Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Píndoles del Dr. Negrín

Al llibre de Paul Preston, “La guerra civil espanyola” (Editorial Base-2006), a la pàgina 242, al final del capítol VII hi diu el següent:
 Quina diferència amb les racions diàries de “píndoles del doctor Negrín”, les llenties a base de les quals subsistia el gruix de la població de Madrid”
Aixó em recorda que el meu avi no volia llentilles, ja que deia que al front de Terol i durant la guerra ja se n’havia fartat. Quan li les posaven a taula feia mala cara, ja es va saturar d’elles durant els anys de la guerra. Ara, encara era afortunat, podia menjar llentilles, altres ni aixó, i tot gràcies a Franco i als altres que li donaren suport en el colp d’estat.

Un cachorro.

Gora athletic.

Himno del Athletic Club
Compuesto por el maestro Feliciano Beobide, con adaptación de Carmelo Bernaola. La letra en euskara es de Juan Antón Zubikarai.
Lo interpretan los coros de la ABAO. Se
trata de un arreglo entre los primeros compases del Alirón, el primer
himno del Athletic Club y los del pasacalles Aupa Gaztiak.
Athletic, Athletic, eup!
Athletic gorri ta zuria
danontzat zara zu geuria.
Erritik sortu zinalako
maite zaitu erriak.

Gaztedi gorri-zuria
zelai orlegian
Euskalerriaren
erakusgarria.
Zabaldu daigun guztiok
irrintzi alaia:
Athletic, Athletic
zu zara nagusia!
Altza gaztiak!

Athletic, Athletic
gogoaren indarra.
Aritz zarraren enborrak
loratu dau orbel barria.

Aupa mutillak!
Aurrera gure gaztiak!
Bilbo ta Bizkai guztia
goratu bedi munduan.
Aupa mutillak!
Gora beti Euskalerria!
Athletic gorri-zuria
geuria.

Bilbo ta Bizkaiko gaztiak gora!
Euskaldun zintzoak aurrera!

Publicat dins de esports | Deixa un comentari

Un independentista de ficció del segle XIX

Stephen Maturin (Esteban Maturin i Domanova). Mig irlandès, mig català és un personatge de ficció de les novel·les de l’escriptor britànic que va viure a Cotlliure, Pat O’Brian.
As an advocate of Catalan independence from Spain, and a resolute opponent of Bonaparte’s tyranny, Maturin had become involved in intelligence gathering,
and eventually becomes a renowned (to those in a position to know)
secret agent, though he never accepts payment for his services.
Evidentment en la versió cinematogràfica no es diu res de tot açò.

Reial Monestir de Santa Maria de Poblet (Conca de Barberà)

Una de les visites que vaig fer en la meva època penedesenca va ser als tres monestirs de la ruta del Císter. El més important sembla ser el de Poblet, però a mi, m’agradà més el de Santes Creus, ja que pots moure’t més lliurement que als altres dos. El de Vallbona,també em va agradar al no estar tant explotat turísticament com el de Poblet. De tota manera és una visita que cal fer  alguna vegada. Vore les tombes reials i l’arquitectura del propi monestir. Vore la porta d’entrada i comparar amb altres de la ciutat de València o Morella. Ahí és on veus l’unitat de cultures que altres volen negar, ahí és on t’adones que hi ha gent que et vol enganyar amb secessionismes i xorrades per l’estil i més sabent quina classe de gent promou aquestes teories.
Reis enterrats al monestir

  1. El Rei Alfons el Cast (part de les restes són a Santa Maria de Vilabertran).
  2. El Rei Joan el Caçador
  3. El Rei Joan el Gran.
  4. El Rei Jaume el Conqueridor.
  5. El Rei Pere el Cerimoniós.
  6. El Rei Ferran d’Antequera.
  7. El Rei Alfons el Magnànim.
  8. El Rei Martí l’Humà.

Joan de Borbó, crec que volia ser enterrat a Poblet, i crec que em va semblar vore el lloc reservat per a ell. Crec que hauria estat vergonyòs enterrar a un Borbó al mateix lloc que els comtes de la casa de Barcelona o dels Trastàmara.

Per què he plorat?

Sense comentaris.

Sempre he mirat a l’infinit
Sempre he buscat l’última estrella
Sempre he pensat, sempre m’han dit
que el món és una meravella.
Jo que en les nits de somni ardent
amb blancs llençols i amb parets blanques
veia passar, feliç, la gent
amb la mirada clara i franca.

Jo sempre he vist florir la sort
(Sempre he lluitat per sobreviure)
Jo al meu voltant he vist somriure
(Sempre he volgut morir matant)
Tota la vida he estat jugant
(Sempre m’he anat jugant la vida)
I no m’han fet mai cap ferida
(Per qui ha plorat? Per qui ha plorat?
com mai no havia vist plorar…)
Què m’ha passat? Què m’ha passat?
Per què he plorat? Per què he plorat?
Per qui no havia de plorar?
(Per qui ha plorat? Per qui ha plorat?
Com mai no havia vist plorar?)
Ara em desperto al fons d’un pou
veig que en el món la gent s’odia
i en la foscor tot es remou
com si no hi fos la llum del dia
Per ells la guerra és l’important
i tot és lluita i embestida
d’homes ferotges i inhumans
que no s’estimen ni la vida.
(Però en aquest món cruel i sord)
enmig de l’odi i de l’horror
(hi ha qui no vol arrossegarse)
hi ha qui no es creu aquesta farsa
(hi ha algú que porta un món tan nou)
veig una llum al fons del pou
(que em fa tornar a començar a viure)
hi ha algú que lluita per ser lliure.
(Per qui ha plorat? Per qui ha plorat?
com mai no havia vist plorar…)
Què m’ha passat? Què m’ha passat?
Per què he plorat? Per què he plorat?
Per qui no havia de plorar?
(Per qui ha plorat? Per qui ha plorat?

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Castell de Tamarit (Altafulla)

A l’època en que vaig viure al Penedès, solia anar a una platgeta molt xicoteta que hi havia sota el castell de la foto. Aquest és el castell de Tamarit i s’accedeix per la N340 abans d’arribar a la local·litat d’Altafulla. La platja era molt tranquil·la, malgrat la presència d’un càmping a prop, i podies llegir amb tranquil·litat i sense crits. Fa molts anys que no hi entre, però la perspectiva urbanística que ara es veu des de l’àrea de descans del Mèdol a la AP7 no invita a fer-ho. En pocs anys han aparegut un nombre molt bèstia de cases adossades en la muntanya de prop i a l’entrada d’Altafulla que al 1995 no hi eren.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Cascades d’Iguaçú (Paranà)

Com la meva família vivia a un dia d’autobús de les cascades vàrem anar a visitar-les passant una nit d’hotel en Foz. És impressionant conforme t’acostes als salts d’aigua per la part brasilera observar la seva grandesa. Cada vegada et mulles més degut a l’humitat de l’ambient, l’automàtic de la càmera es torna boix i has de fer les fotografies amb el manual. Les cascades d’Iguaçú ixen en pel·lícules com Moonraker, amb Roger Moore o The Mission (més coneguda) amb Robert de Niro i Jeremy Irons. L’excursió la completarem amb una visita a la presa d’Itaipú i un dia de compres en Ciudad del Este, al Paraguai, l’Andorra dels brasilers en aquella època. L’anècdota és que deprés d’estar tants dies parlant portuguès, al Paraguai continuava parlant el meu portuguès del Túria i les venedores en contestaven també en portuguès i els venedors il·legals  del carrer tots volien vendre’m (millor dir estafar-me) camisinhas musicais.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Granada o el Penedès?

No hi ha res com ser ric, així hom es pot fer la casa que li agrada i sense preocupacions. Aixó és el que feu Joan Roquer i Marí, després del seu viatge per Andalusia. Es va fer construïr una casa al poble de L’arboç del Penedès amb repliques del pati dels lleons de l’Alhambra de Granada, de la sala dels emperadors de l’alcàsser de Sevilla i com no, una torre com la Giralda. Conten pel poble que va haver-hi una pugna amb el rector de la parròquia per si la torre havia d’èsser més alta o no que el campanar de l’esglèssia. Si un dia passeu per la N340 podeu visitar la casa on també i trobareu un exemplar de El Quixot fet de fusta que crec que és el més gran de món.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Palmeira das Missoes (Rio Grande do sul)

Ara gràcies a Ronaldinho molta gent ja sap que el sud del Brasil és de tradició Gaúcha. Molt abans d’aquest fets ja havia viatjat per aquesta zona on tinc família i vaig comprovar-ho per mi mateix: menjant molta carn de vedella, prenent chimarrao en una cuja (en Argentina  diuen mate i el recipient és més petit), cançons i balls gaúchos i feijoada per dinar. Aquest monument al gaúchos està el poble de Palmeira das Missoes a l’estat de Rio Grande do sul. En aquests tres estats que formen el sud del Brasil (Rio Grande, Santa Catarina i Paranà) poca gent negra trobareu, ja que la majoria de la població és d’origen europeu, sobretot alemanys, polonesos i italians. Només cal mirar un llista telefònic per vore el cognoms de la gent d’on són.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Covent Garden (London)

Un dels llocs més concorreguts de Londres és Covent Garden i també va ser dels primers lloc que vaig anar. Allà està ple de tendes i es fan moltes actuacions d’artistes de carrer. En un racó vaig vore un carret de flors per vendre que portava el nom de Liza Doolittle, la protagonista del musical de George Cukor My Fair Lady, amb Audrey Hepburn i Rex Harrison. També vaig recordar quan la banda de la Unió tocava aquest musical en els seus concerts sota la direcció de Pablo Sánchez quan jo era adolescent i estudiava solfeig a la banda. Molt més tard te n’assabentes que la pel·lícula està basada en un musical protagonitzat per Julie Andrews i que hauria d’haver estat ella la protagonista, enlloc d’Audrey Hepburn, ja que la primera era la que interpretava el paper al teatre, però els productors no varen voler. De tota manera el resultat de film és molt bo.  Sempre quedarà el dubte de que haguès pogut passar si l’haguès fet Julie Andrews, que tenia més dots de cantant que Audrey.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Kyoto Garden (London)

Un dels llocs més tranquils de Londres per passejar o llegir un llibre en  tranquil·litat , si l’oratge ho permet, és aquest jardí que hi ha al Holland Park de la capital londinenca. Aquesta foto és del 1992, per tant tota aquesta palissa que ens donen els d’iniciativa amb el zen i altres coses nipones, ja fa molts anys que estava inventada.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Portobello Road (London)

Quant era xicotet vaig vore una pel·lícula musical de la Walt Disney que ací es va titular La bruja novata (Bedknobs and Broomsticks), amb Angela Lansbury i David Tomlison com a protagonistes, a més d’uns nens repulsius. En aquesta pel·lícula eixia un carrer de Londres on es feia un mercat d’antiguitats. Molt més tard vaig aconseguir, el que crec que és el millor disc dels Dire Straits, Communiqué, on està la cançò Portobello Belle. Amb aquests antecedents és normal que uns des llocs que havia de visitar a Londres era aquest carrer amb les seves tendes.

Anys més tard, dos pel·lícules que varen ser rodades pels voltants em varen recordar la meva visita. La primera és Lluvia en los zapatos, de Maria Ripoll, amb Penelope Cruz i la segona Notting-Hill, amb Hugh Grant i Julia Roberts.

Bella donna’s on the high street
Her breasts upon the off beat
And the stalls are just the side shows
Victoriana’s old clothes
And yes her Jeans are tight now
She gonna travel light now
She’s gonna tear up all her roots now

She got a turn up for the boots now
Yeah she thinks she’s tough
She ain’t no English rose
But the blind singer
He’s seen enough and he knows
Yes and he do a song
About a long gone Irish girl
But I got one for you Portobello Belle

She sees a man upon his back there
Escaping from a sack there
And Belladonna lingers
Her gloves they got no fingers
Yeah, the blind man singing Irish
He gets his money in a tin dish
Just a corner serenader
Upon a time he could have made her, made her
Yeah, she thinks she’s tough
She ain’t no English rose
Ah, but the blind singer
He’s seen enough and he knows
Yeas and do a song
About a long gone Irish girl
Ah but I got one for you Portobello Belle

Yes and these barrow boys are hawking
And a parakeet is squawking
Upon a truck there is a rhino
She get the crying of a wino
And then she get the reggae rumble
Bella donna’s in the jungle
But she is no garden flower
There is no distress in the tower
Oh, bella donna walks
Bella donna taking a stroll
She don’t care about your window box
Or your button hole
Yes and she sing a song about a long gone Irish girl
But I got one for you Portobello Belle

Publicat dins de racons | Deixa un comentari