Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

L’assassí que estimava els llibres, de Martí Domínguez.

Aquestes festes de Nadal, a la fira del llibre de l’Ateneu de Bétera vaig fer-me amb aquesta novel·la que va escriure Martí Domínguez fa uns anys. No espereu trobar cap relat policíac sobre assassins lletraferits, en aquesta novel·la el que trobareu serà un retrat de la societat valenciana actual a traves de diferents famílies de diferents estament socials i ideologies oposades. El dos crims són l’excusa per mostrar la nostra societat actual i de passada, l’ambient universitari de la ciutat. Al final, es resol el crim, però això és secundari.

 

Antonio Machado i el país de pandereta.

La España de charanga y pandereta,
cerrado y sacristía,
devota de Frascuelo y de María,
de espíritu burlón y de alma quieta,
ha de tener su marmol y su día,
su infalible mañana y su poeta.

 

Fa molts anys Antonio Machado va escriure aquests versos pensant en un futur millor pel seu país. Potser ell ho va escriure pensant en la dreta i els reaccionaris d’aleshores i no en l’esquerra d’aquella època. Ara, el temps sembla no donar-li la raó al poeta i els titulars que es veuen darrerament sobre l’esquerra actual i el tema d’Eurovisió fan pensar que aquesta Espanya de pandereta no morirà  mai i l’esquerra espanyola actual fa mans i manegues per mantenir-la ben viva:

CCOO reclama deixar sense efecte l’elecció de Chanel per a Eurovisió.

Podemos lleva al Congreso el resultado del Benidorm Fest por “falta de transparencia”.

 

Els espanyols no tenen problemes més greus que solucionar?

A mi com a valencià em preocupa més el milió d’euros que ha donat la Generalitat a RTVE mentre Apunt agonitza en la mediocritat.

“La vall d’Olocau, Marines i Gàtova”, de Ferran Zurriaga. Benaixeve i el canal.

Abans de la guerra el govern de la República comença les obres de l’embassament de Benaixeve (que en aquella època se n’havia de dir Blasco Ibañez) amb el canal que havia de dur l’aigua per augmentar el regadiu al Camp de Túria. La guerra atura les obres que acabaran durant la dictadura feixista  en 1950 i aleshores rebrà el nom de embassament del Generalísimo. Però que es va fer del canal projectat. Al llibre de Ferran Zurriaga hi diu:

“Ara calia construir el canal del Túria, però el poder polític de l’Associació d’Agricultors de la Vega de València, que no veia amb bons ulls la construcció del canal per regar el Camp de Túria, atura la construcció. Fins al 1970 no començarien les obres del canal.”

Més de 20 anys? Aleshores durant tot aquest temps per a que collons valia l’embassament de Benaixeve? per regular el cabal només? I algú ha compensat a la comarca aquest retard que l’ha perjudicat econòmicament?O algú pensa fer-ho?

Queipo de Llano i jo: anècdota.

Al llibre de Paul Preston, Arquitectes del terror, a la pàgina 346 hi diu:

“Queipo es va establir al cèntric Hotel Simón.”

En 1982, quan férem el viatge de fi de curs de l’antiga EGB ens varem allotjar en aquest mateix hotel. I anys més tard vaig passar per la porta amb un grup d’alumnes de 4t d’ESO de Sant Feliu de Guíxols quan visitàvem la catedral i la Giralda. Si arribe a saber en aquella època qui s’havia allotjat allà, potser m’haguera pensat el tornar a passar per davant d’aquest hotel del qual tenia bons records.

Ara tampoc crec que siga culpa dels actuals propietaris del local el haver allotjat al que Preston, i ben encertadament, anomena el psicòpata del sud.

“La vall d’Olocau, Marines i Gàtova”, de Ferran Zurriaga.

Molt interessant aquest llibre que ens narra la història i les característiques d’aquesta petita vall de la Serra Calderona, on estan els pobles de Gàtova, Marines i Olocau. Per la gent de la comarca potser de prou utilitat o per simple curiositat i conèixer millor als nostres veïns i la comarca. Vos deixe amb la reflexió final de l’autor:

“Ens preocupa el futur de la Vall: el nostre territori és molt més que un recurs  o espai on fer activitats. El territori que formen els termes de Gàtova, Marines i Olocau és un espai de bé públic, és natura, és cultura, és patrimoni, és llegar. I  no tenim dret a devastar-lo,  a deixar-lo erm, perquè  comprometem el viure col·lectiu i hipotequem el futur de moltes generacions. Per tot això, perquè les actuals dinàmiques territorials del País Valencià semblen allunyar-se de les recomanacions que aconsellen transitar pels camins del desenvolupament sostenible i no pel creixement depredador, cal que els habitants de la Vall participen de les decisions i actuen com a poder polític. I entenem per polític comprometre’ns cívicament.”

Potser hi ha moltes mesures per intentar salvar la serra, però potser sense ser un país independent no les podrem mai emprar i mentre restem dins de la dictadura espanyola no hi ha molt a rascar. Algunes podrien ser: canviar la llei electoral per donar pes a les comarques i no a les províncies que no representen la realitat del país o la més polèmica, que les forces d’ocupació tornen els terrenys de la comarca que varen expropiar durant la dictadura feixista de general Franco, i que afecten molt a aquests tres pobles.

Hem d’acostar-nos més a València, de Josep Pla.

És un llibre de Pla? o potser és un llibre de Fuster amb algun complement planià? No ho sé, però el que tinc clar és que la lectura d’aquesta selecció d’escrits de l’escriptor palafrugellenc que ha fet l’Antoni Martí Monterde val molt la pena llegir-los i més enguany que es celebre l’any Fuster.

El llibre està dividit en dues parts. En una primera Pla ens fa un retrat, com sempre molt subjectiu, d’uns quants escriptors valencians i d’un cantant que ell considera un gran poeta, Raimon. A la segona ja ens descrius els país i el paisatge que troba la nostre país, sobretot la part que ell coneix, la part més catalana, la que encara parla català malgrat que no ens ho posen fàcil. Finalment el llibre acaba amb un apèndix amb una selecció de cartes creuades entre el dos grans escriptors (de Sueca a Llofriu i de Llofriu a Sueca) i un poc més.

“A mi modesto entender, decir que el libro de Juan Fuster Nosaltres, els valencians es un libro importante es  decir muy poca cosa.”

“València, viva i combativa”, de Germán Caballero i Jorge Ramos Tolosa.

Aquest és sobretot un recull fotogràfic de la part més reivindicativa de la ciutat i del nostre país. Unes reivindicacions que semblen quedar en l’oblit ara que manen els teòricament progressistes. Potser la gent del poble sap el que vol, però els polítics s’encarreguen d’adormir-ho en quan toquen un poc de poder. Si no mireu quin paperot estan fent al nord del Sénia uns que anaven d’independentistes i salva-pàtries i ara s’amaguen a la cadira que ocupen recuperant el pujolià “Això ara no toca”!

Llibertat, anarquia i un aforisme cada dia XII

No és un aforisme, però allà va:

“El contubernio d’UCD i PSOE vota l’Estatut valencià que no queda gens clar que siga d’autonomia. Però això no té importància. La España de la las autonomias, la LOAPA, i tota aquesta merda pactada, ens situa on érem: on deixà la cosa don Javier de Burgos, quan va dividir el territori de la monarquia en províncies.”

Article “Fuster i Unamuno: identitat i nació” de David Garrido. Revista El temps 1962, 18 de gener de 2022.