fer arreglar aquesta camí de muntanya per poder anar ell a cavall i gaudir de la serra de Tramuntana mallorquina. Arran de la seua estància a l’illa sembla que es var fer un illenc més i a més dels seus estudis científics va fer un recull de rondalles mallorquines en la nostra llengua i aquest llibre on recull les seus impressions en veure la costa de la serra i la natura que l’habita.

És un petit llibre que es llegeix ràpidament, però crec que haurien d’haver-lo adaptat ja a un català més normatiu i corregir moltes errades que he trobat. És normal que S’Arxiduc cometera errades quan va escriure el llibre ja que no era la seua llengua materna i en 1912 la llengua catalana encara no estava normativitzada com ara, i més a les illes. Potser l’editorial ha volgut mantenir l’essència de l’original i, si és així, no tinc res a dir. En cap contrari pensaria malament i en possibles intents secessionistes.

Camí de S’Arxiduc

Pobles valencians abandonats, d’Agustí Hernàndez.

Aquest llibre que ha estat reeditat recentment és un bonica i útil guia per conèixer i recórrer diferents indrets del nostre país que tenen en comú que ja no estan habitats. A més d’una acurada descripció del lloc amb bones fotografies ens recomana paratges que estan prop del lloc citat per fer la visita més atractiva. I potser és ací on trobe el defecte del llibre per al meu gust, és massa descriptiu i poc literari si per exemple el compare amb el llibre Els pobles oblidats de l’editorial Sidillà on cada autor descriu un indret però exposant el seu punt de vista personal i les seues opinions. És aquest toc més literari el que trobe a faltar en aquest llibre, que no per això deixa de ser recomanable i aconsegueix el seu objectiu.

Ruta de les 4 fonts de Serra.

Tornem a la Serra Calderona amb la gent de l’Ateneu de Bétera, aquesta vegada amb una ruta un mica més llarga de l’habitual. La ruta recorre 4 fonts del terme del Serra per pistes prou bones, tret d’un tram final per senda per no fer llarg el camí. Les Fonts són la Font del Marge, d’on hem eixit per anar a la Font del Berro, la Font de la Gota al barranc del mateix nom que baixa des de Tristan i la Mina, la Font de l’Abella amb el mirador del mateix nom. A més hem anat a una font menys coneguda i més amagada, la Font de l’Horteta. Des d’alguns punts del recorregut es tenen bones vistes del Camp de Túria (Mirador de l’Abella), de la Cartoixa de Porta-celi o la casa de la Pobleta, on va viure Manuel Azaña durant la Guerra Civil.

“La Vall d’Olocau, Marines i Gàtova”, de Ferran Zurriaga. Marmalé i els militars.

“Quan encara no havia estat expropiada pels militars i les hortetes hi eren treballades, era un racó tan bonic i pintoresc com Olla.N’hi ha restes medievals, i un conjunt de casetes i corrals ramaders típics de la Calderona, construccions de pedra seca de rodeno de gran valor arquitectònic. En els hortes es collien les famoses pomes de Gàtova, que tenien fama des de temps immemorial, segons ens confirma la toponímia que el document de 1291 ens ha recordat.”

En 1964 es crea la base militar de Marines, i evidentment en plena dictadura feixista fan el que els dona la gana i expropien el que volen destruint part del paisatge de la nostra serra Calderona. Encara són amos de tota una bona part de la muntanya i evidentment el que hi havia allà ho ha deixat perdre amb els seus “jocs bèl·lics”. Com estarà l’aldea de Marmalé? com ens la retornaran si algun dia ho fan? Quan ens lliurarem de l’exercit d’ocupació?

El camí: de Portaceli a Serra.

Ahir varem fer un tram de El camí, un grup de senders i camins tradicionals per unir els pobles dels Països Catalans. Amb els membres de l’associació El camí al País Valencià i la col·laboració de gent de l’Ateneu de Bétera i de la comarca varem anar caminant de la Cartoixa de Portaceli fins al poble de Serra passant pel coll d’Espartal des d’on es pot pujar a La Gorissa. A més de l’activitat física que suposa el caminar i pujar per les sendes, també s’anaven contant històries relacionades amb els llocs pels quals passaven: cartoixa, cova de beata Agnès, la Gorissa.

Al poble de Serra ens esperava un guia turística i amb ella hem visitat i comentat diferents indrets del poble i la seua història, en una ruta dissenyada recentment que recorre el poble amb l’excusa de veure unes estàtues que han col·locat en diferents llocs emblemàtics del poble. Ací es on es veu més la filosofia de la gent de l’associació El camí al País Valencià, no es tracta només de caminar, sinó d’unir els poble i teixir el país de sud a nord.

En acabar la visita ja anàrem a dinar a la zona recreativa de Les aliguetes, prop de la font del Marianet al barranc del mateix nom, prop del municipi de Serra, i abans d’anar a pels cotxes que havien deixat a la cartoixa vàrem dedicar una cançó al camí, als caminants i al país. Evidentment era aquesta:

Mira si he corregut terres
Mira si he corregut terres
Que he estat en Alfarrasí
En Atzeneta i Albaida
En Atzeneta i Albaida
En el Palomar i ací
En Atzeneta i Albaida
En Atzeneta i Albaida
En el Palomar i ací
Fill del cor de la Costera
Fill del cor de la Costera
El poble dels socarrats
D’allà on renaix de les cendres
D’allà on renaix de les cendres
El meu País Valencià
D’allà on renaix de les cendres
D’allà on renaix de les cendres
El meu País Valencià

Mirador de la pedrera de Portaceli.

Després de quasi dos anys de parada obligada per les circumstàncies l’Ateneu de Bétera reprèn les caminades per la Calderona amb una ruta fàcil, una ruta circular que començava a l’hospital Dr Moliner en Portaceli que ens ha portat fins al mirador de la pedrera passant per on estava el Pi de la Bassa, actualment mort després de 197 anys de vida. La ruta no té gaire desnivell i no és molt llarga, per tant es pot qualificar de familiar. Una vegada hem arribat al mirador hem esmorzat amb unes bones vistes de la Cartoixa de Portaceli. També es pot veure la pedrera d’on es varen treure les pedres per la seua construcció, alguns del pobles del Camp de Túria, els cim de Rebalsadors i el mar que toca la ciutat de València. Des d’ací la tornada ja ha estat molt fàcil, sempre de baixada fins a l’hospital, que tristament va ser camp de concentració en acabar la guerra civil.

Aín-Barranc de la Caritat-Castell de Benialí.

Aquesta ruta és molt senzilla per fer en família i amb nens, com hem vist al llarg del recorregut. A més és tranquil·la i lluny de les aglomeracions que s’estan produint en altres llocs amb més fama. La ruta comença al poble i allà està indicada com a ruta de l’aigua, ja que va pel costat d’un riuet passant per diferents fonts i antics molins d’aigua, fins arribar a petit cim on es troba el castell de Benialí. És curta, uns 4 km, i en acabar pots dinar de calent al bar del poble que hi ha a la plaça, cosa que hui abellia prou.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

La filla de la neu, de Núria Esponellà.

La primera vegada que vaig pujar a la vall de Núria ho vaig fer caminant des de Queralbs pel vell camí que va serpentejant al costat del riu i del cremallera, per després continuar fins al cim del Torreneules. A la baixada ja vaig fer el meu primer viatge amb el cremallera, i després n’he fet alguns més per portar als alumnes d’excursió. Potser va ser la nostàlgia qui em va fer comprar aquest llibre, però ha valgut la pena i ha estat agradable llegir la història d’amor entre dues persones contada pel seu net, amb el rerefons de la construcció de cremallera, la Guerra Civil i la II Guerra Mundial.
Un enginyer dels que treballen en la construcció del cremallera s’enfronta a un cas de corrupció i negligència durant la construcció d’aquest i al mateix temps coneix a un cambrera, natural de Ribes, de la que s’enamora. La història està narrada pel net de la parella, que al mateix temps ens descriu el procés d’escriptura de la seua novel·la sobre la vida dels seus avis, avisant-mos que la seua àvia tenia alguns secrets que mai havia contat al seu avi, un és la seua faceta com a passadora de fugitius dels nazis durant la guerra mundial.

Molins de Les Alcubles (La Serrania)

Ja podeu visitar el molins del poble de Les Alcubles. Després de la recent restauració ja llueixen les seues aspes a l’espera d’algun Quixot despistat. Es fan visites guiades amb cita prèvia.
Jo he pujat caminant des del poble per una senda d’un quilòmetre, cosa que recomane per no col·lapsar el cim de cotxes i motos i gaudir més del paisatge serrà. Després he baixat pel mateix lloc i fet un cafè en un bar del poble, prop de l’església. Ha acabat el matí amb una visita a la línia de trinxeres republicanes, recentment netejades, de la cova Sabuquera. La darrera vegada que vaig passar no les vaig veure, per això dic recentment netejades i mostrades al públic. Crec que aquestes posicions serien de defensa de l’aeròdrom republicà que hi havia al pla de sota, en l’encreuament del camí cap a Sacanyet i el d’Altura.

Sud, l’expedició de l’Endurance (1914-17), d’Ernest Shackleton.

Aquest és un clar exemple de com destrossar una història amb l’ús d’una llengua que no hi ha per on agafar-la. A la pàgina 20 ja estava fart de vore castellanismes i altres barbaritats. Per molt bona edició que es fera d’aquesta i malgrat la temàtica que m’interessava, el llibre ha estat una total decepció, i més després d’haver-lo comprat a la web de Llibres de la Drassana. Després ells m’han comentat que el llibre no l’havien editat ells, que només s’havien quedat amb els drets de la col·lecció. Però crec que hagueren pogut fer una revisió d’ell abans de seguir posant-lo a la venda.
Al final de llibre diu:
“Llibres de l’Oronella publicats en valencià segons les Normes de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua” (9-10-2012)
Segur? es semblen més al que els secessionistes anomenen Normes del Puig!

No sé com es poden publicar aberracions com aquesta, malgrat el bonic embolcall que li han donat! Una decepció que no es mereix el gran Ernest Shackleton!

Pujada nocturna a la Rodana (Vilamarxant)


Ahir varem participar a la pujada nocturna a la Rodana que es fa cada estiu a Vilamarxant. Es puja fins al cim per vore la posta de sol i després es baixa a sopar a la bassa Barreta, sopar amenitzat amb un poc de música. El recorregut és per pista, supose que no agafen sendes per evitar problemes al portar tanta gent i sobretot quan es fa fosc. Això no fa el recorregut tan bonic com ho podria ser, però no es pot jugar amb la seguretat d’algunes persones.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari