Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Exorcismes, de Vicenç Pagès Jordà.

Vaig descobrir al Vicenç Pagès gràcies a la seua novel·la La felicitat no és completa, i després de jugar un poc al whist, com si fora un ludòpata dels llibres, pels records d’infància i joventut semblants i les recomanacions d’un tal Bezsonoff, m’he enganxat als seus relats. Només em quedaven per llegir els relats curts que va escriure abans de fer-se jugador de whist i anar per fronteres no tan llunyanes. Ara, amb aquesta selecció dels seus relats, que ell ha anomenat Exorcismes, complete la meua addicció al món pagesià.
Com ell diu, la felicitat no és completa, i en aquest exorcisme de relats que ja semblaven oblidats pels editors de llibres de butxaca o de noves reedicions, he trobat relats sorprenents que m’han encantat (Correctora, llegir al metro, escriptor inèdits, i molts més) al costat d’alguns que no tant (això sí, un o dos, que no sempre coincidim amb els gustos). Molt recomanable, potser li escriuré una carta a la reina d’Anglaterra per a que el recomane als seus súbdits.


Vos deixe una pregunta: a quin conte pertany la fotografia?

El coronel no tiene quien le escriba, de Gabriel García Márquez.

Al darrer mercat de Reis de Llíria, vaig comprar aquesta novel·la curta de l’escriptor colombià. Potser és curt, però t’atrapa i, malgrat ser una trama prou simple, no el pots deixar i estàs esperant el final, que t’arriba com un cop de puny a l’estomac. Et fa estimar alguns del personatges, sobretot el protagonista, i odiar-ne algun altre, i trobes coses en comú amb al més famosa Cien años de soledad: algun personatge i l’ambient on es realitza la trama, però sense optar tant pel realisme màgic seua novel·la més famosa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Al-Azraq, el cabdill andalusí que desafia Jaume I, de Josep-David Garrido i Valls.

Aquest és un dels pocs llibres en valencià que vaig trobar a la darrera fira del llibre al meu poble. Vaig comprar-lo per vore com tractava la figura d’aquest resistent contra la invasió catalanoaragonesa del regne de taifes de València, i, ha estat ben usat el temps en llegir-lo ja que trenca (malgrat el que puga induir a pensar el llarg subtítol) amb totes les “folklorades” escrites i per escriure, deixant la figura d’aquest cabdill amb el que veritablement era, un peó utilitzat pel rei de Castella en la seua “guerra freda” o de desgast contra el rei Jaume I. Potser abans de la caiguda de València tinguera un càrrec important dins de l’administració andalusí de la zona, però una vegada la capital caiguda i tot el regne de taifes desmuntat, aquest cabdill poc haguera pogut fer contra el rei Jaume si no haguera estat per l’ajuda castellana i la orografia dels llocs per on es movia. Per tant deixem la festa on està, amb els seu capitans moros i cristians, i no ho barregem amb la història.
A part de la figura del cabdill, el llibre també ens fa una breu història de les nostres terres a l’època visigoda, i això és d’agrair, ja que és un tema poc tractat de cara al públic no especialitzat.

El cero y el infinito, d’Arthur Koestler.

Malgrat el títol que li han posat en castellà, aquesta no és cap novel·la sobre matemàtiques. El títol original és, en alemany, Sonnenfinsternis, i en anglès es va titular Darkness at Noon, potser títols més adients per aquest relat fictici, però basat en la realitat de les purgues que Stalin, al comandament del Partit Comunista va realitzar als anys 30. Me la va recomanar un company de feina, i quan vaig trobar un exemplar l’he començada a llegir.
La novel·la narra des de la detenció del protagonista fins al seua “eliminació” al llarg dels interrogatoris als que es sotmès per part de la policia política del partit, al servei de “Numero u”, i intercalant els seu records de quan ell era un dels executors, i prou actiu, de la política del partit. La narració va guanyant amb intensitat conforme van passant els interrogatoris, amb alguna sorpresa pel mig, i acabant amb les reflexions del protagonista: sí potser no soc culpables dels actes dels que m’acusen, però si que ho soc d’haver ajudat a arribar a aquesta situació i d’actuar amb altres, com ara actuen amb mi.

Mal de ojos, de Chema Sánchez Alcón.

Amb aquesta nova novel·la Chema continua amb la mateixa temàtica encetada a la seua anterior novel·la, Narragonien. Però si en la primera parla de l’escalada d’un corrupte dins del règim franquista, utilitzant tots els mitjans al seu abast, en aquesta ens descriu el que normalment anomenem les clavegueres de l’estat (sense nomenar-lo), però des del genere fantàstic amb citacions filosòfiques i mitològiques que fan que aquesta descripció siga un poc més digerible, ja que aquesta nova novel·la és molt més dura que l’anterior degut a la temàtica tractada.
Totalment recomanable, i més després de veure per les llibreries les coses que es publiquen, que com a vegades diu Alfons Cervera, autor del pròleg, són totalment prescindibles.