Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

“La vall d’Olocau, Marines i Gàtova”, de Ferran Zurriaga. Benaixeve i el canal.

Abans de la guerra el govern de la República comença les obres de l’embassament de Benaixeve (que en aquella època se n’havia de dir Blasco Ibañez) amb el canal que havia de dur l’aigua per augmentar el regadiu al Camp de Túria. La guerra atura les obres que acabaran durant la dictadura feixista  en 1950 i aleshores rebrà el nom de embassament del Generalísimo. Però que es va fer del canal projectat. Al llibre de Ferran Zurriaga hi diu:

“Ara calia construir el canal del Túria, però el poder polític de l’Associació d’Agricultors de la Vega de València, que no veia amb bons ulls la construcció del canal per regar el Camp de Túria, atura la construcció. Fins al 1970 no començarien les obres del canal.”

Més de 20 anys? Aleshores durant tot aquest temps per a que collons valia l’embassament de Benaixeve? per regular el cabal només? I algú ha compensat a la comarca aquest retard que l’ha perjudicat econòmicament?O algú pensa fer-ho?

Queipo de Llano i jo: anècdota.

Al llibre de Paul Preston, Arquitectes del terror, a la pàgina 346 hi diu:

“Queipo es va establir al cèntric Hotel Simón.”

En 1982, quan férem el viatge de fi de curs de l’antiga EGB ens varem allotjar en aquest mateix hotel. I anys més tard vaig passar per la porta amb un grup d’alumnes de 4t d’ESO de Sant Feliu de Guíxols quan visitàvem la catedral i la Giralda. Si arribe a saber en aquella època qui s’havia allotjat allà, potser m’haguera pensat el tornar a passar per davant d’aquest hotel del qual tenia bons records.

Ara tampoc crec que siga culpa dels actuals propietaris del local el haver allotjat al que Preston, i ben encertadament, anomena el psicòpata del sud.

“La vall d’Olocau, Marines i Gàtova”, de Ferran Zurriaga.

Molt interessant aquest llibre que ens narra la història i les característiques d’aquesta petita vall de la Serra Calderona, on estan els pobles de Gàtova, Marines i Olocau. Per la gent de la comarca potser de prou utilitat o per simple curiositat i conèixer millor als nostres veïns i la comarca. Vos deixe amb la reflexió final de l’autor:

“Ens preocupa el futur de la Vall: el nostre territori és molt més que un recurs  o espai on fer activitats. El territori que formen els termes de Gàtova, Marines i Olocau és un espai de bé públic, és natura, és cultura, és patrimoni, és llegar. I  no tenim dret a devastar-lo,  a deixar-lo erm, perquè  comprometem el viure col·lectiu i hipotequem el futur de moltes generacions. Per tot això, perquè les actuals dinàmiques territorials del País Valencià semblen allunyar-se de les recomanacions que aconsellen transitar pels camins del desenvolupament sostenible i no pel creixement depredador, cal que els habitants de la Vall participen de les decisions i actuen com a poder polític. I entenem per polític comprometre’ns cívicament.”

Potser hi ha moltes mesures per intentar salvar la serra, però potser sense ser un país independent no les podrem mai emprar i mentre restem dins de la dictadura espanyola no hi ha molt a rascar. Algunes podrien ser: canviar la llei electoral per donar pes a les comarques i no a les províncies que no representen la realitat del país o la més polèmica, que les forces d’ocupació tornen els terrenys de la comarca que varen expropiar durant la dictadura feixista de general Franco, i que afecten molt a aquests tres pobles.

Hem d’acostar-nos més a València, de Josep Pla.

És un llibre de Pla? o potser és un llibre de Fuster amb algun complement planià? No ho sé, però el que tinc clar és que la lectura d’aquesta selecció d’escrits de l’escriptor palafrugellenc que ha fet l’Antoni Martí Monterde val molt la pena llegir-los i més enguany que es celebre l’any Fuster.

El llibre està dividit en dues parts. En una primera Pla ens fa un retrat, com sempre molt subjectiu, d’uns quants escriptors valencians i d’un cantant que ell considera un gran poeta, Raimon. A la segona ja ens descrius els país i el paisatge que troba la nostre país, sobretot la part que ell coneix, la part més catalana, la que encara parla català malgrat que no ens ho posen fàcil. Finalment el llibre acaba amb un apèndix amb una selecció de cartes creuades entre el dos grans escriptors (de Sueca a Llofriu i de Llofriu a Sueca) i un poc més.

“A mi modesto entender, decir que el libro de Juan Fuster Nosaltres, els valencians es un libro importante es  decir muy poca cosa.”

“València, viva i combativa”, de Germán Caballero i Jorge Ramos Tolosa.

Aquest és sobretot un recull fotogràfic de la part més reivindicativa de la ciutat i del nostre país. Unes reivindicacions que semblen quedar en l’oblit ara que manen els teòricament progressistes. Potser la gent del poble sap el que vol, però els polítics s’encarreguen d’adormir-ho en quan toquen un poc de poder. Si no mireu quin paperot estan fent al nord del Sénia uns que anaven d’independentistes i salva-pàtries i ara s’amaguen a la cadira que ocupen recuperant el pujolià “Això ara no toca”!

Llibertat, anarquia i un aforisme cada dia XII

No és un aforisme, però allà va:

“El contubernio d’UCD i PSOE vota l’Estatut valencià que no queda gens clar que siga d’autonomia. Però això no té importància. La España de la las autonomias, la LOAPA, i tota aquesta merda pactada, ens situa on érem: on deixà la cosa don Javier de Burgos, quan va dividir el territori de la monarquia en províncies.”

Article “Fuster i Unamuno: identitat i nació” de David Garrido. Revista El temps 1962, 18 de gener de 2022.

“La vall d’Olocau, Marines i Gàtova”, de Ferran Zurriaga. “Valencianos fuelles?”

“La docilitat dels braços que representaven a l’església, nobles i viles reials a les Corts valencianes el 1626, plegant-se a anar a les Corts de Montsó (Aragó), és a dir, fora del Regne, cosa contrària als furs i privilegis dels valencians, contrasta amb la protesta del poble valencià, que va apedregar les finestres del Palau Reial a València i va fer aparèixer alguns cartells a la ciutat on denunciaven el fets.”

Potser aquest diferència entre poble i representants encara es manté actualment, i si no mireu que fan alguns dels nostres representants a les Corts o actualment al Parlament de Catalunya alguns dels polítics que fa poc es deien independentistes. Tot siga per la poltrona!

“La vall d’Olocau, Marines i Gatova”, de Ferran Zurriaga. Patrimoni quasi perdut.

“En 1744, Portaceli feia donació a l’església d’Olocau de l’imatge de la Mare de Déu que havia presidit l’altar major de la cartoixa, regal de Margarida de Llúria, filla de l’almirall Roger de Llúria, protectora de la cartoixa. Era una imatge gòtica de l’estil que hi ha al timpà actual de la porta dels apòstols de la Seu de València o de la Seu de Tortosa. Va presidir l’altar major d’Olocau fins al 1808, quan un capellà va pensar que no era prou bonica i amb 15 duros, que pagà la comtessa Simforosa Crespí de Valldaura, encomanà una nova imatge de la Mare de Deu del Roser. Què van fer amb la imatge gòtica de fusta? La van serrar, per encabir-la en la fornícula de la façana de l’església. En 1922 visità Olocau l’arquebisbe de València, Joaquim Reig, que descobrí aquella magnifica talla gòtica, que bescanvià per una nova imatge. Li la van donar amb la part que havien serrat. Després d’exposada 114 anys al sol, al vent i la pluja, imagineu-vos què en quedava. Encara podeu comprovar-ne l’estat de conservació de la que fou primera imatge de Santa Maria de Portaceli i la primera Mare de Déu del Roser d’Olocau, al museu de la Seu de València.”

I així amb tot. La ignorància de molts clergues va fer que es perderen moltes coses, i encara sort que algunes s’han pogut recuperar. Potser alguns de les parròquies aragoneses que tant reclamen ara, haurien d’agrair més als museus catalans, la feina de recuperació del patrimoni que els han fet.

Per altra banda, quantes peces s’han perdut per capritx de “modernitzar o embellir” esglésies o ermites amb diners d’alguna beata rica, perdent o tapant peces que tenien més valor que el que varen posar després? com ens contaren que va passar amb l’ermita de Sant Vicent al Villar? Ací Ferran exposa un cas més proper, però quants hi ha?